Sintonia
Wody Allen: Radio Days (Dies de radio)
Dos lladres roben a l'interior d'una casa; de sobte, sona el telèfon. Un d’ells pregunta si
haurien de contestar la trucada, la qual cosa fan per tal d’evitar que els
veïns es despertin.
Truquen de la ràdio, des d’un programa
concurs, “Gues that tune”. És una trucada a l’atzar amb què repten els oients a
encertar el títol de la cançó que sona en directe. Els lladres encerten totes
les melodies i guanyen el primer premi que consisteix en una quantitat
important de diners. L’alegria d’haver guanyat fa que s’oblidin de seguir
robant.
Quan els amos tornen s'adonen que tot està
regirat i que els falten 50 dòlars i els coberts de plata, però la seva
sorpresa augmenta quan reben al dia següent un camió ple de regals procedents
d'un concurs de ràdio.
El guió està escrit per Wody Allen, que allarga
el segment narratiu de la infància de Alvy
Singer, personatge de la seva pel·lícula Annie Hall, una mena de document sobre l'amor en els anys 70.
Hi apareixen universos, blocs narratius i
episodis diferents, fusiona la selecció de històries de manera excel•lent i
segueix una línia definida: El programa
de Bill Kern, l'audició per l'anunci de laxants, l'episodi del gàngster amable
...
La pel·lícula, sembla ser que autobiogràfica,
mostra l’època del final dels anys 30 i principi dels 40, amb la segona gran
guerra com a teló de fons, en què la ràdio va ser el principal entreteniment.
La nostàlgia amara les seqüències narratives linealment ensamblades en
l’evocació.
La veu en off com a recurs narratiu que
correspondria al petit Joe (Seth Green), és el protagonista principal. Un fil argumental que embasta el
desenvolupament dels diferents relats. Aquesta vegada Allen no és un dels
actors, i es limita a estar darrere de la càmera.
El film mobilitza un elenc de més de 100
actors i actrius.
Els personatges estan perfilats amb dues tipologies oposades: la família d’origen humil i la sofisticada gent de la ràdio, que reflexen dues realitats socials diferents. La vida s'articula al voltant dels somnis per pertànyer a un món que només està a l'abast d'uns pocs.
Dos universos propis que tenen diferents
personatges i escenaris diferents on els personatges no es creuen, ja que els oients
viuen en un món i els protagonistes de la ràdio en un altre, a diferència de The Purple Rose of Cairo en la qual la
protagonista, interpretada per Mia Farrow, entra en l'univers dels que estan a
l'altre costat de la pantalla. Els éssers de ficció volien una vida real i els
éssers reals en volien una de ficció.
Allen va realitzar un càsting per al paper de
Joe en què des el principi va destacar el petit Seth Green. Un noi pèl-roig,
que pertanyia a una nombrosa família jueva de NovaYork, aspectes que coincideixen
amb la infància del director i que reflecteix la identificació del cineasta amb
el personatge.
La fotografia, de Carlo di Palma
("Alice", 1990) compon una acurada i suggestiva visualitat, amb predomini
de tons càlids, llums daurades i rogenques, contrastades amb taques negres
denses i brillants clarobscurs.ens recrea la seva personal
"Amarcord", evocant el Nova York dels anys 40. Els shows radiofònics
i els llocs a NY són postals.
La banda sonora, coordinada i supervisada per
Dick Hyman, col·laborador habitual de W. Allen, és un mosaic antològic (Glenn
Miller, Cole Porter, Bing Crosby, Xavier Cugat, etc.)
A ells afegeix dues composicions originals
titulades "Ràdio-Show Theme" i "Relax Jingle", de caràcter
jazzístic i ambiental, amb intervenció al piano del propi Hyman.
La música reflecteix molt bé el moment
històric en què viuen els personatges. En moments tristos apareixen cançons com
September Song o Remember Pearl Harbour i en moments festius American Patrol o Lullaby of
Broadway.
http://www.youtube.com/watch?v=OgwoGwGNgFY
September Song (Billie Holiday)
http://www.youtube.com/watch?v=Ov7tCYWv2BY
Lullaby of Broadway (The Dorsey Brothers)
En la pel·lícula
apareixen dos moments que van determinar la història del segle XX i que la
família de Joe va viure en primera persona:
- La retransmissió
radiofònica en directe de la Guerra dels mons.
- L’atac japonès a la
base militar de Pearl Harbour.
http://www.youtube.com/watch?v=z0GeDxX_yT0
(Vídeo en què es relata el fet)
Per l’escena estèticament
perfecta en què el protagonista Joe passeja per primera vegada pel Radio City
Music Hall, Woody Allen tria la cançó If
you are but a dream cantada per Frank Sinatra, al costat de l'orquestra de
Axel Stordahl. El cantant, que havia estat casat amb Mia Farrow, no té bona relació
amb el cineasta a causa d’un episodi viscut durant la separació de Wody i Mia.
