Mudesa
Le Ball (La sala de ball): Ettore Scola
Som al 1945, època de postguerra.
Els colors i la música de la “Blue Boys Band”, ho vesteixen tot de festa. L’escuma
de la Coca Cola, encara que el seu sabor no agradi al bàrman, acompanya el creixement
imperialista dels EE. UU. A la pista, el jazz compassa el moviment dels cossos que el descobreixen.
El nazisme ha estat vençut per francesos, anglesos, soviètics i nord-americans;
aquests últims tot ho envaeixen amb la seva cultura.
Posteriorment canvia el ritme ajudat
per la música del cinema i les vestimentes d’una de les parelles. Tot seguit comença
a sonar el rock and roll que deriva en “La vie en rose” d'Edith Piaf, que un
soldat respira amb l'ajuda d'una trompeta.
Quedava temps, encara, de la nova
cultura emergent.
El director és també coguionista.
Antecedint i precedint aquesta escena,
que mostra una etapa de la història de França, han hagut i n’hi ha d’altres, en
el context d'una sala de ball que s'adapta i readapta una i altra vegada, com
pot, i amb l’ajuda d’uns ballarins, als nous temps. Les etapes representades van
des del 1936, amb la celebració de la victòria del Front Popular francès, fins
al 1983, en què triomfa el consum i l’individualisme.
L’obra es desencadena amb un “flash
back” que dóna un salt fins a cinc dècades abans. Així s’aconsegueixen espais
buits en el temps.
La seva estructura és cíclica ja que
el moment temporal de l'inici és el del final. Les escenes es diferencien
perquè a l'inici els personatges es presenten i al final s'acomiaden.
És una història disgregada. Els
actors no passen per una situació inicial, un nus i un desenllaç sinó que els
episodis tenen un principi i un final, i estan tractats de manera seriada. La
connexió s’estableix mitjançant les relacions entre els personatges i l'espai.
Les campanes s'utilitzen com a
element simbòlic per anunciar l'alliberament de París, al 1944 i el bàrman
encén els llums en senyal de victòria.
El planter protagonista canvia els rols
al llarg de la pel·lícula, excepte dos que romandran interpretant els mateixos
papers. No obstant això, el temps els canvia a tots.
La manca de diàleg fa que l'ús de la
simbologia, junt amb el peculiar comportament dels personatges, tinguessin tot
el pes de la història.
La pel·lícula havia comptat amb un
guió extens. Segons explica el director, al costat de Scarpelli i Maccari, va
escriure totes i cadascuna de les frases que els personatges havien de pensar
mentre ballaven.
Els actors pertanyen a la companyia
del Théâtre du Campagnol, que amb la seva expressió corporal tot seguint el
ritme dels diferents balls de moda segons l'època, són capaços de transmetre
diverses emocions.
Va ser un repte per al director
adaptar l’obra de teatre al cine, però sortosament comptava amb els mateixos
intèrprets.
Existeix la paradoxa que, presentada
per Algèria, va ser nominada a l'Oscar en la categoria de millor pel·lícula en
llengua no anglesa, tot i que no es pronuncia ni una sola paraula més enllà de
les llengües universals de la música i el ball.
Hi ha una escena en què podem llegir
el titular d’un diari que fa referència a Espanya.
Es va filmar a la sala de ball del
soterrani de l'actual restaurant “La Coupole”, al Boulevard Montparnasse de París.
Tot i que sembla un espai tancat, hi
ha espais oberts fins i tot de imatge, els quals dificulten el rodatge.
Per realitzar aquest film, Ettore
Scola es va inspirar en Kontakthof, un famós muntatge de la coreògrafa Pina
BauschScola.
És una coproducció entre França,
Itàlia i Algèria.
“The Artist's” (L’artista), de Michel
Hazanavicius, pel·lícula actual guanyadora de cinc òscars, ens recorda “Le ball”,
en la seva exploració del passat.
L’escena primera, on es van
presentant tots els personatges amb l’ajuda d’un mirall (pren nota, Eutrapèlia),
és fantàstica. Ja la vaig fer servir, però, en una entrada literària del blog.
Aquí:
I aquí la tercera: http://aencesadellum.blogspot.com.es/2011/12/traspas.html
Quines disseccions Pilar!
Felicitats!
Aquí no puc obrir els enllaços, ho faré més tard ... encara que amb el teu text gairebé no cal. De vegades diem tantes coses sense parlar... Avui, les teves paraules han omplert la pantalla amb la història d'aquesta pel · lícula i l'he vist sense necessitat de veure-la.
La màgia dels silencis!
La màgia de les paraules!
Bessets, nina ... i bon dia!
Quadern de mots. Gràcies!
sa lluna. Catxis...Haig de treballar el tema dels enllaços. Aquest senyor blogger és un pessat i no sap fer les coses gaire bé.
És una pena que no hagis pogut veure la perfecta ratlla que una noia es pinta a la part del darrere de les mitges, per tal que semblin de seda. ^0^
El respir de la trompeta és fantàstic!!!
Sí. De vegades es diu més amb els silencis que amb les paraules ja que el silenci conté tots els sons inventats i no inventats...I no erra en emetre-los.
PETONS!!!
Aquesta pel·lícula em va agradar moltíssim!
Petons.
jo repeteixo (de tant en tant val la pena dir-vos-ho) que encara que no piuli, hi sóc, us llegeixo, m'encanteu... què més vols que et digui? parlo en plural perquè sou molts i moltes, els qui llegeixo en silenci. Una abraçada!
Magnífica "Le bal"!!!
ricard. A mi, que m'agrada la història, em va deixar bocabadada en veure com l'explicava. Res a veure a la manera en quiè me la van ensenyar.
Montse. ^0^ PETONS!
ostres m'ha encantat! no he vist la peli, però l'hauré de veure.
la darrera escena insuperable, el so de la trompeta, sol, i mentre les parelles ballant.. esplèndid!
com guanya el cine quan només és cine..:)
Lolita lagarto. Si la vols veure, està sencera al youtube.
El cine quan només és cine...Has vist Nosferatu? ^0^