Sinònims






RECÉS
                               RETRAÏMENT


           RECLUSIÓ        


                                                                          ALLUNYAMENT  


SEPARACIÓ


Serà breu!


Invisibilitat



Invisible,
sento que ho sóc, a voltes.
Una idea mancada de matisos
a la qual se li han difuminat els colors amb el temps.
Transparent en la llum,
enfosquida en l'ombra;
sense contrastos, sense volum, sense forma.
Tan sols la veu,
que neix en un fil que s'esfilagarsa,
apunta cap a la imatge
diluida en la rosada que vol néixer
i, de vegades,
deixo de ser invisible i sóc un vel
que oneja en l'aire.
Es converteix en ocell i s'enlaira.



Rua



Chisporrotean el amor y la danza en estas felices estancias. En ellas, la vida es sólo un sueño embriagador. Noche de amables instantes, de emociones y cantos. ¿Por qué no detienes tu vuelo sobre la cresta del placer? 
(Giuseppe Verdi: Baile de máscaras)


Somnia a ser Colombina i una llàgrima invisible de Pierrot, li dibuixa el rostre de tristesa, de nostàlgies no viscudes, de vells hiverns aliens, mentre enyora fades despistades incapaces de concedir desitjos. Augmenta el seu plor, al compàs de la música que emergeix al costat d'ella, de l'interior fosc i embuatat en el que dorm. La nina ballarina gira projectant-se en un minúscul mirall que la imita, esblaimada la seva pell, sobre la caixa de música que la subjecta, com diamant enfilat en or. Com li pesa l'ànima carnavalesca, arrabassada per la festa antiga dels ases i dels bojos o la de l’epicuri Bacus! Com lamenta que un dia entressin a través de la finestra el recuperat ball i les burles fins llavors silenciades per les pors dels dirigents!
Les busques del rellotge marquen l'hora del començament de la desfilada. Arlequins burletes mouen les ombres, mentre la tarda s'apaga en sons estridents i versos encesos de luxúria il•luminen les cares i pertorben la nit que va néixer callada i morirà en vela. Que bonica i elegant la princesa, que divertit el pallasso, que poc resa el capellà! I aquell, de què va? No ho sé! Potser va de pantomima. Potser ... Mascarada, carnavalada esdevinguda de la Comèdia de l'Art, l'entrada a la qual, segons Hesse, només costa la raó. Transgressora i bulliciosa paròdia irresponsable que ocupa els carrers, aliena al que passi entre parets, ocults els ulls darrere d'un antifaç.

Miol


Col-laboració a Itineràncies poètiques / Foto trobada a Ca la Marcelina


Miola la gata,
fent equilibris sobre el radiador.
Li regala un somriure creixent
a la lluna invisible.
Els ulls convertits en dues ratlles,
observen el plàcid vol de l’hivern
darrere els vidres de les finestres tancades.
Miola la gata,
somiejant sobre les tecles d’un piano,
desfullant dubtes.
La incertesa volà
curant-li tristeses, amb el picarol
de la seva rialla.


El vol de l'hivern observat per la gata,
sota una lluna invisible a la foscor,
es rendeix al piano i la seva sonata
en passejar-hi la gata sense cap temor.
L'hivern, esgotat, calma la seva feresa
i balla al compàs del vaivé de la bella lluna,
no vol pensar en un futur de tristesa,
només desitja posseir son cor amb fortuna.
DAN 


Esclat


Col-laboració a Itineràncies Poètiques

Esclati la joia,
del pensament silenciós que ens acompanya.
 En la solitud de la nit d’hivern,
saltin les guspires que escalfin el fred
en els espais que tenen gust de records.
Al lluny,
centellegen ocells volàtils
que ens xiuxiuegen el camí
contra les inclemències del pas del temps.


Foc intern
que mou guspira
d'idees noves
que esclaten
fer-nos viure.
.........Anton.

Crònica


La mare ha oblidat l’oblit.
Tot. Res. Menys...
aquell vers d’una cançó,
la que el pare, music de festa major,
li dedicava, cada vespre,
abans del concert.
“Isabel te quiero, la, la, la.”
La prenc de la mà i li ofereixo un ball.
Aboca’t, mare, a aquest únic vers
que, resistent, encara t’uneix a mi
i balla, balla, balla.

