Background

Discriminació




Jonathan Demme: Philadelphia


Al mig del diàleg entre Miller i Andrew sona una ària; “La mamma morta”, de l’òpera Andrea Chenier, de Umberto Giordano;. Andrew s'aixeca i segueix la música. El malestar i la pena de Madelaine els sent dins seu. Puja el volum al temps que els descriu. Amb el degotador, balla lentament girant sobre si mateix mentre, amb la mà, acompanya la melodia. Pregunta a Miller si sent l’angoixa en el cor de la cantant i aquest assenteix, totalment emocionat davant l’angoixa que irradia l’amic. Observa com canvia la direcció del ball a l’hora que se senten les cordes i torna a canviar quan les notes que viatgen en les ones s’omplen d’esperança. De sobte el violoncel parla de soledat...La de la soprano, la de Andrew. La història musical i la seva es solapen i costa identificar-les. Llavors el seu rostre és ple d’un dolor que el fa baixar a l’infern, al mig del color vermell que intensifica l’escena. Està totalment entregat a l’obra operística que en aquell moment sent i el fa sentir el paral•lelisme entre amor i resurrecció, entre el diví i l’humà. Plora i s’extasia del sentiment amorós que traspassa la barrera del dolor i així arriba al final de la música, respirant les intenses i atemorides emocions.

Al començament de l'escena la càmera guarda les distàncies amb els personatges, però, a mesura que avança, els plànols es tanquen i mostren l’emoció de Miller, a l’hora que aconsegueix que l'espectador s’emocioni pel malalt i amb ell.

El film es basa en un guió original de Ron Nyswaner, que agafa com a base la història de Geoffrey Bowers, un prestigiós advocat mort al 1987 víctima de la SIDA, al qual havien acomiadat del bufet d'advocats Baker & McKenzie, tot discriminant-lo per la seva condició sexual.

Els productors pensaren en anomenar la pel•lícula: “People Like Us” Gent com nosaltres, “At Risk” En risc i “Probable Cause” Causa probable.
El títol “Philadelphia” es deu al fet que parla dels drets humans i a  Filadèlfia, la ciutat de l'amor i de la germanor en què es declarà la independència.

El director fa servir també els plànols curts per llançar proclames polítiques.

Les transicions temporals, en lloc de recórrer al fos en negre habitual s’aconsegueixen amb un gir horitzontal de la imatge sobre el seu eix. Aquestes transicions les va fer servir George Lucas en la saga de ” La guerra de les galàxies”.


Andrew comunica a l’espectador la malaltia i el comiat alterant la seqüència cronològica de la història, connectant moments diferents i traslladant l'acció al passat, en primera persona (flashback).

Abans que a Tom Hanks oferiren el paper protagonista a Daniel Day Lewis, Andy García i Michael Keaton. Daniel Day Lewis el rebutjà i acceptà el que li oferien a la pel•lícula “En el nom del Pare”. Un i l’altre competiren posteriorment per l’Òscar al millor actor.

Tom Hanks s’informà sobre la sida abans de rodar; es va relacionar amb malalts afectats per poder ficar-se en el paper de la manera més natural possible.

La pel•lícula es filmà tot seguint la seqüència del guió per a què Hanks pogués perdre pes per interpretar el seu personatge en un estadi avançat de la SIDA.

Jonathan Demme volia que un actor còmic, Bill Murray o Robin Williams interpretés el paper de Joe Miller, per a equilibrar el personatge dramàtic de Hanks. No obstant això, quan Denzel Washington s’interessà a participar-hi, va desistir de la idea perquè feia temps que volia treballar amb ell.

Del muntatge final desaparegueren part de les escenes que Antonio Banderas interpretà, incloent-hi la que compartia llit amb Tom Hanks, el seu amant. La censura les considerà immorals. En una versió més moderna han tornat aquests minuts a l’obra.

John Leguizamo rebutjà el paper de Miguel.

Aquest primer paper important a Hollywood, va ser ten breu com decisiu, per a l’actor espanyol.

L’esforç a l’hora de doblar-se a ell mateix, no va ser òptim; cosa que posteriorment el feu desistir de fer-ho

Va obtenir 5 nominacions als Òscar del 1994 i en guanyà dos: Millor actor Tom Hanks i millor cançó original 'Streets of Philadelphia' de Bruce Springsteen .

