Gérard Corbiau; Farinelli il castrato
Farinelli, ha tingut accés a les partitures de Händel i decideix cantar-les en públic. A l’escena canta l'ària "Lascia ch'io pianga", que commou a tots els assistents i al compositor, fins al punt de provocar-li un col•lapse.
Haendel va popularitzar l’ària en la seva òpera Rinaldo. Es va estrenar al King 's Theater de Haymarket (Londres) el 24 de febrer de 1711, interpretada per dos dels castrati més famosos de l'època, Nicolò Grimaldi "Nicolini" i Valentino Urbani .
Aquesta és la tercera pel•lícula de Corbiau, la qual li va suposar el reconeixement per part d'un ampli públic. Un film rodat originalment en tres idiomes: francès, italià i anglès, amb una temàtica que, en altres circumstàncies, s'hagués considerat minoritari.
Ens relata la vida de Carlo Broschi, cèlebre castrat que va triomfar en l'òpera al s. XVIII. Un castrat era una meravella vocal, un preciós instrument musical viu.
Reflecteix la societat musical del moment com si fos una superproducció. Cal destacar la brillant i acurada reproducció del Barroc que aconsegueix amb decorats, vestuari, teatres i personatges i la utilització d'instruments de l'època.
El públic no aficionat a la música pot trobar al•licient en l’erotisme, la realitat dels personatges i la mostra de les passions humanes, en la relació dels diversos protagonistes.
És important l’ús tecnologies digitals en la confecció de la banda sonora del film el que la converteix en una producció pionera en aquest camp.
Als laboratoris de l'IRCAM (Institut de Recherche et Coordination Acoustique/ Musique) de París, es va barrejar la veu de la soprano Ewa Malas-Godlewska, i el contratenor Derek Lee Ragin, que s’havien gravat per separat.
Només hi ha una cançó en la qual la veu de la soprano no va ser barrejada: Lascia ch'io pianga, que he utilitzat per a il•lustrar aquesta entrada.
La majoria de cançons són obres de Ricardo Broschi, Haendel , Hasse i Porpora.
http://www.youtube.com/watch?v=QCjfO44KdkA Alto Giove (Nicola Porpora)
El director musical de la cinta va ser el clavecinista francès Christophe Rousset. L'enregistrament musical es va fer a la sala de concerts de l'Arsenal a Metz, amb l'orquestra Les Talens Lyriques.
Un sopranista actual, podia haver donat vida a la veu de Farinelli, però llavors s'hagués perdut el morbo afegit, de posseir una cosa creada especialment per a l'ocasió.
http://www.youtube.com/watch?v=9O-q5UhBwOg sopranista actual
No hi havia veu real que servís de referència, només alguns enregistraments de 1902 d'Alessandro Moreschi, l'últim castrato.
La majoria dels actors de repartiment són desconeguts.
Stefano Dionisi, el protagonista que va encarnar a Farinelli, va interpretar a Vivaldi en "Antonio Vivaldi, un prince á Venise", de Jean-Louis Guillermou, l’any 2006.
Hi ha una novel•la recent de la vida de Farinelli, escrita per Jesús Ruiz Mantilla (Ed. Aguilar, Madrid, 2007), en la qual l'autor repassa la turmentada existència del personatge, des de la vellesa.
Va guanyar el premi a la millor pel•lícula estrangera en els Golden Globes de 1995 i va ser nominada en la mateixa categoria als Òscar.
Actualment, el repertori compost per als castrats és interpretat pels contratenors i els sopranistes. Un dels més famosos és Michael Maniacci, que ha conservat de forma natural una veu de soprano.
Alan Parker: Birdy
Birdy se sent pressionat per la seva mare, una vegada
més, per tal que assisteixi al ball de l’institut. L’amenaça de deixar-lo sense
el que més estima, els ocells, és molt efectiva.
No obstant això, no aconsegueix que aquest es
senti molt allunyat de la societat en què viu i que “la realitat” l’aparti dels
seus somnis.
Pel·lícula dirigida pel britànic Alan Parker, basada
en la novel·la homònima de William Wharton.
Sembla ser que l’escriptor estava
obsessionat amb els canaris, la qual cosa es veu reflectida en la història.
El guió escrit per Sandy Kroopf i Jack Behr , però, està ambientat en l’època de la Guerra del Vietnan i no en la
Segona Guerra Mundial.
Es narren els fets amb una estructura dramàtica
complexa, no lineal, en què ressalten dues dimensions temporals:
-
El present dels dos protagonistes a
l'hospital psiquiàtric.
En
ell es materialitzen els somnis, malgrat l’espai tancat en què es desenvolupa.
Amdòs personatges lluiten per alliberar-se de les ferides que han sofert al
llarg de la vida.
-
El passat nostàlgic, construït de
vegades per Al i d’altres per la ment de Birdy .
En
aquest segment narratiu es ressalta les condicions socials en què viuen els
protagonistes i les normes socials convencionals que regeixen les famílies.
Present
i passat, interactuen, com si fossin un únic temps.
Els
espais són importants en una història
claustrofòbica, íntima, privada, plena de complicitats i desesperança. L’eficaç treball d'il·luminació i composició del pla, transmet
sensacions sense que el director se senti pressionat per l’avanç de la
història.
Es
va rodar en múltiples escenaris naturals.
La
casa on viu Birdy, la van trobar a Filadèlfia. En un principi, la mestressa
estava d’acord que s’hi filmés, però posteriorment la família va contractar un
advocat perquè requerís un lloguer amb un preu molt alt. Finalment es va
arribar a un acord, dins de les alternatives que buscaven. Els van prestar la
casa els dies de festa, quan la mestressa anava a visitar la seva germana a Georgia.
La
segona part del rodatge es va fer a l’hospital mental de Agnew, a Santa Clara (Badia
de Sant Francisco). Es va construir una rèplica del dormitori de Birdy en un
estudi improvisat, en una de les cantonades.
El
vol de l’ornitòpter es va rodar als afores de Sant Josep, en un lloc anomenat:
Illa Newby.
El
vol per sobre dels tancs de gas, es va fer en una fàbrica de gas en desús
d’Hèrcules, a la riba nord de la badia.
Hi
ha escenes en què es critica la guerra del Vietnam: Al despatx del psiquiatra hi
ha una pintada de benvinguda als soldats que hi tornen i al gimnàs, un noi
sense cames jugan a bàsquet i un altre també sense extremitats inferiors puja
per una corda .
La
presència d'elements simbòlics materialitzen i evoquen el conflicte del film:
-
L'ocell és un símbol d'espiritualització.
-
Les ales mostren el desig de transcendir qualsevol element opressor.
