Verònica assisteix a un espectacle de titelles, a l’escola on fa classes de música. El titellaire (Alexandre) treu d’una caixa una ballarina i la fa ballar fins que defalleix i mor. Una altra titella s’hi acosta i li posa al damunt un sudari blanc. Mentre contempla l’espectacle, Verónica observa el titellaire en un mirall. La titella s’alça suaument, el sudari cau al terra i li neixen unes granes ales. La mort ha transformat la ballarina en papallona i ressuscita.
El guió va ser escrit per Kieślowski y Krzysztof Piesiewicz. La primera idea era la de narrar la vida d’un home després de la mort. Posteriorment es van inspirar en personatges secundaris del nové episodi de la sèrie “Decàleg”, de Kiéslowski. Una noia amb problemes cardíacs que s'ha de sotmetre a una complicada operació per poder seguir cantant. El director utilitzava aquests secundaris per començar noves històries.
L'elaboració del guió reflexa el mite del “Doppelgänger”, o l'existència del doble. Segons aquesta llegenda, veure el doble pot resultar fatídic per a una de les dues identitats. També existeixen diverses versions que afirmen que els actes d'un dels dos redimeixen els actes de l'altre, a través de les premonicions, o del "Déjà vu".
També desenvolupa la teoria "de les cordes", o de la predestinació.
La pel•lícula es desvia cap a l’èxtasi sensorial que connecta amb l’espiritual.
És la primera incursió parcial del cineasta polonès fora de les seves fronteres. Es va rodar a Varsòvia, París i en els Studios de Lodz (Polònia)
va ser rodada originalment en Dolby Stereo en Francès i Polonès.
La Passió de Weronika en una de les escenes on s’usa la càmera magistralment, de manera zenital. La cançó que s’escolta és fragment del Paradís, de "La Divina Comèdia" de Dante, tot exaltant les glòries del cel.
Kieslowski mostra la realitat des d'altres perspectives, incloent les sobrenaturals. La mirada a través de miralls i vidres, eren una constant en la seva filmografia, des dels orígens com a documentalista.
Va contemplar la idea que fos Andie MacDowell qui interpretés a Veronica. Al final va optar per Irène Jacobs. Aquesta interpreta els dos personatges femenins de manera més que correcta. Va confessar que va haver de fer un gran esforç interpretatiu per aconseguir els trets diferencials de cada Verònica.
Aquest paper va ser premonitori del que interpretaria posteriorment a “Vermell”.
En els diàlegs en polonès la veu és d’Anna Gornostaj.
La figura d'Alexandre Fabbri (Philippe Volter), amb els seus titelles, les cordes i contes, introdueix una subtrama en què la idea de l'atzar perd protagonisme a favor de la idea de la causalitat. Alexandre uneix a Weronika i Véronique, d’una manera que no es pot anomenar; simplement es senten.
La forma circular del moviment de càmera i dels objectes, com l'esfera de goma a través de la qual Weronika s'observa el paisatge invertit és un símbol d'aquests dos universos que discorren paral•lelament, que estan a punt de coincidir en l'escena de la trobada, però que finalment no ho fan.
La fotografia, és obscura en Polònia i lluminosa en França. El color daurat la fa bella estèticament, junt al clarobscur, la llum, l’ombra i les imatges intimistes.
El compositor barroc holandès que la Verònica francesa anota per als seus alumnes a la pissarra, Van den Budenmayer, no és real.Durant molt temps es va mantenir el mite de la seva existència. La veritable identitat es va revelar quan va morir director polonès.
La partitura de Van den Budenmeyer, és en realitat de Zbigniew Preisner. La música classicista enriqueix la narració. Hi ha molts registres al voltant d’una melodia central, recordada per diversos instruments de vent i les sopranos.
La interpreta la Gran Orquestra de la Ràdio i TV Polonesa i del Cor Filharmònic de Silèsia
Aquest film va inspirar la trilogia Tres colors: "Blanc", "Vermell" i "Blau", els quals vaig utilitzar tot descrivint-los de manera subjectiva en anteriors entrades.
Blanc:
Vermell:
Blau:
Podem citar com a referent literari:
"Lejana" de Cortázar: la intuïció, el llenguatge ( el joc de paraules que són els palíndroms com "dobles" de les paraules) i els noms, també amb la doble llengua (hongarès-espanyol a Cortázar; polonès - francès en Kieslowski).
"El otro" de Unamuno.
Com a referfent cinematogràfic:
"Vértigo" de Hitchcock
Cal destacar les similituds entre aquesta pel•lícula i “Inland Empire”, de David Lynch.
Descripció del sentit de la pel•lícula, segons l’autor:
"Penso que si vas al cinema, vols veure emocions. Però no estic dient que a tot el món ha d'agradar La doble vida de Verónica. Per contra, penso que és un film per a un grup molt limitat de persones. Amb això no em refereixo a grups socials ni grups d'edats, sinó a grups de persones sensibles a les emocions mostrades en la pel•lícula. I aquesta gent pot trobar-se entre els intel• lectuals, els treballadors, els aturats, els estudiants o els jubilats. No considero que sigui per a l'elit, a menys, que considerem a les persones sensibles l'elit. "
Entrades
