Background

Faiçó

David Lynch: Blue Velvet


L’ambient a Slow Club, on Dorothy actua és penombrós i agradós, com el vellut. Jeffrey se sent fascinat per la cantant i el to xiuxiuejant amb què interpreta la cançó “Blue Velvet”. És la primera vegada que la veu i a partir d’aquí es desencadenaran els secrets amagats al rerefons de la trama.

El nom de la pel•lícula esdevé d’aquesta cançó. A Espanya va prendre el títol de Vellut Blau.

El guió el va escriure el director, David Lynch, amb la línia argumental difusa que separa la realitat dels somnis, com és habitual en la majoria de les seves pel•lícules. Segons deia és l'única de les seves pel•lícules en què es veu retratat. Va néixer d'un record de la seva infància: Un dia, en tornar de l’escola amb el seu germà, van veure una dona nua i en estat de xoc que caminava a batzegades pel carrer. Lynch es va posar a plorar.
Va barrejar el que llavors va sentir amb l'esperit setinat de la cançó Blue Velvet.

Al 1973, el guió ple d'idees pertanyia a la Warner. Diuen la filla del productor va intercedir davant el seu pare perquè re-comprés el projecte, malgrat la mala experiència anterior en què van treballar plegats.
El pressupost assignat va retallar les pretensions econòmiques del director, però Lynch va aconseguir el control absolut sobre el muntatge final.
La història de la pel•lícula es va originar a partir de tres idees del cineasta:
El títol, Blue Velvet.
El començament, una orella tallada al camp.
El tema de Vinton i l'estat d'ànim que reflectia la cançó.

El productor del film,, Dino De Laurentiis va haver de crear la seva pròpia companyia de distribució, ja que el film no era acceptat per les distribuïdores per a l’exhibició als cinemes.

L’estrena es va rebre amb una gran controvèrsia.
Originalment la pel•lícula tenia quatre hores de metratge que van ser reduïdes a dues per evitar que la qualifiquessin "X". Lynch, que sol oblidar dels seus fills després del part, simplement deia de tant en tant: "Vull trobar els meus mugrons ardents!" (seqüència en què una de les noies cala foc als seus propis mugrons)
Un tècnic de la productora MGM, David Gross, li va prendre la paraula i va intentar localitzar les parts tallades, de les quals ningú sabia res. Estava a punt d'abandonar, convençut que el material havia acabat a les escombraries, quan va localitzar 50 minuts en un magatzem de Seattle.

El film va consolidar a David Lynch com un visionari del cinema modern. Va comentar posteriorment que tracta de la innocència i la perversió característica de la infància.

La cinta s’inicia amb imatges arquetípiques del cinema hollywoodense dels anys 50, on queda reflectida una de les claus de Lynch, el simbolisme. Quan la càmera fa el zoom que arriba fins l'eixam recrea la sordidesa del submón que el protagonista està a punt de descobrir. Estableix de forma clara la relació física i visual entre els mons coneguts i desconeguts que coexisteixen harmònicament en la trama.
L’escena ens recorda Lluny del Cel, de Todd Haynes (2002).

David Lynch va dir que es va basar en l'escena d'Un gos andalús, de Luis Buñuel, on apareix una mà amb un forat al centre per on circulen formigues, per recrear l'escena de l'orella humana plena d’escarabats, trobada a la gespa.

El paper protagonista (Jeffrey), un alter ego de Lynch, va ser per Kyle MacLachlan, el segon paper protagonista amb el cineasta, després Dune. El director el va escollir perquè podia aportar intel•ligència i senzillesa de caràcter. L’actor va imitar alguns tics de Lynch mentre donava vida al personatge.
El van oferir primer a Redneck Val Kilmer, el qual el va rebutjar perquè el guió li semblava "pornogràfic".  Quan va ser conscient de la relliscada va presumir en entrevistes que havia estat a punt de ser l'actor principal, però no havia pogut fer-ho per "motius d'agenda".
Lynch també va pensar en el seu amic, el cantant i actor Chris Isaak, però li semblava "massa atractiu". Uns anys després el va dirigir al videoclip de Wicked Game (1990).

Van ser temptejats diversos actors per al personatge de Frank Booth, un gàngster boig, addicte al sexe sense penetració i inhalador de vasodilatadors. Ningú volia el paper. La primera opció va Steven Berkoff, que es va excusar dient que "al paper no hi ha res excepte destrucció". Robert Loggia va adduir que Booth era "massa repulsiu".
Lynch va enviar el guió a Dennis Hopper, l'actor li va respondre de seguida: "He de interpretar a Frank perquè jo sóc Frank!". La seva contractació va ser problemàtica, ja que li desaconsellaven el paper a causa dels seus problemes personals. Finalment la seva actuació va revitalitzar la seva carrera cinematogràfica y va beneficiar el film.

Dorothy Vallens (el nom de pila és un homenatge a la Dorothy del Mag d'Oz), una de les pel•lícules favorites de Lynch, l’havia d’interpretar Hanna Schygulla, però el va rebutjar. Lynch tenia en ment oferir-lo a Helen Mirren, però abans de fer-ho conèixer a Isabella Rossellini, filla de l'actriu Ingrid Bergman i el director  Roberto Rossellini. Segons ha explicat un testimoni, Lynch li dir: "Ets tan maca que podries ser la filla d'Ingrid Bergman". Coneixent el caràcter del director, és probable que no es tractés d'un ardit per agradar a l'actriu. Després del rodatge van mantenir una relació.

