Encontre
Bernardo Bertolucci : "Last Tango in Paris" L'últim tango a Paris
Són a una vetusta sala de ball, on les parelles que ballen concursen per obtenir un premi. Ella vol ballar, al ritme dels sensuals acords d’un tango. Es comporten de manera incívica i estrafolària, tot interrompent i obstaculitzant els ballarins. Paul està borratxo i cau al terra i al final els convidaen a abandonar la sala.
En un moment determinat, Jeanne sembla confosa. És com si s’hagués adonat de les diferències que els separen i fuig.
Drama romàntic realitzat per Bernardo Bertolucci. És el sisè llargmetratge que va dirigir. El guió, inspirat en una fantasia eròtica que tenia amb un desconegut, en un apartament, el va escriure amb Franco Arcalli en francès i en anglès. L'acció dramàtica es desenvolupa a París durant l'hivern de 1972, al llarg de diverses setmanes.
En un principi es va pensar en una parella d’homes com a protagonistes. El cineasta Volia provar que és impossible per a dos éssers humans del mateix sexe reduir la soledat a la pràctica del sexe pur i dur. La productora, però, ho va impedir.
L’escàndol va deixar a banda la bellesa, encara que desoladora, de l’argument. Bertolucci dinamita part del sistema burgès que havia produït dues Guerres Mundials i de «propina» les de Corea i Vietnam, una bestreta desesperada del que estava per venir.
Jeanne, la nova generació, representa les noves pautes de conducta, la nova moralitat o amoralitat, la força per viure i construir una societat que superi les rèmores ètiques del passat.
Després de l’estrena a Roma, amb un inesperat èxit de taquilla en els primers sis dies en cartellera, la policia va confiscar totes les còpies per ordre d'un fiscal que la va definir com "pornogràfica", i el director va haver d'anar a judici per "obscenitat" i el van sentenciar a quatre mesos de presó.
El film va estar prohibit a Itàlia i li van revocar els drets civils a Bertolucci, durant 5 anys. Onze anys més tard, una nova ordre eliminava aquesta sentència i permetia la reestrena de la pel•lícula als cinemes italians.
Sortosament per al cinema i l'art, es van salvar algunes còpies i els fonamentalistes no van poder executar la seva croada.
Mentrestant, a França els cinèfils feien cues de dues hores per veure’l. En moltes sales de cinemes de Perpinyà i d'altres localitats del sud de França, es va mantenir en cartell durant anys, només per satisfer la voraç demanda de curiosos turistes cinematogràfics.
A Espanya va estar prohibit fins al 1978; fins i tot a les sales anomenades d'Art i assaig, així que els únics que la van veure, en principi, van ser els que podien permetre’s el luxe de viatjar fins a Perpinyà i Andorra.
En altres països, com a Gran Bretanya, es va exigir l'eliminació de certes escenes de contingut excessivament "carnal" . La qual cosa explica la gran quantitat de còpies en VHS que tenen segons amb imatges en negre.
El director li va oferir el paper protagonista masculí a Jean-Paul Belmondo i Alain Delon, que es van negar rotundament. Llavors va optar per Marlon Brando a canvi de pagar-li un dineral en aquells temps.
Diuen que l’actor influenciava a Bertolucci a afegir escenes o a permetre improvisacions fora del guió. Deia que ell no havia entès ni una paraula del guió i que s'havia limitat a posar cares davant la càmera i a no prendre’s seriosament el projecte del film.
Cal dir que la interpretació de l’actor, quan tenia 48 anys, és l’antologia de l’art interpretatiu.
L'actriu Maria Schneider (Jeanne) que tot just tenia 19 anys quan es va rodar la pel•lícula, deia que, el director enganxava els diàlegs de Marlon Brando en les parts del seu cos nu que no sortien en el plànol, perquè era incapaç de memoritzar-los.
Es deia que l’escena de la mantega va ser una idea original de Brando. La companya de rodatge, Maria Schneider, res en sabia i va plorar amb llàgrimes reals l’ocurrència.
La protagonista va tenir problemes posteriorment a l’hora de protagonitzar altres pel•lícules. Aquesta escena i les de nus frontals van causar un gran impacte en la societat de l’època, que la va encasellar en un paper i mai va poder treure’s una fama erròniament assignada.
L'actor Jean-Pierre Léaud que encarna Pierre, el director de cinema i noviet de Jeanne, era alter-ego de Truffaut en les seves pel•lícules i actor fetitxe de la Nouvelle Vague. Curiosament repeteix la mateixa funció simbòlica que el personatge que interpretaria en Somiadors trenta anys després. Té l'obsessió d'atrapar la realitat dins d'un enquadrament: el que queda fora de camp no existeix, no és veritat.
Sembla ser que sentia tant de respecte per Marlon Brando que es va negar a coincidir amb ell al plató.
http://www.youtube.com/watch?v=YU1brBVMBkM The Dreamers, de Bertolucci
La cinta està plena d’imatges simbòliques. La innocència es mostra fugaçment quan Jeanne evoca el paper dels nens italians, àngels de només cap i ales, que recorden a Cupido, com els representats en la pintura religiosa italiana del Renaixement i Barroc.