L’àngel encara no ha fet silenci.
(Marta Pérez Sierra: Bocins)


Vull escriure una crònica des de dins, des de la complicitat de trobades i retrobades. Si ho aconsegueixo, parlaré del gest natural i quotidià de l'abraçada, de somriures alegres i de imatges de vent reflectides en els miralls plens de somnis. D'ulls brillant per la sorpresa, de flors sobre un piano. De lletres dansant eternitats, entre dibuixos, plenes de records que s'amunteguen i es pregunten i es responen i juguen a amagar-se i es persegueixen, en moments disgregats, cosits, entreteixits, multiplicant realitats.
Seguint un impuls en la composició del text, camino per la seva textura, la seva forma interna, la seva musicalitat, que em porten a la trobada amb la veu i el cos, que engrandeixen la dimensió física d'un escenari en què es reescriuen poemes que s'obren com si fossin ventalls de colors, emocions, sentiments i música. Aquesta última és un conjur que adorm els silencis i repta a seguir-la mentre voleteja en els retalls de versos que componen un tot, mentre l'oblit mostra la memòria que amaga converses antigues ... Quanta bellesa hi ha en tot això, en tot, en tots. Quantes empremtes-consignes, que no s'esvaeixen en el plantejament, tanquen els textos poètics que s'expandeixen en l’escena, escampat l'essència que atresoren sobre qui els escolta fent-los seus.
Escriuré la crònica des de "Kairos", el favorit dels déus del temps, que habita en "Bocins", el llibre de la meva amiga Marta ... Estimada Marta, com m'emociona el que dius, el que sents, el que expresses i la teva manera de fer-ho. Espero algun dia saber transmetre-ho en una bona crònica, des de molt endins.



Brins de llum i caramel

Dibuix de Carme Rosanas / Col-laboració a Itineràncies Poètiques


És el teu quadre un poema
que amb les seves formes gràfiques dialoga amb mi,
atrapant-me
en la sorpresa de la llum blanca, fugaç,
que s'esvaeix en traços eteris en la llunyania.
Sento l'encanteri mil•limètric;
del joc de llums i colors
de vistes vívides,
de teulades vermelles,
de troncs vincladissos,
de verds aeris que sembren l'aire,
de brins de llum i caramel.

És el teu poema un quadre
amb llums tornasolades
que em decobreix noves imatges.
Atrapant-me en la proximitat
de cada mot que m'endevina.
Paraules àgils i flexibles
que tenen molts significats.
Recullo en l'aire
tota la teva claror
i el dolç del caramel.

(Carme)

Charlens Dickens. 2n centenari del seu naixement.

David Copperfield


Ressenya feta a partir de la proposta de l'Assumpta



Fitxa bibliogràfica:

Títol: David Copperfield
Autor: Charles Dickens 
Editorial: Proa
Lloc i data d’edició: Barcelona, juny del 2003.  2ª edició.
Coberta: Dibuix de Hablot Knight Browne (Phiz)
Traducció: Josep Carner  

Adaptacions:

Cine
1911, Theodore Marston
1922, A.W. Sandberg
1935, George Cukor
1969, Delbert Mann

TV
1999, Simon Curtis

L’autor: Charles Dickens (1812-1870). Un dels més coneguts novel-listes de la literatura universal, mestre del gènere narratiu. Les dificultats de la seva infantesa el van marcar per sempre més.

Altres obres:

-Articles importants: Esbozos por Boz.
-Los papeles de Pickwick. Publicada per entregues mensuals.
-La pequeña Dorrit.
-Oliver Twist.
-Temps difícils. 
-Conte de Nadal
-Historia de dues ciutats. 
-Edwin Drood. Començada en 1870; inacabada.

