Josep Maria Forn: La piel quemada
Amb l'entrada d'avui, reto homenatge a Luís Valero (Manolo), el meu tiet, que va morir dissabte passat.
A José, un immigrant granadí instal•lat a Catalunya, que treballa en la construcció i espera l'arribada de la seva família procedent del seu poble natal, Guadix, li han preparat els companys de feina un “comiat de solter”. Al mig del sopar amb què s’inicia la celebració tot es descontrola en una baralla amb els representants d’una part de la població catalana de llavors, que no estava conforme amb “la invasió” que els venia de fora.
Josep Maria Forn va escriure el guió, el va dirigir i va produir el film. És una obra gens pretensiosa i arriscada, que mostra de manera fidel i directa la vida, sense embuts i sense prendre partit. Es va rodar al 1966 i es va estrenar l’any següent.
Va ser tot un encert, per part del director, enfrontar-se a la realitat en lloc de respondre a la falsa realitat que exhibia el cinema de l'època .
L’estil narratiu ens recorda la Nouvelle Vague francesa buscant el realisme naturalista i l’espontaneïtat en la posada en escena.
El títol, fa referència a la pell cremada dels paletes pel seu treball de sol a sol, que contrasta amb la pell bronzejada dels turistes de la Costa Brava
Els escenaris de rodatge, reals, van ser Guadix, Lloret de Mar, Valencia, Purullana y Barcelona. Hi veiem la ciutat, els habitatges en coves d'Andalusia, la construcció d'hotels a Lloret de mar, el camp...
Catalogada com una de les millors pel•lícules espanyoles de la història, aconsegueix harmonitzar cinema comercial i d'autor
Reflexa els residus del franquisme, l'Espanya dels seixanta sense falsos decorats. Les desigualtats econòmiques, el xoc social i cultural entre la població pobre, analfabeta i treballadora amb l’exaltació de la diversió i la riquesa, juntament amb una moral repressora i la revolució sexual del moment, afavorida per la immersió turística. També mostra l’expansió i el creixement social desigual de mitjans del segle XX. El caciquisme meridional que obliga a emigrar, l'empresari català sense escrúpols i algun nadiu que menysprea amb el qualificatiu de "murcians" o “xarnego” a uns nouvinguts d'accent i costums diferents i l'altra cara de la mateixa realitat, la d'una població nativa que lluny de marginar al "murcià" el tracta com a un català més.
Fa una crítica social molt dura, sense cap concessió.
La història es desenvolupa de manera cronològica, en el transcurs de 24 hores.
En un muntatge paral•lel, mentre es mostra la vida d’un paleta, assentat en el seu nou lloc de residència, es descriu el viatge de més de 30 hores en tren des de Granada de la seva dona i el seu germà per reunir-se amb ell.
Hi ha moments que la trama frega el documental i ens recorda: Un franco, 14 pesetas i En construcción, que es van rodar posteriorment.
http://www.youtube.com/watch?v=XQWbVmKVtao Un franco, 14 pesetas
http://www.youtube.com/watch?v=qS0PGJ98IwA En construcción
Era una pel•lícula molt avançada a la seva època i va tenir un gran èxit de públic: 414.546 espectadors. Es va exhibir durant cinc anys, amb gran èxit a tota Espanya, exceptuant Andalusia. Hi ha una escena en què els terratinents andalusos contracten a dit i un sector de la població considerava que se’ls atacava.
Es van recaptar uns 8 milions i mig de pessetes, 51.379,90 €
La censura franquista va proposar a Josep Maria Forn que doblés els diàlegs en català del film. També n’hi havia en francès i en portuguès, però aquests no els censuraven. Posteriorment van recular, la qual cosa va permetre que es sentís per primera vegada al cinema, la llengua catalana.
Cal destacar el repartiment coral dels actors, que van rebre molt bona crítica amb la seva actuació. Al capdavant Antonio Iranzo, Marta May, Luis Valero i la francesa Silvia Solar i els dos nens, germans en la vida real també, Inés i Santiago Guisado.
Es va rodar en blanc i negre, destacant la gran fotografia de Ricardo Albiñana, que s’assembla a la del neorealisme italià, realista i enganxada a la narració, amb una perfecta ambientació.
Es va haver de suprimir una escena en què una de les actrius apareixia nua, tot i que la nuesa tan sols s’insinuava.
Per primera vegada, apareix com a insult en una pel•lícula la paraula “xarnego”. Un empresari li etziba als treballadors: "xarnego, murcià, que mai no has bufat cullera".
Hi ha escenes que es rodaven amb càmera oculta, com per exemple la de l’estació de tren a València. Es va aprofitar que hi arribava molta gent del sud per treballar a la verema.
http://www.youtube.com/watch?v=FntInO3Ijzs
Un munt de flashbacks descriptius que mostren diversos elements culturals. L’escapada de Manolo per València, mentre esperen el transbord del tren en un viatge farcit de les imatges colpidores de les maletes de cartró i la por de perdre’s enmig de la gran ciutat... la manca de feina que els obliga a emigrar, el casament...Petits detalls que ajuden a cosir la història.
La música està present en tot moment. La de Federico martínez tudó; la guitarra i el flamenc són molt importants. Es pot sentir el cantant Salvador Escamilla, radiofonista, impulsor de figures com Joan Manuel Serrat. Permeteu-me la manca d’humilitat a dir-vos que l’extraordinària veu del meu tiet és la protagonista en una de les escenes.
http://www.epdlp.com/bso.php?id=5662 BSO
La població de Guadix, va ser escollida com a figurant.
Cal ressaltar la vigència del que se’ns mostra en l’actualitat que viu ara la gent que ens ha arribat d’arreu del món a casa nostra. Moltes pells cremades, treballant en la construcció i en d'altres feines molt dures. La seva visualització ens ajudaria tal vegada a mirar els nou vinguts amb uns altres ulls i amb molt menys prejudicis.
El film va estar molt celebrat per Francesc Candel, autor del llibre" Els altres catalans ".
Durant l’estrena, Josep Maria Forn va tenir un enfrontament directe amb Ricardo Muñoz Suay, l'ideòleg de l'Escola de Barcelona, que aglutinava personalitats tan diverses com l'ara arquitecte Ricardo Bofill, Pere Portabella, Gonzalo Suárez, Joaquím Jordà ... Ricardo Muñoz, que va tenir un alt càrrec en el Partit Comunista d’Espanya, se li acostà i li va dir: "Tu segueix fent les pel•lícules de obreretes".
"Em va dir que ells seguirien fent obres profundes contra el Règim, però no feien res i no els veia ningú", recordava Forn en una entrevista.
47 anys desprès de la seva estrena, es va tornar a projectar en els cines Alexandra de Barcelona.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/68693-lla-piel-quemadar-torna-als-cinemes-fent-valer-la-seva-imperiosa-actualitat.html
Reportatge 17 de maig de 2013
http://m1tv.xiptv.cat/ultima-sessio/capitol/reportatge-de-la-piel-quemada
Al 2007, es va projectar al “Instituto Cervantes”, de Praga.
http://praga.cervantes.es/FichasCultura/Ficha40973_63_12.htm
Va estar premiada, amb la “Carabela de Plata”, al festival de cinema de Valladolid al 1968.
Va obtenir el “Premio al Mejor Guión del Círculo de Escritores Cinematográficos” (CEC).
A José, un immigrant granadí instal•lat a Catalunya, que treballa en la construcció i espera l'arribada de la seva família procedent del seu poble natal, Guadix, li han preparat els companys de feina un “comiat de solter”. Al mig del sopar amb què s’inicia la celebració tot es descontrola en una baralla amb els representants d’una part de la població catalana de llavors, que no estava conforme amb “la invasió” que els venia de fora.
Josep Maria Forn va escriure el guió, el va dirigir i va produir el film. És una obra gens pretensiosa i arriscada, que mostra de manera fidel i directa la vida, sense embuts i sense prendre partit. Es va rodar al 1966 i es va estrenar l’any següent.
Va ser tot un encert, per part del director, enfrontar-se a la realitat en lloc de respondre a la falsa realitat que exhibia el cinema de l'època .
L’estil narratiu ens recorda la Nouvelle Vague francesa buscant el realisme naturalista i l’espontaneïtat en la posada en escena.
El títol, fa referència a la pell cremada dels paletes pel seu treball de sol a sol, que contrasta amb la pell bronzejada dels turistes de la Costa Brava
Els escenaris de rodatge, reals, van ser Guadix, Lloret de Mar, Valencia, Purullana y Barcelona. Hi veiem la ciutat, els habitatges en coves d'Andalusia, la construcció d'hotels a Lloret de mar, el camp...
Catalogada com una de les millors pel•lícules espanyoles de la història, aconsegueix harmonitzar cinema comercial i d'autor
Reflexa els residus del franquisme, l'Espanya dels seixanta sense falsos decorats. Les desigualtats econòmiques, el xoc social i cultural entre la població pobre, analfabeta i treballadora amb l’exaltació de la diversió i la riquesa, juntament amb una moral repressora i la revolució sexual del moment, afavorida per la immersió turística. També mostra l’expansió i el creixement social desigual de mitjans del segle XX. El caciquisme meridional que obliga a emigrar, l'empresari català sense escrúpols i algun nadiu que menysprea amb el qualificatiu de "murcians" o “xarnego” a uns nouvinguts d'accent i costums diferents i l'altra cara de la mateixa realitat, la d'una població nativa que lluny de marginar al "murcià" el tracta com a un català més.
