Background

Atemporal

Federico Fellini : La dolce vita


La festa és una manera de viure del món mecanitzat d’una aristocràcia ociosa i decadent, buida existencialment. Aquesta escena mostra una de les quatre festes que tenen lloc al llarg de la pel•lícula, la que celebra Sylvia, una diva perseguida per tots els periodistes, de la qual se n’ha enamorat un, Marcello. Mentre ballen, aquest se li entrega. Li fa saber que la considera la primera dona de la creació, mare, amant, amiga i ella riu mentre taraleja la cançó, sense expressar cap més emoció, com si fos una estàtua. El ball és l’única cosa que els treu de l’apatia en què viuen.

Aquest film marca la separació entre l’etapa neorealista l la simbolista, de Fellini. Ha passat a la història del cinema com un exemple de dissecció antropològica.

El guió és original de Fellini, Tullio Pinelli ("Les nits de Cabirira", 1957), Ennio Flaiano ("el verdugo", 1963), Brunello Rondi ("Fellini 8 i ½", 1963) i Pier Paolo Pasolini (no acreditat ).

Volia fer una mena de continuació de "I vitelloni" (Els inútils, 1953). Moraldo Rubini, el protagonista, abandona el poble i se’n va a la ciutat a buscar una altra vida.

És una crítica social inspirada en el que comptaven  el diaris L'Europeu i Oggi, sobre els detalls de la vida de l'aristocràcia feixista.

La trama està estructurada en una sèrie d’episodis documentals al llarg de nits, dies i albades, a la Via Veneto de Roma, vistes des dels ulls del personatge principal, un reporter de cròniques socials.
La ciutat, segons el director, era un reflex de l’esperit. Construeix un conjunt de quadres socials diferents entre els quals el personatge protagonista serveix de nexe d'unió

El coguionista, Ennio Flaiano, va escriure: "Fellini vol fer que el film sigui un esbós de la societat dels cafès, que fluctua entre l'erotisme, l'alienació, l'avorriment i la bona vida".

Van haver-hi diverses preestrenes no gaire favorables, fins que es va estrenar a Milà el 5 de febrer de 1960, la qual va tenir escassos aplaudiments i molts xiulets.
L'endemà, però, la gent feia cua al cinema Capitol per veure la pel•lícula abans que la segrestés la censura. L’èxit que es repeteix a tot Itàlia tot malgrat la campanya en contra dels sectors conservadors i de l'Església. El diari del Vaticà, L'Osservatore Romano, la va qualificar d'indecent, desagradable, obscena i sacrílega.
Amb el pas dels anys van canviar les opinions; fins i tot les de l’església, que la recomana perquè diu que radiografia la frivolitat de la classe alta fins a les últimes conseqüències.

A Espanya no es va estrenar fins a 1981. Fins llavors s’havia projectat d’amagat a petits clubs clandestins, fora del control que el franquisme exercia a través de la Junta Superior d'Orientació Cinematogràfica.

Fellini volia que Henry Fonda interpretés Steiner, però aquest va rebutjar l’oferta. Finalment, aconsellat per Pasolini, es va decidir per Alain Cuny, que era junt Enrico Maria Salerno la segona opció.

El paper de Sylvia Rank va estar clar des dun principi: Anita Ekberg.
Diuen que la seva actuació finalitzava en acabar de filmar l'escena del descapotable, al costat de Marcello Mastroianni i que l'actriu es va posar a plorar i es va negar a abandonar el vehicle, Part de l'equip va haver d’aconseguir treure-la de l'estudi.
Fotograma de l’escena, amb la música de Nino Rota, que acompanya de manera encertada cada una de les històries.

La productora Dino De Laurentiis, va abandonar el projecte perquè Fellini es va negar a donar el paper principal a Paul Newman. Abans d'abandonar va suggerir a Gérard Philipe perquè pensava que Marcello Mastroianni era massa tou per encarnar Rubini,
En l’escena de la reunió d'amics, una de les noies llegeix un article on s'esmenta a Paul Newman.

