Revelació
John Huston: The Dead (Els morts)
Ha acabat la festa de l’Epifania. Gabriel està a la planta d’abaix possant-se les botes abans de marxar i preguntant-li a la criada per la seva dona i la crida. Mentre Gretta baixa l’escala per reunir-se amb ell. Algú comença a cantar una trista balada irlandesa i la dona es queda embadalida mentre l’escolta. El seu rostre es transforma. Hi destaquen uns ulls nostàlgics i l’expressió silenciosa de dolor que li donen una llum especial, a l’hora que la cambra mostra com la resta del seu cos s’enfosqueix. Aquest joc de llums i ombres és el símbol que alguna cosa la fa sentir-se incomplerta.
L’enfocament dels esgraons ens mostra els universos diferents en què es mou la parella, mentre Gabriel observa la impassibilitat de la seva dona atrapada en pensaments i sentiments que ell desconeix. La mira com si la descobrís per primera vegada, com si fos una pintura que l’atrau vivament, mentre intueix les emocions d’una connexió profunda que res té a veure amb ell.
Quan Gretta torna a la realitat es sobresalta en adonar-se’n de l’observació de l’espòs.
El tenor irlandès Frank Patterson va ser l'elegit per John Huston per interpretar a Bartell D'Arcy (famós tenor retirat) i és la seva veu la que s'escolta en la pel•lícula entonant "The Lass of Aughrim".
“The Dead”, és el relat que tanca l'obra Dublinesos, de James Joyce. John Huston l'utilitza per reflexionar sobre el pas del temps, l'inevitable de la decadència i la mort i la nostàlgia per l’irrecuperable.
Huston fa una versió cinematogràfica del tot fidel; es podria parlar de transposició ja que encara que introdueix alguns canvis, tots estan justificats per mantenir la intenció de Joyce en el seu relat. No ho tenia molt difícil, ja que Joyce descriu tot d’una manera molt precisa i tan sols calia transcriure el format conceptual i discursiu de novel•la al format perceptiu de guió.
A Espanya el títol el va agafar del llibre.
Huston va dirigir la pel•lícula postrat en una cadira de rodes i amb una màscara d'oxigen. Va morir tres mesos després d'acabat el rodatge.
Els Productors, evidentment, van imposar un director de reserva que no es va limitar a estar a la banqueta, sinó que transmetria les ordres del director. Era Karel Reisz, que va dirigir la pel•lícula La dona del tinent francès.
John Huston va comptar amb la complicitat dels seus fills, Anjelica i Tony Huston, com a intèrpret i guionista.
Un dels millors encerts de director i guionista va ser el fet d’introduir les últimes paraules del relat de Joyce, mitjançant un monòleg amb la veu en “off” de Gabriel.
Va ser un homenatge a la prosa de l’escriptor.
La música va ser composta per Alex North, autor de bandes sonores extraordinàries com són "Espartaco", "La calúmnia", "Cleòpatra", "El gran combat" o "El turment i l'èxtasi", que va ser nominat catorze vegades a l'Oscar i no va guanyar mai.
Actua com a fil conductor i catalitzador d'emocions; va avançant la narració de manera natural i fluida, gairebé tota ella ocupada pels esdeveniments que es van desenvolupant en la vetllada
Tant en el llibre com en el film el discurs musical està lligat a l'esfera femenina. Materialitza d’una manera indirecta significats ocults i desitjos silenciats.
Les referències a la literatura romàntica són una altra alternativa per a l'expressió femenina, fent l’ullet a Jane Austen.
Huston converteix aquest romanticisme tot incloent una escena i un personatge que no apareixen en el relat de Joyce, el senyor Grace. Aquest recita un passatge de la traducció que Lady Gregory fa a l'anglès d'un poema irlandès, "The dol of a Girl 's Heart", i ho fa amb el nom: "Broken Vows", Vots partits:
Em vas prometre una cosa que era difícil per a tu,
Un vaixell d'or sota un pal d'argent;
Dotze ciutats amb un mercat en totes elles,
I un tall fi de color blanc per la banda del mar [...]
L'ambient cultural irlandès impregna l'obra, sobretot amb la figura de la senyoreta Ivors i el seu nacionalisme empedreït.
Tampoc apareix a la novel•la l’escena en què Miss Ivors surt de la festa i diu que va a un míting republicà. Huston posa de manifest l’importància que té per a la Irlanda de l'època la lluita per la independència de Gran Bretanya (1922). Una cosa que segurament Joyce va obviar per evitar problemes amb la censura política o la policia.
En moments clau, l'ús de la càmera permet jugar amb els primers plànols del personatges de les dones, potenciant el misteri i la inaccessibilitat total als seus pensaments.
La fotografia de Fred Murphy, amb una tènue il•luminació és capaç d'evocar diferents estats d'ànim amb discreció i subtilesa. Posada en escena i fotografia componen unes imatges que recorden els colors i les atmosferes de la pintura de James Whistler. Una fotografia intimista, a estones una mica aclaparadora, que fa sentir el fred del carrer i la calor de la llar.
