A ENCESA DE LLUM

Yojiro Takita: Okuribito  おくりびと (Comiats)

 

 

 

Daigo (Masahiro Motoki), toca amb el violoncel el tema principal de la pel•lícula, Memory, el qual el du al passat. Aquest és dolorós, però l’allibera d’un present gens grat. El dolor està ocasionat per l’abandó del pare quan era petit. Tot i així el cerca en el rostre borrós, a causa de la ràbia que sent. Entre les imatges es percep un vincle d’amor que els unia, representat per l’intercanvi d’unes pedres.
El comentari d’aquesta escena el sentim narrat amb molta poesia a l’Spoiler:
Hi havia oblidat aquell rostre que un dia va desaparèixer sense deixar empremta ... Tan sols vagues records, una pedra i un rostre borrós i ...Va haver de passar mitja vida i que el destí li concedís un do ... el de tornar un mort a la vida per uns segons perquè aquell rostre prengués de nou forma.

 

Pel•lícula basada en el best-seller de Shinmon Aoki: Nokanfu Nikki (Diari d’un Agent Funerari).

 

Amb aquesta base, Kundo Koyama va elaborar un guió que mostrava una infinitat d'aspectes al voltant de un "nokanshi" (amortallador), i el director Yojiro Takita va donar vida a un món oblidat i rebutjat en alguns aspectes, tot construir al voltant diversitat de temes relacionats amb l'amistat, l’honor, la família, la parella, les relacions laborals i les dificultats d’harmonitzar el voltant d'un mateix.

 

El director dóna un gir a la seva filmografia carregada de comèdia i fantasia i ens endinsa en un món reflexiu. No obstant això, empra l’humor negre que contrasta amb moments de complexa tensió i un ambient silenciós que ho intenta abastar tot.

 

No és depriment, malgrat la temàtica. Tot està suavitzat amb un to humorístic que ens recorda el teatre operístic Noh, que conjumina expressions, amb sobtades reaccions saltarines, molt curioses.
http://www.youtube.com/watch?v=o--VbWf6M0c

 

L'actor protagonista Masahiro Motoki, va ser l’impulsor de la idea, arran d'un viatge a l'Índia, on va observar la importància que se li dóna a l’ofici reflectit en aquest país, i la naturalitat amb què conviuen vida i mort. llum i foscor. La capacitat d’assumir-la amb naturalitat i senzillesa va el va encisar.

 

El personatge del mestre de Nokanshi (Masahiro Motoki), traçat amb mestria, s'encarna en un actor ja gran que va representar el paper de Toyotomi Hideyoshi en la pel•lícula Rikyu. http://www.filmaffinity.com/es/film162449.html

 

Els personatges secundaris són el contrapunt perfecte del protagonista; impagable el personatge de la propietària dels banys i el client fix i el de l'esposa de Daigo (Ryoko Hirosue).

 

La música de Joe Hisaishi és un recurs que complementa la narració. Sense ella, les transicions i el•lipsis, potser no s’entendrien. Emfatitza els recursos i el tractament del temps en la història que es relata i ajuda en la relació que en determinats moments s’estableix amb el passat.
A més a més de la banda sonora, hi ha temes clàssics.
http://www.youtube.com/watch?v=DZleHCJtYm4 Escena principal interpretada amb cello i piano.
http://www.youtube.com/watch?v=5ZG9vs28g6E  Ave Maria de Gounod
http://www.youtube.com/watch?v=KOTKGruMEbE 9ª deBeethoven

 

La fotografia és suau, alegre, hipnòtica i diàfana, malgrat el lúgubre nucli argumental. L’estètica exposa metàfores visuals musicades, que estableixen analogies explícites com la del vol d’unes aus i la fi de la vida, o l'escena en què Daigo observa els salmons nedar contra el corrent per passar d'un estat d'incomprensió a un de comprensió. No és casual que en aquest mateix plànol es vegin peixos vius i peixos morts, Uns van perquè viuen, altres vénen perquè ja han viscut. La vida i la mort com a part d'un tot.
http://www.youtube.com/watch?v=FgXIRblrp_0

 

La imatge dels salmons nedant contra corrent la va usar amb la mateixa finalitat  Gus Van Sant a My Own Private Idaho. Però es veu que ell no va considerar necessari que aparegués un personatge dient "Volen tornar al seu lloc d'origen".
http://www.youtube.com/watch?v=xA0U0otWuzE

Hi destaquen el llenguatge corporal i els gestos, exquisits en les escenes d'amortallament.

 

S’empreen els 4 elements de la natura:
L'aigua i el foc ens parlen de la vida i la mort.
El violoncel representa el vent.
La pedra, és un nexe d'unió. En l'antiguitat, abans d'inventar l'escriptura, la gent buscava pedres que representés els seus sentiments i les hi donaven a altres persones.

 

Té similituds amb:
- La teta asustada, de Claudia Llosa. La mort com a centre de la història, la preparació del cos sense vida, la música (o cants) com a expressió de la solitud de l'ànima i la pèrdua, la comunió espiritual entre els membres d'un poble mitjançant els seus ritus i costums per tal de reconfortar del buit existencial que suporta com una càrrega pesada.
http://www.youtube.com/watch?v=hAxBkfBBTTI 
- El verdugo, de Berlanga, en la qual el protagonista treballa en una funerària i passen de l’hunor inicial a la reflexió.
http://www.youtube.com/watch?v=s4L7nC0vtxI
- La sèrie nord-americana de televisió Six Feet Under (A dos metres sota terra). La mirada sobre la mort i el seu cartell per recordar la nostra pròpia mortaldat.
http://www.youtube.com/watch?v=a00fOn3XCfw (fantàstica sèrie!)

 

Va obtenir l'Òscar al millor llargmetratge en llengua no anglesa. És el primer llargmetratge japonès a rebre el guardó.
Rashomon (Akira Kurosawa, 1952), Gate of hell (Teinosuke Kinugasa, 1954) i Samurai I: Musashi Miyamoto (Hiroshi Inagaki, 1955), havien estat obsequiats amb un Òscar honorari al llargmetratge en llengua estrangera, però el premi no es va establí oficialment fins a 1956.

 

A l'Acadèmia de Cinema Japonès, va rebre deu guardons, entre ells al millor director, millor actor, millor pel•lícula, millor guió i millor actriu i actor secundaris.

                                                         

Als crèdits finals, es mostra de principi a fi el ritual de comiat.