Bon Traspàs i Bon Any!

CAP D’ANY

S’anirà el vellet vestit de vermell,

amb túnica d’or i brindant amb cava.

Els grans de raïm, en sonar les dotze,

li aniran de tronc.

L’antanyàs, s’acaba!

Recala el nounat, amb un vel de boira,

faç de xerinola i desitgs de canvis,

ben embolcallat.

A tots ens encisa amb un gran somriure,

Que bo l’escumós;

cabriolen bombolles .

M’apaivaguen mots, amb ganes de viure.

Enamorament

Proposta de desembre

LA CARA DE BARCELONA, Roy Lichtenstein 1992

M'agrada observar-te. Delimitar els teus trets perfilant en l'aire; aquests són gavines tirades a volar. No et defineixen uns ulls, ni una boca, ni una expressió, sinó el conjunt de les teves faccions que dibuixen un paisatge únic.
Gaudeixo recorrent el teu cos que s'estén des de la muntanya fins a convertir-se en cabells d'escuma que arrissen el mar. De vegades m'entretinc en els recòndits racons de la teva silueta, omplint-me del teu paisatge que penetra, a través de la meva retina, en tots els meus sentits.
Cada vegada que et miro et mostres diferent. Les teves mil cares m’atrapen i em tempten a tornar als teus dominis una i altra vegada, per resseguir-los, incansable, i emmudir el meu silenci descobrint-los, robant-los encara que sigui un floc dels teus cabells i cobrint-t’hi els meus somnis. Aconsegueixes empresonar-me en provar la teva salabror quan, asseguda a la sorra, t’escolto en el xoc de les ones a la vora dels meus peus. Deixo que em bressolis amb el suspens agradable, que m’immobilitzis i em permetis, sempre que ho vulgui, refugiar-me en tu.

Descobriment

Vi una pequeña esfera tornasolada, de casi intolerable fulgor. Al principio la creí giratoria; luego comprendí que ese movimiento era una ilusión producida por los vertiginosos espectáculos que encerraba. El diámetro del Aleph sería de dos o tres centímetros, pero el espacio cósmico estaba ahí, sin disminución de tamaño.
 Vi el populoso mar, vi el alba y la tarde, vi las muchedumbres de América, vi una plateada telaraña en el centro de una negra pirámide, vi un laberinto roto..
 (Jorge Luis Borges: El Aleph)

Els carrers recorreguts fins llavors, desemboquen en paratges desconeguts projectats en les ombres. Mons estranys que no volem veure. Ens tapem la cara, amb la finalitat d'evitar contemplar-los i establim abismes en contrastar-los amb el nostre. Els clars i les tenebres interactuen, vencent la por al desconegut, i creen una atmosfera d'inusual bellesa, on no existeix el buit. Són mons de gran tràfec dins del nostre, paisatges ignots als quals anomenem descobriment.

El dinar de Nadal

El dia va néixer  amb aquell instant fugaç en què la natura roman estàtica, com si esperés un esdeveniment grandiós i sublim, abans de posar-li sordina al silenci. El pensament viatjà lliure, sense límits ni referències que poguessin distreure la vertadera realitat; sense la percepció del temps que balla amb les agulles del rellotge; sense la ubicació concreta en un espai físic; aturant-se en cada instant. Sentint el vertigen que provoca l’anar i el tornar, despullant-se de l’ansietat i la desraó del camí que obliga, decidí marcar la fugacitat del pas del temps amb l’orquestració amb què els ocells trenquen el silenci.
S’encaminà cap al menjador i somrigué. L’estança, plena de bullícia hores abans, mostrava un aspecte desolador. La taula evidenciava que l’àpat havia sigut festiu i variat. S’hi veien gots, copes i plats de diverses mides, diferents coberts i les restes de les postres, sobre les quals havien caigut els papers llampants amb què estaven embolicats els regals que s’havien intercanviat, de la mà d’amics invisibles i el boscà tió. També hi havia espelmes, el que quedava d’elles, plenes d’arabescs formats per la cera que queia quan estaven enceses.
Sobre la catifa blanca, que potser s’havia dut a rentar per a aquella ocasió, havia una gran taca de xocolata i unes quantes joguines escampades. Al betlem li faltaven algunes figures que eren sota l’arbre de Nadal, muntades en un preciós cotxe de bombers que, probablement, les havia transportades d’un lloc a l’altre del menjador. Era evident que els nens s’ho havien passat molt bé. En una taula petita envoltada per un sofà i dues butaques, algú havia deixat un parxís que potser havia servit per posar una mica de pau desprès d’alguns retrets i opinions oposades.
Una música suau la rescatà al present. Creava l’ambient adequat per començar a treballar amb calma, tractant que tot tornès al seu lloc. L’endemà havien d’anar a treballar.