Presentació:

David Copperfield es va publicar per entregues entre 1849 i 1850. És una novel•la crítica i realista (moviment que sorgeix com a rebuig a diversos principis del romanticisme), escrita en primera persona, amb un llenguatge del carrer, no exempta de fabulació, sentit de l'observació i grans dosis imaginatives. També destaquen els paral•lelismes autobiogràfics entre el protagonista i l'autor. La història que ens narra s'ha d'entendre dins d'una època determinada de la qual l'autor ens mostra un acurat i deliberat coneixement. El segle XIX, durant la Revolució Industrial, en plena efervescència de diverses classes socials, marcat pel classisme i el paper secundari de la dona. Si no és així, pot ocasionar rebuig la lectura i ens perdríem sentir el poder de somni que existeix al llarg de tota la trama.

Argument:

Narra el melodrama de la vida de David Copperfield, des del naixement fins l'edat adulta. Podem dividir el que li passa en quatre parts:
- Infantesa
- Infantesa fins a la mort de la seva mare
- Adolescència
- Decisió d'anar-se'n a viure amb la seva tia.
Entre totes configuren el creixement personal ple de bons i mals moments, de soledat, de perseverança i de lluita per la vida, fins aconseguir els somnis perseguits. L'autor es recrea en cada detall del camí i resol conflictes en un tres i no res, llevant-los rellevància. S'aprecia el pas del temps, al qual només es fa referència quan mor la mare del protagonista, en l'evolució d'aquest.

Personatges:

Els personatges, reals i imaginaris a un temps, estan ben perfilats i diferenciats, amb molta força, sàviament caricaturitzats i exagerats de manera entranyable. El principals són:

David Copperfield - Optimista i lluitador protagonista.

Clara Copperfield - Mare, amb un marcat caràcter infantil.

Sr. Creakle-Director d’internat.

Steerforth - Amic que exercirà gran influència en el protagonista.

Peggotty – Criada fidel.

Emili - Primer gran amor de David.

Els Murdstone-Germans, símbols de la negativitat.

La tia Betsey - Personatge complex i contradictori, que rebutja a David quan neix perquè no és una nena i posteriorment li ajuda .

Dick - Espòs de Betsey. Complementa l'educació de David.

Agnes - Amiga de infantesa de David.

Hi ha molts més, que entren i surten en diversos espais i diferents èpoques de la novel•la • la, en una trobada casual pel carrer, en una visita premeditada a un altre personatge. Això dificulta a vegades la lectura i obliga a rellegir passatges anteriors.

Valoració personal.

M'agrada i recomano aquesta obra, clau de la literatura universal, com a reflex i testimoni d'una societat i una època que vivia d'esquena a la pobresa i tenia una doble moral, la qual Dickens va saber retratar. El fet d’estar narrada en primera persona et fa sentir còmplice del protagonista i de la seva experiència vital, en una desfilada de emocionants aventures i esdeveniments, sentint-te dins de la història, com un personatge més.

Curiositats:

Va ser la novel•la  favorita de Sigmund Freud, Kafka la va imitar en Amerika i Joyce en va fer una paròdia a Ulisses.

Fragments a l'atzar:

Si reïxo a ésser l'heroi de la meva pròpia vida, o bé si aquesta posició escau a algú altre, a aquestes pàgines pertocarà de mostrar-ho. Començant, la meva vida pel començament, consigno que vaig néixer (segons que m'han assabentat i que jo crec) en divendres, a les dotze de la nit. Fou observat que van posar-nos, simultàniament, el rellotge , a sonar; jo, a plorar.
....................
No se m'ha acudit d'esmentar Peggoty d'ençà de la meva fugida; però és clar que li vaig escriure una carta gairebé tantost com em vaig haver fixat a Dover, i una altra de més llarga contenint totes les particularitats amplament relatades.
....................
Devia fer, si puc refiar-me de la meva memòria imperfecta, un any o dos que érem casats, quan un capvespre que jo tornava d'una passejada soliua bo i pensant en el llibre que aleshores escrivia...

Ram de margarides per l'Anton

Col-laboració a Personatges Itinerants


Avui sóc jo qui vinc a tu
amb un ram de solets còmplices,
com els que tu em regalares
il-luminant els meus dies.
Imitant-te, encatifo versos
pels que et convido a passejar
volant als temples de la imaginació
que inventaran mil i un somriures.
Aquests obriran pas a una sendera
que em permetrà arribar a tu
i felicitar-te, Amic.
Per molts anys!

