Background

Tel·lúric



Picnic en Hanging Rock: Peter Weir


Dissabte, dia de Sant Valentí de 1900. Despunta l’albada i la poesia s’escampa per tot arreu. La veu de Miranda sobrevola l’evocador paisatge i s’eleva fins al cim més alt de Hanging Rock.
Les noies s’abillen. Es renten la cara; Miranda ho fa amb pètals de flors. Intercanvien els regals de postals i roses, com a preludi de la sortida al lloc edènic on celebraran la festa de l’amor.
Des del reflex del mirall, Miranda, ens convida a qüestionar-nos la realitat i a entregar-nos a Morfeu; l’eloqüència del seu pensament ens esperona a viatjar més enllà dels nostres llambrejos, amb l’ajuda de la imatge callantívola del galop del cavall d’una cançó.
Sarah la mira esglaiada i fascinada, en un estat de trànsit que l’allunya de qualsevol cosa fora de la delicada bellesa tel•lúrica de l’amiga i la sotilesa que transmet. Una sensació de boirina s’apodera de l’escena, sense saber com. Sura la calma dins la naturalesa oberta d’una faula reflectida al mirall, on podem aprendre o descobrir alguns secrets, sense accedir mai al nucli del misteri.

What we see
Tot el que veiem

and what we seem
o semblem

are but a dream...
no és més que un somni...

a dream within a dream.
un somni dins d'un somni.


La banda sonora utilitza la música clàssica adaptada de Bach i la música New age composta per Gheorghe Zamfir i Bruce Smeaton, amb les reminiscències ètniques de la flauta de Pa.
La música d’Smeaton, amb un abús intencionat de la flauta i  la fotografia de Russell Boyd, atorguen un to bucòlic i sensual que es trenca lentament amb l’aparent amenaça del paisatge.

Adaptació de la novel•la homònima de Joan Lindsay que, segons assegurava, estava basada en fets reals.
Al cap d’uns anys de publicar-la, l’autora lliurà un capítol final, el 18, al seu editor, perquè hi fos afegit després que morís. Aquest capítol estava inclòs en la novel•la original, però el suprimiren, deliberadament, per crear més misteri.

Tercera pel•lícula en la filmografia de Peter Weir i una de les primeres del continent australià que s’exhibiren a nivell internacional. Obrí una línia nova en el gènere fantàstic, però les possibilitats expressives que introduí no les va adoptar gairebé ningú.
Als anys 60, el país tan sols havia produït 13 pel•lícules; en la dècada de Pícnic...,es van estrenar 134. D’aquesta manera començà un cicle de cintes d'època que, amb una estètica clàssica, de bellesa lírica, subratllaven el temperament australià mitjançant la recreació històrica i el tractament del paisatge.

Peter Weir, durant la primera etapa de la seva carrera, mostrava una mena d'obsessió per contrastar cultures. El xoc entre l'aborígena australiana i els costums assimilats pels colonitzadors anglesos es feu visible al film. Col•loca marcadors de la cultura europea, cotilles, rellotges, una rèplica local d'una mansió anglesa del segle XVIII, a l'interior australià, tot aconseguint que els personatges es vegin desvalguts al mig del paisatge.

Utilitza diverses tècniques per transmetre les capes de la història; la del rostre en el mirall de l’escena que he fet servir a la introducció, ens fa sentir com si estiguéssim en una altra dimensió.

Juga amb el llenguatge dels volums: els corbs defineixen el natural; els rectilinis caracteritzen l'ambient hieràtic en què es mouen els personatges.

Recorda a Nietzsche "El naixement de la tragèdia". Els impulsos antagònics que es troben presents en l'ànima humana. El filòsof anomena apol•lini-dionisíac al seu doble contraposat. Tots dos, Apol•lo i Dionís, són diferents, sempre discordants. Compara aquests dos instints amb els estats de la son i l'embriaguesa.

La intensa càrrega simbòlica, sota una transparència palesa, ens introdueix en un ambient chejovià. El començament idíl•lic del dia es va carregant d’irracionalitat a mesura que avança i transforma la vida dels personatges, quasi tots femenins, que emmudeixen presos d’una total indiferència.

