Traspàs

Ettore Scola: Le ball

Ha despertat el dissabte dringant i vermellós, convidant amb cors de trinats i ressons del mercat al despertar. M'aferro a la tebior del coixí posant un punt de resistència, conscient que disposo d'un temps afegit per fantasiejar sobre el rumb final del dia acabat d'estrenar. Una garsa se'n riu parada a la barana de la terrassa, amb les primeres imatges del somieig, mentre un vel d'ombra matisa la llum i s'avança en el rellotge de la rutina, que acompanyo fins a arribar al zenit de les hores.

En creuar la mitjanit, que adornarem de serpentines i garlandes, esclatarà l'alegria omplint d’ambre cristal•lí les copes. Un degoteig de dotze raïms ens esclatarà a la boca barrejant-se amb les bombolles brillants d'un brindis i amb el toc vibrant de les campanades, dotze també, en una orgia de sabors diferents. El repic es llençarà al vol brodant l'aire, al costat del de la música que ens empenyerà a iniciar el ball, convertits en mocadors que onejaran l'adéu al cap d'any envellit i donaran la benvinguda al nadó.

El gaudi de l'abraçada il•luminarà els racons. Les mans es buscaran, acariciant el clatell, encerclant la cintura. Parlaran els cossos, seguint el ritme cadenciós que els envoltarà. Un avançarà i un altre retrocedirà; un retrocedirà mentre l'altre avançarà, s’ajuntaran i es bressolaran lliscant pels arpegis escampats, embolicats en els ritmes, acaronats per la dolça veu d’Orfeu; celebrant el pas del temps acabat d'estrenar, on tot estarà per escriure , després del malbaratament de les últimes hores de Desembre.

BON TRASPÀS I BON ANY, 2012!

Innocència

Mario Camus: Los santos inocentes. Adaptació de la novel-la de Miguel Delibes

...mucho cuidado con esta letra; esta letra es un caso insólito, no tiene precedentes, amigos; esta letra es muda, y Paco, el Bajo, pensó para sus adentros, mira, como la Charito, que la Charito, la Niña Chica, nunca decía esta boca es mía, que no se hablaba la Charito, que únicamente, de vez en cuando, emitía un gemido lastimero que conmovía la casa hasta sus cimientos,...

………………..

¿y qué me dices de tu cuñado, Paco, ese retrasado, el de la granja? Tú me dijiste una vez que con el palomo podía dar juego, y Paco, el Bajo, ladeó la cabeza,

el Azarías es inocente, pero pruebe, mire, por probar nada se pierde,

volvió los ojos hacia la fila de casitas molineras, todas gemelas, con el emparrado sobre cada una de las puertas, y voceó,

¡Azarías!

y, al cabo de un rato, se personó el Azarías, el pantalón por las corvas, la sonrisa babeante, masticando la nada, …

………………..

"¡quiá, quiá!, milana bonita, milana bonita"

(Miguel Delibes: Los Santos Inocentes)

Somnis i quimeres toquen a arravatament, les sensacions m’envolten. Una nena plora esquivant el temps que penetra les ombres, en un trist reflex.

El sol es pon en el secret; s'amaga sota l'arbre, desmembrat pel plor perenne de fulles seques. Guspireja un llampec esquinçant la negror, la veritat cau, errant el vol, arrossegant-hi la calma amb què van contactar l'ahir i enterrant la llavor d'altres temps en l'aridesa del moment. El vent bufa una lletania que s'expandeix pels turons, cap endavant, lineal, sense marxa enrere. Nua queda l'estepa.

La paraula desafina en la dissonant lletra que adorm el cor d'un món que els repudia. Els innocents esperen l'alba, darrere d'uns ulls que creuen saber i miren compassats i atònits, el vol esplendent dels ocells.

Camí del Pessebre (Les Gunyoles)

Si teniu l'oportunitat de veure'l, no us el perdeu, aquest pessebre vivent, basat en el que van dir: Folch i Torres i S. Francesc d'Assis! 

Bon Nadal!

Haikús nadalencs

Boscà

El boscà s’amaga,
i la quitxalla
riu esvalotada.
Garrotades van picant,
cantant la cançó,
del caga tió.
....................
Embostes de llum

Quan arriba el Nadal
 embostes de llum,
acaramullen els ulls.
....................
Fanal

Un fanal blau, penja
a la llar de foc,
junt al tigre de Sadhon.
....................
A l’arbre

Oneja la guirlanda.
A l’arbre hi ha
dos o tres ninos penjats.

