A ENCESA DE LLUM

Quan l'últim sol d'abril es pon, s’encén la nit de Walpurga que crema el fred i rep l'escalfor primaveral. Les bruixes juguen a la rotllana al voltant del crepitant i cruixent foc, donant-li l’esquena, fins a esgotar-se. La força de la naturalesa les sosté fent que es compleixin les seves lleis eternes amb l’encanteri del seu món interior. En la clariana del bosc dansa l’heretgia d’una invocació, que convida a mesclar-se amb el fum d’una foguera que atorga la possibilitat d’assumir certeses.

M'he sentit atreta per la proposta que fan a Relats Conjunts.

Adherit a les baranes de pedra, formant un pont amb el seu cos de colors, resta inert el dragolí. El contemplo i penso en la quantitat dels seus companys, menys agraciats, que he estabornit amb l’escombra, fent-los grimpar paret amunt, fins a desaparèixer en alguna esquerda o a les atzavares de jardins confrontants.
Quan era petita els temia. M’havien dit que si t’escopien et quedaves calba. També m’ho deien dels gripaus, així que vaig passar-me un temps fugint d’uns i dels altres. Passaren els anys i em vaig acostumar a veure’ls, a les nits d’estiu, a les parets dels edificis. On havia un fanal, es passejaven en grup amunt i avall, cruspint-se qualsevol falena o mosquit que s’hi acostés.  Recordo que alguns jugaven a confondre’m desprenent-se de la cua quan intentava atrapar-los. Quin ensurt!, la primera vegada que vaig experimentar aquesta divisió en un d’ells...Posteriorment em va tranquil•litzar el fet de saber que els torna a créixer.
Aquest dragolí de colors brillants del Parc Güell confia molt en el seu camuflatge d’obra d’art irisada. Per això roman immòbil i ens permet gaudir del seu mimetisme. Em pregunto què deu passar quan cau la nit i ningú el contempla? Tot canvia i es transforma quan les criatures nocturnes ocupen els espais que deixen buits les diürnes en retirar-se als seus caus. Segur que el dragolí baixa del seu pedestal i es dedica a córrer darrere els insectes i les papallones de llum que il•lumini la lluna, abans que el sol el petrifiqui de nou.

Vull cridar, Maria, que sense tu s’ha apagat una estrella i així descriure el que embolcalla el meu interior, expressat en sentiments que em torben l’ànima. Vull reflexionar per tal d’evadir-me un instant de la dura realitat. Fins ara, tots els intents han estat nuls; les idees es negaven a obeir-me i al final els dits quedaven immòbils sobre el teclat, mentre l’abril plovia tristesa. És nit tancada, fosca per a la meva ànima, com deia la santa poetessa, quan ho intento de nou dibuixant les lletres que s’obren pas, emboirades per les llàgrimes. Em dol i m’espanta posar-me davant un full en blanc per tal de convertir-lo en el teu punt i final, amiga estimada. I es que la mort, amb un excessiu protagonisme enguany, m’ha tornat a deixar descol-locada. De tota manera, em rebel-lo i continuo escrivint les sensacions que tinc al marge del temps. Intento, amb el convenciment que t’has endut el joc en què ens dèiem sense dir-nos, que  les lletres,  en ajuntar-les, emetin un bell so ple de significats. Que aconsegueixin compondre el missatge que tinc a dins i que el crit silenciós quedi pres en el paper, fugisser.

Que t’estimo ho has sabut sempre, en sóc conscient, però m’hauria agradat dir-t’ho una vegada més abans que et convertissis en un àngel. M’has ensenyat a fer-ho a poc a poc i a expressar-ho de diferents maneres a mesura que t’anava coneixent. Juntes hem creat primaveres, omplint la distància amb un rosari de paraules embolcallades de tendresa. És per això que has decidit anar-te’n en una d’elles? A partir d’ara, l’abril serà sinònim de ditxa i pena; naixement i mort de dues ànimes que es van conèixer en un carrer de la vida per ajudar-se a créixer.

Visc el dol al mig de les soledats que marquen la teva absència, maleint els  límits a què ens obliga allò que anomenem temps. Tracto d’esborrar la pena que em provoca pensar-te; de moment no ho aconsegueixo. Els sentiments estan ferits i sagnen...Segur que el dolor que sento els curarà. De moment en conformo a enviar-te aquestes paraules que t’arribaran amb l’eco dels meus sentiments. D’un cor a un altre cor, com sempre dèiem, tot i que el teu ja no batega.