Nadal Antic

                BON NADAL!

Paisatge hivernal

El sol mandreja, la lluna és blanca,

l’hivern és en camí.

L’herba es vesteix de rosada, a l’alba,

palesa el fred de nit.

La llum té son, s’escurça el dia,

estels artificials omplen la llar.

Espurnes i guspires cruixen i salten,

l’aire juganer les vol gronxar.

Viaranys de molsa i escuma blanca,

muntanyes de cotó suren al cel.

Sento arribar la boira silenciosa,

llàgrimes de gebre degoten d’un estel.

La pausa blanca, fabrica somnis,

esborra l’horitzó d’alguns paisatges.

Mentre descansen fauna i natura,

inventaré mil contes plens d’imatges.

Fàbrica de somnis
que comparteixes
inventant i teixint
fantasies de llum
i misteris de boira.

(Carme)



Fàbrica de somnis,
on tot és possible,
màgia, il·lusió, somriure.
(Montse)

Fira del Gall

Un dels galls penedesencs guanyadors de concursos d'anys anteriors

Ara ve Nadal,
matarem el gall,
i a la tia Pepa
li donarem un tall.

Els carrers de sempre bullen amb un “bull-bull” multicolor, plens d'aromes gastronòmics. A l'interior d'una carpa dringuen les copes de vi, les taules són plenes gent i fan olor de festival culinari. Costa escollir un sol plat, entre els variats menús preparats per a l'ocasió, per diferents restaurants rescatant galls i ànecs "muts" del Penedès i altres aus, de l'anonimat. Les variades possibilitats de degustació, també n'hi ha de vins, es passegen per papi-les gustatives i ninetes dels ulls que es recreen atretes per l'olfacte. L'escenari s'inunda de festa des del primer fins a l'últim minut, atenent la imaginació que entreté i atrau l'atenció del públic.

El rei de la festa...
El GALL...!!!!
Com barbareja i canta
engolat...
El ruc se'l mira,...
Ell l'ha portat
dins sarria nova
que avui l'amo ha estrenat.
-Soc el REI de tots,-
li diu al ruc callat...
I el ruc li contesta
-Demà acabes el regnat...
Fa quinze anys que en porto
eixoribits al mercat...
I cada any torno
amb la sàrria que he buidat.
no vols meva vida
de pes i de treball ?
Et vendran per quatre xapes
Quin caldo faràs demà.-
I el ruc girà l'esquena
L'any que ve un altre GALL.
............. Anton

Armes de defensa

Concurs ARC de microrelats. Proposta de novembre.

Camina pel mig de la immensitat de paisatges encaixonats que muden a la desolació i transmeten llunyania; com les hores infinites que ens separen de nosaltres mateixos. Observa que els manca l'atractiu de l'horitzó confonent-se amb el cel, el xisclar de les aus i el canvi natural en l'ondulació del terreny. L'impacte humà s'estén amb els passos gegantins de les ciutats adormides per la guerra. Quan pensava que havia arribat a la frontera que marca la terra de ningú, sentí els soldats que se li apropaven. S'atrinxerà dins l'escletxa d'una roca amb desesperació. Si aconseguia evadir-los, arribaria a la nit a l'últim reducte dels homes defensors de la terra, dels quals havia sentit a parlar des de la seva creació, els Garou. Segurament s'assemblarien més a ell que aquells que un dia van decidir experimentar amb la seva raça i convertir-la en l'arma de matar que necessitaven.
Al mig del silenci va sentir les veus que reclamaven altres gossos de la seva raça en què l'experiment havia funcionat, per tal de trobar-lo. No convenia deixar-lo escapar i que aconseguís reproduir-se amb l'ajuda dels altres que com ell, havien resultat armes defectuoses. El tir que el va ferir de mort va impedir haver de donar explicacions sobre les armes que es van utilitzar en la guerra. Ningú fora de l'àmbit de defensa en va saber res, d'elles.

