Background

Violència




A Clockwork Orange (La taronja mecànica): Stanley Kubrick



"Pon, pon, pon ponnnnn"...Aquestes quatre primeres notes de la 5ª simfonia de Bethoven (a la qual denominà, “La trucada del destí”), és la melodia del timbre d’una casa en què els seus habitants patiran la humiliació en grau màxim. Un dels actes més atroços que un humà pot infligir a un altre, com ho és la violació, tot cantant la cançó que pertany a una de les escenes més vistes en la història del cinema. Ja ho va dir el compositor, que aquestes primeres quatre notes eren la metàfora de la mort trucant a la porta.

La simfonia:
La seqüència s’havia filmat tres vegades, però Kubrick no estava convençut del resultat. En dir-li a MacDowell que improvisés, que cantés alguna cosa, aquest ho va fer amb una coreografia de claqué mentre cantava "Singing in the Rain". Sembla ser que era l'única cançó de la qual sabia la lletra. La llibertat creativa de l’actor va donar un gir al descontent del director que, satisfet, va comprar els drets d’autor. 
Aquesta escena mítica, molt dura i ultraviolenta està basada en un fet real que va viure l’escriptor de la novel•la homònima, adaptada per Kubrick, Anthon Burgess. 

El guió està basat en l'edició americana del llibre d'Anthony Burgess, a qui li faltava l'últim capítol (el 21). En aquest, Àlex, el personatge protagonista, s'havia cansat de la ultra violència i considerava la possibilitat de casar-se i de recuperar el seny. 
L’autor deia que la vindicació de la llibertat semblava una exaltació del pecat, en la pel•lícula. Kubrick li respongué que no coneixia la versió britànica del llibre.


Van ser els Rolling Stones els primers a adquirir els drets d’autor per fer una pel•lícula dirigida per John Schlesinger, autor de "Midnight Cowboy" i "Marathon Man". Mick Jagger interpretaria a Àlex DeLarge. El projecte pretenia impulsar  la carrera cinematogràfica de Jagger, que estava a punt d'estrenar dues cintes: "Ned Kelly" i "Performance". Un problema d’agenda els feu desestimar la idea i van revendre els drets d’autor a Kubrick. En la biografia d’aquest, escrita per John Baxter, recorden l’entusiasme de Jagger pel llibre de Burgess.

Uns minuts de projecció de la Taronja Mecànica, amb la música dels Rolling:


Elvis Costello va col•leccionar la primera edició del llibre, i Paul Cook, bateria dels Sex Pistols, assegurava que només havia llegit dos llibres. Un sobre els germans Krey, i la Taronja Mecànica.



Diuen que el títol original és un joc de paraules que l’escriptor va fer a partir de l’etimologia de “ourang”, una paraula malàisia que significa home. En aquest cas el títol seria “L’home mecànic”. 

També diuen que fa referència a l’argot londinenc "cockney", “ets més rar que una taronja mecànica”, que equival al que nosaltres diríem "més rar que un gos verd". Això explicaria l’estranyesa d'Àlex, quan entra la casa de l'escriptor i el llibre que escriu es titula “La taronja mecànica”: "Caram, aquest és un títol estúpid. Qui ha sentit a parlar mai d'una taronja mecànica? " I agafa les fulles ja escrites, i llegeix que en elles l'autor es manifesta en contra d'imposar a l'ésser humà "lleis i condicions només apropiades per a una creació mecànica". Més tard meditarà sobre el significat de les paraules d'aquest títol, i creurà comprendre-les. 
En la novel•la, davant l'auditori que assisteix a la "demostració" de la tècnica de Ludovic, Alex diu: "Què queda de mi? Sóc un animal, o un gos? No sóc més que una taronja mecànica? 
Durant el rodatge Kubrick va introduir una referència al títol, amb els dibuixos de taronges del cobertor d'Alex.


La violència de la cinta li va fer mereixedora de la classificació X i va ser retirada dels cinemes del Regne Unit pel mateix Kubrick, que havia estat amenaçat de mort perquè el culpabilitzaven d’uns assassinats comesos sota la influència d’escenes del film. Aquesta prohibició va durar fins a la mort del director.



Kubrick va calcular meticulosament el llançament. Es va utilitzar un innovador sistema de programari que incloïa una base de dades de milers de possibles localitzacions i diferents llocs d'Anglaterra. 

En un cine de New York que projectava la pel•lícula les parets eren blanques, el que produïa un reflex molest a la pantalla. En assabentar-se’n, va contractar personalment uns pintors que pintessin les parets de negre


Malcom McDowell va patir diverses lesions durant el rodatge. Va quedar temporalment cec, es va trencar unes costelles i gairebé s'ofegà fent una escena. El director va assegurar que sense ell no es podria haver fet el film.



L'actor Heath Ledger es va inspirar en el personatge d'Àlex per a la interpretació de Joker a “El cavaller fosc”.



