Melangia
Sydney Polack: Out of Àfrica (Memòries d'Àfrica)
Karen es troba en dificultats a causa d’una baralla, la nit de Cap d’Any. Dennis la rescata i la convida a ballar, sense que, aparentment, passi res entre ells. S’atrauen, però, fins al punt que, propiciat per una inesperada situació es besen dues vegades. Una a iniciativa d'ell i després, d'ella. Així celebren l'any nou, amb el ball com a catalitzador de l'enamorament.
El guió va ser adaptat lliurement per Kurt Luedtke a partir del llibre homònim i autobiogràfic “Out of Africa” Memòries d’Àfrica i “Shadows on the Grass” Ombres a l'herba, de Karen Blixen (Isak Dinesen); Els llibres “Isak Dinesen: The Life of a Story Teller”, de Judith Thurman, y “Silence Will Speak”, de Errol Trzebinski.
Orson Welles va voler crear el guió abans que Kurt Luedtke, ja que l'actor i director va ser admirador de l'escriptora.
La va dirigir Sydney Pollack, al qual van criticar pel caire "excessivament embafador" i "tou", que va donar a la història; especialment en comparar-la amb la biografia de l’autora del llibre, més centrada en la relació amb el poble Masái i la terra africana que en el romanç amb el caçador Denys Finch Hatton.
El film es va rodar gairebé íntegrament a Àfrica.
Les escenes de la part que es desenvolupa a Dinamarca, van ser filmades a Surrey, Anglaterra.
Es van utilitzar molts dels mobles que la danesa va deixar abandonats a Kenya després de la seva marxa a Dinamarca.
Stephen B. Grimes, el dissenyador de producció, va emprar tot un any a construir una rèplica del Nairobi de 1913 i de la casa de Karen Blixen. Els decorats construïts no estaven lluny d'on aquesta va viure.
Les lleis locals prohibien utilitzar animals salvatges en la gravació, així que es van portar de Califòrnia lleons ensinistrats.
La pel•lícula té alguns errors de continuïtat. Per exemple, una poma que sostenia Dennis es va transformar en taronja o l’escena d’un sopar al ras en què el protagonista la pelava i quan es recuperava el plànol continuava intacta.
alguns crítics els consideraven bromes que el director li va gastar als actors.
També hi ha algun anacronisme, com l'ús de banquetes de niló a l'orquestra que amenitza la festa de Cap d'Any, material que no estava desenvolupat al començament del segle XX.
Abans de triar a Meryl Streep, li va ser ofert en un principi a Audrey Hepburn el paper de Karen Blixen.
Per imitar l’accent danés, va estar escoltant durant setmanes els enregistraments reals d'Isak Dinesen llegint les seves obres.
Jeremy Irons es va obstinar a aconseguir el paper que finalment aniria a mans de Robert Redford, va cridar a Meryl Strep, va escriure al productor, i no va defallir en cap moment. Va declarar que Redford, a més a més d’estar avorrit d’actuar, no era la persona adequada per al paper; era massa vell i nord-americà i si li van donar el paper va ser per l’amistat que tenia amb el director.
Pollack havia dirigit ja abans a Robert Redford en cinc pel•lícules, entre d'altres, "Tal com érem", i la imatge que tenia llavors l’actor, que ja havia interpretat també "El gran Gatsby", com a heroi romàntic, encaixava perfectament amb el que volia plasmar en "Memòries d'Àfrica".
Robert Redford va començar a actuar utilitzant un forçat accent britànic que posteriorment va rebutjar el director.
Per seleccionar l'actor que interpretaria a Finch Hatton, Sydney Pollack ho va tenir molt més fàcil. Klaus Maria Brandauer va ser també la primera elecció per a interpretar a Bror Blixen. El director va pensar en ell després de veure'l en el seu paper d'agent assassí en "Mai diguis mai més" (1983).
La fotografia de David Watkin, d'una plasticitat extraordinària, ens trasllada realment a Àfrica: lluminositat, colorit, intensitat, ..., en uns plànols de increïble bellesa. Es va convertir en un referent per a la resta de directors de fotografia.
Sydney Pollack utilitzava seleccions musicals del compositor John Barry, mentres es muntava la cinta. Quan va arribar el moment d'afegir música al film, va triar les seves composicions.
La banda sonora es considera una de les millors de la Història del cinema. Està en la ment fins i tot d'aquells que no han vist la pel•lícula.
http://www.youtube.com/watch?v=772MTLJZUp0 Tema principal amb diverses imatges
Alan Smyth i George W. Senoga-Zake van treballar junt a John Barry en la selecció de temes de Mozart y càntics africans.
Apareixen diversos Kikuyus descendents dels que van treballar per la baronessa Blixen.
El 1985 ja no hi havia trens de vapor a Kenya, l'equip de rodatge van crear-ne una rèplica, que va ser empesa per una màquina dièsel. Per crear el fum de la locomotora, van cremar pneumàtics de cautxú.
La replica de la locomotora a vapor, juntament amb els automòbils que es van utilitzar durant el rodatge, estan exposats al Museu del Ferrocarril de Nairobi.
