Gérard Corbiau; Farinelli il castrato
Farinelli, ha tingut accés a les partitures de Händel i decideix cantar-les en públic. A l’escena canta l'ària "Lascia ch'io pianga", que commou a tots els assistents i al compositor, fins al punt de provocar-li un col•lapse.
Haendel va popularitzar l’ària en la seva òpera Rinaldo. Es va estrenar al King 's Theater de Haymarket (Londres) el 24 de febrer de 1711, interpretada per dos dels castrati més famosos de l'època, Nicolò Grimaldi "Nicolini" i Valentino Urbani .
Aquesta és la tercera pel•lícula de Corbiau, la qual li va suposar el reconeixement per part d'un ampli públic. Un film rodat originalment en tres idiomes: francès, italià i anglès, amb una temàtica que, en altres circumstàncies, s'hagués considerat minoritari.
Ens relata la vida de Carlo Broschi, cèlebre castrat que va triomfar en l'òpera al s. XVIII. Un castrat era una meravella vocal, un preciós instrument musical viu.
Reflecteix la societat musical del moment com si fos una superproducció. Cal destacar la brillant i acurada reproducció del Barroc que aconsegueix amb decorats, vestuari, teatres i personatges i la utilització d'instruments de l'època.
El públic no aficionat a la música pot trobar al•licient en l’erotisme, la realitat dels personatges i la mostra de les passions humanes, en la relació dels diversos protagonistes.
És important l’ús tecnologies digitals en la confecció de la banda sonora del film el que la converteix en una producció pionera en aquest camp.
Als laboratoris de l'IRCAM (Institut de Recherche et Coordination Acoustique/ Musique) de París, es va barrejar la veu de la soprano Ewa Malas-Godlewska, i el contratenor Derek Lee Ragin, que s’havien gravat per separat.
Només hi ha una cançó en la qual la veu de la soprano no va ser barrejada: Lascia ch'io pianga, que he utilitzat per a il•lustrar aquesta entrada.
La majoria de cançons són obres de Ricardo Broschi, Haendel , Hasse i Porpora.
http://www.youtube.com/watch?v=QCjfO44KdkA Alto Giove (Nicola Porpora)
El director musical de la cinta va ser el clavecinista francès Christophe Rousset. L'enregistrament musical es va fer a la sala de concerts de l'Arsenal a Metz, amb l'orquestra Les Talens Lyriques.
Un sopranista actual, podia haver donat vida a la veu de Farinelli, però llavors s'hagués perdut el morbo afegit, de posseir una cosa creada especialment per a l'ocasió.
http://www.youtube.com/watch?v=9O-q5UhBwOg sopranista actual
No hi havia veu real que servís de referència, només alguns enregistraments de 1902 d'Alessandro Moreschi, l'últim castrato.
La majoria dels actors de repartiment són desconeguts.
Stefano Dionisi, el protagonista que va encarnar a Farinelli, va interpretar a Vivaldi en "Antonio Vivaldi, un prince á Venise", de Jean-Louis Guillermou, l’any 2006.
Hi ha una novel•la recent de la vida de Farinelli, escrita per Jesús Ruiz Mantilla (Ed. Aguilar, Madrid, 2007), en la qual l'autor repassa la turmentada existència del personatge, des de la vellesa.
Va guanyar el premi a la millor pel•lícula estrangera en els Golden Globes de 1995 i va ser nominada en la mateixa categoria als Òscar.
Actualment, el repertori compost per als castrats és interpretat pels contratenors i els sopranistes. Un dels més famosos és Michael Maniacci, que ha conservat de forma natural una veu de soprano.
Alan Parker: Birdy
Birdy se sent pressionat per la seva mare, una vegada
més, per tal que assisteixi al ball de l’institut. L’amenaça de deixar-lo sense
el que més estima, els ocells, és molt efectiva.
No obstant això, no aconsegueix que aquest es
senti molt allunyat de la societat en què viu i que “la realitat” l’aparti dels
seus somnis.
Pel·lícula dirigida pel britànic Alan Parker, basada
en la novel·la homònima de William Wharton.
Sembla ser que l’escriptor estava
obsessionat amb els canaris, la qual cosa es veu reflectida en la història.
El guió escrit per Sandy Kroopf i Jack Behr , però, està ambientat en l’època de la Guerra del Vietnan i no en la
Segona Guerra Mundial.
Es narren els fets amb una estructura dramàtica
complexa, no lineal, en què ressalten dues dimensions temporals:
-
El present dels dos protagonistes a
l'hospital psiquiàtric.