Una anècdota que contribueix a aprofundir més el misteri és la relatada pels integrants de l'equip de filmació.
Després d'una sessió del rodatge en què res sortia bé, Ann Louise (Miranda),  vagà pel bosc perquè volia estar sola. En tornar declarà el que causà preocupació i sorpresa als integrants de l'equip:
"Vaig caminar una estona i de sobte em vaig adonar que algú em seguia. En girar-me vaig veure una dona vella que se m'acostava. No vaig sentir por. Immediatament vaig reconèixer a Joan Lindsay. S’hi acostà i m’abraçà una llarga estona, tot dient molt emocionada, “Oh, Miranda, fa tant de temps! “.  Plorava. Vaig sentir molt real, el que ella sentia. "

L'estètica recorda les pintures del segle XIX.
Pintura
Fotograma
Miranda, Irma i Marion, evoquen les tres gràcies, que ballen en assistència a Venus, a “La Primavera”, de Sandro Botticelli: http://www.abm-enterprises.net/primavera.html
Fotograma
Miranda és definida com un àngel de Boticcelli i Peter Weir fa servir específicament la imatge del naixement de Venus.:
“Un dimanche après-midi à l'Ile de la Grande Jatte”, de Georges Seurat:

La bellesa etèria i l’enigmàtic somriure de la protagonista, recorda la mirada còmplice de la màscara de la mort de “L'inconnue de la Sena” (La desconeguda del Sena), que casualment va morir al voltant de 1900 a París.

Ingrid Mason (Rosamund), fou l'actriu originalment triada per donar vida a Miranda.

El fos en negre del final, junt amb l’adagi de piano de Beethoven, concert N º 5 (emperador), deixa una sensació de pèrdua de la joventut i de la virtut.
Peter Weir posteriorment recreà aquesta impressió en l'escena final del llargmetratge “Gallipoli”.

Recorda també l'efecte produït per Jane Campion (el Piano) en la seva primera obra “Dos amics”, on la història acaba en el passat i fa sentir el dolor de l’envelliment i el pas del temps.

Tambè recorda “Les Verges suïcides”. El caràcter introvertit dels que esperen la mort.

"Foxfire" del 1996 i la guanyadora del festival de Donosti 2012, ens la recorden.

Reflecteix la societat de “El club dels poetes morts”, encara que explicada de manera diferent. La directora del Col•legi és un precedent femení del director d'El club dels poetes morts. Hi ha alguns temes comuns entre ambdues: la poesia, l'amistat i el suïcidi.

Al 1969, un estudiant de 14 anys, Tony Ingram,  va fer una versió del llibre, un curtmetratge de sis minuts anomenat The Day of St Valentine, del qual van estar a punt d'usar-se fotografies per acompanyar una de les múltiples reedicions australianes de la novel•la.

Al 1987, el capítol 18 es va donar a conèixer en una projecció especial de la pel•lícula

L'edició director s cut en DVD de 1998, tallava set minuts del film original, en un desig exprés de Peter Weir de mantenir el misteri del film.

Tot aprofitant la mística aconseguida, una altra escriptora, Yvonne Rousseau, publicà un llibre periodístic i best-seller, anomenat "Els crims de Hanging Rock".

El 14 de febrer de 1900 va ser dimecres, no dissabte. Probablement l’escriptora, obsessionada amb el temps, utilitzà el calendari julià en lloc del gregorià.

Per a molts estudiosos de l'obra, la desaparició de les noies és la culminació d'un procés de maduració sexual de les joves en el marc d'una Natura en ple apogeu creador.

Al 1998 Brett McKenzie, que ha investigat durant anys el llibre i el film tot intentant desvetllar el misteri, publicà el que ell anomenà "la seva tesi" dels fets: suggereix que les nenes i la professora van ser sepultades per un dels allaus o despreniments de roques que ocasionalment ocorren als vessants del promontori.

Adrià Cañameras, pastisser i fotògraf analògic, cita el fotògraf David Hamilton i la pel•lícula de Weir com a fonts d'inspiració del vídeo de The Sun, The Trees, el nou single de Russian Redy una de les cançons més rítmiques, i lluminoses de Fuerteventura. Va ser rodat a Port Lligat.
http://vimeo.com/27044236  Crec que aquest apunt t’agradarà, País secret! ^0^

La banda britànica Slowdive, amb la cançó “Quan el sol colpeja”, fa al•lusió a la pel•lícula.

Daniel Zaitchik  cantant, compositor i escriptor de teatre, feu una adaptació musical.