En el film es parla d’una malaltia venèria, la sífilis. En la pel•lícula "Moulin Rouge" realitzada al 1952 per John Huston i dedicada a la vida del pintor Toulouse Lautrec, ni tan sols s'insinua que va morir a causa de la sífilis. S’evitava tocar el tema de les malalties venèries perquè el que la patia quedava estigmatitzat. També es va utilitzar l'estratègia del silenci, a partir de l’epidèmia de SIDA al 1981. Al 1985, però, va morir l'actor Rock Hudson i Hollywood va fer aparèixer novament les malalties venèries a les pel•lícules.
Va obtenir set premis Oscar:
Director Sydney Pollack
Guió adaptat Kurt Luedtke
Banda sonora John Barry
Fotografia David Watkin
Direcció artística Stephen Grimes
Edició de so Chris Jenkins
Actriu principal Meryl Streep
Actor de repart Klaus Maria Brandauer
Vestuari Milena Canonero
Muntatge Fredric Steinkamp
Una de les escenes més simbòliques (recorda un bateig o el naixement de Venus de l’escuma que corre pel terra), quan Dennis li renta el cabell a Karen, a prop del riu, s’emmiralla en una altra de la pel•lícula “Les mines del rei Salomó”, de Andrew Marton i Compton Bennett. Aquesta última beu de les fonts del bet seller Rider Haggar, els personatges del qual copien el prototip dels que l’explorador anglès Samuel Baker cita en el llibre “Al cor de l'Àfrica”.
Baker descriu una escena en què la seva dona, Florence, es va rentar el cabell al costat d’un riu, mentre els nadius l’observaven, tot admirant els seus cabells daurats.
La frase: “Resa bé, qui bé estima. A l'home la bèstia i l'ocell”, és de Kalil Gibhran.
Cal esmentar els actors de doblatge
Robert Reford: Manolo García http://www.lasexta.com/sexta3/mejor-pelicula-que-doblado-fue-memorias-africa_2011120500252.html
Meryl Streep: Rosa Guiñón http://www.youtube.com/watch?v=dxQPZl2bJ_s
Escenes eliminades
Es va estrenar l'any 1985, en què se celebrava el centenari del naixement de l'escriptora.
La vaig fer servir per parlar del “Jo poètic”
Entrades
És una pel.lícula que sempre m'ha semblat feixuga, malgrat que li reconec els mèrits. En realitat, només la trobo suportable pel Robert Redford, que està perfecte en el paper(ja pot dir missa Jeremy Irons). Petons.
L'altre dia la van passar per la tele ....estàs feta tota una gran critica de cinema! gràcies! t'admiro
Entre d´altres coses,no sabia això de la frase del Gibran. hauré d emirar on surt.
Aquesta pel.lícula sempre l´he vista com la darrera de les "es feien abans" , per molts aspectes, però potser pel fet de que avui en dia l´ordinador treballa massa en elles. De fet, trobo a faltar escenes com la del vol en avioneta, en què quan ell es gira per donar la mà a ella, es veu d´una hora lluny que de volar, res.
Entranyable.
Per cert, que el director era aficionat a volar. Em penso que l´avioneta que es va fer servir a la pel.lícula era seva o se la va quedar.
És la mena de pel.lícules que li agraden a la meva mare.
Ricard. Per a gustos es van inventar els colors. ^0^
A mi em passa com al Millàs, em sento bé a dins. La trobo hipnotitzant, pel que fa a la fotografia i la música. La primera, mostra imatges que avui dia no es podrien filmar, ja que tant el continent com algunes de les espècies que campen lliures no existeixen. L'argument toca molts més temes que el de l'amor. L'escriptora va ser sense cap dubte una dona molt avançada a la seva època. Fins i tot es va atrevir a vestir-se d'home. Quina ironia...Les persones tafaneres com jo, segur que es van endinsar en l'època del colonialisme i van descobrir com s'havia repartir un continent entre diverses potències. Decebedor!
El Robert Redford està bé, però, si hagués de triar, em quedaria amb la Meryl Streep. Em va encisar a la pel·lícula "El cazador" i des de llavors la segueixo, fins i tot cantant i ballant a "Mamma mia".
:-)
Elfreelang. La tinc en la videoteca de casa i me la miro de tant en tant. No, no,...no en sabria fer una crítica. Només mostro el que trobo interessant. Gràcies!
Estranger. Ja saps...Es tira d'un fil i al final aconsegueixes un cabdell. ^0^
El que recita és:
La Canción del Viejo Marinero
Rompió a reír sin medida y sin pausa
mientras sus ojos vagaban perdidos.
Ja, ja, dijo, bien claro veo ahora
que sabe remar el diablo
Adiós, Adiós, amigo
pero atiende invitado,
una última cosa he de decirte:
reza bien quien bien ama,
al hombre, a la bestia y al pájaro.
Samuel Taylor Coleridge
El poema de Gibran (potser pertany al llibre "El profeta", en què parla d'amor, d'amistat, de llibertat) diu:
"Cuando él ora y ama así
Tanto el hombre y el pájaro y la bestia
Reza mejor quien ama mejor ....
Jo també penso que el cine narratiu, el que deixa que la imaginació conformi vistes inigualables, és millor. En comentaris de dies enrere en parlàvem.
Això de l'avioneta no ho sé.
Alabo el gust de la teva mare, que coincideix bastant amb el de la mare dels meus fills.
Gràcies pels comentaris!