Fa una crítica social molt dura, sense cap concessió.
La història es desenvolupa de manera cronològica, en el transcurs de 24 hores.
En un muntatge paral•lel, mentre es mostra la vida d’un paleta, assentat en el seu nou lloc de residència, es descriu el viatge de més de 30 hores en tren des de Granada de la seva dona i el seu germà per reunir-se amb ell.
Hi ha moments que la trama frega el documental i ens recorda: Un franco, 14 pesetas i En construcción, que es van rodar posteriorment.
http://www.youtube.com/watch?v=XQWbVmKVtao Un franco, 14 pesetas
http://www.youtube.com/watch?v=qS0PGJ98IwA En construcción
Era una pel•lícula molt avançada a la seva època i va tenir un gran èxit de públic: 414.546 espectadors. Es va exhibir durant cinc anys, amb gran èxit a tota Espanya, exceptuant Andalusia. Hi ha una escena en què els terratinents andalusos contracten a dit i un sector de la població considerava que se’ls atacava.
Es van recaptar uns 8 milions i mig de pessetes, 51.379,90 €
La censura franquista va proposar a Josep Maria Forn que doblés els diàlegs en català del film. També n’hi havia en francès i en portuguès, però aquests no els censuraven. Posteriorment van recular, la qual cosa va permetre que es sentís per primera vegada al cinema, la llengua catalana.
Cal destacar el repartiment coral dels actors, que van rebre molt bona crítica amb la seva actuació. Al capdavant Antonio Iranzo, Marta May, Luis Valero i la francesa Silvia Solar i els dos nens, germans en la vida real també, Inés i Santiago Guisado.
Es va rodar en blanc i negre, destacant la gran fotografia de Ricardo Albiñana, que s’assembla a la del neorealisme italià, realista i enganxada a la narració, amb una perfecta ambientació.
Es va haver de suprimir una escena en què una de les actrius apareixia nua, tot i que la nuesa tan sols s’insinuava.
Per primera vegada, apareix com a insult en una pel•lícula la paraula “xarnego”. Un empresari li etziba als treballadors: "xarnego, murcià, que mai no has bufat cullera".
Hi ha escenes que es rodaven amb càmera oculta, com per exemple la de l’estació de tren a València. Es va aprofitar que hi arribava molta gent del sud per treballar a la verema.
http://www.youtube.com/watch?v=FntInO3Ijzs
Un munt de flashbacks descriptius que mostren diversos elements culturals. L’escapada de Manolo per València, mentre esperen el transbord del tren en un viatge farcit de les imatges colpidores de les maletes de cartró i la por de perdre’s enmig de la gran ciutat... la manca de feina que els obliga a emigrar, el casament...Petits detalls que ajuden a cosir la història.
La música està present en tot moment. La de Federico martínez tudó; la guitarra i el flamenc són molt importants. Es pot sentir el cantant Salvador Escamilla, radiofonista, impulsor de figures com Joan Manuel Serrat. Permeteu-me la manca d’humilitat a dir-vos que l’extraordinària veu del meu tiet és la protagonista en una de les escenes.
http://www.epdlp.com/bso.php?id=5662 BSO
La població de Guadix, va ser escollida com a figurant.
Cal ressaltar la vigència del que se’ns mostra en l’actualitat que viu ara la gent que ens ha arribat d’arreu del món a casa nostra. Moltes pells cremades, treballant en la construcció i en d'altres feines molt dures. La seva visualització ens ajudaria tal vegada a mirar els nou vinguts amb uns altres ulls i amb molt menys prejudicis.
El film va estar molt celebrat per Francesc Candel, autor del llibre" Els altres catalans ".
Durant l’estrena, Josep Maria Forn va tenir un enfrontament directe amb Ricardo Muñoz Suay, l'ideòleg de l'Escola de Barcelona, que aglutinava personalitats tan diverses com l'ara arquitecte Ricardo Bofill, Pere Portabella, Gonzalo Suárez, Joaquím Jordà ... Ricardo Muñoz, que va tenir un alt càrrec en el Partit Comunista d’Espanya, se li acostà i li va dir: "Tu segueix fent les pel•lícules de obreretes".
"Em va dir que ells seguirien fent obres profundes contra el Règim, però no feien res i no els veia ningú", recordava Forn en una entrevista.
47 anys desprès de la seva estrena, es va tornar a projectar en els cines Alexandra de Barcelona.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/68693-lla-piel-quemadar-torna-als-cinemes-fent-valer-la-seva-imperiosa-actualitat.html
Reportatge 17 de maig de 2013
http://m1tv.xiptv.cat/ultima-sessio/capitol/reportatge-de-la-piel-quemada
Al 2007, es va projectar al “Instituto Cervantes”, de Praga.
http://praga.cervantes.es/FichasCultura/Ficha40973_63_12.htm
Va estar premiada, amb la “Carabela de Plata”, al festival de cinema de Valladolid al 1968.
Va obtenir el “Premio al Mejor Guión del Círculo de Escritores Cinematográficos” (CEC).
Bernardo Bertolucci : "Last Tango in Paris" L'últim tango a Paris
Són a una vetusta sala de ball, on les parelles que ballen concursen per obtenir un premi. Ella vol ballar, al ritme dels sensuals acords d’un tango. Es comporten de manera incívica i estrafolària, tot interrompent i obstaculitzant els ballarins. Paul està borratxo i cau al terra i al final els convidaen a abandonar la sala.
En un moment determinat, Jeanne sembla confosa. És com si s’hagués adonat de les diferències que els separen i fuig.
Drama romàntic realitzat per Bernardo Bertolucci. És el sisè llargmetratge que va dirigir. El guió, inspirat en una fantasia eròtica que tenia amb un desconegut, en un apartament, el va escriure amb Franco Arcalli en francès i en anglès. L'acció dramàtica es desenvolupa a París durant l'hivern de 1972, al llarg de diverses setmanes.
En un principi es va pensar en una parella d’homes com a protagonistes. El cineasta Volia provar que és impossible per a dos éssers humans del mateix sexe reduir la soledat a la pràctica del sexe pur i dur. La productora, però, ho va impedir.
L’escàndol va deixar a banda la bellesa, encara que desoladora, de l’argument. Bertolucci dinamita part del sistema burgès que havia produït dues Guerres Mundials i de «propina» les de Corea i Vietnam, una bestreta desesperada del que estava per venir.
Jeanne, la nova generació, representa les noves pautes de conducta, la nova moralitat o amoralitat, la força per viure i construir una societat que superi les rèmores ètiques del passat.
Després de l’estrena a Roma, amb un inesperat èxit de taquilla en els primers sis dies en cartellera, la policia va confiscar totes les còpies per ordre d'un fiscal que la va definir com "pornogràfica", i el director va haver d'anar a judici per "obscenitat" i el van sentenciar a quatre mesos de presó.
El film va estar prohibit a Itàlia i li van revocar els drets civils a Bertolucci, durant 5 anys. Onze anys més tard, una nova ordre eliminava aquesta sentència i permetia la reestrena de la pel•lícula als cinemes italians.
Sortosament per al cinema i l'art, es van salvar algunes còpies i els fonamentalistes no van poder executar la seva croada.
Mentrestant, a França els cinèfils feien cues de dues hores per veure’l. En moltes sales de cinemes de Perpinyà i d'altres localitats del sud de França, es va mantenir en cartell durant anys, només per satisfer la voraç demanda de curiosos turistes cinematogràfics.
A Espanya va estar prohibit fins al 1978; fins i tot a les sales anomenades d'Art i assaig, així que els únics que la van veure, en principi, van ser els que podien permetre’s el luxe de viatjar fins a Perpinyà i Andorra.
En altres països, com a Gran Bretanya, es va exigir l'eliminació de certes escenes de contingut excessivament "carnal" . La qual cosa explica la gran quantitat de còpies en VHS que tenen segons amb imatges en negre.
El director li va oferir el paper protagonista masculí a Jean-Paul Belmondo i Alain Delon, que es van negar rotundament. Llavors va optar per Marlon Brando a canvi de pagar-li un dineral en aquells temps.
Diuen que l’actor influenciava a Bertolucci a afegir escenes o a permetre improvisacions fora del guió. Deia que ell no havia entès ni una paraula del guió i que s'havia limitat a posar cares davant la càmera i a no prendre’s seriosament el projecte del film.
Cal dir que la interpretació de l’actor, quan tenia 48 anys, és l’antologia de l’art interpretatiu.
L'actriu Maria Schneider (Jeanne) que tot just tenia 19 anys quan es va rodar la pel•lícula, deia que, el director enganxava els diàlegs de Marlon Brando en les parts del seu cos nu que no sortien en el plànol, perquè era incapaç de memoritzar-los.
Es deia que l’escena de la mantega va ser una idea original de Brando. La companya de rodatge, Maria Schneider, res en sabia i va plorar amb llàgrimes reals l’ocurrència.