-
El vol és la ruptura amb la normalitat. Trenca els malsons i permet visualitzar
la vida, més enllà de la guerra.
-
La finestra és la porta cap a l'imaginari a través de la qual poden fluir els
somnis materialitzats en la forma d'ocells. Fa possible la llibertat. Expressa
la idea de penetració. En la forma quadrangular es fa terrestre i racional. És
també la consciència .
Matthew Modine, es
va presentar al càsting del film per aconseguir el paper d'Al Columbato però el director, després de la prova, va decidir que
quedaria millor interpretant el personatge de Birdy.
Es
va fer famós amb aquest treball i posteriorment Stanley Kubrick ho escolliria per a La Jaqueta Metàl·lica, paper
que té cert paral·lelisme.
Nicolas Cage,
per aconseguir veracitat en el mal aspecte del personatge que interpreta i
sentir en pròpia pell el dolor que experimenta, es va arrencar dues dents,
sense anestèsia, enmig del rodatge.
La
banda sonora va ser el primer treball per al cine de Peter Gabriel; inclou adaptacions del tercer i quart disc
del compositor. Ajuda a situar la història en l’època dels 50.
L'autor
compon fent ús de baixos i sintetitzador per crear un clímax de fons tètric,
alternat amb una melodia que sona repetitivament; Són peces essencials per als
amants de la música ex gènesis.
Les
peces musicals també acompanyen els vols imaginaris de Birdy. La peça dels
tambors present en el plànol que recorre els desastres de la guerra, intensifiquen
la impotència i el caos.
Una suau melodia, en els moments de tristesa, acompanya la psicologia de Birdy en
companyia de les aus.
Birdy’s Fly, és l’adaptació de la part final de la cançó Not
One of Us inclosa
en el tercer àlbum en solitari del compositor.
Es
fan servir també cançons populars com La Bamba en les escenes que ens narren la
història personal dels protagonistes.
El personatge Birdy recorda el d’Alan Strang
(Peter Firth) de Equus (1977).
Es pot veure una seqüència de vol molt semblant en Mar
adentro (2004), d’Amenàbar.
http://www.youtube.com/watch?v=FHRB0_BAIIc Mar
adentro
Gary Ero,
entrenador d’animals, va treballar durant uns mesos amb canaris, en diferents
etapes de creixement. El canari protagonista, Perla, era substituït en
determinats moments pels canaris anomenats Bird. N. 9 i Queepers.
També
es van ensinistrar coloms, un gat, una gavina i 18 gossos.
La
càmera aèria es desplaçava per cables guia penjats de 4 grues i les armes
apuntaven directament a l’aire.
Va rebre
el Gran Premi del Jurat al Festival de Cinema de Cannes, al 1985.
Luc Besson: The Fifth Element (El cinquè element)
La Diva Plavalaguna, protagonitza una escena de gran bellesa visual i sonora, al transatlàntic Paradís Fhloston. Mentre hi actua, tot despertant l’admiració dels assistents al concert, els Mangalores ataquen el vaixell.
L'escena mostra una barreja entre una peça clàssica titulada "Ill Dolç Suono" pertanyent a l'obra "Lucia di Lammermoor", de l’òpera de Gaetano Donizetti, i un tema especialment compost per al film, de títol "La Diva Dance".
La veu és la de la soprano albanesa Inva Mula-Tchako i l’adaptació va córrer a càrrec de Eric Serra, que també va composar “La Diva Dance.
https://www.youtube.com/watch?v=SK0uC2LdqQ4 Ària. Acte 3, escena 1, de l’òpera.
El director, Luc Besson, va confessar que ¨ El Cinquè Element ¨ era un reflex de la seva vida adolescent, quan era fanàtic de la Guerra de les Galàxies (Star Wars, George Lucas, 1977), A la recerca de l'Arca Perduda (Raiders of the Lost Ark, Steven Speilberg, 1981) Akira Kurosawa i els còmics.
El text tenia una llargada de 5000 pàgines i el va escurçar fins a 400. Tot i que es podien fer 3 pel•lícules, van decidir de fer-ne només una. Amb l’ajuda del guionista Robert Kamen (Karate Kid), van reduir-lo a la meitat.
El film no respecta les regles de cap gènere, modifica els clixés al seu antull i caricaturitza els personatges fins a l'extrem.
La pel•lícula va ser denunciada per plagi davant jutjats de París per part de Moebius (Curiosament va col•laborar en els dissenys de producció) i Alejandro Jodorowsky, ja que l'argument era calcat al del cèlebre còmic “The Incal”.
Hollywood es va defensar al•legant que era un tribut a la seva trajectòria i treball com a creador.
la major part de la pel•lícula va ser filmada en els estudis Pinewood d'Anglaterra, encara que algunes escenes es van rodar a Mauritània.
L'a del concert, que il•lustra aquesta entrada, va ser filmada a la Royal Opera House de Covent Garden, Londres.
El personatge de la Diva, està interpretat per a l'actriu Maïwenn Le Besco que en aquell moment estava promesa amb el director. Al principi va rebutjar el paper perquè li semblava incorrecte treballar en la producció del seu promès. Besson va buscar una model alemanya, però aquesta no va acudir a les proves de maquillatge així que finalment Maïwenn va accedir a substituir-la.
https://www.youtube.com/watch?v=0It0w7MJ0ZI Maïwen Lebesco ens ho explica (podeu activar els subtítols: 3ª icona de la dreta)
El disseny de producció el van fer dos grans autors de còmic francesos, Jean Giraud (Moebius) i Jean-Claude Mézières.
El vestuari està confeccionat pel dissenyador francès Jean Paul Gaultier.
Les interpretacions són superficials. Els personatges es fan estimar per l’excentricitat, exempta de contingut.
Tot i que Luc Besson volia que Jean Reno fos el protagonista, els productors van imposar a Bruce Willis.
Leeloo està interpretada per Milla Jovovich, un dels rostres comercials de L'oréal.
El llenguatge diví parlat per Leloo, de només 400 paraules, se’l van inventar el director i Milla Jovovich. Tots dos s'escrivien cartes, tot utilitzant-lo, com a pràctica.
L’escena del taxi en què es coneixen els protagonistes, amb persecució inclosa, està copiada d'una de les històries de la pel•lícula d'animació "Heavy Metall".
El nom sencer de Leloo és: Leeloo Minai Lekarariba-Laminai-Tchai Ekbat De Sebat.
Gary Oldman (Jean-Baptiste Emanuel Zorg), va definir el seu personatge com un encreuament entre Hitler i Jerry Lewis.
La pel•lícula va ser ben rebuda per la crítica. La van triar per a l'obertura del Festival de Cannes de 1997, i va esdevenir un èxit en taquilla, recaptant 263 milions de dòlars, triplicant el seu pressupost de 80.