En
ell es materialitzen els somnis, malgrat l’espai tancat en què es desenvolupa.
Amdòs personatges lluiten per alliberar-se de les ferides que han sofert al
llarg de la vida.
-
El passat nostàlgic, construït de
vegades per Al i d’altres per la ment de Birdy .
En
aquest segment narratiu es ressalta les condicions socials en què viuen els
protagonistes i les normes socials convencionals que regeixen les famílies.
Present
i passat, interactuen, com si fossin un únic temps.
Els
espais són importants en una història
claustrofòbica, íntima, privada, plena de complicitats i desesperança. L’eficaç treball d'il·luminació i composició del pla, transmet
sensacions sense que el director se senti pressionat per l’avanç de la
història.
Es
va rodar en múltiples escenaris naturals.
La
casa on viu Birdy, la van trobar a Filadèlfia. En un principi, la mestressa
estava d’acord que s’hi filmés, però posteriorment la família va contractar un
advocat perquè requerís un lloguer amb un preu molt alt. Finalment es va
arribar a un acord, dins de les alternatives que buscaven. Els van prestar la
casa els dies de festa, quan la mestressa anava a visitar la seva germana a Georgia.
La
segona part del rodatge es va fer a l’hospital mental de Agnew, a Santa Clara (Badia
de Sant Francisco). Es va construir una rèplica del dormitori de Birdy en un
estudi improvisat, en una de les cantonades.
El
vol de l’ornitòpter es va rodar als afores de Sant Josep, en un lloc anomenat:
Illa Newby.
El
vol per sobre dels tancs de gas, es va fer en una fàbrica de gas en desús
d’Hèrcules, a la riba nord de la badia.
Hi
ha escenes en què es critica la guerra del Vietnam: Al despatx del psiquiatra hi
ha una pintada de benvinguda als soldats que hi tornen i al gimnàs, un noi
sense cames jugan a bàsquet i un altre també sense extremitats inferiors puja
per una corda .
La
presència d'elements simbòlics materialitzen i evoquen el conflicte del film:
-
L'ocell és un símbol d'espiritualització.
-
Les ales mostren el desig de transcendir qualsevol element opressor.
-
El vol és la ruptura amb la normalitat. Trenca els malsons i permet visualitzar
la vida, més enllà de la guerra.
-
La finestra és la porta cap a l'imaginari a través de la qual poden fluir els
somnis materialitzats en la forma d'ocells. Fa possible la llibertat. Expressa
la idea de penetració. En la forma quadrangular es fa terrestre i racional. És
també la consciència .
Matthew Modine, es
va presentar al càsting del film per aconseguir el paper d'Al Columbato però el director, després de la prova, va decidir que
quedaria millor interpretant el personatge de Birdy.
Es
va fer famós amb aquest treball i posteriorment Stanley Kubrick ho escolliria per a La Jaqueta Metàl·lica, paper
que té cert paral·lelisme.
Nicolas Cage,
per aconseguir veracitat en el mal aspecte del personatge que interpreta i
sentir en pròpia pell el dolor que experimenta, es va arrencar dues dents,
sense anestèsia, enmig del rodatge.
La
banda sonora va ser el primer treball per al cine de Peter Gabriel; inclou adaptacions del tercer i quart disc
del compositor. Ajuda a situar la història en l’època dels 50.
L'autor
compon fent ús de baixos i sintetitzador per crear un clímax de fons tètric,
alternat amb una melodia que sona repetitivament; Són peces essencials per als
amants de la música ex gènesis.
Les
peces musicals també acompanyen els vols imaginaris de Birdy. La peça dels
tambors present en el plànol que recorre els desastres de la guerra, intensifiquen
la impotència i el caos.
Una suau melodia, en els moments de tristesa, acompanya la psicologia de Birdy en
companyia de les aus.
Birdy’s Fly, és l’adaptació de la part final de la cançó Not
One of Us inclosa
en el tercer àlbum en solitari del compositor.
Es
fan servir també cançons populars com La Bamba en les escenes que ens narren la
història personal dels protagonistes.
El personatge Birdy recorda el d’Alan Strang
(Peter Firth) de Equus (1977).
Es pot veure una seqüència de vol molt semblant en Mar
adentro (2004), d’Amenàbar.
http://www.youtube.com/watch?v=FHRB0_BAIIc Mar
adentro
Gary Ero,
entrenador d’animals, va treballar durant uns mesos amb canaris, en diferents
etapes de creixement. El canari protagonista, Perla, era substituït en
determinats moments pels canaris anomenats Bird. N. 9 i Queepers.
