Background

Retorn





Com que no permeten compartir l'escena que he triat, pel tema dels drets d'autor, només us puc deixar l'enllaç que us permetrà la visualització.




A Clairton, res succeeix més enllà de la rutina. Alguns dels esdeveniments extraordinaris són els rituals encadenats que es viuen. Uns quants mol virils, com el del bar, l’espai on un grup d’amics es senten atesos, cuidats, complaguts, poden descansar fins a avorrir-se, i fins i tot sentir que reneixen de les cendres de la selva metàl•lica en què es belluguen a diari. L’instant defineix l’amistat, la companyonia, la felicitat més autèntica, les fuites alliberadores que barregen alcohol i cançons. Les dones no formen part d’aquest esbarjo. Són una comparsa que els acompanya i observa passivament.
Els amics il•luminen el moment del billar i la borratxera tot ballant i cantant junts, desprès de la dura jornada laboral en una indústria siderúrgica que domina la ciutat i transforma el paisatge amb les torres que fumegen. Estimen la vida en llibertat i es comporten com perpetus adolescents que es neguen a créixer, en el descens des de les cúpules bizantines de l’església ortodoxa fins a l’horror de la guerra i les seqüeles que els canviarà. 

El bar es construí en una botiga buida a Mingo Junction. Més tard es convertí en un saló per als treballadors locals de fàbriques d'acer.
http://www.coalcampusa.com/rustbelt/oh/oh.htm Alguns escenaris naturals de la pel•lícula 

El guió, de Deric Washburn i M. Cimino, es basa en un altre no produït anomenat “The Man Who Came to Play”, de Louis Garfinkle i Quinn K. Redeker, sobre els homes que viatjaven a Las Vegas per jugar a la ruleta russa. 
Està inspirat en la novel•la "Three Comrades", de José María Remarque.

És una de les primeres pel•lícules que va tractar el tema de la guerra del Vietnan. Es rodà poc després de la retirada de les tropes americanes de l'antiga Indoxina. 

El fet que converteix en víctima als nord-americans en comptes de mostrar-los com els victimaris que veritablement van ser, aixecà moltes protestes, sobretot a Europa. Aquesta controvèrsia racista tingué el seu zenit al festival de cinema de Berlí-79, quan tots els països del bloc de l'est van retirar als seus delegats i pel•lícules en competició, perquè consideraven que "El Franctirador" no contribuïa al mutu enteniment entre els pobles del món.

El repartiment i l'equip visualitzaren gran quantitat de imatges de les notícies del conflicte bèl•lic  per assegurar  l‘autenticitat. 

Robert De Niro visità les cases dels treballadors de l'acer i se'n va anar als bars locals per documentar-se. Els seus amfitrions el presentaren com a Bob i ningú el va reconèixer. 

La música, de Stanley Myers, ofereix una partitura original que compassa la història. Incorpora talls tan emotius com "Sarabande" (sol de guitarra). Afegeix arranjaments de composicions tradicionals, "Troica", "Katiuska" ..., cançons populars, "God Bless America", "Ca't Take My Eyes of You" (la de l'escena triada) .... i un nocturn de Chopin. 
El tema principal "Cavatina",originalment escrit per a piano, es re-escrigué per a guitarra i s’amplià. S’utilitzà per primera vegada amb el títol “He was beautiful”, en la pel•lícula, “The Walking Stick” (El bastó). Posteriorment Cleo Laine va escriure la lletra i va gravar la cançó, acompanyada per John Williams.
Hi ha una versió gospel anomenada “Beautiful", l'autor és Billy Evmur i una altra versió vocal amb una lletra diferent que va ser gravada per Vince Hill.
http://www.youtube.com/watch?v=Jpv85IXdjQk Cleo Laine i John Williams

Totes les escenes es rodaren en exteriors, en escenaris naturals de Tailandia (Bangkok, Río Kwai...) y EEUU (Cleveland, Pensilvania, Washington y West Virginia). 
EUA Steel, permeté filmar a l'interior de la fàbrica de Cleveland, un cop obtinguda una pòlissa d'assegurança.

Meryl Streep, en un contingut paper secundari que està entre el millor de la seva filmografia, improvisà molts dels seus diàlegs. 

De Niro, assegurà que fou el paper de la seva vida i que havia estat el treball més dur, psicològicament. 

L'escena de la ruleta en què Walken escup a De Niro no estava preparada així; va ser Cimino qui "enganyà" a Walken perquè li escopís i d’aquesta manera aconseguir realisme. De Niro s'enfadà molt i va ser a punt d'abandonar el rodatge.

Al guió original el personatge de De Niro i el de Walken estan invertits.

Es comenta que Robert De Niro proposà als realitzadors d’usar una bala real per donar més veracitat a la ruleta.

Per potenciar el realisme, Robert De Niro i John Savage prescindiren de dobles en l'escena en què salten del helicòpter.

Les bufetades que els personatges intercanvien durant la ruleta russa són reals.