Stephen King la inclogué entre les millors pel•lícules de misteri en l’assaig sobre literatura i cinema d'horror, “Dansa macabra”.

Categories: , Share

7 Responses so far.

  1. pons007 says:

    no m'estranyaria que situada la peli a austràlia on qualsevol animal es verinós i es pot carregar a les estudiants...

  2. Pilar says:

    No va d'animals verinosos, la pel·lícula. L'Austràlia reflectida té més a veure amb el paisatge.

  3. La pel·licula em sembla d´aquelles que no en fas prou amb visionar-la una vegada per a captar o entendre la complexitat dels símbols, de la mitologia i el paisatge. Sort que ara et tenim a tu que ens vas guiant;-)
    No l´he vista, però em fa l´efecte que tractan amb preciosisme tots els detalls, per això em fa la sensació que té els tempos molt llargs.

    Ah, gràcies pel video! Veig a una que conec, una boja que tot sovint passeja per aquells verals camps a través o roques avall fent la cabreta. El que no ha provat és tirar-se a l´aigua vestida. Ho deixo pel bon temps :-)

    Bon dia margarita!

  4. m'ha agradat molt llegir-te....ui els versos d'Alla Poe....dream ....molt documentat i ben fet Pilar...tel·luric sí......una abraçada! i bon cinema!

  5. ricard says:

    "Picnic en Hanging Rock" és un clàssic del cinema fantàstic i un títol de culte. Va posar en el firmament el nom de Peter Weir, un director indispensable, que va tornar a abordar la relació entre els homes i la natura en títols posteriors: "La última ola" (1977), "La costa de los mosquitos" (1986), o, en certa mesura, "Master and Commander" (2003) i "Camino a la libertad" (2010).

    Molt bon post, Pilar. Petons.

  6. Macondo says:

    Acabo de veure-la ara mateix, ara hauré de llegir-me el llibre amb l'últim capítol inclòs. De segur que resoldre el misteri no és cabdal per gaudir de la peli.
    Es juga amb el misteri de les muntanyes sagrades aborígens i s'entremescla amb el refinament i preciosisme de la cultura anglesa i colonial. Fa temps vaig escriure un petit apunt sobre la cultura aborigen australiana http://perspectives-eines.blogspot.com.es/2011/08/cosmogonia-australiana.html
    T'agraeixo la recomanació per a la tarda rúfola de dissabte, s'adeia amb el temps d'avui.

  7. Pilar says:

    País secret. Tens raó. És d'aquelles que veus més d'una vegada i ho fas per motius diferents. Parlo subjectivament, és clar. La primera vaig captar la simbologia de la naturalesa en general. En una altra ocasió, vaig atendre al clam de la naturalesa femenina. Posteriorment, vaig captar els símbols de la història d'un continent...Al dia d'avui, continuo darrere del misteri que em fa néixer les ganes de saber i de preguntar...tal vegada hauria de dir de preguntar-me.
    És una pel·lícula cuidada fins al límit. Ja veus que hi ha poesia dels grans, l'ambigüetat humana, barreja de música clàssica i new age, pintura...
    Sabia que el vídeo t'agradaria. Fins i tot l'has fet servir! Com m'agrada!

    Elfreelang. M'acontenta que t'agradi. En l'anterior entrada havia un punt que potser no has vist...Si algun dia el llegeixes segur que somrius.
    es coses arrelades a la terra són les millors. Gràcies per l'abraçada. Bon cinema i qualsevol de les arts que aconsegueixen emocionar-nos!

    Ricard. Qui li havia de dir a Weir que es convertiria en un clàssic? De les seves pel·lícules m'agrada especialment "L'any que vam viure perillosament" i aquesta. llàstima que no hagi tocat més la ficció.

    Macondo. L'has vista? UALA!!! Això li dóna molt de sentit al que escric sobre el cine. També m'agrada la sensació que m'has fet sentir que no passa tan desapercebut aquest blog, des que li vaig donar el gir.
    Si et ve de gust llegir el llibre, fes-ho, però com tu dius no cal per gaudir de la pel·li.
    Jo percebo el misteri de les muntanyes sagrades com al millor teló de fons d'una evolució. Aquesta tant pot ser humana com històrica. Les característiques de les noies s'assemblen molt a les del continent. lluiten per aconseguir que agafi forma el rectilini i per lliurar-se de l'opressió.
    Gràcies per l'enllaç!