Rememora en una de les seves seqüències a la cantant
luso-brasilera Carmen Miranda- http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=z2AW-PFVNxI
Aquesta és l'única obra d'Allen en
què Diane Keaton i Mia Farrow (amdues
van estar casades amb ell) comparteixen cartell, però no coincideixen en cap
escena. Diane fa una petita intervenció.
És la setena de les tretze pel·lícules en què
Woody Allen va treballar amb Mia Farrow i la setena en què ho va fer amb Dianne
Keaton.
Dianne apareix interpretant una cançó en una festa de Cap
d'Any, igual que feia a Annie Hall,
on cantava It had to be you.
http://www.youtube.com/watch?v=vcLmDTMaQDU (Diane Keaton, Annie
Hall)
En Dies de ràdio podem veure l’admiració que
Allen sentia pels Germans Max. Dos dels actors que presten la seva veu a la
banda sonora són Allan Jones i Kitty Carlisle, cantants de moda en els anys 30
i protagonistes del major èxit comercial de Groucho, Chico i Harpo: Una nit a
l'òpera.
El seu amor pel cinema es manifesta a través
de les mostres de simpatia que es dediquen a Hitchcock ("La finestra
indiscreta", 1954), Preston Sturges ("Nadal al juliol", 1940),
Cukor ("Històries de Filadèlfia", 1940) , Fellini (Amarcord ",
1973) i d’altres.
Hi trobem referenciades les obres literàries
de Proust:
-Pel camí, relata minuciosament els llocs on
va transcórrer la seva infància.
-L’amor de Swann , un retrat costumista d'una
sèrie de personatges
-Combray, es dedica a reviure difusos records
d'infància.
El director ens parla del film.
Aquesta pel lícula és l'última en què el va
doblar Miguel A. Valdivieso
Malgrat
la seva estrena al 1987, el rodatge es va desenvolupar al 1985.
Va tenir dues nominacions a l'Òscar: Direcció
artística i millor guió original.
Homenatja la cultura popular de manera molt
similar a com ho va fer José Luis Sáenz de Heredia en les seves Històries de la ràdio (1955). Diuen que
possiblement la va veure i en va treure la idea.
Dies enrere, vaig anar a la ràdio convidada pel Daniel García Peris i vaig parlar dels blogs que gestiono.
Us deixo aquí l'entrevista, per si us ve de gust escoltar-la.
Entrades
És una pel·lícula entranyable, tot i que no és de les meves preferides de Woody Allen. Petons.
No l'he vista!, la cercaré amb la teva veu tot em resulta interessant.
vaig a escoltar la teva veu...
una abraçada
Wody Allen, té pel·lícules per a tots els gustos.
D'aquesta´destaco la música, l'ambientació, la fotografia, el personatge de la tieta Bea i el ventríloc de la ràdio ^0^
Gràcies, Ricard!
No cal que la cerquis. Si prems el nom de la pel·lícula que hi ha sota el vídeo de l'escena hi aniràs directament. I també potys veure Annie Hall, tot fent el mateix, a sobre de seu enllaç.
Saps? M'ha fet venir ganes d'anar a classes de dicció, com fa la Mia a la pel·lícula. Igual i aconsegueixo trobar feina a la ràdio. ^0^
Maca!
De Woody Allen només m'ha agradat de debò una pel·li: Interiors, que fuig del seu estil de xerrameca jueva pels descosits. Sense menystenir els jueus, però és que tenen fama de bons discutidors.
Té el mèrit d'haver retratat Manhattan també pels descosits, i jo, si fos dels ciutadans, ja li hauria fet un monument, i potser el té i no ho sé.
Molt bona i acurada la teva informació, Pilar. Salut sempre.
És normal que t'agradi, ja que forma part del gènere dramàtic. A mes a més, amb ella ret homenatge a un dels grans, Ingmar Bergman, tot recordant-nos "Crits i murmuris". Tambe beu de les fonts literàries de "Les tres germanes", de Chéjov, de la qual veiem el color crepuscular dels moments de canvis importants i la gran càrrega emotiva dels personatges...Res a veure amb els acudits a què ens té acostumats.
A mi m'agrada especialment " Misteriós assassinat a Manhattan", ja que toca un dels meus gèneres favorits, el suspens, amb la construcció d'una trama i uns personatges fantàstics.
Em fa gràcia el que dius sobre la xerrameca jueva. Ara ja sé que quan m'embalo no són tot nervis, sinó la influència de les arrels del meu segon cognom. Somric.
Gràcies, Olga. Que no ens manqui mai la salut.
Gràcies per venir a la ràdio i novament enhorabona pels teus blocs.
Gràcies a tu i a Ràdio Vilafranca per convidar-me. Vaig passar una mica de nervis perquè encabir quatres blogs en gairebé mitja hora, no era gens fàcil. Sos uns bons professionals del medi. ^0^