Background

Antagonisme



Mike Nichols: Qui té por de Virginia Wolf?


Un parèntesi musical amenitza part de la vetllada. La nit,  plena de dards enverinats, posa al descobert les ànimes i en un tres i no res les fa desaparèixer.

Guió adaptat per Ernest Lehman d’una obra de teatre en 3 actes "Who 's afraid of Virginia Woolf?", d'Edward Albee, que es va estrenar al 1962. 
Sembla ser que l’autor va llegí la frase del títol en la paret d’una taverna de Nova York
Està considerada com una de les millors adaptacions al cinema d'una peça teatral.

El títol és una paròdia de la cançó "Who 's afraid on the big bad wolf?", de "Els tres porquets" (Disney), que s'entona amb una lletra i melodia diferents. 

Està plena de diàlegs ben construïts, un relat embolcallant i personatges complexos ben definits. Les interpretacions de les dues parelles protagonistes, Elizabeht Taylor i Richard Burton, Sandy Dennis i George Segal, són magnífiques. 
Costa discernir on comença i acaba la realitat en la interpretació de Taylor i Burton.

Van criticar molt a Richard Burton, interpretar el personatge amb accent anglès.

El llenguatge, fidel al de l’obra teatral, fa ús d'expressions i paraules insòlites fins llavors en cinema, que no sobrepassen els límits dels usos col•loquials, plenes de realisme, naturalitat i espontaneïtat.

La fotografia, en blanc i negre, ofereix excel•lents contrastos, accentuats per un bon treball de càmera, amb plans zenitals, imatges sòbries i subjectives i primers plans que ens endinsa en la psicologia dels personatges

El compositor Alex North ofereix una breu partitura original, on destaca el tema central de guitarra, evocador del romanticisme. 
Facilita la migració de les situacions tenses i fresques que s’alternen al llarg del film. 

Els noms de Georg i Martha, de la parella protagonista, coincideixen amb els del primer president dels EUA i de la seva esposa. 

Hi destaca la paròdia que Elizabeht Taylor fa de Bette Davis, com a homenatge a l'actriu. 

Recorda al dramatutg Tennessee Williams, amb la frase “Flors per als morts”, extreta de la seva obra: “Un tramvia anomenat desig”  (A Streetcar Named Desire), adaptada al cinema per Elia Kazan.

La parella protagonista (Elizabeth Taylor i Richard Burton), havia d’estar formada per Henry Fonda i Bette Davis. 

Sandy Dennis (Honey), qui estava embarassada durant el rodatge, va avortar. 

Va aconseguir cinc Òscars i va estar nominada a vuit (totes les categories): Pel • lícula, actor, actriu, actor de repartiment, actriu de repartiment, director, guió, direcció artística / decoració del set , fotografia, so, disseny de vestuaris, música i muntatge).

Va ser l'últim film en rebre l'Oscar a la millor fotografia en blanc i negre pel gran treball de cambra d'Haskell Wexler, abans d'eliminar aquesta categoria dels premis.
És una de les poques pel•lícules que no té crèdits al final. Acaba amb un rètol: “EXIT MUSIC”, acompanyat per la música d’una mandolina.

L’any 2011 es va estrenar al teatre Romea de Barcelona (traduïda per Josep Mª Pou) la versión en català dirigida per Daniel Veronese i interpretada per Emma Vilarasau i Pere Arquillué, junt a Mireia Aixalà i Ivan Benet.



Categories: , Share

One Response so far.

  1. Anònim says:

    Avui el meu bloc compleix 8 anys i faries que fos el bloc més feliç de la catosfera si et passessis a felicitar-lo, moltes gràcies!