Jonathan Demme que volia que un públic no familiaritzat amb la problemàtica de la sida veiés la pel•lícula, va pensar que el “Boss” els atrauria i li demanà que escrivís una cançó. "Els carrers de Filadèlfia", van ajudar en la conscienciació sobre la SIDA i a entendre una mica l'estigma de la malaltia
Diuen que la va compondre en unes hores. És una confessió feta en el llit de mort, amb una lletra oberta a diferents interpretacions. El protagonista se sent sol, aïllat i en el seu cap escolta les veus d'amics "que s'han anat ". Ningú el vindrà a rescatar només estan ell i la seva amant.
La BSO és de “Howard Shore”, però la va fer famosa aquesta cançó, que sortia en els crèdits del principi del film.

Cal mencionar la música de Neil Young que sona al final.

Quan Andy surt de l'oficina de Joe per primera vegada, hi ha una finestra al carrer en què es llegeix "MACREADY& Shilts". Fa referència al periodista Randy Shilts, que escrigué l’aclamada història sobre la SIDA "I el tall del dubte" (And the Band Played On) i morí poc abans de l’estrena.

Les imatges que mostren a Edward Rendell quan era petit, són vídeos de la infància de Tom Hanks.

Les escenes del judici van ser filmades en una sala de tribunal real.

Hi ha una seqüència que es filmà a la biblioteca de l'edifici de Furness, a la Universitat de Pennsylvania

Un ancià doblà a Beckett en el primer plànol de les mans, després del col•lapse que pateix als tribunals.

TriStar Demme no volia contractar a Ron Vawter (Bob Seidman) perquè era VIH positiu i la companyia d'assegurances es negà cobrir-lo. Demme aconseguí convèncer TriStar de contractar-lo ja que era l’actor que volia i negar-se a contractar un actor a causa del seu estat VIH-positiu hagués estat particularment irònic en el context d'una pel•lícula que es basa en la injustícia d'un advocat que va ser acomiadat per ser-ho.
https://www.youtube.com/watch?v=lvfKKV8Mxyg  Ron Vawter:” I Came to Say Goodbye”

Tak Fujimoto, el director de fotografia, apareix com a metge a l'hospital en “cameo”.

L'ex jugador de la NBA Julius Irving (Dr J), acompanya els caps del despatx d'Andrew en un partit dels Sixers (el seu antic equip).

Segons l’IMDB, 53 actors gais aparegueren en diverses escenes. L'any següent, 43 d'ells van morir a causa de la Sida.

La pel•lícula va ser la segona de gran pressupost de Hollywood, que mostrà l'epidèmia de la Sida als EU seguint a “And the Band Played On”.

Obrí camí a “Brokeback Mountain”.





Categories: , Share

6 Responses so far.

  1. ricard says:

    Una de les escenes del film que millor retraten la discriminació del protagonista és quan recorda un dia que és en una sauna amb els seus caps i un d'ells (Jason Robards) explica un acudit homòfob. Andrew l'aprecia quasi com a un pare i ha pensat a confiar-li que és homosexual, però en aquell moment comprèn que no és una opció.

    Una abraçada.

  2. Molt bona, gràcies pels detalls que ens has portat. No la vaig veure al cinema, ho vaig fer més tard a casa i em va impressionar força.

  3. Anònim says:

    parlar de Tom Hanks en Philadelphia em recorda a la comparació amb han solos en carbonita xD

    http://www.dixiworld.com/2010/05/han-solo-carbonite-tom-hanks-philadelphia/

  4. Impressionant la peli, impressionant l'escena.

    Tot el que es faci per acabar amb les diverses discriminacions, és a la vegada benvingut i sempre massa poc.

    Encara hi ha camí...

  5. Macondo says:

    Com m'agrada l'escena que has triat!
    Una altra pel·lícula que va marcar època i va tractar el tema d'una manera poètica i lírica. Sense dramatismes, fent de la música l'expressió dels sentiments i del dolor a través del cant.

    Genial, Pilar.

    (l'únic actor que crec que no està massa a l'alçada és en Banderas, però això ja són figues d'un altre paner!

    Macondo

  6. Pilar says:

    Ricard. L'escena que esmentes l'he utilitzat per mostrar els "flashback" cronològics.

    Quadern de mots. Gràcies a tu. ^0^

    Pons 007. M'has deixat gelada, com el Hans, tot i que em vull la sang amb Philadelphia. ^0^

    Carme. Quan s'estrenà la pel·lícula es va obrir la porta a un tema tabú. M'agrada com en parla sense dramatismes i tot mostrant la realitat d'una societat hipòcrita i poruga.
    Hi ha molt de camí...

    Macondo. L'escena és impressionant i colpidora. El paral·lelisme que s'estableix entre la passió que viu el protagonista i l'ària, el trobo genial.
    El Banderas no es pot lluir gaire...No obstant això, em ve al cap una altra pel·lícula en què fa un paper molt curt " Entrevista amb el vampir" i sí que es llueix.
    Com tots els actors, tenen personatges que els fan més seus.