La protagonista va tenir problemes posteriorment a l’hora de protagonitzar altres pel•lícules. Aquesta escena i les de nus frontals van causar un gran impacte en la societat de l’època, que la va encasellar en un paper i mai va poder treure’s una fama erròniament assignada.
L'actor Jean-Pierre Léaud que encarna Pierre, el director de cinema i noviet de Jeanne, era alter-ego de Truffaut en les seves pel•lícules i actor fetitxe de la Nouvelle Vague. Curiosament repeteix la mateixa funció simbòlica que el personatge que interpretaria en Somiadors trenta anys després. Té l'obsessió d'atrapar la realitat dins d'un enquadrament: el que queda fora de camp no existeix, no és veritat.
Sembla ser que sentia tant de respecte per Marlon Brando que es va negar a coincidir amb ell al plató.
http://www.youtube.com/watch?v=YU1brBVMBkM The Dreamers, de Bertolucci
La cinta està plena d’imatges simbòliques. La innocència es mostra fugaçment quan Jeanne evoca el paper dels nens italians, àngels de només cap i ales, que recorden a Cupido, com els representats en la pintura religiosa italiana del Renaixement i Barroc.
L'al•legoria o el paral•lelisme aporten continguts i explicacions, com el ball sense regles, la visió de rostres a través de vidres que els deformen, la divisió de la pantalla en dues àrees o la representació del retorn al jardí de l'Edèn, les referències a Ofelia i al mite d'Eros i Thanatos.
La reproducció d’obres del pintor expressionista Francis Bacon, al costat dels crèdits inicials, un pintor maleït, un altre element de desesperança que anima la història. Els seus quadres subratllen el caràcter amarg i transgressor de l'obra de Bertolucci.
La fotografia, de Vittorio Storaro, mostra freqüents enquadraments descentrats, decorats desequilibrats, imatges que provoquen desorientació, plànols estàtics, etc., que combina en conjunts de gran plasticitat i bellesa.
Va donar als ambients el to crepuscular, el fred de la ciutat, la pluja amenaçadora, el deambular dels amants... Amb el predomini dels colors sèpies, transparències, semi penombres, carrers, racons, cantonades, miralls, duplicacions en els finestrals, a les aigües, imita reiteradament els colors turmentats de Bacon. Filtres ocres i ataronjats, de tints bohemis i nostàlgics, capvespres ataronjats o rosats que expressen nostàlgia. L’estructura granulada envolta les imatges en una decadència de gran tristesa.
El saxo de Gato Barbieri amb clares influències de Coltrane i el Free Jazz dels anys 60 i 70 i les balades que es presenten oportunament com a fons del drama, creen una banda sonora emblemàtica, que ens explica el misteri, la sensualitat i la solitud.
Va haver de canviar el mètode de treball en haver de compondre moments musicals de petita durada, amb un tema principal, que apareix arreglat de tres formes diferents: com balada, com tango i com un vals, tot aprofitar al màxim la sensualitat del saxo.
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=_uQNkFmgyzI#! Gato Barbieri interpreta, en el Latin Quartet, el tema principal de la banda sonora
Sembla ser havien contractat primer a Piazzolla, quan feia una gira per Europa i es va trobar amb Bertolucci, però els terminis d’entrega, que no van agradar al músic, o la primera mostra gravada, que no va agradar al director, van impedir que el projecte cuallés.
Quan es va estrenar la cinta, Piazzolla va presumir sobre la composició d’una música encara millor, amb la qual cosa es va distanciar del director.
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=U48XuzDkZW4#! Música de Piazzolla
Hi ha paral•lelismes entre una escena eròtica del film i un fragment de El llibre de Manuel, de Cortázar. Quan la gent el va llegir, sense parar atenció a les dates, pensava que l’escriptor havia plagiat el film, que es va estrenar un any després d’escriure’l.
S’especula sobre si Bertolucci va llegir el llibre abans de la filmació, ja que, per les dates, Cortázar no havia vist la pel•lícula abans d’escriure la novel•la.
L’escena de què parlem és la de la mantega. Al llibre es parla d’una crema freda.
També existeixen paral•lelismes verbals. Es parla de la sodomia com una metàfora: “fins al cul de la mort” (articula Paul en un moment determinat). Al llibre, un grup d’esquerrans s’auto anomenen “La foti”, amb totes les connotacions implícites i Andrés, membre del grup veu el sexe com un mitjà polític i filosòfic per escapar dels valors burgesos.
La pel•lícula de Patrice Chereau, Intimitat, guanyadora de l'Ós d'Or al festival de Berlín l'any 2001, en té reminiscències. El desconeixement de l'altre fa que cobri gran força la curiositat per saber més de la parella amb la qual únicament es manté un contacte sexual.
En Intimitat el sexual és molt més acotat, cosa que no passa tant en la de Bertolucci ja quel'eròtic àmplia el ventall de possibilitats en la relació que se'ns explica.
Kristen Stewart i Robert Pattinson es van inspirar en aquest film per a desenvolupar el seu romanç a la pantalla.
Als Estats Units, l'Acadèmia va nominar a Marlon Brando a l'Oscar al millor Actor i a Bernardo Bertolucci al millor Director.
Yojiro Takita: Okuribito おくりびと (Comiats)
Daigo (Masahiro Motoki), toca amb el violoncel el tema principal de la pel•lícula, Memory, el qual el du al passat. Aquest és dolorós, però l’allibera d’un present gens grat. El dolor està ocasionat per l’abandó del pare quan era petit. Tot i així el cerca en el rostre borrós, a causa de la ràbia que sent. Entre les imatges es percep un vincle d’amor que els unia, representat per l’intercanvi d’unes pedres.
El comentari d’aquesta escena el sentim narrat amb molta poesia a l’Spoiler:
Hi havia oblidat aquell rostre que un dia va desaparèixer sense deixar empremta ... Tan sols vagues records, una pedra i un rostre borrós i ...Va haver de passar mitja vida i que el destí li concedís un do ... el de tornar un mort a la vida per uns segons perquè aquell rostre prengués de nou forma.
El comentari d’aquesta escena el sentim narrat amb molta poesia a l’Spoiler:
Hi havia oblidat aquell rostre que un dia va desaparèixer sense deixar empremta ... Tan sols vagues records, una pedra i un rostre borrós i ...Va haver de passar mitja vida i que el destí li concedís un do ... el de tornar un mort a la vida per uns segons perquè aquell rostre prengués de nou forma.
Pel•lícula basada en el best-seller de Shinmon Aoki: Nokanfu Nikki (Diari d’un Agent Funerari).
Amb aquesta base, Kundo Koyama va elaborar un guió que mostrava una infinitat d'aspectes al voltant de un "nokanshi" (amortallador), i el director Yojiro Takita va donar vida a un món oblidat i rebutjat en alguns aspectes, tot construir al voltant diversitat de temes relacionats amb l'amistat, l’honor, la família, la parella, les relacions laborals i les dificultats d’harmonitzar el voltant d'un mateix.
El director dóna un gir a la seva filmografia carregada de comèdia i fantasia i ens endinsa en un món reflexiu. No obstant això, empra l’humor negre que contrasta amb moments de complexa tensió i un ambient silenciós que ho intenta abastar tot.
No és depriment, malgrat la temàtica. Tot està suavitzat amb un to humorístic que ens recorda el teatre operístic Noh, que conjumina expressions, amb sobtades reaccions saltarines, molt curioses.
http://www.youtube.com/watch?v=o--VbWf6M0c
http://www.youtube.com/watch?v=o--VbWf6M0c
L'actor protagonista Masahiro Motoki, va ser l’impulsor de la idea, arran d'un viatge a l'Índia, on va observar la importància que se li dóna a l’ofici reflectit en aquest país, i la naturalitat amb què conviuen vida i mort. llum i foscor. La capacitat d’assumir-la amb naturalitat i senzillesa va el va encisar.
El personatge del mestre de Nokanshi (Masahiro Motoki), traçat amb mestria, s'encarna en un actor ja gran que va representar el paper de Toyotomi Hideyoshi en la pel•lícula Rikyu. http://www.filmaffinity.com/es/film162449.html
Els personatges secundaris són el contrapunt perfecte del protagonista; impagable el personatge de la propietària dels banys i el client fix i el de l'esposa de Daigo (Ryoko Hirosue).
La música de Joe Hisaishi és un recurs que complementa la narració. Sense ella, les transicions i el•lipsis, potser no s’entendrien. Emfatitza els recursos i el tractament del temps en la història que es relata i ajuda en la relació que en determinats moments s’estableix amb el passat.