A finals dels 90 es va crear el joc amb el mateix nom del film, per PS1, i després es va crear un joc basat en la persecució del taxi, per a la mateixa consola.
Josep Maria Forn: La piel quemada
Amb l'entrada d'avui, reto homenatge a Luís Valero (Manolo), el meu tiet, que va morir dissabte passat.
A José, un immigrant granadí instal•lat a Catalunya, que treballa en la construcció i espera l'arribada de la seva família procedent del seu poble natal, Guadix, li han preparat els companys de feina un “comiat de solter”. Al mig del sopar amb què s’inicia la celebració tot es descontrola en una baralla amb els representants d’una part de la població catalana de llavors, que no estava conforme amb “la invasió” que els venia de fora.
Josep Maria Forn va escriure el guió, el va dirigir i va produir el film. És una obra gens pretensiosa i arriscada, que mostra de manera fidel i directa la vida, sense embuts i sense prendre partit. Es va rodar al 1966 i es va estrenar l’any següent.
Va ser tot un encert, per part del director, enfrontar-se a la realitat en lloc de respondre a la falsa realitat que exhibia el cinema de l'època .
L’estil narratiu ens recorda la Nouvelle Vague francesa buscant el realisme naturalista i l’espontaneïtat en la posada en escena.
El títol, fa referència a la pell cremada dels paletes pel seu treball de sol a sol, que contrasta amb la pell bronzejada dels turistes de la Costa Brava
Els escenaris de rodatge, reals, van ser Guadix, Lloret de Mar, Valencia, Purullana y Barcelona. Hi veiem la ciutat, els habitatges en coves d'Andalusia, la construcció d'hotels a Lloret de mar, el camp...
Catalogada com una de les millors pel•lícules espanyoles de la història, aconsegueix harmonitzar cinema comercial i d'autor
Reflexa els residus del franquisme, l'Espanya dels seixanta sense falsos decorats. Les desigualtats econòmiques, el xoc social i cultural entre la població pobre, analfabeta i treballadora amb l’exaltació de la diversió i la riquesa, juntament amb una moral repressora i la revolució sexual del moment, afavorida per la immersió turística. També mostra l’expansió i el creixement social desigual de mitjans del segle XX. El caciquisme meridional que obliga a emigrar, l'empresari català sense escrúpols i algun nadiu que menysprea amb el qualificatiu de "murcians" o “xarnego” a uns nouvinguts d'accent i costums diferents i l'altra cara de la mateixa realitat, la d'una població nativa que lluny de marginar al "murcià" el tracta com a un català més.
Fa una crítica social molt dura, sense cap concessió.
La història es desenvolupa de manera cronològica, en el transcurs de 24 hores.
En un muntatge paral•lel, mentre es mostra la vida d’un paleta, assentat en el seu nou lloc de residència, es descriu el viatge de més de 30 hores en tren des de Granada de la seva dona i el seu germà per reunir-se amb ell.
Hi ha moments que la trama frega el documental i ens recorda: Un franco, 14 pesetas i En construcción, que es van rodar posteriorment.
http://www.youtube.com/watch?v=XQWbVmKVtao Un franco, 14 pesetas
http://www.youtube.com/watch?v=qS0PGJ98IwA En construcción
Era una pel•lícula molt avançada a la seva època i va tenir un gran èxit de públic: 414.546 espectadors. Es va exhibir durant cinc anys, amb gran èxit a tota Espanya, exceptuant Andalusia. Hi ha una escena en què els terratinents andalusos contracten a dit i un sector de la població considerava que se’ls atacava.
Es van recaptar uns 8 milions i mig de pessetes, 51.379,90 €
La censura franquista va proposar a Josep Maria Forn que doblés els diàlegs en català del film. També n’hi havia en francès i en portuguès, però aquests no els censuraven. Posteriorment van recular, la qual cosa va permetre que es sentís per primera vegada al cinema, la llengua catalana.
Cal destacar el repartiment coral dels actors, que van rebre molt bona crítica amb la seva actuació. Al capdavant Antonio Iranzo, Marta May, Luis Valero i la francesa Silvia Solar i els dos nens, germans en la vida real també, Inés i Santiago Guisado.
Es va rodar en blanc i negre, destacant la gran fotografia de Ricardo Albiñana, que s’assembla a la del neorealisme italià, realista i enganxada a la narració, amb una perfecta ambientació.
Es va haver de suprimir una escena en què una de les actrius apareixia nua, tot i que la nuesa tan sols s’insinuava.
Per primera vegada, apareix com a insult en una pel•lícula la paraula “xarnego”. Un empresari li etziba als treballadors: "xarnego, murcià, que mai no has bufat cullera".
Hi ha escenes que es rodaven amb càmera oculta, com per exemple la de l’estació de tren a València. Es va aprofitar que hi arribava molta gent del sud per treballar a la verema.
http://www.youtube.com/watch?v=FntInO3Ijzs
Un munt de flashbacks descriptius que mostren diversos elements culturals. L’escapada de Manolo per València, mentre esperen el transbord del tren en un viatge farcit de les imatges colpidores de les maletes de cartró i la por de perdre’s enmig de la gran ciutat... la manca de feina que els obliga a emigrar, el casament...Petits detalls que ajuden a cosir la història.
La música està present en tot moment. La de Federico martínez tudó; la guitarra i el flamenc són molt importants. Es pot sentir el cantant Salvador Escamilla, radiofonista, impulsor de figures com Joan Manuel Serrat. Permeteu-me la manca d’humilitat a dir-vos que l’extraordinària veu del meu tiet és la protagonista en una de les escenes.
http://www.epdlp.com/bso.php?id=5662 BSO
La població de Guadix, va ser escollida com a figurant.
Cal ressaltar la vigència del que se’ns mostra en l’actualitat que viu ara la gent que ens ha arribat d’arreu del món a casa nostra. Moltes pells cremades, treballant en la construcció i en d'altres feines molt dures. La seva visualització ens ajudaria tal vegada a mirar els nou vinguts amb uns altres ulls i amb molt menys prejudicis.
El film va estar molt celebrat per Francesc Candel, autor del llibre" Els altres catalans ".
Durant l’estrena, Josep Maria Forn va tenir un enfrontament directe amb Ricardo Muñoz Suay, l'ideòleg de l'Escola de Barcelona, que aglutinava personalitats tan diverses com l'ara arquitecte Ricardo Bofill, Pere Portabella, Gonzalo Suárez, Joaquím Jordà ... Ricardo Muñoz, que va tenir un alt càrrec en el Partit Comunista d’Espanya, se li acostà i li va dir: "Tu segueix fent les pel•lícules de obreretes".
