Sàtira
Charles Chaplin: The Great Dictator (El Gran Dictador)
L’escena ens
mostra un estat dictatorial. A Tomania, el poder el té Hynkel i només hi ha uns
pocs privilegiats que són els que ajuden a governar i l'assessoren.
El dictador
demana que el deixin sol. Agafa un globus terraqui i, com si fos un globus
infantil, comença a jugar amb ell. Una onada d’alegria l’envaeix i el
transforma mentre té el món a les mans i el pot manejar com si res,
imperiosament, tot sol. El llança amunt, el colpeja amb el cos, salta sobre
l'escriptori per agafar-lo, mentre al seu darrere llampurnegen els símbols que
representen el seu govern. Les ànsies i l’abús de poder es fan evidents d’una
manera patètica i obsessiva. Al final el globus li explota a les mans, posant
punt i final al desig i el capritx de domini.
La poesia s’acobla amb la sàtira, el bon
gust amb la denúncia cruel, el romanticisme amb el fanatisme polític i el
lirisme amb la caricatura.
La música de
Lohengrin, de Wagner, acompanya la improvisada coreografia.
El gran dictador és la primera pel·lícula
parlada de Charles Chaplin, amb la qual s'endinsa en els terrenys realistes i
dramàtics que caracteritzaran bona part de la seva obra posterior.
La primera pel·lícula, però, on es va sentir la veu de l'actor va ser la que va precedir aquesta: Temps Moderns.
La primera pel·lícula, però, on es va sentir la veu de l'actor va ser la que va precedir aquesta: Temps Moderns.
El guió, dirigit, interpretat i escrit per Chaplin,
té un traç argumental clar i senzill. Hi apareixen constantment esquitxat de
gags d'alta categoria, girs, imprevistos, tant en el comportament dels personatges
humans, com en els objectes que se'ns mostren vius: Un micròfon espantadís; una
estàtua de la Venus de Milo a la qual li
creix un braç que alça tot saludant el pas triomfal del dictador nazi; el
Pensador de Rodin, que també el saluda sense abandonar la seva abstracció...
http://www.youtube.com/watch?v=4sfJxdytYn4
Hi podeu veure el micròfon humanitzat i la mala baba de la bala d’un canó.
Hi ha un personatge desdoblat,
representat per Chaplin. Aquesta dualitat permet a l’actor i director parodiar
el totalitarisme feixista i mostrar paral·lelament les condicions del gueto
jueu, atacat per les forces del règim.
El barber jueu recorda al mític
rodamón "Charlot", personatge a qui Chaplin va interpretar exclusivament
durant el període del cinema mut. En aquesta pel·lícula apareix per última vegada.
http://www.youtube.com/watch?v=xGa46-lgmM4
Escena on el barber interpreta la Dansa Hongaresa número 5, de Brahms.
El cineasta, utilitza la figura de
Hitler per realitzar una brillant paròdia de les idees polítiques, culturals,
socials i econòmiques del nazisme, des la superioritat de la raça germànica
fins a la submissió incondicional de l'individu a la comunitat, passant pel
antimarxisme i l'antisemitisme.
La idea de fer-la se li va ocórrer en assabentar-se
que el tirà i ell havien nascut amb quatre dies de diferència i tenien la
mateixa estatura. A més a més, l’actor afirmava convençut que el dictador li
havia copiat el bigoti al seu personatge rodamóns.
Va estudiar el dictador alemany durant
prop de dos anys, va definir el projecte com un còctel de drama, comèdia i
tragèdia que retratava la silueta grotesca i sinistra d'un home que es creu un
super heroi i que pensa que només tenen valor la seva opinió i la seva paraula.
El film s’inicia amb la frase: "Qualsevol semblança
entre Hynkel el dictador i el barber jueu és purament incidental".
L'idioma que empra Hinkel en els discursos
no és alemany, sinó un argot totalment improvisat.
L'idioma que apareix en cartells,
tanques, pòsters, etc. del decorat tampoc és alemany, sinó esperanto. Un idioma
artificial creat per unir els pobles pel Dr Zamenhof, jueu polonès, que Hitler
va condemnar com un complot jueu per internacionalitzar i destruir la cultura
alemanya. Tan sols apareix una paraula en anglès a sobre d’un mur: JUEU.
El nom complet del dictador que
interpreta Charlie Chaplin és Adenoid Hinkel. "Adenoids" significa en
anglès "vegetacions del coll".
El nom del barber no es revela en
cap moment.
El rodatge va començar pocs dies
després de declarar-se la segona Guerra Mundial.
Es van invertir dos milions de
dòlars i dos anys de treball en la realització de la pel·lícula, en un ambient
de crítica desfavorable a causa dels temes que hi tractava. Als EUA hi havia
simpatitzants, més o menys declarats, del dictador i el seu partit. Per això, a
mitjans del rodatge Chaplin va començar a rebre alarmants avisos de la United
Artists. A través de la Hays Office li vaticinaven problemes amb la censura.
Però el còmic estava decidit a continuar, doncs calia advertir sobre les
intencions de Hitler.
El president Franklin D. Roosevelt
va animar a continuar el rodatge quan molts animaven a no gravar la cinta.
Es va estrenar al 1940, en els
teatres Astor i Capitol, de Nova York i va estar quinze setmanes en cartell.