El personatge de Frank utilitza la paraula "Fuck" en tots els minuts que apareix en escena:
"No segueixis sent bon veí amb ella o t'enviaré una carta d'amor, des del meu cor, fotut! Saps el que és una carta d'amor? És una bala d'una fotuda pistola, fotut. Si reps una de les meves cartes d'amor estàs fotut per sempre. Entens, fotut? T’enviaré dret a l'infern, fotut ".
Lynch mai va dir en veu alta “fuck”. Quan assajava amb Hopper li assenyalava el terme en el guió i li deia: "Digues aquesta paraula".

S’estableix relació entre les marques de cervesa que beuen els personatges i les seves personalitats.
El protagonista “Heineken”(L’ego).
El detectiu Williams “Budweiser” (La reina de les cerveses, expressa la màxima autoritat).
El boig Frank “Pabst Blue Ribbon”( Cervesa dels EU que, actualment, s’associa a moviments contra-cultura).

La música i els sons evocadors, capaços d’endinsar a l’espectador en els seus universos, són elements fonamental en les obres de Lynch. Va treballar per primera vegada amb Badalamenti, amb el qual va dur posteriorment una llarga llista de treballs en comú, i la banda sonora es va incloure en la llista de les 100 bandes sonores més grans de Entertainment Weekly.
A més de Badalamenti, cal esmentar les cançons escollides pel director en moltes de les oníriques escenes del film:
Blue Velvet, de Bobby Vinton. Els productors es van negar a pagar el cost d'adquirir els seus drets, per la qual cosa van encarregar al compositor Badalamenti que en fes una nova versió. Finalment, Lynch va convèncer-los i es van obtenir els drets per reproduir la cançó original.
In Dreams, de Roy Orbison. Aquest tema juga un paper decisiu en la trama.
Quan va veure la pel•lícula, a Orbison no li va agradar que associessin la seva música amb un tema tan tèrbol i va voler demandar al director. Aquest li va demanar una cita i li va fer entendre que In Dreams és una porta cap a una altra realitat. Orbison va quedar tan convençut que va gravar un clip amb imatges de Blue Velvet.
Gone Ridin i Livin For You Lover, de Chris Isaak.
Dues peces compostes pel director conjuntament amb Angelo Badalamenti: "Blue Star", interpretada per Isabella Rossellini, i "Mysteries of Love", cantada per Julee Cruise.

Abans del rodatge el director va demanar a Isabella Rossellini que no portés roba interior sota la bata de vellut blau, però que no li digués res a Dennis Hopper, que es va assabentar-se’n en la primera escena que rodaven junts. Mentre transcorria, segons Rossellinni, Lynch no parava de riure.

En el guió estava escrit que Booth era un addicte a la inhalació d'heli, però Hopper va adduir que potser fos ridícul que el personatge tingués la veu accelerada i va proposar com a substitut el popper, la droga euforitzant i vasodilatadora que augmenta el plaer sexual.

La cinta té diverses referències a Abraham Lincoln i el seu assassinat. Els apartaments del film es situen al carrer Lincoln i el cognom de Frank Booth és el de l'assassí de Lincoln, John W. Booth. Hi ha més referències en la forma de morir i en determinades postures que adopten els personatges.

Va aconseguir la seva segona nominació als Oscar com a millor director.

Va guanyar el premi a la millor pel•lícula al Festival de Cine Fantàstic de Sitges de 1986.

La presentació està associada a determinats motius visuals reiterats en la història del cinema (la sosocietat nord-americana delsanys 40 i 50), en la publicitat
I en l'art. Lynch té com a referents a Norman Rockwell i a Edward Hopper: Nigthawks (1942), en el qual és possible observar l'escena en un típic cafè de l'època en Estats Units, on es troben uns quants personatges durant la nit en una actitud de contemplació.

També trobem referències a Vertigen i especialment a La finestra indiscreta, d'Alfred Hitchcock, quan Jeffrey s'amaga en un armari per observar, com un “voyeur” la depravada escena entre Dorothy Valens i Frank Booth.

Woody Allen  va dir que era la millor pel•lícula que havia vist en molt de temps.

L.A. Weekly va publicar: Per molt perversa i contradictòria que sembli, és, sense cap dubte, una de les grans pel•lícules dels anys vuitanta i potser fins i tot la més extraordinària des del Darrer Tango a París.

Lana Del Rey versiona “Blue Velvet” en su spot promocional para H&M's fashion collection for autumn 2012.

La vaig fer servir per parlar d'embolcalls, com a sinònim d'apariència.



Categories: , Share

2 Responses so far.

  1. ricard says:

    Una de les meves pel.lícules de capçalera. No sabia que hi havia una versió X.

    Per cert: He resolt una part del meu problema informàtic. Més ben dit, s'ha resolt sol; la pàgina d'inici es torna a veure com Déu mana.

    Una abraçada.

  2. Pilar says:

    No hi ha una versió X, ricard. Si tenim en compte que per poder projectar-la van haver d'eliminar escenes, no li cal.
    M'alegra saber que tot està encaixant al seu lloc. ^0^