"Em va dir que ells seguirien fent obres profundes contra el Règim, però no feien res i no els veia ningú", recordava Forn en una entrevista.
47 anys desprès de la seva estrena, es va tornar a projectar en els cines Alexandra de Barcelona.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/68693-lla-piel-quemadar-torna-als-cinemes-fent-valer-la-seva-imperiosa-actualitat.html
Reportatge 17 de maig de 2013
http://m1tv.xiptv.cat/ultima-sessio/capitol/reportatge-de-la-piel-quemada
Al 2007, es va projectar al “Instituto Cervantes”, de Praga.
http://praga.cervantes.es/FichasCultura/Ficha40973_63_12.htm
Va estar premiada, amb la “Carabela de Plata”, al festival de cinema de Valladolid al 1968.
Va obtenir el “Premio al Mejor Guión del Círculo de Escritores Cinematográficos” (CEC).
A José, un immigrant granadí instal•lat a Catalunya, que treballa en la construcció i espera l'arribada de la seva família procedent del seu poble natal, Guadix, li han preparat els companys de feina un “comiat de solter”. Al mig del sopar amb què s’inicia la celebració tot es descontrola en una baralla amb els representants d’una part de la població catalana de llavors, que no estava conforme amb “la invasió” que els venia de fora.
Josep Maria Forn va escriure el guió, el va dirigir i va produir el film. És una obra gens pretensiosa i arriscada, que mostra de manera fidel i directa la vida, sense embuts i sense prendre partit. Es va rodar al 1966 i es va estrenar l’any següent.
Va ser tot un encert, per part del director, enfrontar-se a la realitat en lloc de respondre a la falsa realitat que exhibia el cinema de l'època .
L’estil narratiu ens recorda la Nouvelle Vague francesa buscant el realisme naturalista i l’espontaneïtat en la posada en escena.
El títol, fa referència a la pell cremada dels paletes pel seu treball de sol a sol, que contrasta amb la pell bronzejada dels turistes de la Costa Brava
Els escenaris de rodatge, reals, van ser Guadix, Lloret de Mar, Valencia, Purullana y Barcelona. Hi veiem la ciutat, els habitatges en coves d'Andalusia, la construcció d'hotels a Lloret de mar, el camp...
Catalogada com una de les millors pel•lícules espanyoles de la història, aconsegueix harmonitzar cinema comercial i d'autor
Reflexa els residus del franquisme, l'Espanya dels seixanta sense falsos decorats. Les desigualtats econòmiques, el xoc social i cultural entre la població pobre, analfabeta i treballadora amb l’exaltació de la diversió i la riquesa, juntament amb una moral repressora i la revolució sexual del moment, afavorida per la immersió turística. També mostra l’expansió i el creixement social desigual de mitjans del segle XX. El caciquisme meridional que obliga a emigrar, l'empresari català sense escrúpols i algun nadiu que menysprea amb el qualificatiu de "murcians" o “xarnego” a uns nouvinguts d'accent i costums diferents i l'altra cara de la mateixa realitat, la d'una població nativa que lluny de marginar al "murcià" el tracta com a un català més.
Fa una crítica social molt dura, sense cap concessió.
La història es desenvolupa de manera cronològica, en el transcurs de 24 hores.
En un muntatge paral•lel, mentre es mostra la vida d’un paleta, assentat en el seu nou lloc de residència, es descriu el viatge de més de 30 hores en tren des de Granada de la seva dona i el seu germà per reunir-se amb ell.
Hi ha moments que la trama frega el documental i ens recorda: Un franco, 14 pesetas i En construcción, que es van rodar posteriorment.
http://www.youtube.com/watch?v=XQWbVmKVtao Un franco, 14 pesetas
http://www.youtube.com/watch?v=qS0PGJ98IwA En construcción
Era una pel•lícula molt avançada a la seva època i va tenir un gran èxit de públic: 414.546 espectadors. Es va exhibir durant cinc anys, amb gran èxit a tota Espanya, exceptuant Andalusia. Hi ha una escena en què els terratinents andalusos contracten a dit i un sector de la població considerava que se’ls atacava.
Es van recaptar uns 8 milions i mig de pessetes, 51.379,90 €
La censura franquista va proposar a Josep Maria Forn que doblés els diàlegs en català del film. També n’hi havia en francès i en portuguès, però aquests no els censuraven. Posteriorment van recular, la qual cosa va permetre que es sentís per primera vegada al cinema, la llengua catalana.
Cal destacar el repartiment coral dels actors, que van rebre molt bona crítica amb la seva actuació. Al capdavant Antonio Iranzo, Marta May, Luis Valero i la francesa Silvia Solar i els dos nens, germans en la vida real també, Inés i Santiago Guisado.
Es va rodar en blanc i negre, destacant la gran fotografia de Ricardo Albiñana, que s’assembla a la del neorealisme italià, realista i enganxada a la narració, amb una perfecta ambientació.
Es va haver de suprimir una escena en què una de les actrius apareixia nua, tot i que la nuesa tan sols s’insinuava.
Per primera vegada, apareix com a insult en una pel•lícula la paraula “xarnego”. Un empresari li etziba als treballadors: "xarnego, murcià, que mai no has bufat cullera".
Hi ha escenes que es rodaven amb càmera oculta, com per exemple la de l’estació de tren a València. Es va aprofitar que hi arribava molta gent del sud per treballar a la verema.
http://www.youtube.com/watch?v=FntInO3Ijzs
Un munt de flashbacks descriptius que mostren diversos elements culturals. L’escapada de Manolo per València, mentre esperen el transbord del tren en un viatge farcit de les imatges colpidores de les maletes de cartró i la por de perdre’s enmig de la gran ciutat... la manca de feina que els obliga a emigrar, el casament...Petits detalls que ajuden a cosir la història.
La música està present en tot moment. La de Federico martínez tudó; la guitarra i el flamenc són molt importants. Es pot sentir el cantant Salvador Escamilla, radiofonista, impulsor de figures com Joan Manuel Serrat. Permeteu-me la manca d’humilitat a dir-vos que l’extraordinària veu del meu tiet és la protagonista en una de les escenes.
http://www.epdlp.com/bso.php?id=5662 BSO
La població de Guadix, va ser escollida com a figurant.
Cal ressaltar la vigència del que se’ns mostra en l’actualitat que viu ara la gent que ens ha arribat d’arreu del món a casa nostra. Moltes pells cremades, treballant en la construcció i en d'altres feines molt dures. La seva visualització ens ajudaria tal vegada a mirar els nou vinguts amb uns altres ulls i amb molt menys prejudicis.