A més a més de la banda sonora, hi ha temes clàssics.
http://www.youtube.com/watch?v=DZleHCJtYm4 Escena principal interpretada amb cello i piano.
http://www.youtube.com/watch?v=5ZG9vs28g6E Ave Maria de Gounod
http://www.youtube.com/watch?v=KOTKGruMEbE 9ª deBeethoven
A més a més de la banda sonora, hi ha temes clàssics.
http://www.youtube.com/watch?v=DZleHCJtYm4 Escena principal interpretada amb cello i piano.
http://www.youtube.com/watch?v=5ZG9vs28g6E Ave Maria de Gounod
http://www.youtube.com/watch?v=KOTKGruMEbE 9ª deBeethoven
La fotografia és suau, alegre, hipnòtica i diàfana, malgrat el lúgubre nucli argumental. L’estètica exposa metàfores visuals musicades, que estableixen analogies explícites com la del vol d’unes aus i la fi de la vida, o l'escena en què Daigo observa els salmons nedar contra el corrent per passar d'un estat d'incomprensió a un de comprensió. No és casual que en aquest mateix plànol es vegin peixos vius i peixos morts, Uns van perquè viuen, altres vénen perquè ja han viscut. La vida i la mort com a part d'un tot.
http://www.youtube.com/watch?v=FgXIRblrp_0
http://www.youtube.com/watch?v=FgXIRblrp_0
La imatge dels salmons nedant contra corrent la va usar amb la mateixa finalitat Gus Van Sant a My Own Private Idaho. Però es veu que ell no va considerar necessari que aparegués un personatge dient "Volen tornar al seu lloc d'origen".
http://www.youtube.com/watch?v=xA0U0otWuzE
Hi destaquen el llenguatge corporal i els gestos, exquisits en les escenes d'amortallament.
http://www.youtube.com/watch?v=xA0U0otWuzE
Hi destaquen el llenguatge corporal i els gestos, exquisits en les escenes d'amortallament.
S’empreen els 4 elements de la natura:
L'aigua i el foc ens parlen de la vida i la mort.
El violoncel representa el vent.
La pedra, és un nexe d'unió. En l'antiguitat, abans d'inventar l'escriptura, la gent buscava pedres que representés els seus sentiments i les hi donaven a altres persones.
L'aigua i el foc ens parlen de la vida i la mort.
El violoncel representa el vent.
La pedra, és un nexe d'unió. En l'antiguitat, abans d'inventar l'escriptura, la gent buscava pedres que representés els seus sentiments i les hi donaven a altres persones.
Té similituds amb:
- La teta asustada, de Claudia Llosa. La mort com a centre de la història, la preparació del cos sense vida, la música (o cants) com a expressió de la solitud de l'ànima i la pèrdua, la comunió espiritual entre els membres d'un poble mitjançant els seus ritus i costums per tal de reconfortar del buit existencial que suporta com una càrrega pesada.
http://www.youtube.com/watch?v=hAxBkfBBTTI
- El verdugo, de Berlanga, en la qual el protagonista treballa en una funerària i passen de l’hunor inicial a la reflexió.
http://www.youtube.com/watch?v=s4L7nC0vtxI
- La sèrie nord-americana de televisió Six Feet Under (A dos metres sota terra). La mirada sobre la mort i el seu cartell per recordar la nostra pròpia mortaldat.
http://www.youtube.com/watch?v=a00fOn3XCfw (fantàstica sèrie!)
- La teta asustada, de Claudia Llosa. La mort com a centre de la història, la preparació del cos sense vida, la música (o cants) com a expressió de la solitud de l'ànima i la pèrdua, la comunió espiritual entre els membres d'un poble mitjançant els seus ritus i costums per tal de reconfortar del buit existencial que suporta com una càrrega pesada.
http://www.youtube.com/watch?v=hAxBkfBBTTI
- El verdugo, de Berlanga, en la qual el protagonista treballa en una funerària i passen de l’hunor inicial a la reflexió.
http://www.youtube.com/watch?v=s4L7nC0vtxI
- La sèrie nord-americana de televisió Six Feet Under (A dos metres sota terra). La mirada sobre la mort i el seu cartell per recordar la nostra pròpia mortaldat.
http://www.youtube.com/watch?v=a00fOn3XCfw (fantàstica sèrie!)
Va obtenir l'Òscar al millor llargmetratge en llengua no anglesa. És el primer llargmetratge japonès a rebre el guardó.
Rashomon (Akira Kurosawa, 1952), Gate of hell (Teinosuke Kinugasa, 1954) i Samurai I: Musashi Miyamoto (Hiroshi Inagaki, 1955), havien estat obsequiats amb un Òscar honorari al llargmetratge en llengua estrangera, però el premi no es va establí oficialment fins a 1956.
Rashomon (Akira Kurosawa, 1952), Gate of hell (Teinosuke Kinugasa, 1954) i Samurai I: Musashi Miyamoto (Hiroshi Inagaki, 1955), havien estat obsequiats amb un Òscar honorari al llargmetratge en llengua estrangera, però el premi no es va establí oficialment fins a 1956.
A l'Acadèmia de Cinema Japonès, va rebre deu guardons, entre ells al millor director, millor actor, millor pel•lícula, millor guió i millor actriu i actor secundaris.
Als crèdits finals, es mostra de principi a fi el ritual de comiat.
Sydney Polack: Out of Àfrica (Memòries d'Àfrica)
Karen es troba en dificultats a causa d’una baralla, la nit de Cap d’Any. Dennis la rescata i la convida a ballar, sense que, aparentment, passi res entre ells. S’atrauen, però, fins al punt que, propiciat per una inesperada situació es besen dues vegades. Una a iniciativa d'ell i després, d'ella. Així celebren l'any nou, amb el ball com a catalitzador de l'enamorament.
El guió va ser adaptat lliurement per Kurt Luedtke a partir del llibre homònim i autobiogràfic “Out of Africa” Memòries d’Àfrica i “Shadows on the Grass” Ombres a l'herba, de Karen Blixen (Isak Dinesen); Els llibres “Isak Dinesen: The Life of a Story Teller”, de Judith Thurman, y “Silence Will Speak”, de Errol Trzebinski.
Orson Welles va voler crear el guió abans que Kurt Luedtke, ja que l'actor i director va ser admirador de l'escriptora.
La va dirigir Sydney Pollack, al qual van criticar pel caire "excessivament embafador" i "tou", que va donar a la història; especialment en comparar-la amb la biografia de l’autora del llibre, més centrada en la relació amb el poble Masái i la terra africana que en el romanç amb el caçador Denys Finch Hatton.
El film es va rodar gairebé íntegrament a Àfrica.
Les escenes de la part que es desenvolupa a Dinamarca, van ser filmades a Surrey, Anglaterra.
Es van utilitzar molts dels mobles que la danesa va deixar abandonats a Kenya després de la seva marxa a Dinamarca.
Stephen B. Grimes, el dissenyador de producció, va emprar tot un any a construir una rèplica del Nairobi de 1913 i de la casa de Karen Blixen. Els decorats construïts no estaven lluny d'on aquesta va viure.
Les lleis locals prohibien utilitzar animals salvatges en la gravació, així que es van portar de Califòrnia lleons ensinistrats.
La pel•lícula té alguns errors de continuïtat. Per exemple, una poma que sostenia Dennis es va transformar en taronja o l’escena d’un sopar al ras en què el protagonista la pelava i quan es recuperava el plànol continuava intacta.
alguns crítics els consideraven bromes que el director li va gastar als actors.
També hi ha algun anacronisme, com l'ús de banquetes de niló a l'orquestra que amenitza la festa de Cap d'Any, material que no estava desenvolupat al començament del segle XX.
Abans de triar a Meryl Streep, li va ser ofert en un principi a Audrey Hepburn el paper de Karen Blixen.
Per imitar l’accent danés, va estar escoltant durant setmanes els enregistraments reals d'Isak Dinesen llegint les seves obres.
Jeremy Irons es va obstinar a aconseguir el paper que finalment aniria a mans de Robert Redford, va cridar a Meryl Strep, va escriure al productor, i no va defallir en cap moment. Va declarar que Redford, a més a més d’estar avorrit d’actuar, no era la persona adequada per al paper; era massa vell i nord-americà i si li van donar el paper va ser per l’amistat que tenia amb el director.
Pollack havia dirigit ja abans a Robert Redford en cinc pel•lícules, entre d'altres, "Tal com érem", i la imatge que tenia llavors l’actor, que ja havia interpretat també "El gran Gatsby", com a heroi romàntic, encaixava perfectament amb el que volia plasmar en "Memòries d'Àfrica".
Robert Redford va començar a actuar utilitzant un forçat accent britànic que posteriorment va rebutjar el director.
Per seleccionar l'actor que interpretaria a Finch Hatton, Sydney Pollack ho va tenir molt més fàcil. Klaus Maria Brandauer va ser també la primera elecció per a interpretar a Bror Blixen. El director va pensar en ell després de veure'l en el seu paper d'agent assassí en "Mai diguis mai més" (1983).
La fotografia de David Watkin, d'una plasticitat extraordinària, ens trasllada realment a Àfrica: lluminositat, colorit, intensitat, ..., en uns plànols de increïble bellesa. Es va convertir en un referent per a la resta de directors de fotografia.
Sydney Pollack utilitzava seleccions musicals del compositor John Barry, mentres es muntava la cinta. Quan va arribar el moment d'afegir música al film, va triar les seves composicions.
La banda sonora es considera una de les millors de la Història del cinema. Està en la ment fins i tot d'aquells que no han vist la pel•lícula.
http://www.youtube.com/watch?v=772MTLJZUp0 Tema principal amb diverses imatges
Alan Smyth i George W. Senoga-Zake van treballar junt a John Barry en la selecció de temes de Mozart y càntics africans.
Apareixen diversos Kikuyus descendents dels que van treballar per la baronessa Blixen.
