Silenci, tot és il·lusori...
David Lynch: Mulholland Drive (Una història verdadera)
Adam Kesher (Justin Theroux), un director de cine, fa un càsting per triar una actriu principal que substitueixi la que tenia i ha estat detinguda.
La pel•lícula es va concebre com a l’episodi pilot d’una sèrie, amb un final obert, però els productors de la cadena ABC el van rebutjar, perquè no era comercial.
Posteriorment, una productora francesa li ofereix al director la possibilitat de convertir-lo en un llargmetratge i David Lynch crea un final que tancat.
Està dedicada a Jennifer Syme, jove actriu que va tenir un paper en una altra pel•lícula de Lynch, que va morir, en un accident de cotxe, en acabar de rodar-se.
Amb ella, el director recupera la dualitat dels personatges principals:
KillerBob/Leland Palmer de Twin Peaks, i el Pete/Fred de Carretera perduda. Un personatge per a la realitat, un altre per al somni.
Va fer famoses a Naomi Watts (Betty Elms/ Diane Selwyn), Laura Harring (Rita/Camil•la).
Va ser l’últim film en què va actuar l’actriu Ann Miller (Catherine "Coco" Lenoix).
La fotografia alterna els moments lluminosos y acolorits (tot ressaltant els colors vermell o blau) amb d’altres foscos, com a elements narratius.
La part més important, però, de la narració és el muntatge.
La banda sonora d’Angelo Baladamenti, crea una atmosfera onírica.
Molt aclamada per la crítica, va obtenir el premi al millor director al Festival de Cannes, 2001.
L’any 2011 en el número 142 del carrer de Montmartre de París, al costat de l’edifici que va albergar el diari L'Aurore, on Émile Zola va publicar Jo acuso, David Lynch va obrir El Club Silenci, tot al•ludint el bar imaginari on canta Rebekah del Río.
És un dels títols clau de la passada dècada. Ho seria només amb l'escena del Club Silencio.
Una abraçada.
L'escena del club Silencio és màgica, ricard. Tant com aquest director, ple creativitat.
M'alegra veure el teu ull. Molt màgic també, que em recorda d'altres escenes magnífiques.
Gràcies!
Benvingut, Josep!
Gràcies per l'enllaç!