El film va estar molt celebrat per Francesc Candel, autor del llibre" Els altres catalans ".
Durant l’estrena, Josep Maria Forn va tenir un enfrontament directe amb Ricardo Muñoz Suay, l'ideòleg de l'Escola de Barcelona, que aglutinava personalitats tan diverses com l'ara arquitecte Ricardo Bofill, Pere Portabella, Gonzalo Suárez, Joaquím Jordà ... Ricardo Muñoz, que va tenir un alt càrrec en el Partit Comunista d’Espanya, se li acostà i li va dir: "Tu segueix fent les pel•lícules de obreretes".
"Em va dir que ells seguirien fent obres profundes contra el Règim, però no feien res i no els veia ningú", recordava Forn en una entrevista.
47 anys desprès de la seva estrena, es va tornar a projectar en els cines Alexandra de Barcelona.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/68693-lla-piel-quemadar-torna-als-cinemes-fent-valer-la-seva-imperiosa-actualitat.html
Reportatge 17 de maig de 2013
http://m1tv.xiptv.cat/ultima-sessio/capitol/reportatge-de-la-piel-quemada
Al 2007, es va projectar al “Instituto Cervantes”, de Praga.
http://praga.cervantes.es/FichasCultura/Ficha40973_63_12.htm
Va estar premiada, amb la “Carabela de Plata”, al festival de cinema de Valladolid al 1968.
Va obtenir el “Premio al Mejor Guión del Círculo de Escritores Cinematográficos” (CEC).
Bernardo Bertolucci : "Last Tango in Paris" L'últim tango a Paris
Són a una vetusta sala de ball, on les parelles que ballen concursen per obtenir un premi. Ella vol ballar, al ritme dels sensuals acords d’un tango. Es comporten de manera incívica i estrafolària, tot interrompent i obstaculitzant els ballarins. Paul està borratxo i cau al terra i al final els convidaen a abandonar la sala.
En un moment determinat, Jeanne sembla confosa. És com si s’hagués adonat de les diferències que els separen i fuig.
Drama romàntic realitzat per Bernardo Bertolucci. És el sisè llargmetratge que va dirigir. El guió, inspirat en una fantasia eròtica que tenia amb un desconegut, en un apartament, el va escriure amb Franco Arcalli en francès i en anglès. L'acció dramàtica es desenvolupa a París durant l'hivern de 1972, al llarg de diverses setmanes.
En un principi es va pensar en una parella d’homes com a protagonistes. El cineasta Volia provar que és impossible per a dos éssers humans del mateix sexe reduir la soledat a la pràctica del sexe pur i dur. La productora, però, ho va impedir.
L’escàndol va deixar a banda la bellesa, encara que desoladora, de l’argument. Bertolucci dinamita part del sistema burgès que havia produït dues Guerres Mundials i de «propina» les de Corea i Vietnam, una bestreta desesperada del que estava per venir.
Jeanne, la nova generació, representa les noves pautes de conducta, la nova moralitat o amoralitat, la força per viure i construir una societat que superi les rèmores ètiques del passat.
Després de l’estrena a Roma, amb un inesperat èxit de taquilla en els primers sis dies en cartellera, la policia va confiscar totes les còpies per ordre d'un fiscal que la va definir com "pornogràfica", i el director va haver d'anar a judici per "obscenitat" i el van sentenciar a quatre mesos de presó.
El film va estar prohibit a Itàlia i li van revocar els drets civils a Bertolucci, durant 5 anys. Onze anys més tard, una nova ordre eliminava aquesta sentència i permetia la reestrena de la pel•lícula als cinemes italians.
Sortosament per al cinema i l'art, es van salvar algunes còpies i els fonamentalistes no van poder executar la seva croada.
Mentrestant, a França els cinèfils feien cues de dues hores per veure’l. En moltes sales de cinemes de Perpinyà i d'altres localitats del sud de França, es va mantenir en cartell durant anys, només per satisfer la voraç demanda de curiosos turistes cinematogràfics.
A Espanya va estar prohibit fins al 1978; fins i tot a les sales anomenades d'Art i assaig, així que els únics que la van veure, en principi, van ser els que podien permetre’s el luxe de viatjar fins a Perpinyà i Andorra.
En altres països, com a Gran Bretanya, es va exigir l'eliminació de certes escenes de contingut excessivament "carnal" . La qual cosa explica la gran quantitat de còpies en VHS que tenen segons amb imatges en negre.
El director li va oferir el paper protagonista masculí a Jean-Paul Belmondo i Alain Delon, que es van negar rotundament. Llavors va optar per Marlon Brando a canvi de pagar-li un dineral en aquells temps.
Diuen que l’actor influenciava a Bertolucci a afegir escenes o a permetre improvisacions fora del guió. Deia que ell no havia entès ni una paraula del guió i que s'havia limitat a posar cares davant la càmera i a no prendre’s seriosament el projecte del film.
Cal dir que la interpretació de l’actor, quan tenia 48 anys, és l’antologia de l’art interpretatiu.
L'actriu Maria Schneider (Jeanne) que tot just tenia 19 anys quan es va rodar la pel•lícula, deia que, el director enganxava els diàlegs de Marlon Brando en les parts del seu cos nu que no sortien en el plànol, perquè era incapaç de memoritzar-los.
Es deia que l’escena de la mantega va ser una idea original de Brando. La companya de rodatge, Maria Schneider, res en sabia i va plorar amb llàgrimes reals l’ocurrència.
La protagonista va tenir problemes posteriorment a l’hora de protagonitzar altres pel•lícules. Aquesta escena i les de nus frontals van causar un gran impacte en la societat de l’època, que la va encasellar en un paper i mai va poder treure’s una fama erròniament assignada.
L'actor Jean-Pierre Léaud que encarna Pierre, el director de cinema i noviet de Jeanne, era alter-ego de Truffaut en les seves pel•lícules i actor fetitxe de la Nouvelle Vague. Curiosament repeteix la mateixa funció simbòlica que el personatge que interpretaria en Somiadors trenta anys després. Té l'obsessió d'atrapar la realitat dins d'un enquadrament: el que queda fora de camp no existeix, no és veritat.
Sembla ser que sentia tant de respecte per Marlon Brando que es va negar a coincidir amb ell al plató.
http://www.youtube.com/watch?v=YU1brBVMBkM The Dreamers, de Bertolucci
La cinta està plena d’imatges simbòliques. La innocència es mostra fugaçment quan Jeanne evoca el paper dels nens italians, àngels de només cap i ales, que recorden a Cupido, com els representats en la pintura religiosa italiana del Renaixement i Barroc.