El 1985 ja no hi havia trens de vapor a Kenya, l'equip de rodatge van crear-ne una rèplica, que va ser empesa per una màquina dièsel. Per crear el fum de la locomotora, van cremar pneumàtics de cautxú.
La replica de la locomotora a vapor, juntament amb els automòbils que es van utilitzar durant el rodatge, estan exposats al Museu del Ferrocarril de Nairobi.
En el film es parla d’una malaltia venèria, la sífilis. En la pel•lícula "Moulin Rouge" realitzada al 1952 per John Huston i dedicada a la vida del pintor Toulouse Lautrec, ni tan sols s'insinua que va morir a causa de la sífilis. S’evitava tocar el tema de les malalties venèries perquè el que la patia quedava estigmatitzat. També es va utilitzar l'estratègia del silenci, a partir de l’epidèmia de SIDA al 1981. Al 1985, però, va morir l'actor Rock Hudson i Hollywood va fer aparèixer novament les malalties venèries a les pel•lícules.
Va obtenir set premis Oscar:
Director Sydney Pollack
Guió adaptat Kurt Luedtke
Banda sonora John Barry
Fotografia David Watkin
Direcció artística Stephen Grimes
Edició de so Chris Jenkins
Actriu principal Meryl Streep
Actor de repart Klaus Maria Brandauer
Vestuari Milena Canonero
Muntatge Fredric Steinkamp
Una de les escenes més simbòliques (recorda un bateig o el naixement de Venus de l’escuma que corre pel terra), quan Dennis li renta el cabell a Karen, a prop del riu, s’emmiralla en una altra de la pel•lícula “Les mines del rei Salomó”, de Andrew Marton i Compton Bennett. Aquesta última beu de les fonts del bet seller Rider Haggar, els personatges del qual copien el prototip dels que l’explorador anglès Samuel Baker cita en el llibre “Al cor de l'Àfrica”.
Baker descriu una escena en què la seva dona, Florence, es va rentar el cabell al costat d’un riu, mentre els nadius l’observaven, tot admirant els seus cabells daurats.
La frase: “Resa bé, qui bé estima. A l'home la bèstia i l'ocell”, és de Kalil Gibhran.
Cal esmentar els actors de doblatge
Robert Reford: Manolo García http://www.lasexta.com/sexta3/mejor-pelicula-que-doblado-fue-memorias-africa_2011120500252.html
Meryl Streep: Rosa Guiñón http://www.youtube.com/watch?v=dxQPZl2bJ_s
Escenes eliminades
Es va estrenar l'any 1985, en què se celebrava el centenari del naixement de l'escriptora.
La vaig fer servir per parlar del “Jo poètic”
Paul Thomas Anderson: Magnòlia
Hi ha harmonia sota la pluja. Diferents persones, diferents llocs, diferents perspectives d’un únic quadre, cerquen l’aixopluc del xàfec, mentre canten a l’uníson una cançó que els amara i aïlla.
Les gotes es dilueixen i s’escampa l’esperança. Qualsevol cosa pot passar, fins i tot en un escenari previsible. La pluja, però, no pararà; si de cas, canviarà ja que la roda natural de la vida no té un final i només si t’espaviles (wise up), pots despertar de la letargia.
Aimee Mann va estar a punt de negar l'ús de la cançó, però en veure el tall final, va declarar que mai abans una de les seves cançons l’havia fet plorar tant.
Wise Up, va ser originalment escrita al 1996 per Cameron Crowe per a la pel•lícula Jerry Maguire. Per un motiu que el realitzador segueix sense explicar, la va rebutjar en el muntatge final, encara que la va incloure en l'àlbum de la BSO.
Escrita i dirigida per Paul Thomas Anderson, aborda la vida de diversos personatges en un dia qualsevol a la Vall de San Fernando, Califòrnia.
El guió, escrit en dues setmanes, s’inspira en les cançons de Aimee Mann, especialment les del seu disc Bachelor No 2; és fidel a l’eslògan, que es repeteix diverses vegades durant el metratge: "podem deixar el passat, però el passat no ens deixa". Prové del llibre "The Natural History of Nonsense" de Bergen Evans,
En el guió original, Paul Thomas Anderson componia una història diferent amb el nen que se li apareix a Jim Kurring al barri. Pel que sembla les escenes van ser filmades però van quedar fora del tall final.
L'última part del guió que es va escriure va ser la del personatge de Tom Cruise. El paper de Frank TJ Mackey va ser escrit específicament per a ell després d’una conversa amb Anderson, en què li va mostrar interès a treballar en la pel•licula.
El títol, és el nom d'una famosa avinguda a la Vall de San Fernando, lloc en el qual viu Anderson i on transcorre l'acció.
La pel•lícula comença amb una narració ràpida i introductòria. Mostra tres fets que a primera vista semblen de l'atzar, iniciats per parts meteorològics que pronostiquen el clima dramàtic i fa previsible del que ocorrerà. Un pròleg que dura 10 minuts, on es realitza una declaració de principis, relatats a manera de documental, tot recordant-nos vagament el "Zelig" de Woody Allen.
Podrien convertir-se en curts a causa de les embullades històries en què es presenta a tres condemnats a mort, un submarinista víctima d'un hidroavió, i un jove suïcida que en realitat ha estat assassinat involuntàriament per la seva mare.
Després del monòleg es presenten els personatges.
Plantejat el tema de l'atzar i del determinisme de la natura, a través del desesperant, s’inicia una relat coral amb molts protagonistes que presenta nou situacions desconnectades.
La fotografia té un paper important. Robert Elswit, col•laborador habitual d'Anderson, va dirigir-la en format anamòrfic: té una proporció idèntica a la d'una TV panoràmica 16:9 de manera que "encaixa" completament. És neutra, elegant, sòbria i ajuda a nuar les diferents històries, les quals es van rodar de manera independent. El resultat final acobla l’amalgama d'escenes paral•leles.
La major part del film transcorre en interiors, als quals Elswit sap dotar d'un colorit i unes tonalitats que reforcen el toc intimista.
El simbolisme del color s’escampa per tot arreu.
Dins d’un llistat exhaustiu del repartiment, hi destaca el paper de Tom Cruise, desenvolupat magistralment, tant per la profunditat del personatge, com per la interpretació excessiva.
Està basat en Ross Jeffris, el pare i mestre de la seducció americana.
http://es.wikipedia.org/wiki/Ross_Jeffries
La BSO consta de 13 temes:
2 de Supertramp: Goodbye Stranger i Logical Song.
1 de Gabrielle: Dreams.
1 de Jon Brion, Scores
9 compostos i interpretats per Aimee Mann. Tan sols un va ser compost expressament per al film Save Me, el qual va estar nominat a l’Òscar.
El director va incloure algunes de les lletres als diàlegs i va aconseguir una cinta on les melodies són referent de la trama i viceversa:
"Now that I've met you/Would you object to/Never seeing each other again"( Ara que t'he trobat / tindria objecció a / no tornar a veure’t).
El 8:2 apareix reiteradament al llarg de la trama., A la Bíblia, el llibre Èxode capítol 8 verset 2 diu: "Així ho va fer Aaron, i van sortir tantes granotes que van cobrir tot el país d'Egipte". Fa referència a una de la cinta.
En els crèdits inicials apareix com a companyia productora "Ghoulardi Films". Ghoulardi era el nom del personatge que feia el pare de Paul Thomas Anderson en un xou televisiu.
Jeremy Blake, qui interpreta al nen geni, ho és en realitat. Va guanyar el concurs com l'estudiant de millor aprofitament als Estats Units, a l'últim any d'escola elemental.
De vegades es juga a la intertextualitat, La veu del protagonista d'una escena apareix en la seqüència relacionada amb un altre personatge.
A diferència d’altres pel•lícules sobre vides que es creuen per casualitat (21 grams; Vides creuades; Babel...) les històries neixen juntes i progressen en paral•lel fins a un punt àlgid en què la història ha de morir.
La televisió és un referent de valors, de codis
Va estar nominada a tres Òscar: guió, cançó original i actor de repartiment, encara que no es va endur cap.
Va obtenir l’Ós d'or a Berlín per a Anderson, el Golden Globe per a Tom Cruise i el Grammy per a Aimee Mann.
Va ser l'última pel•lícula de l'actor Jason Robards, el personatge del qual és un malalt de càncer terminal.
https://www.youtube.com/watch?v=-w8ctRs2IW8
https://www.youtube.com/watch?v=-w8ctRs2IW8
Diversos actors de Magnolia van participar en Boogie Nights (1997), l’ anterior film del director: Julianne Moore, William H. Macy, John C. Reilly, Philip Seymour Hoffman i Alfred Molina.
David Lynch: Blue Velvet
L’ambient a Slow Club, on Dorothy actua és penombrós i agradós, com el vellut. Jeffrey se sent fascinat per la cantant i el to xiuxiuejant amb què interpreta la cançó “Blue Velvet”. És la primera vegada que la veu i a partir d’aquí es desencadenaran els secrets amagats al rerefons de la trama.
El nom de la pel•lícula esdevé d’aquesta cançó. A Espanya va prendre el títol de Vellut Blau.