Tinta


Col-laboració a Personatges Itinerants


Darrere la pluja freda,
tinta invisible
escriu el meu oblit,
al costat de la boira
que emmordassa al temps.
Finestra endins,
la nota més alta,
cau del pentagrama
poblant el silenci.

Menció al final del dia



Avui s'ha celebrat el dia mundial contra el càncer...I som moltes les persones que n'hem patit algun i que ho podem explicar!!!

Brodat


Col-laboració a Personatges Itinerants

Finíssims fils cristal•lins
reclamen la unió dels llavis
que es separen lentament,
eriçant la pell,
fent-los sentir la dolçor
de més  brodats en la boca.

Abraçada


Col-laboració a Personatges Itinerants


S’abraça al marbre,
el xiuxiueig  del record,
que llagrimeja.
Dura és la queixa,
del tendre bes de l’amant
que la desperta.





Fitxa bibliogràfica:

Títol: La dama de blanc 
Títol original: The woman in white
Autor: Wilkie Collins 
Editorial: Columna Edicions, SA 
Lloc i data d’edició: Barcelona, juny de 1997. 5ª edició.
Coberta: Fragment de l’amant del llibre I (1897) de Frantisek Kupka (Pioner de la pintura abstracta en Europa) 

Fitxa cinematogràfica: 

- THE WOMAN IN WHITE (1917) de Ernest C. Warde.
- THE WOMAN IN WHITE (1929) de Herbert Wilcox.
- CRIMES AT THE DARK HOUSE (1940) de George King.
- LA MUJER DE BLANCO (1948) de Peter Godfrey.
- LA MUJER DE BLANCO (1997) de Tim Fywell.

També es van fer: 

Sèries per a la BBC. La de 5 capítols de l’any 82, és molt recomanable.
Un musical: Andrew Lloyd Webber y David Zippel 

Presentació:

Novel-la d’intriga i misteri victoriana, dividida en tres parts, que encabeix altres gèneres: 

-Narratiu: Dietari personal i epístoles. La història l’expliquen diferents personatges que es relleven de manera lineal en el temps, la qual cosa permet el desenvolupament dels fets tal i com van ocórrer. Cada narrador compon una història, de la qual són testimonis, que encaixa amb les altres com les peces d’un trencaclosques.

-Dramàtic: Mitjançant el diàleg. 

-Retòric del dret: Recrea un judici i interrogatoris.


L’autor: Wilkie Collins, va néixer a Londres l’any 1824 i va morir l’any 1886. Fill de Harriet Geddes I del pintor William Collins. Va estudiar pintura, quan era nen i posteriorment dret, tot i que no va exercir mai d’advocat.  Es va dedicar a l’ofici d’escriptor i va impulsar la novel-la detectivesca al Regne Unit. Fou amic íntim de Charles Dickens.

Altres obres que ha escrit:

Antonina o la caiguda de Roma
Basil
La pedra lunar
L’hotel encantat
Confessions d’un aventurer
Blind Will (novel-la pòstuma, acabada pel seu amic Walter Besant)

Argument:

Un encontre casual entre un cavaller i una misteriosa dama, un amor impossible, una conspiració plena d’intriga i suspens, amb imprevisibles conseqüències.

Personatges principals:

Walter Hartright: Autèntic cavaller de la seva època, molt observador. Professor de dibuix.

Frederick Fairlie: Excèntric amo de Limmeridge House, que demana constantment tranquil-litat.

Anne Catheric: Dama, que vesteix de blanc.

Laura Fairbanks: Dona fràgil, estereotípica de l`època, al voltant de la qual gira la fatalitat de la intriga.

Sir Percival Glyde: Enimàtic caça fortunes.

Marian Halcomb: Dona intel-ligent i allunyada de les virtuts femenines que es valoraven en la seva època. 

Conde Fosco: Astut, diabòlic i seductor amic de Sir Percibal Fairbanks. 