L'al•legoria o el paral•lelisme aporten continguts i explicacions, com el ball sense regles, la visió de rostres a través de vidres que els deformen, la divisió de la pantalla en dues àrees o la representació del retorn al jardí de l'Edèn, les referències a Ofelia i al mite d'Eros i Thanatos.
La reproducció d’obres del pintor expressionista Francis Bacon, al costat dels crèdits inicials, un pintor maleït, un altre element de desesperança que anima la història. Els seus quadres subratllen el caràcter amarg i transgressor de l'obra de Bertolucci.
La fotografia, de Vittorio Storaro, mostra freqüents enquadraments descentrats, decorats desequilibrats, imatges que provoquen desorientació, plànols estàtics, etc., que combina en conjunts de gran plasticitat i bellesa.
Va donar als ambients el to crepuscular, el fred de la ciutat, la pluja amenaçadora, el deambular dels amants... Amb el predomini dels colors sèpies, transparències, semi penombres, carrers, racons, cantonades, miralls, duplicacions en els finestrals, a les aigües, imita reiteradament els colors turmentats de Bacon. Filtres ocres i ataronjats, de tints bohemis i nostàlgics, capvespres ataronjats o rosats que expressen nostàlgia. L’estructura granulada envolta les imatges en una decadència de gran tristesa.
El saxo de Gato Barbieri amb clares influències de Coltrane i el Free Jazz dels anys 60 i 70 i les balades que es presenten oportunament com a fons del drama, creen una banda sonora emblemàtica, que ens explica el misteri, la sensualitat i la solitud.
Va haver de canviar el mètode de treball en haver de compondre moments musicals de petita durada, amb un tema principal, que apareix arreglat de tres formes diferents: com balada, com tango i com un vals, tot aprofitar al màxim la sensualitat del saxo.
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=_uQNkFmgyzI#! Gato Barbieri interpreta, en el Latin Quartet, el tema principal de la banda sonora
Sembla ser havien contractat primer a Piazzolla, quan feia una gira per Europa i es va trobar amb Bertolucci, però els terminis d’entrega, que no van agradar al músic, o la primera mostra gravada, que no va agradar al director, van impedir que el projecte cuallés.
Quan es va estrenar la cinta, Piazzolla va presumir sobre la composició d’una música encara millor, amb la qual cosa es va distanciar del director.
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=U48XuzDkZW4#! Música de Piazzolla
Hi ha paral•lelismes entre una escena eròtica del film i un fragment de El llibre de Manuel, de Cortázar. Quan la gent el va llegir, sense parar atenció a les dates, pensava que l’escriptor havia plagiat el film, que es va estrenar un any després d’escriure’l.
S’especula sobre si Bertolucci va llegir el llibre abans de la filmació, ja que, per les dates, Cortázar no havia vist la pel•lícula abans d’escriure la novel•la.
L’escena de què parlem és la de la mantega. Al llibre es parla d’una crema freda.
També existeixen paral•lelismes verbals. Es parla de la sodomia com una metàfora: “fins al cul de la mort” (articula Paul en un moment determinat). Al llibre, un grup d’esquerrans s’auto anomenen “La foti”, amb totes les connotacions implícites i Andrés, membre del grup veu el sexe com un mitjà polític i filosòfic per escapar dels valors burgesos.
La pel•lícula de Patrice Chereau, Intimitat, guanyadora de l'Ós d'Or al festival de Berlín l'any 2001, en té reminiscències. El desconeixement de l'altre fa que cobri gran força la curiositat per saber més de la parella amb la qual únicament es manté un contacte sexual.
En Intimitat el sexual és molt més acotat, cosa que no passa tant en la de Bertolucci ja quel'eròtic àmplia el ventall de possibilitats en la relació que se'ns explica.
Kristen Stewart i Robert Pattinson es van inspirar en aquest film per a desenvolupar el seu romanç a la pantalla.
Als Estats Units, l'Acadèmia va nominar a Marlon Brando a l'Oscar al millor Actor i a Bernardo Bertolucci al millor Director.
Yojiro Takita: Okuribito おくりびと (Comiats)
Daigo (Masahiro Motoki), toca amb el violoncel el tema principal de la pel•lícula, Memory, el qual el du al passat. Aquest és dolorós, però l’allibera d’un present gens grat. El dolor està ocasionat per l’abandó del pare quan era petit. Tot i així el cerca en el rostre borrós, a causa de la ràbia que sent. Entre les imatges es percep un vincle d’amor que els unia, representat per l’intercanvi d’unes pedres.
El comentari d’aquesta escena el sentim narrat amb molta poesia a l’Spoiler:
Hi havia oblidat aquell rostre que un dia va desaparèixer sense deixar empremta ... Tan sols vagues records, una pedra i un rostre borrós i ...Va haver de passar mitja vida i que el destí li concedís un do ... el de tornar un mort a la vida per uns segons perquè aquell rostre prengués de nou forma.
El comentari d’aquesta escena el sentim narrat amb molta poesia a l’Spoiler:
Hi havia oblidat aquell rostre que un dia va desaparèixer sense deixar empremta ... Tan sols vagues records, una pedra i un rostre borrós i ...Va haver de passar mitja vida i que el destí li concedís un do ... el de tornar un mort a la vida per uns segons perquè aquell rostre prengués de nou forma.
Pel•lícula basada en el best-seller de Shinmon Aoki: Nokanfu Nikki (Diari d’un Agent Funerari).
Amb aquesta base, Kundo Koyama va elaborar un guió que mostrava una infinitat d'aspectes al voltant de un "nokanshi" (amortallador), i el director Yojiro Takita va donar vida a un món oblidat i rebutjat en alguns aspectes, tot construir al voltant diversitat de temes relacionats amb l'amistat, l’honor, la família, la parella, les relacions laborals i les dificultats d’harmonitzar el voltant d'un mateix.
El director dóna un gir a la seva filmografia carregada de comèdia i fantasia i ens endinsa en un món reflexiu. No obstant això, empra l’humor negre que contrasta amb moments de complexa tensió i un ambient silenciós que ho intenta abastar tot.
No és depriment, malgrat la temàtica. Tot està suavitzat amb un to humorístic que ens recorda el teatre operístic Noh, que conjumina expressions, amb sobtades reaccions saltarines, molt curioses.
http://www.youtube.com/watch?v=o--VbWf6M0c
http://www.youtube.com/watch?v=o--VbWf6M0c
L'actor protagonista Masahiro Motoki, va ser l’impulsor de la idea, arran d'un viatge a l'Índia, on va observar la importància que se li dóna a l’ofici reflectit en aquest país, i la naturalitat amb què conviuen vida i mort. llum i foscor. La capacitat d’assumir-la amb naturalitat i senzillesa va el va encisar.
