Background
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ridley Scott. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ridley Scott. Mostrar tots els missatges

Seducció

 
 
 

 
Ridley Scott: Legend  (Si premeu a l'enllaç, podreu gaudir del ball amb la música de :Jerry Goldsmith!) ^0^
 
 
 
L’escena té lloc al cau de Darkness, el Senyor de la Foscor; un espai barroc i lúgubre que amenaça i aterra a la princesa Lily.
Darkness, està enamorat i intenta seduir-la per atraure-la a la foscor amb joies que la hipnotitzen. La princesa sucumbeix al luxe i la bellesa del seu entorn. Sona un vals i apareix una fosca i enigmàtica figura que balla junt a ella i, encara que al principi la espanti, al final aconsegueix transformar-la i que es rendeixi al luxuriós ball.  Lily  dansa eròticament, s’esqueixa el vestit blanc que duia i es transforma en un sofisticat i luxós vestit negre. L'aspecte de la jove, pur i virginal fins llavors, és ara el d'una concubina diabòlica, amb els ulls i llavis pintats de negre i una expressió lasciva a la cara.
El ball de la princesa amb la foscor transforma la blanca innocència i la taca amb l'engany, tot convertint-la en una versió fosca i misteriosa d’ella mateixa.
 
El cau recorda l'enorme saló de la Tyrell Corporation, de Blade Runner
 http://ardfilmjournal.files.wordpress.com/2008/10/bladerunneroffice.jpg
 
La pel•lícula va ser concebuda com un film per a adults. Un projecte personal que li rondava al director des que va rodar "Els duelistes". Junt amb el productor David Puttnam es plantejava la possibilitat de rodar una adaptació de la llegenda medieval sobre Tristà i Isolda. Desitjava que "Legend" tingués un guió original, perquè li resultava més fàcil dissenyar-lo que flexionar l’estil d’un que estigués escrit.
Va descobrir diversos llibres escrits per William Hjortsberg, i que a més havia escrit diversos guions per algunes pel•lícules de baix pressupost que mai s'havien dut a terme. Li va preguntar si estava interessat a escriure un conte de fades, i com que ja havia escrit alguns, va accedir. Van treballar durant cinc setmanes en l'esborrany d'una història i la van batejar amb el nom: La Llegenda de la Foscor " Legend of Darkness”.
 
El guió es va modificar per la pressió de la productora que no ho veia rendible. D'un metratge de 150 minuts, Scott va haver de retallar gairebé una hora per fer de la seva obra una mica més rendible.
 
Van trigar tres anys a rodar-la.
 
Existeixen 4 versions diferents:
L'europea (versió més llarga)
L'americana
La versió del director.
Una còpia televisiva
 
Té dues bandes sonores i s’utilitzen en una versió o en una altra.
La partitura original, de Goldsmith va ser eliminada pels estudis, amb la intenció d’atraure els nens (versió Europea i director).
http://www.youtube.com/watch?v=CtU4TEhayR4 Vals de l’escena que comento amb la música de Goldsmith. Els matisos creen una atmosfera més tenebrosa.
La van substituir per  la banda electrònica alemanya Tangerine Dream, que aconsegueix ser un personatge més i composa escenes idíl•liques. (Versió USA)
 
El maquillatge de Robb Bottin, dissenyador del maquillatge d’Aullidos”, va estar nominat a l'Oscar.
El de Tim Curri, irreconeixible,  es basa en el terrorífic diable de la seqüència Night on Bald Mountain (La nit al Mont Calb), de la pel•lícula de Disney :Fantasia  “Darkness”.
http://www.youtube.com/watch?v=V8Ca_edg6RE Escena Fantasia
http://www.youtube.com/watch?v=Ksk7wPX-MI4 Escena Darkness
També costa de reconèixer a Robert Picardo, el psicòpata de “Aullidos”..
http://robertpicardo.com/
http://www.youtube.com/watch?v=pOFQiB391Vc  escena de Meg Mucklebones (la bruixa)
 
Amb l’excepció de Tom Cruise i Mia Sara, la resta d'actors principals passaven tot el matí a maquillatge. En el cas de Curri, s’allargava fins a sis hores diàries pel fet que era el cos complet.
Scott va triar Tim Curry en veure’l a The Rocky Horror Picture Show.
http://www.youtube.com/watch?v=bc80tFJpTuo

El rodatge es va realitzar en Pinewood Studios, on s'havien rodat diverses pel•lícules de James Bond. Es van cremar i van haver de construir els escenaris en altres estudis.
Recorda a Wagner tot unint la pintura, la música, l'actuació i la dansa com si fos un ballet contemporani.
 