Veig sobre la foscor 

d'un gelat carrer,

la intermitència d'un llum. 

(Rafel)

És una barreja

El Nadal és una barreja dringadissa, de lluna al migdia i de sol a mitjanit, dibuixant un paisatge de somni. Una treva en el deler diari per felicitar, abraçar i intentar oblidar diferències, amb el desig, com cada any, que no desapareguin amb l’esperit del Nadal...Som tan humans. Un pessebre guarnit  d’un silenci respectuós amb les diferents creences que comparteixen el menjar a taula. La mirada còmplice amb qui em va regalar les figures. Les ganes que una mà petita comenci a moure-les i les reparteixi per tots els racons. Les postals que enviem i les que rebem. El cant de nadales, amb múltiples versions, a casa i a la residència; a la mare li encanta ballar-les. La complicació a l’hora d’encabir més xefles. Són altres qui troben les reunions massa llargues. Acabar i començar l’any amb els amics, en qualsevol casa. La trucada dels “nens” tot just toquen les dotze. Una altra trucada, preocupats si arriben a casa abans que nosaltres, i la seva espera, desperts i alegres. Continuo recordant tot l’any als que no hi són. Les divertides “gin cama” de reis, que poden durar tot el dia, segons les pistes. Les llums del carrer, que consumeixen menys. Les joguines del fillol i el problema de trobar-les si no m’espavilo. L’esperada trucada de la Kama. El camí que estic fent aquest any, a poc a poc, desprès de dos anys vivint-lo a mitges. El ning-ning de les campanes, tot just a les dotze, a Missa del Gall, acompanyant una nadala.

És la descoberta



Nadal és la descoberta del tió amb les noves vides. Els divertits pessebres vivents en què es combatia, o s’havia d’anar a l’escola, o era l’hora en què Jesús havia de menjar, o el gos dolent mossegava a l’ànec. Uns ulls molt oberts en veure que l’ampolla d’anís era un instrument musical. El maldecap de l’excés de simbomba i pandereta. Els nens vestits de pastorets la Nit de Nadal. La casa plena de cants de nadales. Les funcions de l’escola. La conversió en reis mags. No només ser convidats, sinó convidar. No caure en el xantatge quan tractaven de recordar els qui no hi eren, perquè la  setmana anterior i la següent i l’altra, tampoc hi eren ni hi serien i considerava injust crear-los un nou dia de difunts. Sortir a ballar per Cap d’Any i trobar-nos qui feia de cangur adormida i els nens ben desperts i contents...I la Missa del Gall, Quan?...

És l'alegria

El Nadal és l’alegria de records més propers, quan vaig descobrir que també existia un dia en què podia anar a ballar a la nit. Quan la família va quedar en un segon terme. Quan els dies i els àpats se’m feien massa llargs. Quan continuava sense haver de recordar a ningú, especialment en aquestes dates, perquè l’enyor mai ha tingut data per a mi. Quan els patges dels reis em deien floretes i quedàvem desprès de la cavalcada. Quan em van ensenyar a escriure aquesta frase: “Bon Nadal i Feliç Any Nou” i vaig reproduir-la en moltes postals. Quan no era obligatori fer un regal als “profes”, si no et queien bé. Quan el Lito va fer de Verge Maria i no va enganyar a ningú perquè tenia més barba que S. Josep. Quan dubtava de tot i se’m va desdibuixar el Nadal. Els cabreigs de decorats de casa seva i casa meva...Missa del gall? Parles en xinès?...

És la infantesa

El Nadal és la infantesa, quan no entenia res i tot era màgic. Quan res no en sabia i tot em sobtava. Quan tots hi érem i no els havia de recordar. Quan podia acompanyar al rei Gaspar a repartir joguines. Quan tocava la música de les nadales amb una pinta embolicada en un paper de seda. Quan els camells es feien mal al llarg del viatge i em podia quedar sense la caixa de colors i el parxís. Quan em preocupava que els reis no poguessin entrar pel forat de sota la porta i m’espantava en comprovar que ho podien fer. Quan sentia el soroll que feien els pares la nit de reis i feia esforços per no presentar-m’hi. Quan no volia fer-li un petó a Baltasar perquè sabia que era un veí. Quan mai em portaven una nina amb cabells. Quan felicitàvem el dia 24 de desembre a l’avi Juan. Quan el Betlem va ser de paper fins que el va enderrocar unes llàgrimes. Quan agafava, d’amagatotis, l’àngel de la trompeta. Quan pensava que era inútil tractar d’evitar l’amenaçant carbó...Hi va haver missa del gall?...