També
es van ensinistrar coloms, un gat, una gavina i 18 gossos.
La
càmera aèria es desplaçava per cables guia penjats de 4 grues i les armes
apuntaven directament a l’aire.
Va rebre
el Gran Premi del Jurat al Festival de Cinema de Cannes, al 1985.
Luc Besson: The Fifth Element (El cinquè element)
La Diva Plavalaguna, protagonitza una escena de gran bellesa visual i sonora, al transatlàntic Paradís Fhloston. Mentre hi actua, tot despertant l’admiració dels assistents al concert, els Mangalores ataquen el vaixell.
L'escena mostra una barreja entre una peça clàssica titulada "Ill Dolç Suono" pertanyent a l'obra "Lucia di Lammermoor", de l’òpera de Gaetano Donizetti, i un tema especialment compost per al film, de títol "La Diva Dance".
La veu és la de la soprano albanesa Inva Mula-Tchako i l’adaptació va córrer a càrrec de Eric Serra, que també va composar “La Diva Dance.
https://www.youtube.com/watch?v=SK0uC2LdqQ4 Ària. Acte 3, escena 1, de l’òpera.
El director, Luc Besson, va confessar que ¨ El Cinquè Element ¨ era un reflex de la seva vida adolescent, quan era fanàtic de la Guerra de les Galàxies (Star Wars, George Lucas, 1977), A la recerca de l'Arca Perduda (Raiders of the Lost Ark, Steven Speilberg, 1981) Akira Kurosawa i els còmics.
El text tenia una llargada de 5000 pàgines i el va escurçar fins a 400. Tot i que es podien fer 3 pel•lícules, van decidir de fer-ne només una. Amb l’ajuda del guionista Robert Kamen (Karate Kid), van reduir-lo a la meitat.
El film no respecta les regles de cap gènere, modifica els clixés al seu antull i caricaturitza els personatges fins a l'extrem.
La pel•lícula va ser denunciada per plagi davant jutjats de París per part de Moebius (Curiosament va col•laborar en els dissenys de producció) i Alejandro Jodorowsky, ja que l'argument era calcat al del cèlebre còmic “The Incal”.
Hollywood es va defensar al•legant que era un tribut a la seva trajectòria i treball com a creador.
la major part de la pel•lícula va ser filmada en els estudis Pinewood d'Anglaterra, encara que algunes escenes es van rodar a Mauritània.
L'a del concert, que il•lustra aquesta entrada, va ser filmada a la Royal Opera House de Covent Garden, Londres.
El personatge de la Diva, està interpretat per a l'actriu Maïwenn Le Besco que en aquell moment estava promesa amb el director. Al principi va rebutjar el paper perquè li semblava incorrecte treballar en la producció del seu promès. Besson va buscar una model alemanya, però aquesta no va acudir a les proves de maquillatge així que finalment Maïwenn va accedir a substituir-la.
https://www.youtube.com/watch?v=0It0w7MJ0ZI Maïwen Lebesco ens ho explica (podeu activar els subtítols: 3ª icona de la dreta)
El disseny de producció el van fer dos grans autors de còmic francesos, Jean Giraud (Moebius) i Jean-Claude Mézières.
El vestuari està confeccionat pel dissenyador francès Jean Paul Gaultier.
Les interpretacions són superficials. Els personatges es fan estimar per l’excentricitat, exempta de contingut.
Tot i que Luc Besson volia que Jean Reno fos el protagonista, els productors van imposar a Bruce Willis.
Leeloo està interpretada per Milla Jovovich, un dels rostres comercials de L'oréal.
El llenguatge diví parlat per Leloo, de només 400 paraules, se’l van inventar el director i Milla Jovovich. Tots dos s'escrivien cartes, tot utilitzant-lo, com a pràctica.
L’escena del taxi en què es coneixen els protagonistes, amb persecució inclosa, està copiada d'una de les històries de la pel•lícula d'animació "Heavy Metall".
El nom sencer de Leloo és: Leeloo Minai Lekarariba-Laminai-Tchai Ekbat De Sebat.
Gary Oldman (Jean-Baptiste Emanuel Zorg), va definir el seu personatge com un encreuament entre Hitler i Jerry Lewis.
La pel•lícula va ser ben rebuda per la crítica. La van triar per a l'obertura del Festival de Cannes de 1997, i va esdevenir un èxit en taquilla, recaptant 263 milions de dòlars, triplicant el seu pressupost de 80.
A finals dels 90 es va crear el joc amb el mateix nom del film, per PS1, i després es va crear un joc basat en la persecució del taxi, per a la mateixa consola.
Entrades