Va estar nominada a dos Óscar: Guió adaptat i vestuari.
A la pel•lícula hi ha abundants diàlegs, la majoria trivials, la història sembla plana i els setanta primers minuts semblen una simple introducció a l’impressionant últim quart d'hora.
Al primer fotograma hi ha una dedicatòria: "A Maricela"; una mexicana que se'n va ocupar i es va encarregar de tota la intendència de la residència que el director tenia a Mèxic, concretament a Las Caletas, Port Vallarta.
http://www.youtube.com/watch?v=mBCP7EGLVMc&list=PL601EE6E270646504 (la podeu veure en aquest enllaç)
Un periodista, en assabentar-se que la pel•lícula era un projecte antic de Huston, li va preguntar si no ho havia fet abans perquè li faltava finançament. Aquest li va respondre:
- No, em faltava silenci.
Sembla ser que la història de la cançó “The las of Aughrim “ La jove de Aughrim, amb què il•lustro el post, se la va explicar a James Joyce la seva dona Nora Barnacle, natural de Galway. Allà va tenir un amant que se la cantava i que va morir de pulmonia després d'un trist comiat en una nit freda i plujosa, en què li va dir que no volia continuar vivint si ella es traslladava a la capital.
http://www.youtube.com/watch?v=IxsUsu94evU cançó representada amb uns dibuixos
Adaptació teatral, nominada als premis Tony de l’any 2000.
Entrades
Primer de tot! sempre em fascines amb tanta informació! ets increïble!
I després, m'agrada del vídeo del principi, veure, que encara que el marit no entengui que coi deu estar pensant la seva dona, no l'interrompi. Penso que és una mostra de gran respecte cap a ella.
Però després, llegeixo els subtítols del monòleg final i ... se'm posa la pell de gallina... el respecte es torna distància i tanta distància no m'agrada.
La pròxima peli, una d'alegre, no? :)
Gerònima. Això de les comparacions i les indagacions m'ha agradat sempre.
Trobo correctíssima la teva interpretació del vídeo, la qual canviaràs quan vegis la pel·lícula. La societat reflectida tenia molt diferenciats els rols dels homes i les dones. Aquestes eren menystingudes i els primers es permetien fins i tot fer comentaris masclistes que no tenien res a veure amb la realitat.
El tractament de la dona, tant en el llibre com en la pel·lícula és màgic. Una cosa és el que diuen els homes i altra la que percebem al mig de les converses-preludi.
D'acord, Gerònima. El proper dijous analitzarem una escena molt esbojarrada, d'una pel·lícula divertida, amb una música superba!!! Ja em diràs. ^0^
Se m'oblidava...Si veus al Jaume Benavente, dóna-li records de la Pilar, del club de lectura del Casal de Vilafranca. ^0^
Pilar avui si que trec el nas aquí, perquè has comentat una de les pelis que més m'agraden...Com que la tinc en vídeo, me la miro moltes vegades i sempre m'enamora...
L'escena de la cançó irlandesa i la baixada per les escales de la protagonista immersa en els seus records, sempre em produeix un calfred...
També m'agrada molt la reflexió del marit, al final, mentre mira per la finestra, els flocs de neu que cauen en la foscor de la nit...
Petonets.
Un dels millors finals de la història del cinema.
Magnífic, Pilar, el tractament que has fet d'una de les pel·lícules més perfectes que he vist en ma vida. I quina feinada que has tingut a documentar-te! Gracies!
Una forta abraçada!
Al veure el títol ja he pensat en Joce, perquè "Dublinesos" és un llibre que em va agradar força. La pel.lícula no l´he vista, o si ho he fet, fa molts anys, quan del John Ford només em mirava les de l´Oeste. A Irlanda també va gravar "The quiet man", que fa poc vaig revisitar.
Al teu costat, els de la Imbd fan riure.
Et fixes tan amb tots els detalls de la pel·lícula que vols dir que la gaudeixes? ;)
M. Roser. M'alegra haver-te encertat el gust. La neu que tot ho tapa té tantes metàfores...
Ricard. La del planeta dels simis, tampoc està malament, eh? ^0^
Galionar. L'he fet el tractament literari que mereix. ^0^ Gràcies pel gaudi de converses al teu blog, epecialment per la que va generar aquest post, filla del meu silenci.
Estranger. L'haures de veure o revisionar. Segur que en trobes un munt de coses en què pensar.
Gràcies.
Pons 007. Sempre en gaudeixo de les meves aficions. La del cine em fascina, encara que les pel·lícules no siguin del meu gènere favorit. Aquesta, per exemple, la vaig veure atreta pel llibre que considero una joia i no em vaig empenedir.
Jaume Benavente? On l'he de veure?
I miraré la peli sencera! :)
Gerònima. A la fira de novel·la negra, on volies anar.
Espero que t'agradi!