Background

Mudesa





Le Ball (La sala de ball): Ettore Scola



Som al 1945, època de postguerra. Els colors i la música de la “Blue Boys Band”, ho vesteixen tot de festa. L’escuma de la Coca Cola, encara que el seu sabor no agradi al bàrman, acompanya el creixement imperialista dels EE. UU. A la pista, el jazz compassa  el moviment dels cossos que el descobreixen. El nazisme ha estat vençut per francesos, anglesos, soviètics i nord-americans; aquests últims tot ho envaeixen amb la seva cultura.
Posteriorment canvia el ritme ajudat per la música del cinema i les vestimentes d’una de les parelles. Tot seguit comença a sonar el rock and roll que deriva en “La vie en rose” d'Edith Piaf, que un soldat respira amb l'ajuda d'una trompeta.
Quedava temps, encara, de la nova cultura emergent.

El director és també coguionista.

Antecedint i precedint aquesta escena, que mostra una etapa de la història de França, han hagut i n’hi ha d’altres, en el context d'una sala de ball que s'adapta i readapta una i altra vegada, com pot, i amb l’ajuda d’uns ballarins, als nous temps. Les etapes representades van des del 1936, amb la celebració de la victòria del Front Popular francès, fins al 1983, en què triomfa el consum i l’individualisme.

L’obra es desencadena amb un “flash back” que dóna un salt fins a cinc dècades abans. Així s’aconsegueixen espais buits en el temps.

La seva estructura és cíclica ja que el moment temporal de l'inici és el del final. Les escenes es diferencien perquè a l'inici els personatges es presenten i al final s'acomiaden.

És una història disgregada. Els actors no passen per una situació inicial, un nus i un desenllaç sinó que els episodis tenen un principi i un final, i estan tractats de manera seriada. La connexió s’estableix mitjançant les relacions entre els personatges i l'espai.

Les campanes s'utilitzen com a element simbòlic per anunciar l'alliberament de París, al 1944 i el bàrman encén els llums en senyal de victòria.

El planter protagonista canvia els rols al llarg de la pel·lícula, excepte dos que romandran interpretant els mateixos papers. No obstant això, el temps els canvia a tots.

La manca de diàleg fa que l'ús de la simbologia, junt amb el peculiar comportament dels personatges, tinguessin tot el pes de la història.

La pel·lícula havia comptat amb un guió extens. Segons explica el director, al costat de Scarpelli i Maccari, va escriure totes i cadascuna de les frases que els personatges havien de pensar mentre ballaven.

Els actors pertanyen a la companyia del Théâtre du Campagnol, que amb la seva expressió corporal tot seguint el ritme dels diferents balls de moda segons l'època, són capaços de transmetre diverses emocions.

Va ser un repte per al director adaptar l’obra de teatre al cine, però sortosament comptava amb els mateixos intèrprets.
Existeix la paradoxa que, presentada per Algèria, va ser nominada a l'Oscar en la categoria de millor pel·lícula en llengua no anglesa, tot i que no es pronuncia ni una sola paraula més enllà de les llengües universals de la música i el ball.

Hi ha una escena en què podem llegir el titular d’un diari que fa referència a Espanya.

Es va filmar a la sala de ball del soterrani de l'actual restaurant “La Coupole”, al Boulevard Montparnasse de París.

Tot i que sembla un espai tancat, hi ha espais oberts fins i tot de imatge, els quals dificulten el rodatge.

Per realitzar aquest film, Ettore Scola es va inspirar en Kontakthof, un famós muntatge de la coreògrafa Pina BauschScola.
És una coproducció entre França, Itàlia i Algèria.

“The Artist's” (L’artista), de Michel Hazanavicius, pel·lícula actual guanyadora de cinc òscars, ens recorda “Le ball”, en la seva exploració del passat.
L’escena primera, on es van presentant tots els personatges amb l’ajuda d’un mirall (pren nota, Eutrapèlia), és fantàstica. Ja la vaig fer servir, però, en una entrada literària del blog. Aquí:





Categories: , Share

8 Responses so far.

  1. Quines disseccions Pilar!

    Felicitats!

  2. sa lluna says:

    Aquí no puc obrir els enllaços, ho faré més tard ... encara que amb el teu text gairebé no cal. De vegades diem tantes coses sense parlar... Avui, les teves paraules han omplert la pantalla amb la història d'aquesta pel · lícula i l'he vist sense necessitat de veure-la.
    La màgia dels silencis!
    La màgia de les paraules!

    Bessets, nina ... i bon dia!

  3. Pilar says:

    Quadern de mots. Gràcies!


    sa lluna. Catxis...Haig de treballar el tema dels enllaços. Aquest senyor blogger és un pessat i no sap fer les coses gaire bé.
    És una pena que no hagis pogut veure la perfecta ratlla que una noia es pinta a la part del darrere de les mitges, per tal que semblin de seda. ^0^
    El respir de la trompeta és fantàstic!!!
    Sí. De vegades es diu més amb els silencis que amb les paraules ja que el silenci conté tots els sons inventats i no inventats...I no erra en emetre-los.

    PETONS!!!

  4. ricard says:

    Aquesta pel·lícula em va agradar moltíssim!

    Petons.

  5. Montse says:

    jo repeteixo (de tant en tant val la pena dir-vos-ho) que encara que no piuli, hi sóc, us llegeixo, m'encanteu... què més vols que et digui? parlo en plural perquè sou molts i moltes, els qui llegeixo en silenci. Una abraçada!

    Magnífica "Le bal"!!!

  6. Pilar says:

    ricard. A mi, que m'agrada la història, em va deixar bocabadada en veure com l'explicava. Res a veure a la manera en quiè me la van ensenyar.

    Montse. ^0^ PETONS!

  7. ostres m'ha encantat! no he vist la peli, però l'hauré de veure.
    la darrera escena insuperable, el so de la trompeta, sol, i mentre les parelles ballant.. esplèndid!
    com guanya el cine quan només és cine..:)

  8. Pilar says:

    Lolita lagarto. Si la vols veure, està sencera al youtube.
    El cine quan només és cine...Has vist Nosferatu? ^0^