Background

Moments




Breakfast at Tiffany's (Desdejú amb diamants): Blake Edwards (Dedicada a Sa Lluna) ^0^


Paul tecleja la seva vida en la màquina d'escriure, quan una senzilla melodia entra per la finestra i l’impulsa a deixar de fer-ho. Asseguda a l’empit de la finestra que dóna a l’escala de incendis, Holly emet amb suau malenconia, els ecos de la soledat i el desempar, abraçada a la pàtina de tristesa continguda en les notes musicals.

Aquesta escena, considerada fonamental dins del cinema mundial, va estar a punt de ser eliminada de la pel•lícula. Sort que Audrey Hempur va insistir i al final va aconseguir que no fos així.

Henri Mancini i Johnny Mercer van haver de compondre Moon River en una sola octava perquè la protagonista la pogués cantar sense dificultat.
Tot i tenir diverses nominacions als Òscar, només  va guanyar el de la millor banda sonora i el de la millor cançó: Moonriver. A la cerimònia de lliurament dels premis Andy Williams va interpretar-la.

La cançó cus la pel•lícula, cantada per Holly, xiulada per Paul, reproduïda pel tocadiscs de la protagonista i s'escolta en les festes que organitza a casa. La partitura diferencia la part festiva de la romàntica i acompanya la història d'amor entre els dos personatges centrals.

És l'adaptació lliure de la novel•la: Breakfast at Tiffany 's, escrita per Truman Capote. Van convertir un relat sòrdid en una comèdia romàntica. La Holly Golightly bisexual del llibre que fumava herba, havia exercit la prostitució i havia patit un avortament, no es podia representar de manera explícita en la pantalla. Aquests episodis “foscos” són silenciats o referenciats molt a la lleugera.

La novel•la es desenvolupava al 1943 i la versió cinematogràfica als anys seixanta, per apropar la història a un temps més liberal. Tot i així, es va esborrar la condició bisexual de la protagonista perquè Audrey Hepburn no es sentís incòmoda amb el personatge. No van poder evitar, però, problemes amb la moralitat de l’època.

Truman Capote volia com a protagonista de l’adaptació a la pantalla gran a Marilyn Monroe, però aquesta no va acceptar el paper perquè no s'associés el seu nom a la d'una noia de vida alegre, tot just quan es trobava immersa en un procés de canvi de imatge.
L’escriptor va reconèixer que el personatge de Holly i les seves circumstàncies estava basat en la pròpia vida de Marilyn Monroe.

Audrey li va donar al personatge una sofisticació i una imatge que s'ha convertit en una icona gràcies  a l’aspecte físic i al vestuari dissenyat per Givenchy. Els models creats per al personatge destaquen la seva elegància i l'aparent fragilitat del seu cos, de línies discretes i femenines, el qual s'adeia amb la imatge de la Holly imaginada pel guionista, tan diferent de la dona de la novel•la original.
El famós vestit negre que llueix en l’escena del principi el van subastar per 607.720 euros, batent el rècord de licitació per un vestit de cinema. Els beneficis es van lliurar a City of Joy, una organització humanitària situada a Calcuta.
La notícia:

Sobre la interpretació del personatge, Hepburn va dir: "Sóc introvertida. Actuar per a ser una noia extravertida és la cosa més difícil que he fet mai".

L'escena inicial va ser un turment per a la protagonista perquè es va rodar davant centenars de vianants que xafardejaven al darrere i perquè, en realitat, odiava els pastissets danesos i no els van voler canviar per un gelat.

L'escena final, segons va explicar l’actriu, va ser "la més desagradable" de la seva carrera. No s'entenia molt bé amb Peppard. Després serien amics fins a la mort de l'actriu.

El protagonista George Peppard, tampoc havia estat la primera opció. Volien a Steve McQueen i posteriorment a Paul Newman. Quan, anys més tard, se li va preguntar  a aquest últim per la seva negativa va dir: Si ho hagués fet no hauria pogut triar un regal per Joan a Tiffanys. Està clar que tots els diamants eren d'Audrey, entre ells el personatge de Holly.

