Estances
Bertrand Bonello: Apollonide, Souvenirs de la maison close (La casa de la tolerància)
Hi ha companyonia entre elles i comparteixen soledats i vida, entre l’amor i la violència. Ballen i ploren en la lluita per la supervivència i per mantenir la dignitat personal que perilla. Saben que no hi ha lloc per a elles en la societat en què viuen; han estat desnonades i són conscients de la seva precarietat. Hauran de buscar-se un nou lloc. La música de The Moody Blues, Nights in White Satin, les consola.
El guió, escrit per Bonello, insinua el secret que s’amaga sota una estètica preciosista, en una espiral hipnòtica, evocadora, subjectiva i onírica, carregada de suggerències sensorials.
En la narrativa la primera i tercera part s’hi emmirallen, mentre que la part central es converteix en crònica. La trama es desenvolupa en un marc espacial, exceptuant dos moments puntuals, i un de temporal que avança a poc a poc de manera lineal, una escena obre l’altra i en cercle, en un moment determinat retrocedeix i ens ofereix un punt de vista diferent.
La simultaneïtat, l’ajustament de plànols, les dues cares del mirall, la pantalla dividida i els flash-backs, són una constant al llarg del film.
Segons el director, “Es tractava de mostrar la manera en què, sense sortir a l’exterior, el món canviava”.
Amb Ophüls (Le plaisir ( 1952) que es basa en tres relats curts de l’escriptor Guy de Maupassant (La màscara, La casa Tellier i la model)), que relaciona aquest concepte amb la pèrdua de la joventut, la luxúria, la innocència o la mort; Visconti (passadissos i estances del prostíbul); Miklós Jancsó (el simbolisme i l’estilització visual) com a referents, l'autor fa un film cisellat, en el qual l'egoisme humà es revela, sota capes i capes de seda i vellut, despietat. irracional i estèril.
http://vimeo.com/23898882 (Le plaisir)
La primera idea de Bonello era fer una pel•lícula sobre la reobertura de bordells avui en dia. Posteriorment la va abandonar per la de fer-la sobre la dinàmica d'un grup de noies.
Josée Deshaies, la directora de fotografia qui li va suggerir que tornés a la idea dels bordells, però des d'un punt de vista històric. Li va mostrar el llibre [La vie quotidienne dans les maisons closes 1830-1930], el primer que va llegir per documentar-se sobre el tema.
És la primera pel•lícula del cineasta que es va estrenar comercialment a Espanya. La seva filmografia va estar-hi inèdita, fins al seu pas pel Festival de Gijón i el Festival de Cinema d’Autor de Barcelona.
El rostre és una idea recurrent i obsessiva per al director. L’enfoca atorgant-li el sentit de Lévinas, és l’únic sagrat i rebutja la possessió.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Emmanuel_L%C3%A9vinas
El director va dir que quan escrivia el guió va somniar amb “The Man Who Laughs” (l’home que riu), una pel•lícula dels anys 20, adaptada d’una obra de Víctor Hugo, la qual cosa li donà la idea d’inventar la dona que riu.
http://www.youtube.com/watch?v=TiaNixgsUFc
Hi ha una escena en què emulant a Hitchcock interpreta un petit paper com a convidat a una orgia perversa de dones, on una d’elles és la materialització del seu somni.
http://www.tumblr.com/tagged/souvenirs%20de%20la%20maison%20close?language=es_ES
Estilísticament cuidada. Cada plànol és un quadre dels pintors impressionistes, en especial Manet i Tolouse Lautrec:
“Olympia”
http://everystockphoto.s3.amazonaws.com/manet_olympia_390925_o.jpg
‘Le Déjeuner sur l’herbe’
http://i773.photobucket.com/albums/yy11/CuratorialIntern/ManetE-Dejeunersurlherbe.jpg
La revisió mèdica
http://www.galerie-arts.com/commerce/imagesproduits/maxi_27072009143553.jpg
,
El cineasta estableix un vincle entre la maternitat i la prostitució, com ho va fer Courbert en el seu quadre: L’orígen del món. L’escena en què Louis-Do de Lencquesaing intenta veure l’interior del sexe d’una dona, es repeteix d’una manera punxant.
http://www.musee-orsay.fr/es/colecciones/obras-comentadas/busqueda/commentaire_id/lorigine-du-monde-125.html?no_cache=1
L'home que interpreta el metge és un ginecòleg de veritat i, segons el director, quan va començar a recitar el text de manera mèdica, el va deixar gelat.
Els homes apareixen d'esquena o els seus caps no són dins del marc. Hi ha pocs contraplans; la dona és la protagonista. Quan hi ha un primer pla d'un home, és una màscara.