El personatge del mestre de Nokanshi (Masahiro Motoki), traçat amb mestria, s'encarna en un actor ja gran que va representar el paper de Toyotomi Hideyoshi en la pel•lícula Rikyu. http://www.filmaffinity.com/es/film162449.html
Els personatges secundaris són el contrapunt perfecte del protagonista; impagable el personatge de la propietària dels banys i el client fix i el de l'esposa de Daigo (Ryoko Hirosue).
La música de Joe Hisaishi és un recurs que complementa la narració. Sense ella, les transicions i el•lipsis, potser no s’entendrien. Emfatitza els recursos i el tractament del temps en la història que es relata i ajuda en la relació que en determinats moments s’estableix amb el passat.
A més a més de la banda sonora, hi ha temes clàssics.
http://www.youtube.com/watch?v=DZleHCJtYm4 Escena principal interpretada amb cello i piano.
http://www.youtube.com/watch?v=5ZG9vs28g6E Ave Maria de Gounod
http://www.youtube.com/watch?v=KOTKGruMEbE 9ª deBeethoven
A més a més de la banda sonora, hi ha temes clàssics.
http://www.youtube.com/watch?v=DZleHCJtYm4 Escena principal interpretada amb cello i piano.
http://www.youtube.com/watch?v=5ZG9vs28g6E Ave Maria de Gounod
http://www.youtube.com/watch?v=KOTKGruMEbE 9ª deBeethoven
La fotografia és suau, alegre, hipnòtica i diàfana, malgrat el lúgubre nucli argumental. L’estètica exposa metàfores visuals musicades, que estableixen analogies explícites com la del vol d’unes aus i la fi de la vida, o l'escena en què Daigo observa els salmons nedar contra el corrent per passar d'un estat d'incomprensió a un de comprensió. No és casual que en aquest mateix plànol es vegin peixos vius i peixos morts, Uns van perquè viuen, altres vénen perquè ja han viscut. La vida i la mort com a part d'un tot.
http://www.youtube.com/watch?v=FgXIRblrp_0
http://www.youtube.com/watch?v=FgXIRblrp_0
La imatge dels salmons nedant contra corrent la va usar amb la mateixa finalitat Gus Van Sant a My Own Private Idaho. Però es veu que ell no va considerar necessari que aparegués un personatge dient "Volen tornar al seu lloc d'origen".
http://www.youtube.com/watch?v=xA0U0otWuzE
Hi destaquen el llenguatge corporal i els gestos, exquisits en les escenes d'amortallament.
http://www.youtube.com/watch?v=xA0U0otWuzE
Hi destaquen el llenguatge corporal i els gestos, exquisits en les escenes d'amortallament.
S’empreen els 4 elements de la natura:
L'aigua i el foc ens parlen de la vida i la mort.
El violoncel representa el vent.
La pedra, és un nexe d'unió. En l'antiguitat, abans d'inventar l'escriptura, la gent buscava pedres que representés els seus sentiments i les hi donaven a altres persones.
L'aigua i el foc ens parlen de la vida i la mort.
El violoncel representa el vent.
La pedra, és un nexe d'unió. En l'antiguitat, abans d'inventar l'escriptura, la gent buscava pedres que representés els seus sentiments i les hi donaven a altres persones.
Té similituds amb:
- La teta asustada, de Claudia Llosa. La mort com a centre de la història, la preparació del cos sense vida, la música (o cants) com a expressió de la solitud de l'ànima i la pèrdua, la comunió espiritual entre els membres d'un poble mitjançant els seus ritus i costums per tal de reconfortar del buit existencial que suporta com una càrrega pesada.
http://www.youtube.com/watch?v=hAxBkfBBTTI
- El verdugo, de Berlanga, en la qual el protagonista treballa en una funerària i passen de l’hunor inicial a la reflexió.
http://www.youtube.com/watch?v=s4L7nC0vtxI
- La sèrie nord-americana de televisió Six Feet Under (A dos metres sota terra). La mirada sobre la mort i el seu cartell per recordar la nostra pròpia mortaldat.
http://www.youtube.com/watch?v=a00fOn3XCfw (fantàstica sèrie!)
- La teta asustada, de Claudia Llosa. La mort com a centre de la història, la preparació del cos sense vida, la música (o cants) com a expressió de la solitud de l'ànima i la pèrdua, la comunió espiritual entre els membres d'un poble mitjançant els seus ritus i costums per tal de reconfortar del buit existencial que suporta com una càrrega pesada.
http://www.youtube.com/watch?v=hAxBkfBBTTI
- El verdugo, de Berlanga, en la qual el protagonista treballa en una funerària i passen de l’hunor inicial a la reflexió.
http://www.youtube.com/watch?v=s4L7nC0vtxI
- La sèrie nord-americana de televisió Six Feet Under (A dos metres sota terra). La mirada sobre la mort i el seu cartell per recordar la nostra pròpia mortaldat.
http://www.youtube.com/watch?v=a00fOn3XCfw (fantàstica sèrie!)
Va obtenir l'Òscar al millor llargmetratge en llengua no anglesa. És el primer llargmetratge japonès a rebre el guardó.
Rashomon (Akira Kurosawa, 1952), Gate of hell (Teinosuke Kinugasa, 1954) i Samurai I: Musashi Miyamoto (Hiroshi Inagaki, 1955), havien estat obsequiats amb un Òscar honorari al llargmetratge en llengua estrangera, però el premi no es va establí oficialment fins a 1956.
Rashomon (Akira Kurosawa, 1952), Gate of hell (Teinosuke Kinugasa, 1954) i Samurai I: Musashi Miyamoto (Hiroshi Inagaki, 1955), havien estat obsequiats amb un Òscar honorari al llargmetratge en llengua estrangera, però el premi no es va establí oficialment fins a 1956.
A l'Acadèmia de Cinema Japonès, va rebre deu guardons, entre ells al millor director, millor actor, millor pel•lícula, millor guió i millor actriu i actor secundaris.
Als crèdits finals, es mostra de principi a fi el ritual de comiat.
Sydney Polack: Out of Àfrica (Memòries d'Àfrica)
Karen es troba en dificultats a causa d’una baralla, la nit de Cap d’Any. Dennis la rescata i la convida a ballar, sense que, aparentment, passi res entre ells. S’atrauen, però, fins al punt que, propiciat per una inesperada situació es besen dues vegades. Una a iniciativa d'ell i després, d'ella. Així celebren l'any nou, amb el ball com a catalitzador de l'enamorament.