La inclusió de Mickey Rooney com el senyor Yunioshi, l'irascible veí oriental de Holly, va generar força polèmica. Alguns crítics van acusar el film de racista, per presentar un estereotip còmic dels orientals. Edwards, el director, considerava que Yunioshi contribuïa a temperar una mica la malenconia del film.
Curiosament, aquest va ser l'únic membre del repartiment que va agradar a Truman Capote.

L'escena que recull una festa a l'apartament de la protagonista, va ser pràcticament improvisada en el plató de rodatge. Els actors es van emborratxar de veritat.

Aquesta escena fa referència a “The party” (La festa).

Hi ha multitud de símbols referits a l'espai que ocupen els personatges i els objectes amb els quals es relacionen: Paul i el gat viuen sota la protecció d’una dona; la màquina d’escriure de Paul no té cinta fins que Holly li’n regala una i li dóna l’oportunitat de crear; la roba elegant la duen en els episodis negatius que viuen; l’escala de incendis i un carreró uneix els protagonistes, d’esquenes a la resta del món...
Faig menció a part de Doc, marit enamorat d'una Lullama que ja no existeix, entestat a domesticar animals salvatges ferits, o el cor d'una joveneta inquieta, incapaç d'aprendre que són inabastables. Aquest paper el va protagonitzar l’aristòcrata espanyol José Luís de Vilallonga.

La casa és un típic apartament novaiorquès de 4,5 metres d'ample i va ser utilitzada com a escenari per filmar les escenes d'exteriors de la pel•lícula. Les escenes d'interiors es van gravar en els estudis i el que veiem no és l’interior de l'apartament.

Orangey, el gat, va actuar en “Rhubarb"(El gat milionari), pel•lícula de 1951 dirigida per Arthur Lubin.

La postura inamovible del director de no canviar el final, tot i l’opinió en contra de l’escriptor, va permetre un dels finals més gloriosos de la història del cinema.

Quan Audrey Hepburn va morir, la joieria Tiffany va retre-li un homenatge, tot col•locant una placa en què feia esment a la famosa cançó de Moon River: A la nostra amiga Huckleberry.

Richard Quine, amic personal d'Edwards, qui va ser el seu guionista i ajudant de direcció en alguns títols, recorda en la seva pel-lícula: Encontre a París, l’última escena de Desdejú amb diamants. El protagonista, un guionista (William Holden), explicava a la seva secretària (Audrey Hepburn) una escena d'amor sota la pluja en què hi ha un gat.

Quan Selina Kyle (Catwoman) está a la estación i intenta fugir, el seu vestuari és un homenatge a Audrey Hepburn.

L’any 2001, Deutsche Post, el correu alemany, imprimí 14 milions de segells postals amb la cara d'Audrey Hepburn caracteritzada com Holly Golightly. Però el servei postal alemany no tenia els drets d'imatge i el tiratge va ser destruït. Només es van salvar 6 plecs de deu segells cadascun i ara valen una fortuna.

Sam Wasson, un historiador, publicà amb èxit:  fith Avenue, 5 AM: Audrey Hepburn, Breakfast at Tiffany 's and the dawn of the modern woman'.

Hi ha una paròdia de José Mota:

Avui, ja que m'he permés la llicència de publicar i "no tocava", em permeto també la llicència de posar el punt i final del post amb un diàleg de la pel-lícula, que m'encanta:


- Coneix vosté els dies en què tot es veu de color vermell?


- Color vermell? Segur que vol dir color negre.


- No, es pot tenir un dia negre quan una s'engreixa o ha plogut més del compte, llavors et sents trista i res més. Però els dies vermells són terribles, de repent es té por i no se sap per què.  En aquests moments l'única cosa que abelleix fer és anar a  Tiffany’s,  perquè no t'hi pot passar res de dolent.

Estic segura que t'agrada aquest final, Carme Rosanas! ^0^





Categories: , Share

11 Responses so far.

  1. I tant que m'agrada aquest final, I del Pilar Valero! :)

    Clar que jo, ell lloc on crec que no em pot passar res de dolent, el tinc molt més a prop. Aquí, al teu blog! ;)

    Gràcies, preciosa... repartint somriures sempre!