Dues veus

La llengua d’espart

i la corda estrebant l’estómac

tot l’obscur aïllant-te del mon.

l’ardit intent, emergint

de les nits covades

i l’inici de veus tremint

s'alçaràn com una columna de fum. 

Serà la carta de llibertat

d'aquests mots meus, tan presoners.

(Sandra Roig: El teatre)

A punta de nit, vaig escoltar històries portadores de sentit, en vibrar purs els sons, emfatitzant el verb. Aquests perseguien el poema somiant latituds; construint particulars universos, que els feien tangibles, i permetien acariciar-los amb tots els sentits. Eren dues, les veus que pactaven el camí seguint el de la llum dels hers i aconseguint trencar la seva monotonia. Es movien en totes direccions corresponent-se i encaixant les metàfores.

Vaig observar com brollaven de tots els angles, admirant la manera en què unien els elements de l'estructura dramàtica.

L'eròtica del desig

ARC proposta de desembre

S’abandonaren completament a la flama ondulant del desig. Els seus cossos es buscaven inundant-lo tot, aconseguint que es sentissin impel•lits a lliscar per ells, totalment desinhibits i ebris.

Es miraven, entretancats els ulls, incendiant-se amb la passió que els brollava, apagant qualsevol pensament que no tingués a veure amb ells. Per un moment van ser cargoles que s'enroscaven arrissant el mar, totalment embravit, en el qual navegaven assotats pel vent huracanat del plaer. Les boques libaven, com abelles llamineres, la humitat dels petons, exiliant-se encara més del seny.

Ella es va estremir permetent-li entrar al seu secret. Va ser crisàlide i papallona, en l'amanyac que els va unir i els va desbocar. Ell va quedar atrapat en el suau vaivé amb què va fer vessar les seves entranyes, immaculades fins llavors, sentint-se cim de la muntanya venusiana que va escalar sense pressa. Van ser música els murmuris sospirats a l'uníson, estenent-se en el pentagrama de la naixent melodia del seu gaudi, que va arribar a escales desconegudes per a tots dos. Van créixer amb la nit, malbaratant les seves ànsies llicencioses, fins a la finitud.

L'aurora els va sorprendre, rendits, atrapats en l'espessor del llenç blanc que els envoltava, abans de néixer a la ressaca de la trobada, que els va batejar en l'èxtasi de la recerca d'un nou goig.

Nocturn

El pensament es balanceja en les branques de la nit que estén la brillant pell atzabeja. Plouen les últimes hores als carrers, submergides en les ombres xineses amb què juga la llum dels fanals, mentre em refugio sota les antigues faldilles d'una taula braser i em faig amiga d'un temps ple de vida, especialment el dels dies en blanc, sense res escrit. Vague en els paisatges amagats a la mirada; allà dalt un avió parpelleja silenciós, assenyalant amb la seva creu l'intens degoteig de Gemínides. Escolto les veus de la nit, amb les quals acostumo a establir còmplices diàlegs. Dos gossos udolen, fent cor a la sirena de l'ambulància que demana pas en un carrer proper i els danya les orelles. La lluna sembla desinflar-se una mica més i jo no puc evitar estremir-me davant el lament estripat del silenci .

El mapa celeste m’absorbeix de nou amb el seu remolí lumínic i m'ajuda a tancar la porta al fred intangible que ve de fora, mentre la ment se m’encalla, aquesta vegada, en la grafia escrita en unes felicitacions, sense destinataris encara, que vaig deixar sobre la taula. Les agafo amb cura i llegeixo una vegada més les frases que expressen el que el pensament i el cor a l'uníson han bolcat, amb l'ajuda de les mans, en el paper. Somric davant les múltiples imatges que em presenten i les ensobro gargotejant les adreces que les permeti, com l'avió, seguir el seu rumb.

Un passeig per la Vila

 M'encanta com ha quedat!!!

