Fugacitat
Doris Dörrie : “Kirschblüten Hanami” Les flors del cirerer
Rudi recorre el parc curull de cirerers florits. Coneix una jove dansaire de Butoh que li crida poderosament l’atenció. Encuriosit per l’espectacle se li acosta i li pregunta el significat. Yu, la noia, li explica que és la dansa de les ombres, aquelles que no són nostres sinó les que ens uneixen amb els éssers estimats que han mort. L’inicia en la dansa i li ensenya a dialogar amb els morts.
El guió, escrit per Doris Dörrie, té parts autobiogràfiques. Al•ludeix a la pèrdua del seu marit i el viatge a Tòquio on va captar l'aclaparador paisatge oriental, i va entendre la lentitud cerimonial del rutinari.
La història es desenvolupa en dos escenaris molt definits, l’estètica dels quals és diferent: Alemanya i Japó. Els protagonistes els recorren mitjançant un viatge que es pot considerar iniciàtic i de retorn.
Posteriorment el va publicar en format llibre.
Forma part d'una trilogia que la directora alemanya va filmar al Japó, conformada per Saviesa garantida i El pescador i la seva dona.
Quan Doris Dörrie escrivia el guió, elaborava el personatge de Rudi similar a Peter Lorre de "M, el vampir de Düsseldorf", de de Fritz Lang (19319 . Un home petri i rígid que duia un abric i un barrety.
Es va gravar en alta definició, perquè es podia captar els contrastos, com en el cinema documental.
Va comptar amb un actor conegut a la petita pantalla i teatre alemanys, Elmar Wepper amb qui ja havia treballat a "El pescador i la seva dona", i que considerava capaç d’afrontar un paper de certa complexitat a causa dels diversos canvis a què se sotmet.
Necessitava una dona igual de forta com a companya de reaprtiment. Per aquesta feina, Dörrie va tenir present a Hannelore Elsner, "El visible i l'invisible", de Rudolf Thome (amb un paper amb certes similituds). La seva actuació és una mica més breu, però la seva aura forma part de tot el film.
Aya Irizuki, (Yu), debuta en el cine en un rol gens fàcil, amb una emotiva sensibilitat. El seu personatge juga amb el concepte irreal i poètic de la mort.
Abans que comencés el rodatge, es va celebrar una cerimònia de “bona sort” amb un mestre Zen, tot seguint el costum japonès.
El film ret homenatge a "Tokyo Story", de Yasujiro Ozu (1953), que reprenen la pel•lícula “Make Way for Tomorrow” Deixeu pas al demà, de Leo McCarey (1937).
http://www.youtube.com/watch?v=0YZHlU8dd18 Contes de Tòkio
http://www.youtube.com/watch?v=psxG65-uSvg Deixeu pas al demà
Amb els silencis, manejats a la perfecció per la directora, se’ns mostra la incomunicació existent.
La contemplació de Rudi, extraviat entre els carrers i edificis de Tòquio, ens ve a la ment una altra pel•lícula que ens parla de la incomunicació "Lost in traslation", de Sofia Coppola (2003).
La fràgil adolescent japonesa, Yu, és una moderna Gelsomina (Giulietta Masina) de "La Strada" (Federico Fellini, 1954).
Cap dels actors duia maquillatge, amb l'excepció de la dansaire Yu. La directora volia captar quelcom més que l'aspecte exterior.
Amb el guió completament obert, un equip reduït de cinc persones i tecnologia digital, es va intentar incorporar els imprevistos a la trama. En l’escena al Mar Bàltic s’hauria volgut que el temps fos dolent perquè encaixés amb l'estat emocional dels sofrents, però quan hi van arribar es van trobar amb cels blaus i un aire gairebé estiuenc. Malgrat les condicions adverses als seus desitjos van enviar els sofrents a la platja, vestits de negre. La decisió va ser encertada ja que la no coincidència de l’estat d’ànim i el temps augmentava la tragèdia. és molt més tràgic quan el temps i l'estat d'ànim no coincideixen.
La banda sonora de Klaus Bantzer, s’acobla fidelment a les imatges i als canvis d’escenari. Austera i neutra en l’occidental i lírica en l’oriental. Els tema principal i el de Yu que obren i tanquen el film, es reiteren al llarg del metratge.
El Butoh és una art escènica del Japó de la postguerra, que reflexa el desig de desprendre’s del dolor i cercar un cos nou mitjançant la dansa. Hi ha pocs dansaires de Butoh; Kazuo Ono, n’és el pioner. El va inspirar Tatsumi Hijikata, que rebutjava les formes de la dansa occidental de l’època i que al 1959 va crear un dels seus primers treballs de Butoh, “Kinjiki”, Colors Prohibits, basat en la novel•la de Yukio Mishima.
L’efímer descrit per Aqui Trudi (Hannelore Elsner), la dona de Rudi, en una escena.
"Atura't!
Què faràs? ¿Assassinar-la?
Saps el que fas, ingrat?
Només se li ha concedit un dia,
un dia de penes i d'alegries.
Deixa que visqui, deixa que voli
fins que caigui ja vençuda.
Un dia és el seu cel,
el seu paradís és un vol "
Tot i que no va tenir transcendència fora d'Europa, va rebre diversos premis del cine alemany.
La vaig utilitzar temps enrere per parlar de l’efímer.
Entrades
Prenc nota. M'agrada molt el cine japonés, com ara 'Contes de Tòquio'.
Relacionat amb el tema de la mort -des d'una perspectiva diferent, vaja-, no sé si has vist 'Departures' (Yojiro Takita).
Salutacions des de Xàtiva.
Aquesta pel·lícula no és japonesa, Vicent. És un homenatge a la que esmentes.
Toca diversos temes: La incomunicació, el problema que representa fer-se vell i que els fills no sàpiguen què fer amb tu, Les malalties terminals, la mort des del punt de vista espiritual, el tractament de la mort, tan diferent amb la nostra cultura, la dans i el teatre com a ritual, els girs que ens canvia la vida...
Sí que he vist Departures...Probablement més endavant la comenti, ja que hi ha una escena musical amb un violoncel.
Fantàstica l'escena dels salmons.
^0^