M’ha agradat la profunditat psicològica dels personatges i el retrat que es fan ells mateixos quan narren, que els converteix en únics. També el contrast idealista i unidimensional establert entre ells; dolents, bons i entre uns i els altres, els neutres. 
Si hagués de triar algun, sense menysprear la resta, em quedaria amb el comte Fosco, la camaleònica cirereta del pastís. O potser amb qui el desequilibra en la balança: Marian Halcomb, la xocolata del mateix pastís?

Valoració personal:

Llibre recomanable, ple de sorpreses simètriques i circulars, escrit amb un llenguatge recargolat, adient a la classe social que el parla. 
Em va captivar des d’un primer moment la forma de sumari judicial en què es desenvolupa l’obra, endinsant-me en temps saturats de rancis convencionalismes i casualitat que protagonitzen la vida dels personatges, la qual cosa em dificultava entrar en la realitat de la història anunciada per l’autor.  Què m’importava, però? Al cap i a la fi eren un bon recurs en les novel•les de mitjans del S. XIX, com per exemple en la del seu amic Dickens: Temps difícils. 
Em va atrapar, darrere el primer moment de rebuig que vaig sentir pel tracte dels personatges femenins. Vaig acabar aplaudint i pensant que l’autor s’allunyava molt del pensament de la seva època i n’aconseguia una “Frida Kahlo” digna d’admiració.
Les descripcions em van fer pensar en la professió del pare de l’autor i els estudis que aquest va tenir, on segurament va aprendre les tècniques i els matisos del clar, l’obscur i el clarobscur amb què dibuixa els personatges. També vaig relacionar amb l’autor el coneixement del llenguatge jurídic que s’utilitza al llarg de la novel•la. 
La trama és molt suggerent, des de les diverses perspectives que la tracen, els vells cementiris, els somnis profètics i l’atmosfera laberíntica, amb girs desconcertants que em reconduïen per on volia l’autor, mantenint molt viu el ritme narratiu, va aconseguir que tingués preses per arribar al final, on es resol el misteri sense deixar cap fil sense lligar. 
També vull destacar les diferents classes d’amor que hi trobem al llarg del desenvolupament de la història: El romàntic, l’amic, el fraternal, el filial, el maternal, el desamor... Quin gaudi de fets i esdeveniments, al mig de la sensació que res no passava. Una de les narracions em va deixar de pedra...Mai millor dit.  


La no ressenya:


Misteri



Allí, enmig d'aquella ampla i clara carretera -allí, com si en aquell precís moment hagués acabat de brollar de la terra o de caure del cel -hi havia la figura d'una dona solitària, vestida de cap a peus amb robes blanques, la cara vinclada sobre la meva amb greu posat interrogant, la mà assenyalant la fosca boira que s'escampava sobre Londres, mentre jo me la quedava mirant.
....................
Cap filla meva no hauria esposat ni un home d'aquesta terra amb un contracte com el que m'havien obligat a redactar per a Laura Fairlei.
....................
Van cridar entusiasmats amb veus estridents i famolencs, van llençar alarits de joia. Les dones i les criatures es van fer escàpols per totes bandes. Vam filar com un sol home, vam davallar pel camí del fossar fins a la primera casa buida.
(Wilkie Collins: La dama de blanc)  


M’entorpeixes, em derrotes, em devastes, no m'atreveixo a abordar-te. Perduda en el detall del teu abisme, busco refugi en la bombolla de la fantasia, per sortir de l'atmosfera opressiva amb la qual m’abraces. Miro de continuar fent via cap endavant, imitant a Dorothy, quan ho feia pel camí de les rajoles grogues, fins que Oz em veta i m’obliga a agafar diferents senderes, al ritme que Kronos em marca. 
Són moltes les veus que fuetegen l'aire, ocupant un espai en el meu interior; a fora, en els carrers buits, regnes, misteri; ombra ignota, que transformes la realitat. Mai arribaré a saber què, el per què o el com si el pensament no es serena, ajuda a entendre el que s'està vivint i possibilita sortir del pou en què m'endinses, seure al brocal i explorar opcions, posseïda pel teu halo. 

top