Derrere la tempesta, la calma
Aki Kaurismäki : Núvols passatgers (Kauas pilvet karkaavat)
Inici brillant de les lletres de crèdit en el que veiem al restaurant el pianista Shelley Fisher que ens delecta amb la cançó Lonesome Traveller.
Així comença aquesta pel•lícula aparentment innòcua però amb grans càrregues de profunditat. Ningú pot imaginar que pot passar qualsevol cosa; bé sigui negativa i absurda o positiva i esperançadora
És el primer film de la trilogia Finlàndia (Trilogia dels perdedors). Les altres dues parts s’anomenen: Un home sense passat i Llums al capvespre.
Els actors brillen sense haver de sobreactuar. Són de pedra, no es rendeixen, ni s'abracen, ni ploren, ni breguen la solitud. Tot ho reben amb apatia i ho assumeixen amb enteresa, encara que la situació que viuen és inacceptable, la qual cosa commou.
L'horror contingut dibuixat al seu rostre ens recorden les pintures de Edvard Munch.
La fotografia és fosca, amb plànols en els quals ressalta una llum poderosa i uns colors vius, que embelleix cada escena.
Està dedicat a la memòria de Matti Pellonpää, actor predilecte del director, el qual va protagonitzar algunes de les seves pel•lícules. El fa aparèixer en una fotografia, com a fill mort de la parella protagonista.
Guió bé embastat i mesurat, moderat en narrativa i ple de poesia visual. Realitat finlandesa, que segons Aki Kaurismäki, director i guionista, navega entre la salvació sentimental de Capra (Que bonic és viure!) i la pel•lícula de De Sica (Lladre de bicicletes).
Com a música de fons criden l’atenció els tangos finesos. És sorprenent que dos països d’origen tant diferent com Argentina i Finlàndia, comparteixen el mateix estil musical.
Podem observar l’admiració que sentia el cineasta pel rigor dels plantejaments d’un altre cineasta francès: Robert Bresson, malgrat que el molestava el seu catolicisme. Entre els cartells que hi ha al cine on va la parella protagonista, es pot veure un que pertany a la darrera que va dirigir: L’Argent.
El retrat de la societat que envolta els personatges, els bancs parasitaris, el rebuig a segons quina edat, les cadenes de negocis monopolistes i els seus lacais, no deixen indiferent als espectadors, ja que és un reflex del que estem patim actualment.
Va estar nominada a la Palma d'Or a la millor pel•lícula, l’any 1996, al Festival de Cannes,
Entrades
una música que em transporta a altres temps .....lamentablement no tinc temps per anar al cinema, la cançó està meravellosament tocada i cantada ....ets una comentarista excel·lent de cinema Pilar!
m'esperaré a veure si un dia la fan per la tele
Oh, la música!!!! La part més indispensable d'aquest blog. De fet, sense ella probablement no existiria, ja que no volia de cap de les maneres argumentar històries visuals. :-)
M'alegra que t'agradi el que comento. Gràcies!
Com que crec que trigaran una mica a fer-la per la tele, ja que no és gaire comercial...
La podem veure plegades!!!! :-)
http://cinetecauniversal.blogspot.com.es/2012/12/nubes-pasajeras-kauas-pilvet-karkaavat.html