Agredolç
Marc Webb: (500) Days of Summer (500 dies junts)
Us heu sentit un dia tan feliços que us han agafat ganes de cantar o ballar pel carrer? Tom coneix a Summer. Surt al carrer absolutament feliç, es veu guapo, confia en si mateix . El món és meravellós, els ocells canten, els músics acaricien amb melodies primaverals, està embriagat pel nèctar de la dona de la seva vida, la gent amb què es creua somriu compartint la seva felicitat. Tots estan immensament feliços perquè Tom està immensament feliç, d’una manera senzilla, innocent i fins i tot previsible.
És el primer treball cinematogràfic del director, un creador audiovisual format en el terreny del videoclip. No pot amagar la seva experiència en la recerca d'atmosferes, tons i connexions amb el públic en omplir la pel•lícula de referències musicals, cinematogràfiques, literàries i artístiques.
El guió, escrit per Scott Neustadter y Michael H. Weber (La Pantera Rosa 2), es basa en part en les experiències del primer, quan va viatjar a Londres i va conèixer la noia perfecta.
Segons Scott Neustadter el guió és una cançó pop en format pel•lícula.
Al llarg de la trama es burlen de les eternes cursileries, de les sentimentals i poc estudiades convencions de les comèdies romàntiques, i busquen una manera més sincera d'explicar la història
El director de fotografia és Eric Steelberg (Juno).
Els protagonistes són Gordon-Levitt i Zooey Deschanel, que havien treballat en el drama independent Manic.
El títol és un joc de paraules entre el comptador dels dies en què va estar junta la parella, el nom de la noia (Summer) i el que passa al final. La traducció al castellà del títol se’l carrega.
El film es va presentar en el Festival de Sundance i posteriorment va aconseguir èxit comercial.
Comença amb una explícita declaració de intencions, que en certa manera ens predisposa al que veurem:
Els personatges que apareixen en aquesta pel•lícula són mera ficció, qualsevol semblança amb la realitat és mera coincidència ...
Especialment per a tu Mary Jean Smith ...
Guineu!
La història ens mostra el punt de vista sobre la relació del protagonista masculí, explicada de forma no lineal, i puntualitzada per la veu d'un narrador en off. A través de continus salts en el temps veiem, què va passar, per exemple, en el dia 190 per després passar al 55 o més tard al 404. Aquest recurs s'introdueix a través d'un gravat que no només ens indica quin és el dia en què ens trobem, sinó que un arbre dibuixat ens informa de l'estació en què ens trobem. L’estructura té a veure amb la natura dels amants.
Cal destacar en algunes seqüències el biaix literari de la pantalla dividida en dues meitats. A l'esquerra, les expectatives de Tom sobre el que passarà; a la dreta, la crua realitat. Una original i manera de mostrar sentiments enfrontats i la causa i viceversa.
Utilització (en moments puntuals) el blanc i negre.
La música cus la història. És el que uneix a Tom i Summer, el que alimenta la seva fantasia i calma la seva angoixa en la tumultuosa relació i els debats sobre els seus grups favorits, com ara el Beatles.
La banda sonora de Mychael Danna i Rob Simonsen, adquireix una aura constant de faula, solcada de cançons de rock alternatiu: Regina Spektor, The Temper Trap, The Smiths, el Pixies i She&Him. Dels últims, la protagonista, Zooey Deschanel, és vocalista.
Hi ha un vídeo altern de la cançó (why do you let me stay here) del grup She&him, en què participen els protagonistes de 500 dies ballant en un banc.
Es van eliminar diverses escenes, les quals podem veure en l’edició de DVD.
Trobem referències cinèfils a la Nouvelle Vague, Bergman y “El graduado”. http://ca.wikipedia.org/wiki/Nouvelle_vague
Una de les anotacions a una agenda universitària: Colour My Life With The Chaos Of Trouble,
fa referència a una cançó de Belle&Sebastian.
La crònica ens recorda l’estil d'Annie Hall. Ambdues aborden disquisicions sobre les relacions humanes i tenen un protagonista que repassa la seva vida preguntant-se en què va fracassar.
La sèrie de dies ens fa venir al cap “Atrapat en el temps”.
Ressenya una versió actual de l’idealisme romàntic que es va fer servir eficaçment a l'extingida sèrie Pushing Daisies. Existeix realment la persona “perfecta”? I, si existeix, què passa si la perds?
Va tenir 2 nominacions als Globus d'Or: Millor comèdia i millor actor principal de comèdia
Entrades
Em va agradar bastant aquesta pel·lícula. Una de les escasses comèdies romàntiques modernes amb cara i ulls.
Ja has vist que t'he donat un premi?
Petons.
Dies enrere ho comentava amb l'Olga, que el cine ha guanyat en efectes especials i ha perdut en històries i actuacions. Aquesta pel·lícula, però, em va agradar perquè mostra les diverses cares de l'amor i ho fa de manera innovadora. No t'adones que et dóna mecanismes de reflexió quan l'estàs visualitzant, a causa de la seva bis còmica, però arriba un moment determinat en què t'interrogues sobre el missatge que rebies...A banda de la música, que és una delícia...Curiosament hi ha una cançó de Simon i Garfunkel, igual que a ·El graduado", amb la qual la comparen com a pel·lícula generacional.
No havia vist el premi. Moltíssimes gràcies per avisar-me. Ho rebo encantada i amb sorpresa. Et reitero les gràcies!
Una abraçada!
Ben documentada fitxa tècnica.
Les comèdies, per a mi, són aigua, és a dir, no tenen prou consistència per ajudar a evadir-me, que és el que busco en cinema. Exceptuant l'obra d'art, que és per contemplar-la i extreure'n satisfacció intel·lectual i vital. Però les obres d'art sembla que el cinema ja les ha oblidades des dels anys de Visconti i Bergman.
Llavors passo al trhiller ben fet no de ciència ficció: pel·lícula o serial, que aquest sí que m'absorbeix. Són gustos, Pilar.
quin devessall de dades, enllaços i informacions pertinents Pilar! a veure si et fitxen pel programa de cine de canal 33....això si ,si em permets em quedo amb la música que cus la història!
Gràcies!
Sort dels gustos, que ens treuen uniformes i ens dóna personalitat. La meva pretensió és mostrar com veig el cine, tot fent servir una escena musical en què els actors mostrin les seves dots de cantants, ballarins..., etc. Tant se val si m'agrada el film o no; l'important és que el que esmento entretinguia la gent que hi entre i els obri la curiositat. I si tenen quelcom a dir, per a mi és un regal.
Segur que si remenes trobaràs alguns drames que t'agraden. Ho sé segur perquè fa temps que et segueixo i conec els teus gustos. ^0^
Són necessaris, Elfreelang. El cine és una barreja de moltes coses. Ui, calla, calla...No tinc suficients estudis per fer-ho. ^0^
La música d'aquesta pel·lícula és tot un encert.
Gràcies per comentar.