Sentiments
Pablo Berger: Blancanieves
Una lluna plena, lorquiana, pinta una atmosfera gòtica a les nits. Els dies tenen aparença de somni. Després de les proves del vestit, entre balls, l’emocionant amor entre “Carmencita” i la seva àvia, l’únic ésser que l’acompanya a la vida, i la punxada amb una agulla de cap que la senyora “Concha” va haver de patir, arriba el dia de la primera comunió. La nena se sent sola; enyora el pare que va rebutjar-la en néixer i morir la mare. Es refugia sota una taula, amb un gall, la seva mascota, fins que l’àvia la crida i la convida a ballar, aconseguint, com sempre, que l’alegria l’envaeixi i s’oblidi de tot. En un moment determinat, al mig de la gatzara, la senyora. “Concha” cau al terra i es mor, tot deixant-la en la més cruel de les soledats.
Aquesta escena em du el record de “El sur”, de Víctor Erice. Les referències cinematogràfiques són constants.
És una adaptació lliure del conte homònim dels Germans Grimm. Barreja diversos gèneres cinematogràfics: comèdia, drama, cine d’aventures..., amb què el director aconsegueix conservar la maldat reflectida al conte, tot traslladant-lo a una Sevilla inventada de l’Espanya negra del S. XX.
La idea la va tenir quan visualitzava la pel•lícula “Avaricia”, de Erich von Stroheim, amb una orquestra en viu, la qual cosa li va ser agradosa.
També va ser un factor decisiu el llibre “España oculta”, de Cristina García Rodero, en què va veure unes fotografies de toreros nans que segons, va dir, li transmetien una història. Va ser llavors que va pensar en una Blancaneus torera. Al 1993 va escriure les primeres pàgines del guió, el qual va postergar, fins a l’estrena de “Torremolinos 73” al 2003.
L’estructura del guió era clara. La pel•lícula era en blanc i negre i la música començava des del principi fins al final, però va deixar una porta oberta al que pogués ocórrer durant el rodatge i l’opinió de l’equip.
Es van fer petits canvis en el muntatge final:
Es va eliminar l’escena de la presentació de la madrastra per no trencar el ritme de la primera seqüència taurina.
L’escena de “Carmencita” quan plora al soterrani es va posar tot seguit que la madrastra va tancar al pare.
La sessió fotogràfica de “Lecturas” es va intercalar amb la celebració dels nans per mantenir viu el personatge de Maribel Verdú.
El guió el va començar a mostrar a diversos productors a començament del 2005, però no els satisfeia l’estructura de cine mut i el rebutjaven. També tenia en contra el cost excessiu. Les portes se li van obrir fora d’Espanya. “Ibon Cormenzana”, de “Arcadia Motion Pictures” qui es va animar a tirar-lo endavant, recuperant les tècniques del cine mut, amb unes transicions visualment poètiques.
És una coproducció entre “Arcadia Motion Pictures”, “Mama Films” i la francesa “Noodles Production”. El rodatge va durar dos mesos i els escenaris van ser Madrid i Barcelona.
Ret homenatge als pioners del cinema mut i especialment, en l'epíleg, a “Todd Browning” (Dràcula (1931), al qual li fascinava el circ i la vida de la faràndula. Va actuar en diversos espectacles abans de ser director. Una de les seves actuacions va ser com a cadàver vivent en un enterrament en directe.
Es recupera la riquesa del llenguatge cinematogràfic dels anys 20, que va retrocedir amb l’arribada del cine sonor: Grues, enquadraments, muntatge...
la fotografia de” Kiko de la Rica” (La chispa de la vida), ens recorda) l’expressionisme alemany .
Paco Delgado, dissenyador del vestuari recrea l'Espanya dels anys 20. Les mantellines, els ventalls i els elegants barrets i tocats de l'època, són peces clau del vestidor.
Es conserven poques peces, ja que la nau on es guardaven va patir un greu incendi.
La música, omnipresent i excel•lent banda sonora, està composta per Alfonso Vilallonga (Princeses) acompanyada de diverses cançons que recreen les cobles de l'època subratlla cada expressió, cada moviment i cada gest.
Cal destacar el descobriment de la veu de Sílvia Pérez Cruz.
Els personatges perversos podien ratllar el límit de la maldat, sense traspassar-lo, sobreactuant, tot tenint la referència del cine dels anys 30 i 40. La seva gesticulació, però, no havia de sofrir cap deformació.
Els personatges bons havien d’aconseguir ser verdaders en la interpretació.
Cal destacar la galeria dels primers plànols dels rostres. Les òptiques deformadores de l’ull de peix dels espectadors de les corrides de braus, són espectaculars. Recorden els cineastes soviètics encapçalats per “Serguei M, Eisenstein” ( El cuirassat Potemkin, 1925).
La relació que mantenen la madrastra (Maribel Verdú) i el criat, recorda la de Gloria Swanson i Stroheim, en “El crepuscle del déus” (Sunset Boulevard), de “Billy Wilder”.
Es fa eco d’altres contes populars (La caputxeta vermella, El patufet, La ventafocs...).
Està plena de referències literàries i pictòriques:
-L’espanya del toros i el folklore popular de Lorca: “ Nos hundiremos en un mar de luto” (La casa de Bernarda Alba).
-L’esperpèntica de Valle Inclán,
-La fosca de les pintures de Goya
Va obtenir 10 Premis Goya:
- Millor pel•lícula.
- Millor actriu protagonista: Maribel Verdú.
- Millor actriu novella: Macarena García.
- Millor guió original: Pablo Berger.
- Millor muntatge.
- Millor disseny de vestuari: Paco Delgado.
- Millor cançó original: No te puedo encontrar.
- Millor direcció de fotografia.
- Millor direcció artística.
- Millor maquillatge i perruqueria.
Només hi ha sis nans.
En ser una pel•lícula muda i en blanc i negre és inevitable la comparació amb “The Artist”, de de “Michel Hazanavizius”. No obstant això, és un projecte de fa diversos anys, que no té res a veure amb l'oscaritzada pel•lícula francesa.
Entrades
No he vist el "Drácula" de Tod Browning, però el final sí que em va recordar "Freaks", del mateix director. Petons.
No hi ha dràcules com els d'abans, Ricard. ^0^
Sí. La pel·lícula Freaks té seqüències que es podrien solapar amb algunes de Blancanieves. En especial les de la caravana. També tenen unes atmosferes opressives que són calcades.
Hi ha altra pel·lícula, nostrada, que es pdoria relacionar: L'home elefant".
És per això que faig referència a un episodi de la vida de Tod BroWning, reflectit fidelment al film.
Bon cap de setmana!!!