Els cadells psicòpates de Funny Games tenen molt a veure amb la colla d'Àlex: http://www.youtube.com/watch?v=7bUIJ2K5KJs&feature=player_embedded#!



David Prowse  que interpreta el guardaespatlles de Mr Lexander, seria l'horrorós monstre del clàssic de Terence Fisher "Frankenstein and the Monster from Hell" i posteriorment el temible Darth Vader de "La guerra de les galàxies". Cal destacar que Prowse, culturista i expert en lluita lliure, va caure esgotat en repetir fins a trenta vegades una escena en què portava en braços a Patrick Magee.



La música clàssica de Beethoven, Haydn, Rossini, Rimsky Korsakov, Purcell, contrasten amb l’ambientació, futurista, distòpica i indeterminada.  Nua les imatges donant-los una dimensió bella i enèrgica. Per representar els ambients "pop" "psicodèlic", i "hortera" de l'època en què es desenvolupa l'acció. La música clàssica apareix en versions "adaptades" per sintetitzador pel compositor "pop" Walter Carlos, actualment Wendy Carlos, que era conegut en aquells dies com a autor de l'àlbum Switched on Bach.

També s’incorporà a escenes on es veia propaganda Nazi.
L'escàs pressupost impedia sonoritzar la pel•lícula en estudi; el so directe es va gravar mitjançant "micròfons de solapa".
Es diu que Kubrick va demanar a Pink Floyd la música del disc “Atom heart mother suite” i no van arribar a un acord. No obstant això, Kubrick li fa homenatge a la botiga de discos on va Àlex.


La majoria dels escenaris eren edificis existents, i només es van construir quatre decorats: el bar Korova, la sala d'admissió de la presó i el vestíbul i el bany de la casa de l'escriptor. Es van utilitzar lents suficientment ràpides i amples per poder rodar en interiors d'habitatges.



La decoració del Korova Milk Bar, on es reunien Àlex i els “drugos”, va néixer després que Kubrick visités una exhibició de figures femenines com a mobles. 

El director britànic Danny Boyle el fa aparèixer en la seva pel•lícula "Trainspotting".
Blur s’hi va inspirar per al videoclip de The Universal:

Hi ha unes pintures que Apareixeran a “El resplendor”.


Hi ha una escena en què la colla recorre la carretera amb un estrany cotxe. Aquest, és el Durango 95, d'Avis, que té una alçada de només 87 cm. Tan sols es van fer tres unitats, una d'elles per al film.



Les figures dels "drugos" armats amb bastons recorden inevitablement als micos de “2001”.

La taronja mecànica: escena del vagabund
2001: L’albada de l’home


La portada de la banda sonora de "2001: una odissea de l'espai", es pot veure nítidament en la seqüència de la botiga de discos.



La cançó del començament de la pel•lícula és la mateixa amb la què comença "El Resplendor" però arranjada.

Per si voleu comparar:


El videojoc de Nintendo “64 conkers Bad fur day” homenatja l'obra amb un principi idèntic:



Els simpsons també en fan referència, en diverses ocasions:



La difusió de la iconografia de la cinta en la cultura popular continua incansablement. Ha estat utilitzada per David Bowie, Led Zeppelin, Madonna, Lady Gaga, Usher i Metàllica.



Les figures de 4 cristos ballant és la imatge d’una de les portades del llibre "L'Anticrist" de Frederick Nietzsche.



Quan els drugos Dim i Pete, convertits en policies, detenen l’Àlex, duen a les plaques els números 665 i 667. Per tant, en estar entre ells, a Àlex li correspondria el número del Diable: el 666.



Àlex i la seva banda parlen un argot futurista inventat per Burgess anomenat Nadsat, barreja de termes col•loquials russos i britànics.



La serp va ser introduïda furtivament per Kubrick en una seqüència, quan es va assabentar que Malcolm McDowell tenia fòbia als rèptils.



Després de la conversa amb el capellà de la presó sobre el tractament Ludovico, els presoners marxant en cercle al voltant del pati d'exercicis recrea la pintura de Van Gogh “Exercici dels presos”: 



El suïcidi d'Àlex va aconseguir realisme tot llençant la càmera des d'un teulada. Aquesta va caure per davant, com es pretenia i el motor va quedar intacte.



El títol del disc d'Arctic Monkeys "Suck it and see", procedeix d'una escena de la pel•lícula, en què apareix aquesta frase pintada en una paret de l'edifici on viu el protagonista. 

Cançó:


Ell grupo español, 'Los Nikis li va dedicar una cançó: “La naranja no es mecànica” http://www.youtube.com/watch?v=22p3wWE3ZEY



Es va fer un documental: “Making A Clockwork Orange”, dirigit per  Gary Leva: 


Categories: , Share

9 Responses so far.

  1. Meravellada de com has treballat el post i de com vas desgranant informació. Esborronada (però no sorpresa) de com la violència és tan present en la nostra societat. Hi ha tantes classes de violència, pot ser tan subtil la manipulació del mal, tan barroera la naturalesa humana...

