Fitxa bibliogràfica:
Títol: La dama de blanc
Títol original: The woman in white
Autor: Wilkie Collins
Editorial: Columna Edicions, SA
Lloc i data d’edició: Barcelona, juny de 1997. 5ª edició.
Coberta: Fragment de l’amant del llibre I (1897) de
Frantisek Kupka (Pioner de la pintura abstracta en Europa)
Fitxa cinematogràfica:
- THE WOMAN IN WHITE (1917) de Ernest C. Warde.
- THE WOMAN IN WHITE (1929) de Herbert Wilcox.
- CRIMES AT THE DARK HOUSE (1940) de George King.
- LA MUJER DE BLANCO (1948) de Peter Godfrey.
- LA MUJER DE BLANCO (1997) de Tim Fywell.
També es van fer:
Sèries per a la BBC. La de 5 capítols de l’any 82, és molt recomanable.
Un musical: Andrew Lloyd Webber y David Zippel
Presentació:
Novel-la d’intriga i misteri victoriana, dividida en tres parts, que encabeix altres gèneres:
-Narratiu: Dietari personal i epístoles. La història l’expliquen diferents personatges que es relleven de manera lineal en el temps, la qual cosa permet el desenvolupament dels fets tal i com van ocórrer. Cada narrador compon una història, de la qual són testimonis, que encaixa amb les altres com les peces d’un trencaclosques.
-Dramàtic: Mitjançant el diàleg.
-Retòric del dret: Recrea un judici i interrogatoris.
L’autor: Wilkie Collins, va néixer a Londres l’any 1824 i va morir l’any 1886. Fill de Harriet Geddes I del pintor William Collins. Va estudiar pintura, quan era nen i posteriorment dret, tot i que no va exercir mai d’advocat. Es va dedicar a l’ofici d’escriptor i va impulsar la novel-la detectivesca al Regne Unit. Fou amic íntim de Charles Dickens.
Altres obres que ha escrit:
Antonina o la caiguda de Roma
Basil
La pedra lunar
L’hotel encantat
Confessions d’un aventurer
Blind Will (novel-la pòstuma, acabada pel seu amic Walter Besant)
Argument:
Un encontre casual entre un cavaller i una misteriosa dama, un amor impossible, una conspiració plena d’intriga i suspens, amb imprevisibles conseqüències.
Personatges principals:
Walter Hartright: Autèntic cavaller de la seva època, molt observador. Professor de dibuix.
Frederick Fairlie: Excèntric amo de Limmeridge House, que demana constantment tranquil-litat.
Anne Catheric: Dama, que vesteix de blanc.
Laura Fairbanks: Dona fràgil, estereotípica de l`època, al voltant de la qual gira la fatalitat de la intriga.
Sir Percival Glyde: Enimàtic caça fortunes.
Marian Halcomb: Dona intel-ligent i allunyada de les virtuts femenines que es valoraven en la seva època.
Conde Fosco: Astut, diabòlic i seductor amic de Sir Percibal Fairbanks.
M’ha agradat la profunditat psicològica dels personatges i el retrat que es fan ells mateixos quan narren, que els converteix en únics. També el contrast idealista i unidimensional establert entre ells; dolents, bons i entre uns i els altres, els neutres.
Si hagués de triar algun, sense menysprear la resta, em quedaria amb el comte Fosco, la camaleònica cirereta del pastís. O potser amb qui el desequilibra en la balança: Marian Halcomb, la xocolata del mateix pastís?
Valoració personal:
Llibre recomanable, ple de sorpreses simètriques i circulars, escrit amb un llenguatge recargolat, adient a la classe social que el parla.
Em va captivar des d’un primer moment la forma de sumari judicial en què es desenvolupa l’obra, endinsant-me en temps saturats de rancis convencionalismes i casualitat que protagonitzen la vida dels personatges, la qual cosa em dificultava entrar en la realitat de la història anunciada per l’autor. Què m’importava, però? Al cap i a la fi eren un bon recurs en les novel•les de mitjans del S. XIX, com per exemple en la del seu amic Dickens: Temps difícils.
Em va atrapar, darrere el primer moment de rebuig que vaig sentir pel tracte dels personatges femenins. Vaig acabar aplaudint i pensant que l’autor s’allunyava molt del pensament de la seva època i n’aconseguia una “Frida Kahlo” digna d’admiració.
Les descripcions em van fer pensar en la professió del pare de l’autor i els estudis que aquest va tenir, on segurament va aprendre les tècniques i els matisos del clar, l’obscur i el clarobscur amb què dibuixa els personatges. També vaig relacionar amb l’autor el coneixement del llenguatge jurídic que s’utilitza al llarg de la novel•la.
La trama és molt suggerent, des de les diverses perspectives que la tracen, els vells cementiris, els somnis profètics i l’atmosfera laberíntica, amb girs desconcertants que em reconduïen per on volia l’autor, mantenint molt viu el ritme narratiu, va aconseguir que tingués preses per arribar al final, on es resol el misteri sense deixar cap fil sense lligar.
També vull destacar les diferents classes d’amor que hi trobem al llarg del desenvolupament de la història: El romàntic, l’amic, el fraternal, el filial, el maternal, el desamor... Quin gaudi de fets i esdeveniments, al mig de la sensació que res no passava. Una de les narracions em va deixar de pedra...Mai millor dit.
La no ressenya:
Misteri
Allí, enmig d'aquella ampla i clara carretera -allí, com si en aquell precís moment hagués acabat de brollar de la terra o de caure del cel -hi havia la figura d'una dona solitària, vestida de cap a peus amb robes blanques, la cara vinclada sobre la meva amb greu posat interrogant, la mà assenyalant la fosca boira que s'escampava sobre Londres, mentre jo me la quedava mirant.
....................
Cap filla meva no hauria esposat ni un home d'aquesta terra amb un contracte com el que m'havien obligat a redactar per a Laura Fairlei.
....................
Van cridar entusiasmats amb veus estridents i famolencs, van llençar alarits de joia. Les dones i les criatures es van fer escàpols per totes bandes. Vam filar com un sol home, vam davallar pel camí del fossar fins a la primera casa buida.
(Wilkie Collins: La dama de blanc)
M’entorpeixes, em derrotes, em devastes, no m'atreveixo a abordar-te. Perduda en el detall del teu abisme, busco refugi en la bombolla de la fantasia, per sortir de l'atmosfera opressiva amb la qual m’abraces. Miro de continuar fent via cap endavant, imitant a Dorothy, quan ho feia pel camí de les rajoles grogues, fins que Oz em veta i m’obliga a agafar diferents senderes, al ritme que Kronos em marca.
Són moltes les veus que fuetegen l'aire, ocupant un espai en el meu interior; a fora, en els carrers buits, regnes, misteri; ombra ignota, que transformes la realitat. Mai arribaré a saber què, el per què o el com si el pensament no es serena, ajuda a entendre el que s'està vivint i possibilita sortir del pou en què m'endinses, seure al brocal i explorar opcions, posseïda pel teu halo.