El personatge Paparazzo, el fotògraf interpretat per Walter Santesso que Marcello, va originar la paraula que s'usa actualment en diversos idiomes, en el seu plural, “paparazzi”. En italià significa pardal.

El títol, s'ha quedat com qualificatiu de la vida fàcil i sense complicacions, però Fellini va dir que no va voler denunciar, satiritzar ni criticar res.

L’escena en la “Fontana di Trevi”, es va rodar al març, quan les nits encara eren fredes. Anita Ekberg va aguantar a l'aigua freda amb el seu vestit durant hores i sense problemes, en canvi, Marcello Mastroianni duia un vestit de busseig sota la roba. Tot i així sentia el fred i es va beure una ampolla de vodka i va actuar borratxo.

A la seqüència del club romà, apareix Adriano Celentano, qui més tard es convertiria en un cantant i actor molt famós a Itàlia.

A la festa dels nobles, a un castell als afores de Roma, alguns dels servents i dels convidats són interpretats per aristòcrates reals.

Utilitza del so per mostrar contrastos. En una escena, Steiner comença a tocar en l'òrgan una peça de música popular, el capellà li crida l'atenció i tot seguit interpreta un tema de Bach.
http://www.youtube.com/watch?v=N-2aOQYZ77o  a partir del  minut 6:20

Hi ha una seqüència en què es fa referència a la literatura de Nietzsche; concretament a la filosofia sobre l’aparença que disfressa les coses, la crueltat de l’existència i l’esdevenidor.
També ens recorda a “Macbeth”, de Shakespeare, en expressar la idea que la vida és tan sols una ombra que passa i “La edad de oro”, de Buñuel, o el misticisme del déu Saturn que devorà els seu fills,  en la dissociació de la figura paterna.
“De vegades, a la nit, aquesta pau i aquest silenci m’oprimeixen. Temo la pau, més que qualsevol altra cosa. Imagino que tan sols és una aparença i que oculta l’infern. Penso què veuran els meus fills demà. El món serà meravellós!, diuen; i no sé en què es basen, si només cal una trucada de telèfon perquè tot s’acabi. Hem de viure fora de les passions, dels sentiments, de l’harmonia de l’obra d’art aconseguida, seguint aquest ordre encantat. Hauríem d’estimar-nos tant per viure fora del temps, distants...distants...”

Ekberg i Mastroianni  no es van entendre a nivell personal.

Va guanyar la Palma d'Or al Festival Internacional de Cinema de Cannes  i l’Òscar al millor diisseny de vestuari (Piero Gherardi) i a la millor pel•lícula estrangera.

A Somewhere, de Sofia Coppola (guanyadora del lleó d’or del 2010), hi ha una escena en què Bob Harris (Bill Murray) veu a la televisió la seqüència de la Fontana.

“A Contracorrent Films” va editar al 2012 la versió restaurada per “The Film Foundation”, de Martin Scorsese.

El govern romà es va cansar que la gent emulés aquesta escena i la Fontana és vigilada 24hores al dia. La multa és de 400€ per als cinèfils arriscats.


Categories: , Share

3 Responses so far.

  1. ricard says:

    Cap moment en la història del cinema capta millor l'essència de la festa, de l'emoció i l'incertesa de la nit i els amors passatgers.

    Petons.

  2. pons007 says:

    La dolce vita la tinc pendent com la primera peli d'en Fellini que haig de veure, i a partir d'aquesta penso decidir si veuren més o no. Imaginat quina responsabilita que té!

  3. Pilar says:

    Ricard. A mi també m'agrada el Fellini realista.

    Pons007. Quina responsabilitat la teva, en decidir visualitzant només una cara de la moneda. Així, si aquesta peli no t'agrada, desistiràs de conèixer el Fellini oníric? ^0^