Quejío

De vegades, m'agrada aturar el temps, despullar-lo de tòpics, tant els dolents com els bons i desprendre'm de les càrregues imposades en els successos diaris, per tal de gaudir d'una prioritat plena de sentit: la música. Avui m’assec en una vora silenciosa gaudint el meu temps amb el seu "quejío" somiant l'Alhambra.

Llum

 

 Santa Llúcia treu les fires i les festes de la bústia.

Travesso la porta que s’obre any rere any, tal dia com avui: Santa Llúcia. Observo el que m’envolta; els arbres nus i la llum que els vesteix, altiva i descarada, estranya i extraordinària. Tot forma una composició meditada, ajustada i sense presses, com si la vida volgués representar quelcom molt important. Tinc la sensació que els dies passen precipitadament i que la història de les persones queda presa en cada instant, multiplicant-se a l’infinit. Com la llum que es multiplica en les múltiples bombetes que venen a la fira instal-lada als voltants de la Plaça de Santa Maria. M’agraden els trets coloristes d’aquesta època dolça  que convida al descans. Cada detall em du a crear una atmosfera màgica en què ressalta la llum; com la dels fanals, reflectida en les parets quan encara no ha entrat la fosca.

Lluna negra

Bueno, pues representa el curar mediante el análisis. Hablar con el paciente, animarle para que hable libremente, guiarle para que descubra y examine las causas de su enfermedad.

Estaba sentada en el alféizar de la ventana, jugando con un par de prismas de cristal que, mientras hablábamos, ella sostenía a la luz del sol para formar arco iris en miniatura…

Ea, ya te he armado caballero –dijo-. Y en el torneo deberás llevar mis colores. –Se soltó el pañuelo de seda azul que llevaba al cuello y lo ató a mi antebrazo, que yo levanté obedientemente, mientras la miraba a los ojos.
(J.R. Salamanca: Lilith)

Els meus ulls et veuen, embolicada en l'halo misteriós de les ombres que  t’abracen. Lluna Negra, que crema de desig pel cavaller sol, deixant entreveure en els forts contrastos de clarobscur la feminitat de la teva figura. Amagada en els meus somnis, gesticules i t'expresses recolzada en les brillantors de l'aigua, enredant-me en la seda del teu món nocturn, obert als abismes d'una percepció alterada. Et sembles a una aranya que, embogida, teixeix una tela asimètrica, en la qual l'essència del desig aflora inconscientment a la superfície dels sentits. Clareja boira, nimfa enigmàtica, creadora de l'inquietant món paral-lel que estén la teva ombra abans que s'apagui la nit.

Gargots

 

Somiava amb escriure els contes que li explicaven cada nit abans de dormir. Per això cada tarda feia pràctiques en el quadern “gargot”. Des que li havien dit que les seves lletres eren això, gargots, va pensar que era el millor nom que li podia posar a un quadern ple d'ells.
 Aquella tarda el seu germà gran es va asseure al seu costat atret per les paraules que deia en veu alta al mateix temps que intentava escriure-les. L'observà atentament sense poder evitar somriure en veure que es mossegava la llengua per l'esforç.


 

-Meritxell, has d'ensenyar al llapis a escriure el teu nom. Jo t'ajudaré.



 

Li va dir a la nena que en realitat, escriure era dibuixar. Així es convertien els gargots en lletres.
 Mai se li oblidaria la tarda que va ensenyar al llapis a escriure el seu nom. El següent quadern de pràctiques es va dir “paraules”.