El guió va ser adaptat lliurement per Kurt Luedtke a partir del llibre homònim i autobiogràfic “Out of Africa” Memòries d’Àfrica i “Shadows on the Grass” Ombres a l'herba, de Karen Blixen (Isak Dinesen); Els llibres “Isak Dinesen: The Life of a Story Teller”, de Judith Thurman, y “Silence Will Speak”, de Errol Trzebinski.
Orson Welles va voler crear el guió abans que Kurt Luedtke, ja que l'actor i director va ser admirador de l'escriptora.
La va dirigir Sydney Pollack, al qual van criticar pel caire "excessivament embafador" i "tou", que va donar a la història; especialment en comparar-la amb la biografia de l’autora del llibre, més centrada en la relació amb el poble Masái i la terra africana que en el romanç amb el caçador Denys Finch Hatton.
El film es va rodar gairebé íntegrament a Àfrica.
Les escenes de la part que es desenvolupa a Dinamarca, van ser filmades a Surrey, Anglaterra.
Es van utilitzar molts dels mobles que la danesa va deixar abandonats a Kenya després de la seva marxa a Dinamarca.
Stephen B. Grimes, el dissenyador de producció, va emprar tot un any a construir una rèplica del Nairobi de 1913 i de la casa de Karen Blixen. Els decorats construïts no estaven lluny d'on aquesta va viure.
Les lleis locals prohibien utilitzar animals salvatges en la gravació, així que es van portar de Califòrnia lleons ensinistrats.
La pel•lícula té alguns errors de continuïtat. Per exemple, una poma que sostenia Dennis es va transformar en taronja o l’escena d’un sopar al ras en què el protagonista la pelava i quan es recuperava el plànol continuava intacta.
alguns crítics els consideraven bromes que el director li va gastar als actors.
També hi ha algun anacronisme, com l'ús de banquetes de niló a l'orquestra que amenitza la festa de Cap d'Any, material que no estava desenvolupat al començament del segle XX.
Abans de triar a Meryl Streep, li va ser ofert en un principi a Audrey Hepburn el paper de Karen Blixen.
Per imitar l’accent danés, va estar escoltant durant setmanes els enregistraments reals d'Isak Dinesen llegint les seves obres.
Jeremy Irons es va obstinar a aconseguir el paper que finalment aniria a mans de Robert Redford, va cridar a Meryl Strep, va escriure al productor, i no va defallir en cap moment. Va declarar que Redford, a més a més d’estar avorrit d’actuar, no era la persona adequada per al paper; era massa vell i nord-americà i si li van donar el paper va ser per l’amistat que tenia amb el director.
Pollack havia dirigit ja abans a Robert Redford en cinc pel•lícules, entre d'altres, "Tal com érem", i la imatge que tenia llavors l’actor, que ja havia interpretat també "El gran Gatsby", com a heroi romàntic, encaixava perfectament amb el que volia plasmar en "Memòries d'Àfrica".
Robert Redford va començar a actuar utilitzant un forçat accent britànic que posteriorment va rebutjar el director.
Per seleccionar l'actor que interpretaria a Finch Hatton, Sydney Pollack ho va tenir molt més fàcil. Klaus Maria Brandauer va ser també la primera elecció per a interpretar a Bror Blixen. El director va pensar en ell després de veure'l en el seu paper d'agent assassí en "Mai diguis mai més" (1983).
La fotografia de David Watkin, d'una plasticitat extraordinària, ens trasllada realment a Àfrica: lluminositat, colorit, intensitat, ..., en uns plànols de increïble bellesa. Es va convertir en un referent per a la resta de directors de fotografia.
Sydney Pollack utilitzava seleccions musicals del compositor John Barry, mentres es muntava la cinta. Quan va arribar el moment d'afegir música al film, va triar les seves composicions.
La banda sonora es considera una de les millors de la Història del cinema. Està en la ment fins i tot d'aquells que no han vist la pel•lícula.
http://www.youtube.com/watch?v=772MTLJZUp0 Tema principal amb diverses imatges
Alan Smyth i George W. Senoga-Zake van treballar junt a John Barry en la selecció de temes de Mozart y càntics africans.
Apareixen diversos Kikuyus descendents dels que van treballar per la baronessa Blixen.
El 1985 ja no hi havia trens de vapor a Kenya, l'equip de rodatge van crear-ne una rèplica, que va ser empesa per una màquina dièsel. Per crear el fum de la locomotora, van cremar pneumàtics de cautxú.
La replica de la locomotora a vapor, juntament amb els automòbils que es van utilitzar durant el rodatge, estan exposats al Museu del Ferrocarril de Nairobi.
En el film es parla d’una malaltia venèria, la sífilis. En la pel•lícula "Moulin Rouge" realitzada al 1952 per John Huston i dedicada a la vida del pintor Toulouse Lautrec, ni tan sols s'insinua que va morir a causa de la sífilis. S’evitava tocar el tema de les malalties venèries perquè el que la patia quedava estigmatitzat. També es va utilitzar l'estratègia del silenci, a partir de l’epidèmia de SIDA al 1981. Al 1985, però, va morir l'actor Rock Hudson i Hollywood va fer aparèixer novament les malalties venèries a les pel•lícules.
Va obtenir set premis Oscar:
Director Sydney Pollack
Guió adaptat Kurt Luedtke
Banda sonora John Barry
Fotografia David Watkin
Direcció artística Stephen Grimes
Edició de so Chris Jenkins
Actriu principal Meryl Streep
Actor de repart Klaus Maria Brandauer
Vestuari Milena Canonero
Muntatge Fredric Steinkamp
Una de les escenes més simbòliques (recorda un bateig o el naixement de Venus de l’escuma que corre pel terra), quan Dennis li renta el cabell a Karen, a prop del riu, s’emmiralla en una altra de la pel•lícula “Les mines del rei Salomó”, de Andrew Marton i Compton Bennett. Aquesta última beu de les fonts del bet seller Rider Haggar, els personatges del qual copien el prototip dels que l’explorador anglès Samuel Baker cita en el llibre “Al cor de l'Àfrica”.
Baker descriu una escena en què la seva dona, Florence, es va rentar el cabell al costat d’un riu, mentre els nadius l’observaven, tot admirant els seus cabells daurats.
La frase: “Resa bé, qui bé estima. A l'home la bèstia i l'ocell”, és de Kalil Gibhran.
Cal esmentar els actors de doblatge
Robert Reford: Manolo García http://www.lasexta.com/sexta3/mejor-pelicula-que-doblado-fue-memorias-africa_2011120500252.html
Meryl Streep: Rosa Guiñón http://www.youtube.com/watch?v=dxQPZl2bJ_s
Escenes eliminades
Es va estrenar l'any 1985, en què se celebrava el centenari del naixement de l'escriptora.
La vaig fer servir per parlar del “Jo poètic”
Entrades
