Background

Sàtira




L’escena ens mostra un estat dictatorial. A Tomania, el poder el té Hynkel i només hi ha uns pocs privilegiats que són els que ajuden a governar i l'assessoren.
El dictador demana que el deixin sol. Agafa un globus terraqui i, com si fos un globus infantil, comença a jugar amb ell. Una onada d’alegria l’envaeix i el transforma mentre té el món a les mans i el pot manejar com si res, imperiosament, tot sol. El llança amunt, el colpeja amb el cos, salta sobre l'escriptori per agafar-lo, mentre al seu darrere llampurnegen els símbols que representen el seu govern. Les ànsies i l’abús de poder es fan evidents d’una manera patètica i obsessiva. Al final el globus li explota a les mans, posant punt i final al desig i el capritx de domini.
La poesia s’acobla amb la sàtira, el bon gust amb la denúncia cruel, el romanticisme amb el fanatisme polític i el lirisme amb la caricatura.
La música de Lohengrin, de Wagner, acompanya la improvisada coreografia.

El gran dictador és la primera pel·lícula parlada de Charles Chaplin, amb la qual s'endinsa en els terrenys realistes i dramàtics que caracteritzaran bona part de la seva obra posterior.
La primera pel·lícula, però, on es va sentir la veu de l'actor va ser la que va precedir aquesta: Temps Moderns.

El guió, dirigit, interpretat i escrit per Chaplin, té un traç argumental clar i senzill. Hi apareixen constantment esquitxat de gags d'alta categoria, girs, imprevistos, tant en el comportament dels personatges humans, com en els objectes que se'ns mostren vius: Un micròfon espantadís; una estàtua de la Venus de Milo  a la qual li creix un braç que alça tot saludant el pas triomfal del dictador nazi; el Pensador de Rodin, que també el saluda sense abandonar la seva abstracció...
http://www.youtube.com/watch?v=4sfJxdytYn4 Hi podeu veure el micròfon humanitzat i la mala baba de la bala d’un canó.

Hi ha un personatge desdoblat, representat per Chaplin. Aquesta dualitat permet a l’actor i director parodiar el totalitarisme feixista i mostrar paral·lelament les condicions del gueto jueu, atacat per les forces del règim.
El barber jueu recorda al mític rodamón "Charlot", personatge a qui Chaplin va interpretar exclusivament durant el període del cinema mut. En aquesta pel·lícula  apareix per última vegada.
http://www.youtube.com/watch?v=xGa46-lgmM4 Escena on el barber interpreta la Dansa Hongaresa número 5, de Brahms.

El cineasta, utilitza la figura de Hitler per realitzar una brillant paròdia de les idees polítiques, culturals, socials i econòmiques del nazisme, des la superioritat de la raça germànica fins a la submissió incondicional de l'individu a la comunitat, passant pel antimarxisme i l'antisemitisme.
La idea de fer-la se li va ocórrer en assabentar-se que el tirà i ell havien nascut amb quatre dies de diferència i tenien la mateixa estatura. A més a més, l’actor afirmava convençut que el dictador li havia copiat el bigoti al seu personatge rodamóns.
Va estudiar el dictador alemany durant prop de dos anys, va definir el projecte com un còctel de drama, comèdia i tragèdia que retratava la silueta grotesca i sinistra d'un home que es creu un super heroi i que pensa que només tenen valor la seva opinió i la seva paraula.

El film s’inicia amb la frase:  "Qualsevol semblança entre Hynkel el dictador i el barber jueu és purament incidental".

L'idioma que empra Hinkel en els discursos no és alemany, sinó un argot totalment improvisat.
L'idioma que apareix en cartells, tanques, pòsters, etc. del decorat tampoc és alemany, sinó esperanto. Un idioma artificial creat per unir els pobles pel Dr Zamenhof, jueu polonès, que Hitler va condemnar com un complot jueu per internacionalitzar i destruir la cultura alemanya. Tan sols apareix una paraula en anglès a sobre d’un mur: JUEU.

El nom complet del dictador que interpreta Charlie Chaplin és Adenoid Hinkel. "Adenoids" significa en anglès "vegetacions del coll".
El nom del barber no es revela en cap moment.

El rodatge va començar pocs dies després de declarar-se la segona Guerra Mundial.

Es van invertir dos milions de dòlars i dos anys de treball en la realització de la pel·lícula, en un ambient de crítica desfavorable a causa dels temes que hi tractava. Als EUA hi havia simpatitzants, més o menys declarats, del dictador i el seu partit. Per això, a mitjans del rodatge Chaplin va començar a rebre alarmants avisos de la United Artists. A través de la Hays Office li vaticinaven problemes amb la censura. Però el còmic estava decidit a continuar, doncs calia advertir sobre les intencions de Hitler.
El president Franklin D. Roosevelt va animar a continuar el rodatge quan molts animaven a no gravar la cinta.

Es va estrenar al 1940, en els teatres Astor i Capitol, de Nova York i va estar quinze setmanes en cartell. L'Acadèmia de Hollywood va nominar El Gran Dictador com a millor pel·lícula de l'any, i a Chaplin com a millor actor i millor autor de guió original.
A més de Chaplin van ser nominats: Henry Fonda per "Els raïms de la ira", Laurence Olivier, per "Rebeca", Raymond Massey per "Abraham Lincoln" i James Stewart, que va ser el guanyador, per la "Històries de Filadèlfia ".
En el seu paper de Napaloni-Mussolini, Jack Oakie va ser nominat com a millor actor secundari.
Meredith Wilson, per la música.