A més a més dels elements de 'La Bella i la Bèstia' en té de la mitologia clàssica:
-Shakespeare:
El somni d'una nit d'estiu. Relata un esdeveniment que ha tingut lloc al principi dels temps, poblat per éssers sobrenaturals.
http://www.youtube.com/watch?v=b2mm79vRuzA Gump
La tempesta. El caràcter teatral, l’exuberant escenografia i vestuari i la manera dels seus diàlegs
-Dante:
La divina comèdia. El pas pel paradís, l'infern i el purgatori.
-Mitologia grega:
Himne Homèric a Demeter (s. VII A.C.)
Persèfone no es va sotmetre a Hades voluntàriament, sinó que va ser raptada per aquest mentre recol•lectava flors en els camps de Nissa. En protesta per aquest acte, Dèmeter va llançar una maledicció sobre la terra que va produir una gran fam, i encara que un per un els déus van anar a demanar-li que l’aixequés perquè la humanitat deixés de patir, ella assegurava que la terra romandria estèril fins que tornés a veure la seva filla.
Finalment va intervenir Zeus, qui a través d'Hermes va demanar a Hades que retornés a Persèfone.  Aquest va accedir, però abans de marxar va prendre un gra de magrana, que és dolça com la mel i que Hades li va oferir perquè sabia que així hauria de tornar.
-Parts de contes infantils i adaptacions: 
Blancaneus, de Disney.
Fantasia, de Disney.
Peter Pan, de James Matthew Barrie.
-Renacentisme: L'amor neoplatònic, la recerca de la bellesa, d'alguna cosa que no existeix
 El somni de Polifilo. Polifilo, desperta després d'haver estat amb el seu amor, una nimfa anomenada polia.
http://elpais.com/diario/1981/11/12/cultura/374367608_850215.html
 
Scott Va pensar en Mickey Rooney per a un dels personatges principals, però ho va descartar ja que no semblava prou baix al costat de Tom Cruise.
Se li ca ocórrer rodar en 70 mm i a partir del negatiu reduir als actors a la mida requerida, però això era massa car, així que va haver de buscar un repartiment d'actors petits.
 
Alguns dels personatges parlen en vers.
 
El paper de Jack (Tom Cruise), el van oferir primer a Johnny Deep, Robert Downey Jr i Jim Carrey.
 
La cara de Blix, Alice Playten, va ser dissenyada a partir de la de Keith Richards dels Rolling Stones.
http://www.keithrichards.com/ Keith Richards
http://www.youtube.com/watch?v=8ruAIYMAEYM  escena Blix
 
El so dels unicorns són sons de balenes.
 
Peter Jackson va tenir-la com a base d’inspiració en la famosa trilogia: El senyor dels anells.
http://es.wikipedia.org/wiki/Trilog%C3%ADa_cinematogr%C3%A1fica_de_El_Se%C3%B1or_de_los_Anillos

El mirall com a porta del inframón el copia John Carpenter en: Prince of Darkness (El príncep de les tenebres).
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=D5I3Lt8PwyQ#! 
 
Es rumoreja, que la sèrie de jocs The Legend of Zelda de Miyamoto van ser una clara font d'inspiració.
http://www.youtube.com/watch?v=GSqB6bipa8U
 
Malgrat que la pel•lícula va ser un desastre a taquilla, recaptant només la meitat del pressupost utilitzat, s’ha vist converti en títol de referència dins del gènere de la fantasia dels 80.
 