L'espetec en el cor,en banderes alegriatot és còrrer i amagar-seentgregar-se a la festaensenyant el bell queferd'un poble... Gaudir de gent....i la musica que esclatai segueix la caminada...Olla de grills. So que arrastrafent rua per Villafranca.I ensenya a sa princesa !!Segur que n'és seva ànima.............. Anton. 

Avantsala

Vos que veniu del desembre

portant els ulls en un plat,

Santa Llucia, conserveu-nos

la vista i la claredat.

Son tan bells els ulls al front

quan hi brilla la mirada,

que tan bo de veure’l món

per l’ànima enamorada

de clarors de tota mena

I el moures de tot quan viu;

que cada hivern que veniu

gloriosament serena,

prò portant misteriosa

els ulls al damunt d’un plat,

(com si en la nit misteriosa

altra llum us fos donat),

nosaltres esferehits

de tota mena de nits

i seguint arreu, arreu

tota estela lluminosa,

os cridèm amb forta veu

i ab el pit tot agitat:

“¡Santa Llucia gloriosa!

¡La vista I la claretat!”

(Joan Maragall Les disperses)

S’hi acosta el solstici hivernal; la terra s’adorm,  amorosint els sons i obrint les portes de Nadal.

Temps daurat i dolcíssim que m’ullprèn quan la boira, asòmata, acompanya el naixement del nou dia, o quan la pluja, calmosa, fa caure les pampes seques que encatifen el terra.

Data de llums al carrer que es vesteixen de compres i sorteigs, de fires, de presses, de traspàs d’any, de felicitacions, de somriures escumosos, de raïm i de torrons.

Hora de bones accions, normalment oblidades, encoratjats pels mitjans audiovisuals, de llargs viatges i retrobaments familiars.

Moment  de xefles i neulies al voltant de les taules curosament parades, delectant-nos amb cants i nings-nings, tions, juguets i reis.

Instant d’intimitat i recolliment per a alguns, recordant el renaixement, any rere any, de la vida i d’un infant.

Màgia de fusta que pren vida, de reis angalanats que vénen de lluny per portar-nos juguines i presents. I d'aquells grans moments que s'aconsegueixen posant-hi una mica de ganes.

(Gerònima)

Avantsala de mirades, que encatifen l'univers.

Hores de bones idees, que s'obliden amb el temps-

Instants de buscar somriures

fins afer-ne un bon ple. 

(Carme)


SEGUEIXO. ELS SEUS ULLS
.........
Em possà sos dos ulls blaus
a la ma com floquets vidriosos
jo hi jugava sempre amb ells
eren tant, tant preciosos...!!!
Avui miro al cel i els veig
i a l'algua del riu que enblaveix
retornant-me sa mirada.
Els tinc que em cobreixen tot
i em penetren quan em parlen:
- T'estimo amb tot el cor
no deixis mai de mirar-me
que el ulls que foren teus
t'ajudaran a
en l'angoixa no caure
................ Anton

Desembre

La languidesa de la tardor m’ullprèn i em permet submergir-me en un dolç somni. La tristesa que s’ha multiplicat aquests dies es perd entre el vermell, el groc, l’ocre i l’òxid de les fulles que ballen, desmaiades, al compàs del vent, lliures a la fi.

Les riallades i els jocs que acaramullaven el carrer fins fa poc no desapareixen, sinó que s’amaguen dins de capses argentades que, quan s’obren, imiten la màgia de la txistera d’un mag.

Escolto el silenci; el veig com una última rosa d’estiu, plena d’una nit que matineja més que mai. M’encanta l’equinocci de la tardor, fins i tot quan deixa de ser-ho per vestir-se de solstici d’hivern. M’apaivaga sentir el cant de cigne ple de llum, en una lenta agonia, a les acaballes d’una estació molt especial.

Combatint

Combatint la tristesa que provoca la mort d'una persona AMIGA.

Fas cap al toll de la tristesa.
Les fulles del llibre busquen tapa
i es clou el moment dur, cruel.
Fi de caminada.tot rellisca.
Res t'aguanta.Ja la veu calla
i el panteix esgota l'alè.
instant suprem... I tot resta mut.
Tot calla com si el silenci parlés.
.................. Anton


SEGUEIXO.-segon instant.
.................
Ha vingut la teva llum que em ressuscita
i a la galta ha imprés la teva fita.
callada la veu, el seu remor sentia
com ma que a nen petit li dont carìcia.
Teus ulls em miraven amb dolcesa
i la PAU que sempre has dat, era encesa.
............... Anton. 