    I no cal ni que mirem pel·lícules!

    Bon dia Pilar!

  2. bestial! quantes coses darrera d'una pel.lícula..
    m'agrada descobrir tans detalls nous, no sabia això dels Rollings, a més a més aprenem nou vocabulari, aquesta vegaddda asiàtic Ourange!
    m'encanten aquests apunts!
    bon dia Llimona..

  3. Macondo says:

    Noia, quina quantitat d'informació i treball darrera els últims posts. No dono a l'abast! La pel·lícula, des dels meus interessos, i tal i com jo l'he treballada, és un exemple de les conseqüències de les teories conductistes de la psicologia d'una certa època duta fins als extrems més brutals.
    Els psicòlegs conductistes de principis del segle XX experimentaven amb fòbies i pors fins i tot amb nadons. Cosa impensable en la nostra època degut a la immoralitat d'utilitzar persones en l'experimentació en psicologia clínica.
    Bona feina.

  4. sa lluna says:

    Aquest cop no puc veure les imatges, cada cop que l´han fet no l´he pogut veure. Són pel.lícules massa fortes per a mi.
    Però m´agrada veure la quantitat d´informaciò que ens mostres.

    Bessets, nina!

  5. Eastriver says:

    Carai... és la història d'una pel.li fonamental. Jo recordo que la vaig veure fa anys i em va frepar. És dura, però alhora d'una duresa d'una altra època. És a dir, d'una duresa històrica. No vull dir d'una duresa amb més sentit que la que hi pugui haver ara, no. Tot plegat sempre té el mateix sentit, o el mateix poc sentit. Però hi ha maneres de protestar que són molt pròpies d'una altra època. O al menys, la seva estètica...

  6. Anònim says:

    País secret. M'acontenta que t'agradi la manera en què treballo per parlar-vos de cine. Es pot fer de moltes maneres, però m'abellia mostrar-lo, en comptes de dir la meva.
    Aquesta pel-lícula ens posa un mirall al davant, en mostrar-nos la violència de manera explícita. És una profunda reflexió sobre una part de l'ésser humà que hauríem de tenir en compte, ja que la pot desencadenar el zum-zum d'un mosquit.
    Bon dia!

    lolita lagarto. El rerafons del cine és un món fantàstic que es desenvolupa dins de l'imaginari. Les idees gesten idees que ens duen a diferents maneres de veure la realitat.
    L'acidesa de la llimona ens desperta de l'amargor de la taronja...Somric.

    Macondo. No podia donar un gir al blog a la babalà. Llavors tot el que conté perdria validesa i no m'ho he volgut permetre.
    Sembla ser que de la manera que has treballada la pel-lícula és com volia el director que es fes. Crec que el que volia mostrar és que els mètodes utilitzats per reconduir un comportament violent són més violents encara. La lluita de l'ésser humà per obtenir la primacia sempre genera violència. Em vaig esgarrifar amb el mètode Ludovico; més encara que amb l'escena amb què obro el post.
    Gràcies per la informació amb què ens il-lustres...Per cert...L'experiment amb la por encara continua. ^0^

    sa lluna. Entenc que no les puguis veure. A mi em produeixen més rebuig algunes que emeten a la televisió i que tenen a veure amb escenes de la vida real en viu i en directe. El periodisme explícit, que en diuen.
    Saps? Com que ahir va ser el meu sant us regalaré doble sessió aquesta setmana. Espero que gaudeixis de les properes imatges!

    Eastriver. L'estètica sí que és d'una altra època. La resta, però, jo la veig molt actual.
    Ens marquen un camí a seguir des del naixement i ens domestiquen...Si no fos així, què seríem? Un animal o un gos? ^0^

  7. Pilar says:

    Aquest anònim sóc jo, eh? la Pilar. L'ordinador no vol seguir-me.

  8. ricard says:

    Alguns consideren que "La naranja mecánica" és una pel·lícula efectista i vulgar. Paradigma del cinisme kubrickià, jo la trobo no efectista sinó efectiva, i molt original. Si no és la millor del director, sí la que té més fans. Petons.

  9. Pilar says:

    ricard. Comparteixo la teva opinió. No considero vulgar explicar una història des del punt de vista d'un personatge que trenca les normes dictades per una societat totalitarista i incerta que el fan rebelar-se.
    És la seva manera de pensar, la protagonista i m'agrada molt la sensació que neis a la nit i mot a l'albada. Durant la nit, l'Àlex es vol desfer dels seus dimonis i els expulsa mitjançant la violència. El més colpidor, però, és la violència amb què el volen rehabilitar.
    Recordo que vaig anar a veure-la amb molta curiositat perquè havia estat prohibida i que em va impactar i la seva reflexió se'm va quedar a dins.
    M'agraden més altres pel-lícules del Kubrick, però aquesta és una de les que més m'han fet pensar.