Tribut amb imatges acompanyades del tema Les Llarmes du Meprise de Dark Sanctuary.
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=tuMsjj6yBhA#!
 
 
 
BONES FESTES!
 
 


Obrir el text 2 comentaris

El temps


Blade Runner: Ridley Scott


La música crea l’escena, junt amb la narrativa de la imatge i s’acoblen amb perfecció.
Rachael traeix als “replicants” en salvar a Deckard de morir a mans de Leon. Està espantada per l'esdevingut i pel futur incert de tots dos.
La música comença a sonar suaument, agafant l’estructura de blues, mentre cerca una identitat, en la casa de Deckard, observant els seus records, les seves fotografies, embolcallada d'una sensació nostàlgica, mentre ell dorm...S’asseu al piano i comença a tocar una melodia que sembla que ell somniï. Allibera els seus cabells, com a senyal d’una fragilitat que ha descobert que no posseeix, mentre sent que és un nou ésser i descobreix la sensualitat femenina.
Quan desperta, Deckard s'asseu al seu costat, la sent interpretar en silenci unes notes que li neixen de dins i no recorda com les va aprendre ni quin sentiment les inspira (tal vegada han estat empeltades de manera artificial), que li desperta un sentiment d'amor vers ell. La replicant s’humanitza en sentir amor per l’humà. La melodia pren força i importància quan Rachel s'espanta del que sent; no pot ser, no pot estimar un home...Llavors fuig i la música creix encara més. Deckard fa ús de la força masculina, l’atura, la modela sexualment, com si fos un Pigmalió, amb l’ajuda de les notes que surten del piano i de les trompetes, i omplen l’estança.

A l'apartament de Deckard, les parets són rajoles de la ¨The Ennis House¨ de Frank Lloyd Wright: http://www.greatbuildings.com/cgibin/gbi.cgi/Ennis_House.html/cid_1036095063_EnnisBrownExterior.html

Hi ha mobles, com per exemple, una cadira baixa amb respatller alt, que va ser vista en l'última escena de ¨Saló o els 120 dies de Sodoma¨ de Passolini:
http://www.youtube.com/watch?v=c-P9GLGwpoA  (us agradarà...o potser no  ^0^)

El "Tema d'amor" i els acords de Rachael al piano són variacions de l'Nocturn n º 13 de Chopin.

Va sortir un "soundtrack" de la pel•lícula amb la música de Vangelis dos anys desprès.  El que s'ha publicat oficialment, però,  no recull els ambients que s’hi viuen.
El tema "Memories of Green" que sona mentre Rachel recorda l'episodi de les aranyes en la seva infantesa, no està inclòs a la banda sonora. Pertany a un àlbum anterior de Vangelis anomenat "See You later".

És una adaptació de la novel•la de Philip K. Dick: “Do Androids Dreams of Electric Sheep”? Somnien els androides amb ovelles elèctriques?
La trama està muntada com una pel•lícula de detectius, rica en matisos. La nit, la ciutat, el detectiu, la dona, el tabac, les llums que es filtren per finestres, el narrador...
Martin Scorsese va ser el primer interessat a adaptar-la i després Robert Mulligan.

El títol del film, estret dels llibres de Alan E. Nourse i de William S. Burroughs, als quals van haver de comprar els drets d’autor, va influir en les posteriors reedicions del llibre. On l’autor havia escrit: “Bounty Hunter”, es substituí sistemàticament per “Blade Runner”.
Té el seu origen en la paraula "Bleibruhigers", que significa "no facis soroll", segons comenta Roy Batty en la novela “Blade Runner 2”, El límit de l’Humà, escrita per K.W. Jeter.

No va tenir èxit en l’estrena, però posteriorment s’ha convertit en una icona del cine de ciència ficció.

Li van proposar el paper protagonista a Robert Mitchun i a Dustin Hoffman; aquest últim el va rebutjar per desacords amb el guió.
Al final van triar a Harrison Ford, que després de l'estrena en renegà per les constants discrepàncies amb el director. Una de les principals era la no acceptació que el seu personatge fos un “replicant”. Van sorprendre les declaracions en què assegurava que no es va identificar amb la història i que el seu personatge era un detectiu que no tenia res a investigar.