El guió el va escriure el director, David Lynch, amb la línia argumental difusa que separa la realitat dels somnis, com és habitual en la majoria de les seves pel•lícules. Segons deia és l'única de les seves pel•lícules en què es veu retratat. Va néixer d'un record de la seva infància: Un dia, en tornar de l’escola amb el seu germà, van veure una dona nua i en estat de xoc que caminava a batzegades pel carrer. Lynch es va posar a plorar.
Va barrejar el que llavors va sentir amb l'esperit setinat de la cançó Blue Velvet.
Al 1973, el guió ple d'idees pertanyia a la Warner. Diuen la filla del productor va intercedir davant el seu pare perquè re-comprés el projecte, malgrat la mala experiència anterior en què van treballar plegats.
El pressupost assignat va retallar les pretensions econòmiques del director, però Lynch va aconseguir el control absolut sobre el muntatge final.
La història de la pel•lícula es va originar a partir de tres idees del cineasta:
El títol, Blue Velvet.
El començament, una orella tallada al camp.
El tema de Vinton i l'estat d'ànim que reflectia la cançó.
El productor del film,, Dino De Laurentiis va haver de crear la seva pròpia companyia de distribució, ja que el film no era acceptat per les distribuïdores per a l’exhibició als cinemes.
L’estrena es va rebre amb una gran controvèrsia.
Originalment la pel•lícula tenia quatre hores de metratge que van ser reduïdes a dues per evitar que la qualifiquessin "X". Lynch, que sol oblidar dels seus fills després del part, simplement deia de tant en tant: "Vull trobar els meus mugrons ardents!" (seqüència en què una de les noies cala foc als seus propis mugrons)
Un tècnic de la productora MGM, David Gross, li va prendre la paraula i va intentar localitzar les parts tallades, de les quals ningú sabia res. Estava a punt d'abandonar, convençut que el material havia acabat a les escombraries, quan va localitzar 50 minuts en un magatzem de Seattle.
El film va consolidar a David Lynch com un visionari del cinema modern. Va comentar posteriorment que tracta de la innocència i la perversió característica de la infància.
La cinta s’inicia amb imatges arquetípiques del cinema hollywoodense dels anys 50, on queda reflectida una de les claus de Lynch, el simbolisme. Quan la càmera fa el zoom que arriba fins l'eixam recrea la sordidesa del submón que el protagonista està a punt de descobrir. Estableix de forma clara la relació física i visual entre els mons coneguts i desconeguts que coexisteixen harmònicament en la trama.
L’escena ens recorda Lluny del Cel, de Todd Haynes (2002).
David Lynch va dir que es va basar en l'escena d'Un gos andalús, de Luis Buñuel, on apareix una mà amb un forat al centre per on circulen formigues, per recrear l'escena de l'orella humana plena d’escarabats, trobada a la gespa.
El paper protagonista (Jeffrey), un alter ego de Lynch, va ser per Kyle MacLachlan, el segon paper protagonista amb el cineasta, després Dune. El director el va escollir perquè podia aportar intel•ligència i senzillesa de caràcter. L’actor va imitar alguns tics de Lynch mentre donava vida al personatge.
El van oferir primer a Redneck Val Kilmer, el qual el va rebutjar perquè el guió li semblava "pornogràfic". Quan va ser conscient de la relliscada va presumir en entrevistes que havia estat a punt de ser l'actor principal, però no havia pogut fer-ho per "motius d'agenda".
Lynch també va pensar en el seu amic, el cantant i actor Chris Isaak, però li semblava "massa atractiu". Uns anys després el va dirigir al videoclip de Wicked Game (1990).
Van ser temptejats diversos actors per al personatge de Frank Booth, un gàngster boig, addicte al sexe sense penetració i inhalador de vasodilatadors. Ningú volia el paper. La primera opció va Steven Berkoff, que es va excusar dient que "al paper no hi ha res excepte destrucció". Robert Loggia va adduir que Booth era "massa repulsiu".
Lynch va enviar el guió a Dennis Hopper, l'actor li va respondre de seguida: "He de interpretar a Frank perquè jo sóc Frank!". La seva contractació va ser problemàtica, ja que li desaconsellaven el paper a causa dels seus problemes personals. Finalment la seva actuació va revitalitzar la seva carrera cinematogràfica y va beneficiar el film.
Dorothy Vallens (el nom de pila és un homenatge a la Dorothy del Mag d'Oz), una de les pel•lícules favorites de Lynch, l’havia d’interpretar Hanna Schygulla, però el va rebutjar. Lynch tenia en ment oferir-lo a Helen Mirren, però abans de fer-ho conèixer a Isabella Rossellini, filla de l'actriu Ingrid Bergman i el director Roberto Rossellini. Segons ha explicat un testimoni, Lynch li dir: "Ets tan maca que podries ser la filla d'Ingrid Bergman". Coneixent el caràcter del director, és probable que no es tractés d'un ardit per agradar a l'actriu. Després del rodatge van mantenir una relació.
El personatge de Frank utilitza la paraula "Fuck" en tots els minuts que apareix en escena:
"No segueixis sent bon veí amb ella o t'enviaré una carta d'amor, des del meu cor, fotut! Saps el que és una carta d'amor? És una bala d'una fotuda pistola, fotut. Si reps una de les meves cartes d'amor estàs fotut per sempre. Entens, fotut? T’enviaré dret a l'infern, fotut ".
Lynch mai va dir en veu alta “fuck”. Quan assajava amb Hopper li assenyalava el terme en el guió i li deia: "Digues aquesta paraula".
S’estableix relació entre les marques de cervesa que beuen els personatges i les seves personalitats.
El protagonista “Heineken”(L’ego).
El detectiu Williams “Budweiser” (La reina de les cerveses, expressa la màxima autoritat).
El boig Frank “Pabst Blue Ribbon”( Cervesa dels EU que, actualment, s’associa a moviments contra-cultura).
La música i els sons evocadors, capaços d’endinsar a l’espectador en els seus universos, són elements fonamental en les obres de Lynch. Va treballar per primera vegada amb Badalamenti, amb el qual va dur posteriorment una llarga llista de treballs en comú, i la banda sonora es va incloure en la llista de les 100 bandes sonores més grans de Entertainment Weekly.
A més de Badalamenti, cal esmentar les cançons escollides pel director en moltes de les oníriques escenes del film:
Blue Velvet, de Bobby Vinton. Els productors es van negar a pagar el cost d'adquirir els seus drets, per la qual cosa van encarregar al compositor Badalamenti que en fes una nova versió. Finalment, Lynch va convèncer-los i es van obtenir els drets per reproduir la cançó original.
In Dreams, de Roy Orbison. Aquest tema juga un paper decisiu en la trama.
Quan va veure la pel•lícula, a Orbison no li va agradar que associessin la seva música amb un tema tan tèrbol i va voler demandar al director. Aquest li va demanar una cita i li va fer entendre que In Dreams és una porta cap a una altra realitat. Orbison va quedar tan convençut que va gravar un clip amb imatges de Blue Velvet.
http://www.youtube.com/watch?v=Gukxi2bkrYQ Roy Orbison
http://www.youtube.com/watch?v=clZNwja8M3A&feature=fvw Seqüència pel•lícula
Gone Ridin i Livin For You Lover, de Chris Isaak.
Dues peces compostes pel director conjuntament amb Angelo Badalamenti: "Blue Star", interpretada per Isabella Rossellini, i "Mysteries of Love", cantada per Julee Cruise.
http://www.youtube.com/watch?v=gBoXNket2pQ&feature=player_embedded Mysteries of Love
Abans del rodatge el director va demanar a Isabella Rossellini que no portés roba interior sota la bata de vellut blau, però que no li digués res a Dennis Hopper, que es va assabentar-se’n en la primera escena que rodaven junts. Mentre transcorria, segons Rossellinni, Lynch no parava de riure.
En el guió estava escrit que Booth era un addicte a la inhalació d'heli, però Hopper va adduir que potser fos ridícul que el personatge tingués la veu accelerada i va proposar com a substitut el popper, la droga euforitzant i vasodilatadora que augmenta el plaer sexual.
La cinta té diverses referències a Abraham Lincoln i el seu assassinat. Els apartaments del film es situen al carrer Lincoln i el cognom de Frank Booth és el de l'assassí de Lincoln, John W. Booth. Hi ha més referències en la forma de morir i en determinades postures que adopten els personatges.
Va aconseguir la seva segona nominació als Oscar com a millor director.
Va guanyar el premi a la millor pel•lícula al Festival de Cine Fantàstic de Sitges de 1986.
La presentació està associada a determinats motius visuals reiterats en la història del cinema (la sosocietat nord-americana delsanys 40 i 50), en la publicitat
I en l'art. Lynch té com a referents a Norman Rockwell i a Edward Hopper: Nigthawks (1942), en el qual és possible observar l'escena en un típic cafè de l'època en Estats Units, on es troben uns quants personatges durant la nit en una actitud de contemplació.
També trobem referències a Vertigen i especialment a La finestra indiscreta, d'Alfred Hitchcock, quan Jeffrey s'amaga en un armari per observar, com un “voyeur” la depravada escena entre Dorothy Valens i Frank Booth.
Woody Allen va dir que era la millor pel•lícula que havia vist en molt de temps.