Quan la productora descobrí que John Cazale patia un càncer d’ossos i estava en fase terminal, el volgueren canviar per un altre actor. Meryl Streep, que aleshores era la seva parella sentimental, amenaçà amb abandonar el rodatge si ho feien. Les seves escenes es rodaren les primeres i morí nou mesos abans de l'estrena de.
Els cinc llarmetartges que rodà abans de morir foren nominats als Òscar a la millor pel•lícula. 

Per a la seqüència de les noces d'Steven (John Savage) amb Angela (Rutanya Alda), el director contractà el servei del cor complet. En no satisfir-li, obligà a repetir els càntics fins a 50 vegades i els extres el van esbroncar.

Chuck Aspegren (Peter "Axel"), no era un actor, sinó el capatàs d’una acereria que impressionà a Cimino i l’oferí el paper. Va ser la segona persona contractada, després de De Niro.

Hi ha un moment significatiu quan els nuvis han de beure d'un recipient, que té 2 gots units, i el mestre de cerimònies diu: "Si no vessen ni una gota, la sort els acompanyarà tota la vida" i tots aplaudeixen quan l'acaben de beure, tot i que la càmera , indiscreta, és l'única que ha vist com una gota ha caigut sobre el vestit de núvia. 

El productor explicà que el govern tailandès es va comprometé a vendre'ls tres helicòpters, però quan arribaren al país es van fer enrere. Un joier els comentà que el ministre de l'interior els ajudaria si col•laboràvem econòmicament en un monument a la policia i coneixia a Bob. Ho van fer i aconseguiren els aparells.

S'han calculat en 28, les morts motivades per la influència d'aquest film als Estats Units, en l'època de l'estrena.

Pierre Segui (Julien, el corredor d’apostes), perdé un amic a la vida real a causa del macabre joc.

La nominaren a vuit Òscar, al 1978, i en va obtenir cinc: pel•lícula, direcció, actor secundari (Christopher Walken), muntatge i so.

John Wayne, en la darrera aparició pública presentà l'Oscar a la millor pel•lícula de The Deer Hunter. Curiosament no li agradava, ja que la visió era molt diferent de la que ell protagonitzà, “The Green Berets” (Els boines verdes), una dècada abans.

Jane Fonda (en aquells dies l'actriu més radical de Hollywood) acusà el director d'haver-se inventat  l'assumpte de la ruleta russa (un tema clau del film, però absent en el conflicte "real") amb la intenció de manipular la sensibilitat dels espectadors.

El doblatge al castellà no és gaire bo, algunes parts difereixen de l'original.

Encara que els historiadors no descarten que els russos hagin jugat a la ruleta russa, tampoc tenen la certesa que hagi estat així.
El registre més antic del terme prové de "Ruleta russa", un conte de Georges Surdez  publicat el 1937.

Una dada anecdòtica, és que va ser l'últim èxit de la companyia United Artist que dos anys més tard aniria a la fallida per culpa d'un altre film del mateix director "Heaven's Gate” (La porta del cel). 

Michael Cimino, va estar destinat a una unitat mèdica durant el conflicte que explica la pel•lícula.

És en aquest llargmetratge on es diu la famosa frase "No sento les cames!", atribuida erròniament al mític personatge que interpretà Sylvester Stallone, John Rambo . La diu John Savage, en el seu paper d'Steven.



Categories: , Share

4 Responses so far.

  1. La vaig veure de molt joveneta i em va impressionar. Ningú m´havia explicat encara res de la guerra del Vietnam.
    Em vaig quedar amb la mirada de la Meryl i la Cavatina per sempre més, és de les meves melodies preferides.També amb l´escena dels amics cantant "can´t take my eyes".
    Ara mateix la tornaria a veure i segur que hi trobaria cent coses més on recrear-m´hi havent llegit la ressenya.

    Gràcies

  2. sa lluna says:

    Una mica forta la peli, però m´encanta com ho expliques!!

    Aferradetes!

  3. ricard says:

    Una gran pel·lícula. I l'escena del bar és una de les meves preferides, no d'aquesta sinó de totes les pel·lícules. Reflecteix com poques un cert sentit de l'amistat masculina, l'alegria de pertànyer a un grup. Si ho dubtes, veuràs que li vaig dedicar un post al meu bloc, ja fa temps; però no la tinc enllaçada en HD (de fet, per culpa dels drets d'autor la perdo de tant en tant però sempre procuro reposar-la). Petons.

  4. Pilar says:

    País secret. La primera vegada que la vaig veure em va enganxar en la primera part i vaig abandonar-la en la segona. No podia controlar l'horror.
    Posteriorment la vaig mirar amb els ulls de la realitat i vaig trobar-la filosòfica.
    La fotografia i la música són encisadores. Ajuden en la visualització.

    Sa lluna. Els invents dels humans, a voltes, són terrorífics. Descric una escena...Si parlés de la pel-lícula en general ho faria d'una altra manera.

    Ricard. A mi també m'agraden les escenes dels bars. Sobretot en els westerns. ^0^
    Sí, parla de l'amistat masculina en diferents punts de la vida, des del punt de vista d'una època.
    Ai, els drets d'autor...Somric.