SEGUEIXO.- Vivint i estimant.

......

Combatia sempre donant...

als ulls fàcil somriure,

la dolça paraula al llavi,

el donatiu dilecte a la ma.

Ara son esperit transita

les seves flors regant.

pluja de records beneficiosa

per Qui és vulgui mullar.

................. Anton. 



Al lluny

Este valle es el punto de encuentro de unas montañas eminentes, de cimas redondeadas expuestas a los cuatro vientos, cubiertas tan sólo por alguna roca y una vegetación grisácea de secos matorrales, resultado de algún incendio o de la codiciosa explotación maderera. Las montañas tienen un aire reposado y maternal, como viejas e imponentes matriarcas, pero en el último tramo de su falda, en su postrera caída, se inclinan en vertiginosa pendiente que confiere al valle un perfil hendido y afilado.

………………..

Siempre me acordaré del día en que el  lobishome, ya entrada la noche, mató por primera vez. 

……………….

La guerra hace aflorar lo peor que hay en las personas: algo que no habría salido a la superficie en la vida normal. Mi padre se asombró al saber que uno de los que habían ayudado a los sicarios, facilitando así el asesinato y la tortura, era uno de los pocos habitantes de la garganta en cuya presencia se sentía relativamente incómodo; alguien con quien había hablado más de una vez y a quien consideraba una persona discreta e inteligente.

(David Monteagudo: Brañaganda)

Al lluny, es distingeix el paisatge que reflecteix el misteri supervivent del temps i el progrés. Sembla que mira a través del passat, vencent el quotidià, allà on convergeixen els límits entre la raó i l'instint. El seu relleu orienta al viatger que treu el cap a les lletres que ho descriuen i sent que l’atrapa en el doble significat de narració i personatge. 

Qualsevol pretext n’és prou per embeure's lluny d'un món silent que s'omple de vida. Més enllà de l'urbà, en una aparent reculada, el paisatge està; immòbil i reconstruint-se permanentment. El seu interior conjura el seu exterior i relata el que no pot ocórrer enlloc, per ser ell el personatge principal i còmplice dels seus somnis. En ells, les llums i les ombres, l'irreal i el real, poden ser qualsevol sense ni tan sols saber que ho són.

Llegendes de debò i engany es mouen lliurement en les nits en què una majestuosa Selene interromp en la monotonia de les ànimes sense vida, que se li lliuren des de diferents parts, impregnant-les d'ella en el seu avanç en solitud. Llavors, el seràfic es fa palpable. La bellesa comprometedora transforma l’inconfessat. Ho refugia en l'expressió de la seva estètica, sense teló de fons ni tramoia, marcant amb força la volta enrere que interromp l'ocult per la superposició d'anys. Aquests es despleguen amb la mirada crítica d'un nen que tracta de desxifrar el que li inquieta, sadollant la seva set antiga en les intrigues que va oblidar lentament, sense adonar-se’n.

Fado

Carlos Saura: Fados

Un fado s’obre pas enarborant el silenci de la tarda, que fa olor de petjada antiga. El pensament s'estreny; perd destresa en l'abstracció del moment que diu sense saber dir mentre l'ànima, cansada, s'estremeix davant el ressò malenconiós que emergeix entre les lletres. Deambula la mirada en la càlida pauta que declina, aixecant el vel de l'interrogant que la cobreix. La interpel•lació desplega veles que flamegen en inconfusible estètica, recuperant els records adormits que permeten l'evasió.

La imaginació avança i l'aire s'humiteja; toca els somnis amb moviments que s'ondulen en una xarxa d'afectes. S'endinsa, amb un lligam íntim, en l’harmoniosa sendera de tristeses que entonen el cant que sospira i s'embriaga amb nostàlgies no viscudes, plenes de llocs i de gent, hipnotitzants. Assedegada, beu amb ànsia de la copa que el follet raval omple una vegada i una altra, creant una bella perspectiva especiada de misticisme i fascinació, que evita que es dilueixi en el gargot del fum amb què s'embolcalla l'oblit.

L'òpera lusitana remou les entranyes i davant l'adversitat es creix, vagabunda reflexiva, al carrer en el qual la por es projecta en els racons. Es dóna permís per sentir i sent, respirant el compassiu i evocador lament que s'entona des de dins i, oblidat de si mateix, es confon amb la sal.