Ridley Scott estava acabant el rodatge d’Alien, quan el productor Michael Deeley l'oferí el guió i el va deixar a banda, en un primer moment, perquè era un projecte de ciència ficció.

Scott ha reconegut que Blade Runner i Alien estaven inspirades en el còmic The Long Tomorrow, de Donen O'banano, il•lustrat per Moebius.
La seqüència d'aterratge de l'ordinador del cotxe policial és la mateixa que la de l'ordinador de navegació de la "Nostromo" a Alien.
En l'escena on Deckard li parla a Rachel sobre les tremolors al cos, hi ha un so fantasmal obtingut de la pel•lícula "Alien", en l'escena en què el "Nostromo" abandona el planeta on aterra.

Existeixen tres versions del guió:
1. -Conté els diàlegs i descripcions de les escenes.
2. -Versió inicial de Hampton Fancher, abans de l'arribada de Peoples. (Guionistes)
3. -Realitzat en comú entre els dos guionistes.

Existeixen cinc versions de Blade Runner, amb diferències en els diàlegs, durada, la presència de la veu en “off” que reforça la narració i dos finals alternatius. El primer guió data del 1980 i està signat únicament per Hampton Fancher.
- The Workprint: No hi ha narració de Deckard fins al final. El plànol gran de l’ull de Holden del principi està omès.
-The Domestic Cut: Conté narració i el "final feliç".
-The International Cut: Coneguda com la versió original
-The Director 's Cut; no hi ha narració ni “final feliç”.
- The Broadcast Version:Igual que el "Domestic Cut", però gran part de la violència va ser eliminada.
secrets de la seva versió)

Es va canviar el final de la història, perquè l’estudi en volia un de feliç. Les escenes aèries són escenes falses de El Resplendor, de Stanley Kubrick. Scott les va eliminar del seu "director s cut" estrenada a finals dels 90.

Destaca per l'atemporalitat; passat, present i futur es fonen en un mateix conjunt que es conforma perfecte en forma i contingut.

Metròpolis, de Fritz Lang, és un clar referent. Tenen una protagonista absoluta més enllà dels personatges: la ciutat. La Metròpolis de Lang està dividida en dos grans blocs, la superfície on viuen els poderosos i el submón dels obrers. Los Angeles de Blade Runner, contraposa un inframon cosmopolita amb  les parts altes dels edificis habitats per l'èlit.
El creador, a Blade Runner, està vinculat amb un «Déu» que concep les seves criatures des dels més bàsics elements. Metròpolis, el personatge de Rottwang està desproveït d'elements divins, però Maria, en el seu sermó, anuncia l'Apocalipsi mitjançant l'aparició d'una dona que portarà tots els vicis de Babilònia.
Ambdues produccions compten amb la presència dels éssers artificials i la incapacitat de distingir-los dels humans.

Es percep la influència del golem, del Juda Löwm. Un autòmat que desenvolupa emocions i sentiments a poc a poc i al final es rebel•la contra el seu creador, igual que ho fan els replicants.
Vaig fer servir aquesta llegenda per parlar sobre un viatge:

El Frankenstein de Mary Shelley és un altre referent literari, unes creacions artificials que busquen al seu creador, amb el qual tenen una relació ambivalent.

JF. Sebastian, dissenyador dels Nexus 6, conviu amb autòmats que fabrica, al departament 46571, xifra que amaga el nombre de Fahrenheit 451, tot homenatjant a Ray Bradbury.

Al teatre que hi ha al davant de la casa de JF Sebastian s'estrena l'obra “If you sent this information in, can you contact em again”? escrita per la dona de Ridley Scott.

Els moviments de la partida d'escacs que juguen J.F. Sebastian i Tyrell evoquen el final de la mítica "Partida Immortal", disputada a Londres el 1851 entre Andersen i Kieseritzky.
En el doblatge a l'espanyol es va cometre un error en traduir el primer moviment proposat per Roy: "el Rei es menja la Reina". El moviment correcte (com apareix en el guió i en la versió original) és "El cavall es menja  la Reina".