Abstracció

Concurs ARC de microrelats. Proposta d'octubre

Caminaven per la sorra de la platja, desfent el camí, en silenci, després del llarg temps transcorregut des que es van allunyar del juvenil grup, de què ell havia rescatat la noia. Se'ls veia distesos en la seva conversa, preses les oïdes de l'un i l'altra en les ones sonores que solcaven l'aire, embolicant-los. Els somriures còmplices eren dues barques que salpaven a l'uníson en el mar, primer esvalotat i després plàcid, d'un secret que a partir de llavors els uniria en la dolça comunió que representava el fet de compartir-lo. Enrere quedaven els dubtes, tapats sota les ombres amb què el sol dibuixava la sorra que els precedia.
En veure'ls, els amics els apressaren a apropar-s'hi, ja que havien començat a repartir els entrepans que havien dut per mitigar la gana. Un refrescant bany i multitud de jocs els va acompanyar la resta del dia, en el que van poder observar tots que ella, es quedava abstreta, presa en el somni, amb un mirar cap endins, mentre la brisa dulcificava els rajos que queien sobre el seu rostre.

Acompliment

 

El sueño de mi padre fue morir en San Hilario, pero siempre llegó tarde en su vida y murió antes de tiempo. Espero que llegar tarde no sea hereditario.

Me dieron seis meses de vida. No quiero que la muerte me coja por sorpresa.

Enterrar gente, es como andar en bicicleta no se olvida.

(Laura Mañá: Morir en San Hilario)

Experiències i llocs duen a reflexionar sobre la vida a través de la mort.  Quan la mort és propera encara hi ha vida i alegria, mai viscudes, que transformen l’entorn. El misteri no es defuig; els sentits desperten en un surrealisme hipnòtic que capta la fotografia preciosista del paisatge. L’aire suau que bressa una fulla, el so inequívoc d’una petjada...Res no passa desapercebut. El simple fet de respirar o de caminar mostren la més pura autenticitat en un realisme màgic que es troba al caire de l’infinit, establint altres espais i altres mesures del temps.

Àngel

Proposta de novembre

L'Estació Espacial Internacional vista des del transbordador Discovery durant la missió STS-119

A l'alba del primer dia de tardor, va observar la multitud que s'amuntegava entorn d'una estranya figura suspesa sobre els seus caps. Es va apropar a l'aglomeració amb la finalitat de no perdre's ni un detall d'aquell esdeveniment extraordinari. Semblava que el cel volia posar a prova el raciocini humà amb aquell joguinejar, ja que no hi havia explicació davant aquell fenomen volador.
Després d'un vol desorientat en diferents direccions, va començar un descens insòlit fins que tots van percebre que no es tractava d'una au, aquell ésser que batia l'aire amb unes pesades ales, gairebé transparents. És un àngel!, van exclamar a l’uníson, mentre el sol ascendia al compàs de la lluentor inusitada que adquiria l’alat, contrastant amb la foscor del color del seu cos.  Absorts en el seu aleteig, ningú va parar esment al núvol negre que es va anar estenent de llarg a llarg del cel, fins que aquest es va obrir amb una forta tremolor elèctrica, deixant veure el contingut de les seves entranyes, al mateix temps que provocava la fugida dels curiosos, allunyant-se de l'epicentre de quant esdevenia. Una nau espacial, va anar descendint fins a arribar ran dels edificis més alts. Llavors, es va adonar que li havien deixat sol, a la mercè del que pogués esdevenir amb aquelles aparicions inesperades en un dia que va començar tranquil, com qualsevol altre.
L'àngel, parat al terra, li va recordar al gegantesc  Gulliver que mesurava les seves forces amb el lil-liputenc en què s'havia convertit. Li va indicar amb una mà que s'apropés i es va veure obligat a fer-ho reprimint l'instint d'escapolir-se per sobreviure. L'escena era presenciada pels curiosos, darrere dels cristalls de les finestres de les seves cases. L'últim que van veure va ser el vol de dues figures abraçades cap a l’escotilla que es va obrir en la nau i com aquesta es volatilitzà de sobte, donant pas al transcurs d'un primer dia de tardor normal, com qualsevol altre, que es va traduir en redactats sensacionalistes dels periòdics de tot el món. Les sospites atemoriren a les potències mundials. Res ni ningú va poder evitar l'extermini dels no triats aquell dia, en la guerra mundial que va desencadenar el succés.