    M'ha semblat molt dura la vida d'actriu: menjar coses que no t'agraden, passar vergonya i pitjor... rodar amb un tio que no t'entens i no t'agrada i haver de besar-lo sota la pluja amb un gat entremig! :D

    Confesso públicament que no he clicat tots els enllaços... però és que avui anem a sopar a cas a d'uns amics i... potser se'm faria tard! he, he, he...

    Abraçades... però sense gat! :D

  2. Pilar says:

    Carme. Quin fard de llegir t'has fet! ^0^ Gràcies! Que vagi molt bé el sopar. Sàpigues que hu haurà catànies i cava, quan hi tornis a veure els enllaços. Somric.

  3. PS says:

    Doncs jo estava embastant un post amb el mateix títol que el teu i dic...no pot ser possible!! Vinc a mirar què dius i em trobo amb l´àngel de la Holly cantant el Moonriver i els ulls blaus de´n Paul!!! Em quedo una bona estona aquí!

    Ara ja no sé ni què volia escriure jo...
    Gràcies pel "moment" ;-)

  4. Si hi ha catànies, Pilar, jo clico els enllaços que calgui, eh? El cava està bé per acompanyar, un s glopets (jo no bec gairebé mai alcohol) però les catanies són una passada!!!!

    No us les acabeu, porfa, que ja me'n vaig!!!! :)

    Gràcies, dolceta!

  5. Pilar says:

    País secret. Ui, les sincronitzacions m'encanten, però que aturis el teu post no!!! Ai, ara no correrà el temps fins que no el publiquis. Ves a fer feina, dona...Ja hi tornaràs; prometo no esborrar-lo.
    Espero, eh?

    Carme. M'has fer riure de debó. No et preocupis si s'acaben. Al Forn de S. Joan sempre en trobo. ^0^

  6. sa lluna says:

    Sabies que em feries feliç amb aquesta entrada...jo sóc de les romanticones sí, i ara que he vist aquesta primera escena, et confesso que m´han entrat ganes de comprar-me una guitarra i sortir al balcó. Lo fotut és que no hi ha més pisos sobre el meu i no tinc cap veí escriptor (a part que estan tots casats), potser algun vianant...qui sap! ;)

    Gràcies nina per la dedicatoria i et vull tornar a felicitar aquí, per si no et va arribar la de casa.

    Bessets, aferradetes i un somriure!!

  7. Pilar says:

    sa lluna. Amb el comentari que vas fer en l'entrada anterior, em vas indicar el camí d'arribar a tu.
    Et dic un secret? Quan vaig anar a veure "El silenci dels corders", als 10 minuts ja era al carrer. Vaig haver de llogar-la 4 vegades per poder veure-la sencera i per capítols. La imaginació corria més que les imatges i el que no mostraven jo ho imaginava i m'agafava esgarrifansa. El mateix em va passar amb Seven.
    Gràcies, bonica. Les vaig rebre a casa teva,però m'agrada tenir-les també aquí.
    PETONS!

  8. ricard says:

    Edwards va trair sens dubte la novel·la original, però això no impedeix que el film sigui magnífic. I el final, un dels més romàntics de la història del cinema, efectivament.

    Petons.

  9. Pilar says:

    ricard. Jo crec que va fer bé a trair la font literària. No pot ser dolenta una pel-lícula amb una fotografia magnífica, una història que t'enganxa i uns diàlegs plens de reflexions, malgrat tenir uns personatges secundaris que sembla que la trenquin...O potser el que fan és guiar-te al nucli? ^0^
    El final és l'esperança de tot el que hem vist abans. La descoberta d'un mateix mitjançant l'altre. L'allunyament, en tres plans que empetiteixen, d'un carreró sense sortida. Un cant a la llibertat.

    Gràcies, ricard!

  10. Pilar says:

    * on posa plans volia escriure plànols...Coses del directe. ^0^

  11. Pilar says:

    I'm happy to read that my comment has been useful. I wish you had a good breakfast and you enjoyed the food. Regarding the topic's development, this should done be through a long conversation, which I think is not possible. The only thing I want to get from my notes is to call people's attention by commenting several films and I specifically base myself on a musical scene. The content development occurs after I get an answer to my comment. If you wish to know something in particular, you should be more precise. Perhaps, when I talk again about this film, which is possible due to the musical scenes I mention, you will be able to complete the puzzle for your friend.