El vestuari d’Anaïs Romand, retrata exemplarment l’època. El baix pressupost va fer que es privilegiés la roba interior. Les cotilles es van fer a mida i es van brodar.
Els decorats són senzills. Sembla ser que es va posar vellut negre en les parets, amb la intenció de fer ressaltar el brillo de les protagonistes.
La directora de fotografia va patir perquè no hi havia finestres. En la il•luminació es va tenir en compte una idea: l'arribada de l'electricitat. Així, a la luxosa planta baixa hi ha llums, mentre que a la planta superior, encara no hi ha electricitat, per la qual cosa hi ha espelmes.
La música és anacrònica, com la de la 'Maria Antonieta' de Sofia Coppola, en que The Strokes sonen quan la protagonista corre pels passadissos de Versailles.
http://www.youtube.com/watch?v=o-LMFBufjiw
Es barregen les peces compostes pel director (abans de dedicar-se al cine era músic) amb obres de Mozart i Puccini i temes populars.
La pel•lícula arrenca amb uns crèdits que salten de la pantalla en colors primaris acompanyats per The Right To Love You, de The Mighty Hannibal. Després d'escenes allargades i de malsons sexuals, sona "Mama they call her bad girl / all because she wanted to be free".
http://www.youtube.com/watch?v=XuQQbMmyWmI crèdits
http://www.youtube.com/watch?v=m3uGt6LGAGQ Bad Girl
El director justifica aquesta anacronia dient que l'arrel afroamericana i la història d'esclavitud sobre la qual es va fonamentar la música soul, d'opressió i llibertat connectava amb el que sentien aquestes meretrius vuitcentistes.
Va participar en la Secció Oficial Competició Internacional a Cannes 2011 i va obtenir 8 nominacions als César d'aquest any, aconseguint el premi al millor vestuari.
En la seqüència que les protagonistes van d’excursió al camp, a banda d'altres, i gaudeixen de la bellesa de la natura, s’evidencia la referència a "Picnic en Hanging Rock", de Peter Weir.
encesadellum.blogspot.com.es/2012/11/telluric.html#more
El guió, escrit per Bonello, insinua el secret que s’amaga sota una estètica preciosista, en una espiral hipnòtica, evocadora, subjectiva i onírica, carregada de suggerències sensorials.
En la narrativa la primera i tercera part s’hi emmirallen, mentre que la part central es converteix en crònica. La trama es desenvolupa en un marc espacial, exceptuant dos moments puntuals, i un de temporal que avança a poc a poc de manera lineal, una escena obre l’altra i en cercle, en un moment determinat retrocedeix i ens ofereix un punt de vista diferent.
La simultaneïtat, l’ajustament de plànols, les dues cares del mirall, la pantalla dividida i els flash-backs, són una constant al llarg del film.
Segons el director, “Es tractava de mostrar la manera en què, sense sortir a l’exterior, el món canviava”.
Amb Ophüls (Le plaisir ( 1952) que es basa en tres relats curts de l’escriptor Guy de Maupassant (La màscara, La casa Tellier i la model)), que relaciona aquest concepte amb la pèrdua de la joventut, la luxúria, la innocència o la mort; Visconti (passadissos i estances del prostíbul); Miklós Jancsó (el simbolisme i l’estilització visual) com a referents, l'autor fa un film cisellat, en el qual l'egoisme humà es revela, sota capes i capes de seda i vellut, despietat. irracional i estèril.
http://vimeo.com/23898882 (Le plaisir)
La primera idea de Bonello era fer una pel•lícula sobre la reobertura de bordells avui en dia. Posteriorment la va abandonar per la de fer-la sobre la dinàmica d'un grup de noies.
Josée Deshaies, la directora de fotografia qui li va suggerir que tornés a la idea dels bordells, però des d'un punt de vista històric. Li va mostrar el llibre [La vie quotidienne dans les maisons closes 1830-1930], el primer que va llegir per documentar-se sobre el tema.
És la primera pel•lícula del cineasta que es va estrenar comercialment a Espanya. La seva filmografia va estar-hi inèdita, fins al seu pas pel Festival de Gijón i el Festival de Cinema d’Autor de Barcelona.