L'al•legoria o el paral•lelisme aporten continguts i explicacions, com el ball sense regles, la visió de rostres a través de vidres que els deformen, la divisió de la pantalla en dues àrees o la representació del retorn al jardí de l'Edèn, les referències a Ofelia i al mite d'Eros i Thanatos.
La reproducció d’obres del pintor expressionista Francis Bacon, al costat dels crèdits inicials, un pintor maleït, un altre element de desesperança que anima la història. Els seus quadres subratllen el caràcter amarg i transgressor de l'obra de Bertolucci.
La fotografia, de Vittorio Storaro, mostra freqüents enquadraments descentrats, decorats desequilibrats, imatges que provoquen desorientació, plànols estàtics, etc., que combina en conjunts de gran plasticitat i bellesa.
Va donar als ambients el to crepuscular, el fred de la ciutat, la pluja amenaçadora, el deambular dels amants... Amb el predomini dels colors sèpies, transparències, semi penombres, carrers, racons, cantonades, miralls, duplicacions en els finestrals, a les aigües, imita reiteradament els colors turmentats de Bacon. Filtres ocres i ataronjats, de tints bohemis i nostàlgics, capvespres ataronjats o rosats que expressen nostàlgia. L’estructura granulada envolta les imatges en una decadència de gran tristesa.
El saxo de Gato Barbieri amb clares influències de Coltrane i el Free Jazz dels anys 60 i 70 i les balades que es presenten oportunament com a fons del drama, creen una banda sonora emblemàtica, que ens explica el misteri, la sensualitat i la solitud.
Va haver de canviar el mètode de treball en haver de compondre moments musicals de petita durada, amb un tema principal, que apareix arreglat de tres formes diferents: com balada, com tango i com un vals, tot aprofitar al màxim la sensualitat del saxo.
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=_uQNkFmgyzI#! Gato Barbieri interpreta, en el Latin Quartet, el tema principal de la banda sonora
Sembla ser havien contractat primer a Piazzolla, quan feia una gira per Europa i es va trobar amb Bertolucci, però els terminis d’entrega, que no van agradar al músic, o la primera mostra gravada, que no va agradar al director, van impedir que el projecte cuallés.
Quan es va estrenar la cinta, Piazzolla va presumir sobre la composició d’una música encara millor, amb la qual cosa es va distanciar del director.
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=U48XuzDkZW4#! Música de Piazzolla
Hi ha paral•lelismes entre una escena eròtica del film i un fragment de El llibre de Manuel, de Cortázar. Quan la gent el va llegir, sense parar atenció a les dates, pensava que l’escriptor havia plagiat el film, que es va estrenar un any després d’escriure’l.
S’especula sobre si Bertolucci va llegir el llibre abans de la filmació, ja que, per les dates, Cortázar no havia vist la pel•lícula abans d’escriure la novel•la.
L’escena de què parlem és la de la mantega. Al llibre es parla d’una crema freda.
També existeixen paral•lelismes verbals. Es parla de la sodomia com una metàfora: “fins al cul de la mort” (articula Paul en un moment determinat). Al llibre, un grup d’esquerrans s’auto anomenen “La foti”, amb totes les connotacions implícites i Andrés, membre del grup veu el sexe com un mitjà polític i filosòfic per escapar dels valors burgesos.
La pel•lícula de Patrice Chereau, Intimitat, guanyadora de l'Ós d'Or al festival de Berlín l'any 2001, en té reminiscències. El desconeixement de l'altre fa que cobri gran força la curiositat per saber més de la parella amb la qual únicament es manté un contacte sexual.
En Intimitat el sexual és molt més acotat, cosa que no passa tant en la de Bertolucci ja quel'eròtic àmplia el ventall de possibilitats en la relació que se'ns explica.
Kristen Stewart i Robert Pattinson es van inspirar en aquest film per a desenvolupar el seu romanç a la pantalla.
Als Estats Units, l'Acadèmia va nominar a Marlon Brando a l'Oscar al millor Actor i a Bernardo Bertolucci al millor Director.
Entrades
Quina currada de bon fer i magnífica documentació, Pilar! Després de llegir tot el que ens ofereixes, entenc millor aquesta pel·lícula. La primera vegada que la vaig veure era molt innocent, i no entenia res de la mantega ni altres coses. Per sort, he tingut oportunitat de tornar-la a veure ja de més gran, amb els dubtes resolts.
Gràcies per fer-nos una mica més savis i una forta abraçada!
Gràcies, Montse.
A mi també em passa, que quan un m'explica o comento alguna pel·lícula, veig molts més matisos.
D'aquesta en concret em va sorprendre el plagi, però em va sorprendre encara més, que no es prohibís el llibre.
Vull pensar que no era la manca d'interès per la lectura la que va fer que passés inadvertit. :-)