L'Acadèmia de Hollywood va nominar El Gran Dictador com a millor pel·lícula de
l'any, i a Chaplin com a millor actor i millor autor de guió original.
A més de Chaplin van ser nominats:
Henry Fonda per "Els raïms de la ira", Laurence Olivier, per
"Rebeca", Raymond Massey per "Abraham Lincoln" i James
Stewart, que va ser el guanyador, per la "Històries de Filadèlfia ".
En el seu paper de
Napaloni-Mussolini, Jack Oakie va ser nominat com a millor actor secundari.
Meredith Wilson, per la música.
Va estar censurada.
Espanya: fins al 1975 que va
morir Franco.
Alemanya: fins al 1998, amb una
recaptació exitosa.
Itàlia: no van poder veure-la
completa fins a 2002 ja que les versions que es van exhibir prèviament tenien
censurades les escenes del dictador Napoloni (caricatura de Mussolini) i de la
seva esposa Rachele.
Es diu que Adolf Hitler va demanar
una còpia. No ha transcendit la seva opinió. Quan Chaplin ho va saber, va
afirmar que hagués donat qualsevol cosa per saber el que va dir Hitler quan la
va veure .
Chaplin va canviar el final de la
pel·lícula durant el rodatge, quan els nazis van ocupar París. Va Eliminar l’escena
en què centenars de soldats nazis llençaven les seves armes i participaven en
un ball tradicional. En el seu lloc, va introduir el discurs emotiu on exposa
l'horror de la guerra i el terrible que és una dictadura.
Paulette Goddard, que interpreta
Hannah, va ser la tercera esposa de Charles Chaplin. També havia treballat amb
ell a Temps moderns.
El set de rodatge del gueto es va
reconstruir per tornar a gravar algunes escenes que no convencien a Chaplin.
Va ser completament finançada per
ell.
Aquesta obra reflexa l'eterna lluita
de la sàtira contra la tenebra, com:
Aristòfanes d'Atenes
(Lisístrata).
Erasme de Rotterdam (L’elogi
de la bogeria).
François Rabelais (Pantagruel
i Gargantua)
Jonathan Swift (Els viatges de
Gulliver)
Voltaire (Cartes filosòfiques)
Ens recorda:
La bella dorment: Un
dels protagonistes té amnèsia i es passa el temps transcorregut entre la
primera i la segona guerra mundial en un asil mental.
El príncep i el captaire:
Dictador i barber.
El simbolisme: Hynkel i Garbitsch intenten dominar psicològicament a Benzino.
El director es va inspirar en: Vaig néixer espia (els Tres
Chiflados), la primera parodia del Tercer Reich.
La pel·lícula acaba amb la peça de
Richard Wagner, Lohengrin, tot mostrant el sentit que el nazisme va donar a la
música d'aquest compositor.
Sidney Chaplin, germà del director,
va gravar el rodatge amb una càmera de color.
Quan després de l'estrena de
"El Gran Dictador" un periodista li va preguntar a Chaplin directament
si era jueu, ell va respondre secament: "No tinc aquest honor ".
fins l'any passat no havia vist cap peli d'en Chaplin perquè tenien pinta d'avorrides, però després de veuren 3, no tinc cap dubte que el gran dictador serà una de les properes a veure
pe-li-cu-lon
i gran entrada!
Carai, es una peli que m'encanta però no en sabia tants detalls. Això mateix de l'esperanto, per exemple... O la resposta genial del gran Chaplin. O el final modificat.
Bé, certament és una obra de art.
Hi ha una escena divertidíssima, que la primera vegada que vaig veure la peli em vaig posar a riure i vaig passar una mala estona doncs ningú reia: quan no deixen pujar al cotxe, a la senyora del mandatari que arriba al principi, jo crec que Mussolini, i ja tens la primera dama italiana fent escarafalls entre la multitut.
A mi mai no m'ha assemblat avorrit aquest pallasso tan intel·ligent. Tal vegada sigui perquè vam néixer el mateix dia...De diferents anys, però ^0^
Ho tens fàcil si la vols veure. Tan sols cal que premis el primer enllaç.
Sí!!!
Gràcies!
Intento trobar tota mena de informació i de vegades ho aconseguexo. ^0^
A mi em fa riure encara més l'escena de l'arribada de Napoleoni a l'estació o el ball del barber a les llambordes.
...I també l'escena en què asseguts en dues butaques que pugen i baixen, al davant de miralls, Hynkel i Napoloni manifesten el seu antagonisme en l'escala del poder.
Una gran pel·lícula! I m'ha agradat descobrir-ne tantes coses!
M'alegra haver-te encertat el gust, maca!
PETONS!
Feia molt que no veia cap pel·licula de Chaplin, però desprès d'aquest incís les reveure.
Bazet
Que en gaudeixis!
Quan la van estrenar a Igualada, la gent va aplaudir al final. I no acostumen a fer-ho!
Hem crescut amb pel·lícules humorístiques de Charlot. Ara bé, les serioses, les tendres i les de crítica àcida, fins que vam ser grans no les vam poder veure.
Jo també la vaig aplaudir interiorment al llarg de tota la projecció.
L'humor del Charlot ha estat sempre molt crític. Tens raó, però, que fins que no va deixar a banda la mudesa no es va mostrar obertament.
Ab ans hi havia molta censura. Ens censuraven fins i tot els pensaments.