El rostre és una idea recurrent i obsessiva per al director. L’enfoca atorgant-li el sentit de Lévinas, és l’únic sagrat i rebutja la possessió.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Emmanuel_L%C3%A9vinas
El director va dir que quan escrivia el guió va somniar amb “The Man Who Laughs” (l’home que riu), una pel•lícula dels anys 20, adaptada d’una obra de Víctor Hugo, la qual cosa li donà la idea d’inventar la dona que riu.
http://www.youtube.com/watch?v=TiaNixgsUFc
Hi ha una escena en què emulant a Hitchcock interpreta un petit paper com a convidat a una orgia perversa de dones, on una d’elles és la materialització del seu somni.
http://www.tumblr.com/tagged/souvenirs%20de%20la%20maison%20close?language=es_ES
Estilísticament cuidada. Cada plànol és un quadre dels pintors impressionistes, en especial Manet i Tolouse Lautrec:
“Olympia”
http://everystockphoto.s3.amazonaws.com/manet_olympia_390925_o.jpg
‘Le Déjeuner sur l’herbe’
http://i773.photobucket.com/albums/yy11/CuratorialIntern/ManetE-Dejeunersurlherbe.jpg
La revisió mèdica
http://www.galerie-arts.com/commerce/imagesproduits/maxi_27072009143553.jpg
,
El cineasta estableix un vincle entre la maternitat i la prostitució, com ho va fer Courbert en el seu quadre: L’orígen del món. L’escena en què Louis-Do de Lencquesaing intenta veure l’interior del sexe d’una dona, es repeteix d’una manera punxant.
http://www.musee-orsay.fr/es/colecciones/obras-comentadas/busqueda/commentaire_id/lorigine-du-monde-125.html?no_cache=1
L'home que interpreta el metge és un ginecòleg de veritat i, segons el director, quan va començar a recitar el text de manera mèdica, el va deixar gelat.
Els homes apareixen d'esquena o els seus caps no són dins del marc. Hi ha pocs contraplans; la dona és la protagonista. Quan hi ha un primer pla d'un home, és una màscara.
El vestuari d’Anaïs Romand, retrata exemplarment l’època. El baix pressupost va fer que es privilegiés la roba interior. Les cotilles es van fer a mida i es van brodar.
Els decorats són senzills. Sembla ser que es va posar vellut negre en les parets, amb la intenció de fer ressaltar el brillo de les protagonistes.
La directora de fotografia va patir perquè no hi havia finestres. En la il•luminació es va tenir en compte una idea: l'arribada de l'electricitat. Així, a la luxosa planta baixa hi ha llums, mentre que a la planta superior, encara no hi ha electricitat, per la qual cosa hi ha espelmes.
La música és anacrònica, com la de la 'Maria Antonieta' de Sofia Coppola, en que The Strokes sonen quan la protagonista corre pels passadissos de Versailles.
http://www.youtube.com/watch?v=o-LMFBufjiw
Es barregen les peces compostes pel director (abans de dedicar-se al cine era músic) amb obres de Mozart i Puccini i temes populars.
La pel•lícula arrenca amb uns crèdits que salten de la pantalla en colors primaris acompanyats per The Right To Love You, de The Mighty Hannibal. Després d'escenes allargades i de malsons sexuals, sona "Mama they call her bad girl / all because she wanted to be free".
http://www.youtube.com/watch?v=XuQQbMmyWmI crèdits
http://www.youtube.com/watch?v=m3uGt6LGAGQ Bad Girl
El director justifica aquesta anacronia dient que l'arrel afroamericana i la història d'esclavitud sobre la qual es va fonamentar la música soul, d'opressió i llibertat connectava amb el que sentien aquestes meretrius vuitcentistes.
Va participar en la Secció Oficial Competició Internacional a Cannes 2011 i va obtenir 8 nominacions als César d'aquest any, aconseguint el premi al millor vestuari.
En la seqüència que les protagonistes van d’excursió al camp, a banda d'altres, i gaudeixen de la bellesa de la natura, s’evidencia la referència a "Picnic en Hanging Rock", de Peter Weir.
encesadellum.blogspot.com.es/2012/11/telluric.html#more
Entrades
Aquesta no l'he vista.
Gràcies per la teva ajuda cibernètica; si mai vens per Igualada tens un gin-tonic pagat (o dos). Ja ens vam barallar amb l'informàtic per canviar el correu administrador i no ens en vam sortir. De tota manera, sembla evident que és el camí a seguir, o bé crear un altre compte de Google que prengui el relleu (hauré d'aconseguir no associar-lo a cap mòbil; sembla que hi ha algun tutorial al respecte). Bàsicament, estic prenent paciència i un dia que vagi a Barcelona visitaré una amiga hacker, que també m'està assessorant però resulta complicat a distància.
Una abraçada.
No l'has vista, Ricard? Corre! Mira de conèixer Bonello i el seu tractat sobre femineitet, com més aviat millor!
Llàstima que no hagis resolt el problema. He provat al blog de proves les solucions et donava i funcionen de meravella. Amb una mica de paciència...
Se m'acut una altra cosa...Ja has intentat d'esborrar les dades de google o el correu electrònic que utilitzis al mòbil?
I ara, quan puguis, mira la pel·lícula. ^0^
Una abraçada!