L.A. Weekly va publicar: Per molt perversa i contradictòria que sembli, és, sense cap dubte, una de les grans pel•lícules dels anys vuitanta i potser fins i tot la més extraordinària des del Darrer Tango a París.
Lana Del Rey versiona “Blue Velvet” en su spot promocional para H&M's fashion collection for autumn 2012.
La vaig fer servir per parlar d'embolcalls, com a sinònim d'apariència.
Doris Dörrie : “Kirschblüten Hanami” Les flors del cirerer
Rudi recorre el parc curull de cirerers florits. Coneix una jove dansaire de Butoh que li crida poderosament l’atenció. Encuriosit per l’espectacle se li acosta i li pregunta el significat. Yu, la noia, li explica que és la dansa de les ombres, aquelles que no són nostres sinó les que ens uneixen amb els éssers estimats que han mort. L’inicia en la dansa i li ensenya a dialogar amb els morts.
El guió, escrit per Doris Dörrie, té parts autobiogràfiques. Al•ludeix a la pèrdua del seu marit i el viatge a Tòquio on va captar l'aclaparador paisatge oriental, i va entendre la lentitud cerimonial del rutinari.
La història es desenvolupa en dos escenaris molt definits, l’estètica dels quals és diferent: Alemanya i Japó. Els protagonistes els recorren mitjançant un viatge que es pot considerar iniciàtic i de retorn.
Posteriorment el va publicar en format llibre.
Forma part d'una trilogia que la directora alemanya va filmar al Japó, conformada per Saviesa garantida i El pescador i la seva dona.
Quan Doris Dörrie escrivia el guió, elaborava el personatge de Rudi similar a Peter Lorre de "M, el vampir de Düsseldorf", de de Fritz Lang (19319 . Un home petri i rígid que duia un abric i un barrety.
Es va gravar en alta definició, perquè es podia captar els contrastos, com en el cinema documental.
Va comptar amb un actor conegut a la petita pantalla i teatre alemanys, Elmar Wepper amb qui ja havia treballat a "El pescador i la seva dona", i que considerava capaç d’afrontar un paper de certa complexitat a causa dels diversos canvis a què se sotmet.
Necessitava una dona igual de forta com a companya de reaprtiment. Per aquesta feina, Dörrie va tenir present a Hannelore Elsner, "El visible i l'invisible", de Rudolf Thome (amb un paper amb certes similituds). La seva actuació és una mica més breu, però la seva aura forma part de tot el film.
Aya Irizuki, (Yu), debuta en el cine en un rol gens fàcil, amb una emotiva sensibilitat. El seu personatge juga amb el concepte irreal i poètic de la mort.
Abans que comencés el rodatge, es va celebrar una cerimònia de “bona sort” amb un mestre Zen, tot seguint el costum japonès.
El film ret homenatge a "Tokyo Story", de Yasujiro Ozu (1953), que reprenen la pel•lícula “Make Way for Tomorrow” Deixeu pas al demà, de Leo McCarey (1937).
http://www.youtube.com/watch?v=0YZHlU8dd18 Contes de Tòkio
http://www.youtube.com/watch?v=psxG65-uSvg Deixeu pas al demà
Amb els silencis, manejats a la perfecció per la directora, se’ns mostra la incomunicació existent.
La contemplació de Rudi, extraviat entre els carrers i edificis de Tòquio, ens ve a la ment una altra pel•lícula que ens parla de la incomunicació "Lost in traslation", de Sofia Coppola (2003).
La fràgil adolescent japonesa, Yu, és una moderna Gelsomina (Giulietta Masina) de "La Strada" (Federico Fellini, 1954).
Cap dels actors duia maquillatge, amb l'excepció de la dansaire Yu. La directora volia captar quelcom més que l'aspecte exterior.
Amb el guió completament obert, un equip reduït de cinc persones i tecnologia digital, es va intentar incorporar els imprevistos a la trama. En l’escena al Mar Bàltic s’hauria volgut que el temps fos dolent perquè encaixés amb l'estat emocional dels sofrents, però quan hi van arribar es van trobar amb cels blaus i un aire gairebé estiuenc. Malgrat les condicions adverses als seus desitjos van enviar els sofrents a la platja, vestits de negre. La decisió va ser encertada ja que la no coincidència de l’estat d’ànim i el temps augmentava la tragèdia. és molt més tràgic quan el temps i l'estat d'ànim no coincideixen.
La banda sonora de Klaus Bantzer, s’acobla fidelment a les imatges i als canvis d’escenari. Austera i neutra en l’occidental i lírica en l’oriental. Els tema principal i el de Yu que obren i tanquen el film, es reiteren al llarg del metratge.
El Butoh és una art escènica del Japó de la postguerra, que reflexa el desig de desprendre’s del dolor i cercar un cos nou mitjançant la dansa. Hi ha pocs dansaires de Butoh; Kazuo Ono, n’és el pioner. El va inspirar Tatsumi Hijikata, que rebutjava les formes de la dansa occidental de l’època i que al 1959 va crear un dels seus primers treballs de Butoh, “Kinjiki”, Colors Prohibits, basat en la novel•la de Yukio Mishima.
L’efímer descrit per Aqui Trudi (Hannelore Elsner), la dona de Rudi, en una escena.
"Atura't!
Què faràs? ¿Assassinar-la?
Saps el que fas, ingrat?
Només se li ha concedit un dia,
un dia de penes i d'alegries.
Deixa que visqui, deixa que voli
fins que caigui ja vençuda.
Un dia és el seu cel,
el seu paradís és un vol "
Tot i que no va tenir transcendència fora d'Europa, va rebre diversos premis del cine alemany.
La vaig utilitzar temps enrere per parlar de l’efímer.
Bertrand Bonello: Apollonide, Souvenirs de la maison close (La casa de la tolerància)
Hi ha companyonia entre elles i comparteixen soledats i vida, entre l’amor i la violència. Ballen i ploren en la lluita per la supervivència i per mantenir la dignitat personal que perilla. Saben que no hi ha lloc per a elles en la societat en què viuen; han estat desnonades i són conscients de la seva precarietat. Hauran de buscar-se un nou lloc. La música de The Moody Blues, Nights in White Satin, les consola.
El guió, escrit per Bonello, insinua el secret que s’amaga sota una estètica preciosista, en una espiral hipnòtica, evocadora, subjectiva i onírica, carregada de suggerències sensorials.
En la narrativa la primera i tercera part s’hi emmirallen, mentre que la part central es converteix en crònica. La trama es desenvolupa en un marc espacial, exceptuant dos moments puntuals, i un de temporal que avança a poc a poc de manera lineal, una escena obre l’altra i en cercle, en un moment determinat retrocedeix i ens ofereix un punt de vista diferent.
La simultaneïtat, l’ajustament de plànols, les dues cares del mirall, la pantalla dividida i els flash-backs, són una constant al llarg del film.
Segons el director, “Es tractava de mostrar la manera en què, sense sortir a l’exterior, el món canviava”.
Amb Ophüls (Le plaisir ( 1952) que es basa en tres relats curts de l’escriptor Guy de Maupassant (La màscara, La casa Tellier i la model)), que relaciona aquest concepte amb la pèrdua de la joventut, la luxúria, la innocència o la mort; Visconti (passadissos i estances del prostíbul); Miklós Jancsó (el simbolisme i l’estilització visual) com a referents, l'autor fa un film cisellat, en el qual l'egoisme humà es revela, sota capes i capes de seda i vellut, despietat. irracional i estèril.
http://vimeo.com/23898882 (Le plaisir)
La primera idea de Bonello era fer una pel•lícula sobre la reobertura de bordells avui en dia. Posteriorment la va abandonar per la de fer-la sobre la dinàmica d'un grup de noies.
Josée Deshaies, la directora de fotografia qui li va suggerir que tornés a la idea dels bordells, però des d'un punt de vista històric. Li va mostrar el llibre [La vie quotidienne dans les maisons closes 1830-1930], el primer que va llegir per documentar-se sobre el tema.
És la primera pel•lícula del cineasta que es va estrenar comercialment a Espanya. La seva filmografia va estar-hi inèdita, fins al seu pas pel Festival de Gijón i el Festival de Cinema d’Autor de Barcelona.
El rostre és una idea recurrent i obsessiva per al director. L’enfoca atorgant-li el sentit de Lévinas, és l’únic sagrat i rebutja la possessió.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Emmanuel_L%C3%A9vinas
El director va dir que quan escrivia el guió va somniar amb “The Man Who Laughs” (l’home que riu), una pel•lícula dels anys 20, adaptada d’una obra de Víctor Hugo, la qual cosa li donà la idea d’inventar la dona que riu.
http://www.youtube.com/watch?v=TiaNixgsUFc
Hi ha una escena en què emulant a Hitchcock interpreta un petit paper com a convidat a una orgia perversa de dones, on una d’elles és la materialització del seu somni.
http://www.tumblr.com/tagged/souvenirs%20de%20la%20maison%20close?language=es_ES
Estilísticament cuidada. Cada plànol és un quadre dels pintors impressionistes, en especial Manet i Tolouse Lautrec:
“Olympia”
http://everystockphoto.s3.amazonaws.com/manet_olympia_390925_o.jpg
‘Le Déjeuner sur l’herbe’
http://i773.photobucket.com/albums/yy11/CuratorialIntern/ManetE-Dejeunersurlherbe.jpg
La revisió mèdica
http://www.galerie-arts.com/commerce/imagesproduits/maxi_27072009143553.jpg
,
El cineasta estableix un vincle entre la maternitat i la prostitució, com ho va fer Courbert en el seu quadre: L’orígen del món. L’escena en què Louis-Do de Lencquesaing intenta veure l’interior del sexe d’una dona, es repeteix d’una manera punxant.
http://www.musee-orsay.fr/es/colecciones/obras-comentadas/busqueda/commentaire_id/lorigine-du-monde-125.html?no_cache=1
L'home que interpreta el metge és un ginecòleg de veritat i, segons el director, quan va començar a recitar el text de manera mèdica, el va deixar gelat.