Va estar censurada.
Espanya: fins al 1975 que va morir Franco.
Alemanya: fins al 1998, amb una recaptació exitosa.
Itàlia: no van poder veure-la completa fins a 2002 ja que les versions que es van exhibir prèviament tenien censurades les escenes del dictador Napoloni (caricatura de Mussolini) i de la seva esposa Rachele.

Es diu que Adolf Hitler va demanar una còpia. No ha transcendit la seva opinió. Quan Chaplin ho va saber, va afirmar que hagués donat qualsevol cosa per saber el que va dir Hitler quan la va veure .

Chaplin va canviar el final de la pel·lícula durant el rodatge, quan els nazis van ocupar París. Va Eliminar l’escena en què centenars de soldats nazis llençaven les seves armes i participaven en un ball tradicional. En el seu lloc, va introduir el discurs emotiu on exposa l'horror de la guerra i el terrible que és una dictadura.

Paulette Goddard, que interpreta Hannah, va ser la tercera esposa de Charles Chaplin. També havia treballat amb ell a Temps moderns.

El set de rodatge del gueto es va reconstruir per tornar a gravar algunes escenes que no convencien a Chaplin.
Va ser completament finançada per ell.

Aquesta obra reflexa l'eterna lluita de la sàtira contra la tenebra, com:
Aristòfanes d'Atenes (Lisístrata).
Erasme de Rotterdam (L’elogi de la bogeria).  
François Rabelais (Pantagruel i Gargantua)
Jonathan Swift (Els viatges de Gulliver)
Voltaire (Cartes filosòfiques)

Ens recorda:
La bella dorment: Un dels protagonistes té amnèsia i es passa el temps transcorregut entre la primera i la segona guerra mundial en un asil mental.
El príncep i el captaire: Dictador i barber.
El simbolisme: Hynkel i Garbitsch intenten dominar psicològicament a Benzino.

El director es va inspirar en: Vaig néixer espia (els Tres Chiflados), la primera parodia del Tercer Reich.

La pel·lícula acaba amb la peça de Richard Wagner, Lohengrin, tot mostrant el sentit que el nazisme va donar a la música d'aquest compositor.

Sidney Chaplin, germà del director, va gravar el rodatge amb una càmera de color.

Quan després de l'estrena de "El Gran Dictador" un periodista li va preguntar a Chaplin directament si era jueu, ell va respondre secament: "No tinc aquest honor ".




Categories: , Share

15 Responses so far.

  1. pons007 says:

    fins l'any passat no havia vist cap peli d'en Chaplin perquè tenien pinta d'avorrides, però després de veuren 3, no tinc cap dubte que el gran dictador serà una de les properes a veure

  2. pe-li-cu-lon
    i gran entrada!

  3. Eastriver says:

    Carai, es una peli que m'encanta però no en sabia tants detalls. Això mateix de l'esperanto, per exemple... O la resposta genial del gran Chaplin. O el final modificat.

    Bé, certament és una obra de art.

    Hi ha una escena divertidíssima, que la primera vegada que vaig veure la peli em vaig posar a riure i vaig passar una mala estona doncs ningú reia: quan no deixen pujar al cotxe, a la senyora del mandatari que arriba al principi, jo crec que Mussolini, i ja tens la primera dama italiana fent escarafalls entre la multitut.

  4. Pilar says:

    A mi mai no m'ha assemblat avorrit aquest pallasso tan intel·ligent. Tal vegada sigui perquè vam néixer el mateix dia...De diferents anys, però ^0^

    Ho tens fàcil si la vols veure. Tan sols cal que premis el primer enllaç.

  5. Pilar says:

    Sí!!!
    Gràcies!

  6. Pilar says:

    Intento trobar tota mena de informació i de vegades ho aconseguexo. ^0^
    A mi em fa riure encara més l'escena de l'arribada de Napoleoni a l'estació o el ball del barber a les llambordes.

  7. Pilar says:

    ...I també l'escena en què asseguts en dues butaques que pugen i baixen, al davant de miralls, Hynkel i Napoloni manifesten el seu antagonisme en l'escala del poder.

  8. Carme says:

    Una gran pel·lícula! I m'ha agradat descobrir-ne tantes coses!

  9. Pilar says:

    M'alegra haver-te encertat el gust, maca!
    PETONS!

  10. Feia molt que no veia cap pel·licula de Chaplin, però desprès d'aquest incís les reveure.
    Bazet

  11. Pilar says:

    Que en gaudeixis!

  12. ricard says:

    Quan la van estrenar a Igualada, la gent va aplaudir al final. I no acostumen a fer-ho!

  13. Hem crescut amb pel·lícules humorístiques de Charlot. Ara bé, les serioses, les tendres i les de crítica àcida, fins que vam ser grans no les vam poder veure.

  14. Pilar says:

    Jo també la vaig aplaudir interiorment al llarg de tota la projecció.

  15. Pilar says:

    L'humor del Charlot ha estat sempre molt crític. Tens raó, però, que fins que no va deixar a banda la mudesa no es va mostrar obertament.
    Ab ans hi havia molta censura. Ens censuraven fins i tot els pensaments.