Roy es pot identificar físicament amb les pintures de William Blake
Els versos que recita Roy al laboratori d'Chew són una paràfrasi del llibre profètic; "Amèrica”, de William Blake:
http://tbfbb.blogspot.com.es/2011/01/america-prophecy-by-william-blake.html
"Fiery the angels fell, Deep thunder roll'd around their shores Burning with the fires of Orc"
"Ferotges caigueren els àngels, Profunds trons van rodar al voltant de les seves platges, Cremant amb els focs d’ORC"

Constantino Romero va doblar al replicant Roy (R. Hauer), la qual cosa no recordava.

La referència a la Porta de Tannhäuser, en l’escena: Com llàgrimes en la pluja, http://www.youtube.com/watch?v=EPrMow4ak-k

Per transmetre la idea de l’atmosfera que Ridley Scott volia crear, portava una foto de la famosa obra del pintor Edward Hopper "Nighthawks", la qual mostrava durant el rodatge.
Crec que aquesta referència t’agradarà conèixer-la, Elfreelang. ^0^

Introdueix la idea de l'ull com a expressió del sentiment dels personatges: cada vegada que un d'ells mira alguna cosa o a algú, ho fa reflectint una amalgama de sentiments que varia en funció de les seves pròpies circumstàncies personals

Apareixen 30 logotips de marques comercials; algunes van passar per mals moments després de l'estrena.

El futur és per Scott brut, multicultural i usat igual que el de La Guerra de les Galàxies, de George Lucas. En vaig parlar dies enrere:
En l'escena on Deckard i Gaff s'aproximen a la central de policia en una nau, es pot veure dissimulat, un model de Millennium Falcon que Harrison Ford va usar a "Star Wars".

Hi ha dues interpretacions sobre l'error en el nombre de replicants (s'esmenten sis en lloc dels cinc que en realitat havia). Una diu que és causa de l'absència d'una seqüència, en la qual es revelava que Deckard era el replicant que faltava. L’altra, indica que es deu a la manca de pressupost per incloure més escenes amb una replicant anomenada "Mary".
El diàleg entre Deckard i Bryanton en què es comet l’error es tornà a rodar, però inexplicablement Ridley Scott va deixar en el muntatge final la part de la inconsistència en el guió

Es pot veure una rèlica de la nau Dark Star, de la pel•lícula homònima de John Carpenter, darrere del cartell de Asain, en l'escena on la nau de Gaff s'aproxima a l'edifici de la policia. http://www.youtube.com/watch?v=gSccwmmrS5A

El decorat utilitzat a les escenes del taller-llar de Sebastian, és el mateix que s'utilitzà al rodatge del musical "My Fair Lady".

Moltes de les llums de neó que es veuen es van fer per al musical de Coppola "One from the hear".

“The illuminati simbolisme”, és una germania secreta dedicada a dominar el món, formada per persones influents. Podem veure molts dels seus símbols en diverses escenes. http://www.youtube.com/watch?v=bcHOmmlARQo 

A la contraportada del disc d'Iron Maiden, "Somewhere in Time" (escena inicial),
es pot veure un cine on projecten "Blade Runner". Es diu "Phillip K. Dick Cinema", com l'autor del llibre en què es basa la pel•lícula.

Hi ha dos documentals sobre "Blade Runner" i es titulen: "The Making of 'Blade Runner'", de Barry Green i "On the Edge of Blade Runner”, d'Andrew Abbott.

Vídeo realitzat per Hervé Attia, que ens mostra com eren realment les localitzacions rodades, en contraposició a les escenes emeses.

Els Pirates, li dediquen una cançó a Pris

La pel•lícula fou nominada als Òscar de 1983, a les categories de direcció artística i efectes especials, però no va guanyar-ne cap. Va haver de conforma-ser amb els BAFTA a la millor fotografia, millor vestuari i millor disseny de producció.



Obrir el text 15 comentaris