Els homes apareixen d'esquena o els seus caps no són dins del marc. Hi ha pocs contraplans; la dona és la protagonista. Quan hi ha un primer pla d'un home, és una màscara.
El vestuari d’Anaïs Romand, retrata exemplarment l’època. El baix pressupost va fer que es privilegiés la roba interior. Les cotilles es van fer a mida i es van brodar.
Els decorats són senzills. Sembla ser que es va posar vellut negre en les parets, amb la intenció de fer ressaltar el brillo de les protagonistes.
La directora de fotografia va patir perquè no hi havia finestres. En la il•luminació es va tenir en compte una idea: l'arribada de l'electricitat. Així, a la luxosa planta baixa hi ha llums, mentre que a la planta superior, encara no hi ha electricitat, per la qual cosa hi ha espelmes.
La música és anacrònica, com la de la 'Maria Antonieta' de Sofia Coppola, en que The Strokes sonen quan la protagonista corre pels passadissos de Versailles.
http://www.youtube.com/watch?v=o-LMFBufjiw
Es barregen les peces compostes pel director (abans de dedicar-se al cine era músic) amb obres de Mozart i Puccini i temes populars.
La pel•lícula arrenca amb uns crèdits que salten de la pantalla en colors primaris acompanyats per The Right To Love You, de The Mighty Hannibal. Després d'escenes allargades i de malsons sexuals, sona "Mama they call her bad girl / all because she wanted to be free".
http://www.youtube.com/watch?v=XuQQbMmyWmI crèdits
http://www.youtube.com/watch?v=m3uGt6LGAGQ Bad Girl
El director justifica aquesta anacronia dient que l'arrel afroamericana i la història d'esclavitud sobre la qual es va fonamentar la música soul, d'opressió i llibertat connectava amb el que sentien aquestes meretrius vuitcentistes.
Va participar en la Secció Oficial Competició Internacional a Cannes 2011 i va obtenir 8 nominacions als César d'aquest any, aconseguint el premi al millor vestuari.
En la seqüència que les protagonistes van d’excursió al camp, a banda d'altres, i gaudeixen de la bellesa de la natura, s’evidencia la referència a "Picnic en Hanging Rock", de Peter Weir.
encesadellum.blogspot.com.es/2012/11/telluric.html#more
El guió, escrit per Bonello, insinua el secret que s’amaga sota una estètica preciosista, en una espiral hipnòtica, evocadora, subjectiva i onírica, carregada de suggerències sensorials.
En la narrativa la primera i tercera part s’hi emmirallen, mentre que la part central es converteix en crònica. La trama es desenvolupa en un marc espacial, exceptuant dos moments puntuals, i un de temporal que avança a poc a poc de manera lineal, una escena obre l’altra i en cercle, en un moment determinat retrocedeix i ens ofereix un punt de vista diferent.
La simultaneïtat, l’ajustament de plànols, les dues cares del mirall, la pantalla dividida i els flash-backs, són una constant al llarg del film.
Segons el director, “Es tractava de mostrar la manera en què, sense sortir a l’exterior, el món canviava”.
Amb Ophüls (Le plaisir ( 1952) que es basa en tres relats curts de l’escriptor Guy de Maupassant (La màscara, La casa Tellier i la model)), que relaciona aquest concepte amb la pèrdua de la joventut, la luxúria, la innocència o la mort; Visconti (passadissos i estances del prostíbul); Miklós Jancsó (el simbolisme i l’estilització visual) com a referents, l'autor fa un film cisellat, en el qual l'egoisme humà es revela, sota capes i capes de seda i vellut, despietat. irracional i estèril.
http://vimeo.com/23898882 (Le plaisir)
La primera idea de Bonello era fer una pel•lícula sobre la reobertura de bordells avui en dia. Posteriorment la va abandonar per la de fer-la sobre la dinàmica d'un grup de noies.
Josée Deshaies, la directora de fotografia qui li va suggerir que tornés a la idea dels bordells, però des d'un punt de vista històric. Li va mostrar el llibre [La vie quotidienne dans les maisons closes 1830-1930], el primer que va llegir per documentar-se sobre el tema.
És la primera pel•lícula del cineasta que es va estrenar comercialment a Espanya. La seva filmografia va estar-hi inèdita, fins al seu pas pel Festival de Gijón i el Festival de Cinema d’Autor de Barcelona.
El rostre és una idea recurrent i obsessiva per al director. L’enfoca atorgant-li el sentit de Lévinas, és l’únic sagrat i rebutja la possessió.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Emmanuel_L%C3%A9vinas
El director va dir que quan escrivia el guió va somniar amb “The Man Who Laughs” (l’home que riu), una pel•lícula dels anys 20, adaptada d’una obra de Víctor Hugo, la qual cosa li donà la idea d’inventar la dona que riu.
http://www.youtube.com/watch?v=TiaNixgsUFc
Hi ha una escena en què emulant a Hitchcock interpreta un petit paper com a convidat a una orgia perversa de dones, on una d’elles és la materialització del seu somni.
http://www.tumblr.com/tagged/souvenirs%20de%20la%20maison%20close?language=es_ES
Estilísticament cuidada. Cada plànol és un quadre dels pintors impressionistes, en especial Manet i Tolouse Lautrec:
“Olympia”
http://everystockphoto.s3.amazonaws.com/manet_olympia_390925_o.jpg
‘Le Déjeuner sur l’herbe’
http://i773.photobucket.com/albums/yy11/CuratorialIntern/ManetE-Dejeunersurlherbe.jpg
La revisió mèdica
http://www.galerie-arts.com/commerce/imagesproduits/maxi_27072009143553.jpg
,
El cineasta estableix un vincle entre la maternitat i la prostitució, com ho va fer Courbert en el seu quadre: L’orígen del món. L’escena en què Louis-Do de Lencquesaing intenta veure l’interior del sexe d’una dona, es repeteix d’una manera punxant.
http://www.musee-orsay.fr/es/colecciones/obras-comentadas/busqueda/commentaire_id/lorigine-du-monde-125.html?no_cache=1
L'home que interpreta el metge és un ginecòleg de veritat i, segons el director, quan va començar a recitar el text de manera mèdica, el va deixar gelat.
Els homes apareixen d'esquena o els seus caps no són dins del marc. Hi ha pocs contraplans; la dona és la protagonista. Quan hi ha un primer pla d'un home, és una màscara.
El vestuari d’Anaïs Romand, retrata exemplarment l’època. El baix pressupost va fer que es privilegiés la roba interior. Les cotilles es van fer a mida i es van brodar.
Els decorats són senzills. Sembla ser que es va posar vellut negre en les parets, amb la intenció de fer ressaltar el brillo de les protagonistes.
La directora de fotografia va patir perquè no hi havia finestres. En la il•luminació es va tenir en compte una idea: l'arribada de l'electricitat. Així, a la luxosa planta baixa hi ha llums, mentre que a la planta superior, encara no hi ha electricitat, per la qual cosa hi ha espelmes.
La música és anacrònica, com la de la 'Maria Antonieta' de Sofia Coppola, en que The Strokes sonen quan la protagonista corre pels passadissos de Versailles.
http://www.youtube.com/watch?v=o-LMFBufjiw
Es barregen les peces compostes pel director (abans de dedicar-se al cine era músic) amb obres de Mozart i Puccini i temes populars.
La pel•lícula arrenca amb uns crèdits que salten de la pantalla en colors primaris acompanyats per The Right To Love You, de The Mighty Hannibal. Després d'escenes allargades i de malsons sexuals, sona "Mama they call her bad girl / all because she wanted to be free".
http://www.youtube.com/watch?v=XuQQbMmyWmI crèdits
http://www.youtube.com/watch?v=m3uGt6LGAGQ Bad Girl
El director justifica aquesta anacronia dient que l'arrel afroamericana i la història d'esclavitud sobre la qual es va fonamentar la música soul, d'opressió i llibertat connectava amb el que sentien aquestes meretrius vuitcentistes.
Va participar en la Secció Oficial Competició Internacional a Cannes 2011 i va obtenir 8 nominacions als César d'aquest any, aconseguint el premi al millor vestuari.
En la seqüència que les protagonistes van d’excursió al camp, a banda d'altres, i gaudeixen de la bellesa de la natura, s’evidencia la referència a "Picnic en Hanging Rock", de Peter Weir.
encesadellum.blogspot.com.es/2012/11/telluric.html#more
Entrades