Somric amb ironia en pensar que la mort, seguint el camí de l’abril ple de roselles, ha arribat per deslliurar-te i, com una fada madrina, concedir-te el que més desitjaves: no envellir més. T’ha arribat amb dolcesa, recompensant amb un suau somni, el fet d’haver-te obligat a anar a trobar-la a un hospital...Perquè ha estat més fàcil per a tu suportar la mort sense haver pensat en ella que patir una malaltia sense morir, veritat Maria bonica?
Seràs la protagonista de la meva llegenda, el melic d’un TOT; una cançó blanca ballant amb els colors; un lloc ideal per perdre’s,  ple de paraules escrites; una crida als meus afectes. T’enyoro; fins i tot en aquelles coses que em treien de polleguera; aquelles que t’humanitzaven i només a tu et pertanyien, aconseguint fer-te única i inimitable. Considero un error recordar-te perfecta, sense matisos, neutra, fins arribar a confondre’t amb el no res. Al cap i a la fi et vaig descobrir i et vaig entendre en el desacord de conceptes, visions i apreciacions de la vida que em van enriquir. Recordes quan et deia que per a mi les persones eren més que una foto que l’única cosa que fa és canviar de color al llarg del temps? Ara que la teva bellesa com a persona mai no podrà ser capturada mitjançant una imatge o una frase, entendràs el que et volia dir...

Tanco els ulls a preguntes sense resposta; escolto atentament el que llegeixo i albirant el naixement d’un nou dia, encara que el cel tingui el color del banús, m’acomiado i et dic: Siau, Maria. Quan l’hivern, que ara comença, se’n vagi a dormir, ens veurem a l’abril...Mentrestant viuré el record de la teva presència,  tantes vegades gaudida en la complicitat de cinc anys, guardant un silenci, ple de tot el que ens hem dit i hem compartit.

El problema és que jo sí que m’estic fent lliure i independent. Des que he arribat continuo anant a classe i al museu, i surto amb les meves amigues quan vull.
...............................
Penso cada vegada més sovint en la nit de nuvis i, espero que com totes les noies en les meves circumstàncies, tinc moment de tot: entusiasme, por, esperança, angúnia, tot barrejat.
(Sílvia Soler: Petons de diumenge)


Postures incòmodes en forats estrets, que fan pudor de repressió i hostilitat, ens trenquen fils de vida. La inspiració cerca refugis entre els espais de les lletres que llegim o escrivim, fins que se’ns cauen els dits. Llavors només ens queda la veu i els records d’uns petons que ens ajuden a recórrer per l’entrelligat de vells carrers ingenus i feliços. Aquests ens permeten noves trajectòries vitals, allunyant-nos de l’horitzó tèrbol que se’ns apropa, espolsant-nos la pols del cor.

Col•lecció de moments i Si dubto sóc, són per a mi mandales teixits amb un fil molt prim. Uns acurat processos multiformes i policroms que no em deixen indiferent.

Els mandales que em regaleu avui, adopten la forma d’una margarida, la meva flor preferida. S’assembla molt a l’ésser humà, dual, ambigu i ple de dubtes.
Agraeixo la llum i la blancor dels vostres regals, Carme i Elvira.

Com que els he de convertir en tres i en deu, respectivament, bufo i els deixo volar cap a:

Perquè has vingut

(Michael Haneke:La cinta blanca)


Incorpòria, darrere la porta que deixa el món fora, neix l’ombra dels secrets. Aquesta, que mai ha de conèixer la llum, es projecta en les parets, nues d’enteniment, i busca les finestres per a pintar-les de negre. D’aquesta manera res s’escapa a l’exterior.  Una cinta blanca sura en el no res, lligant xiuxiueigs apaivagats pels crits d’un silenci colpidor. Els ulls es tanquen fortament, com la porta, condemnats a ser els Cèrbers i els Dips que han d’evitar que no surti ni entri res. Són tants els amagatalls possibles, darrere les portes de l’Hades...

Estimada cigonya,
Potser es sorprendrà de rebre aquesta carta quan creu que ja no li escriurà ningú. La veritat és que fa temps que volia fer-ho, però fins ara no he aconseguit la seva adreça.
No s’espanti, que no vull demanar-li res, que els temps han canviat i ara els encàrrecs es fan d’una altra manera. Tan sols vull agrair-li el primer viatge que vaig fer, que va ser amb vostè. Sí, ho ha encertat! Sóc una de les comandes d’aquella època en què rebia muntanyes de cartes i encara no existia París.
M’ho vaig passar molt bé durant el trajecte, sap? Aquella bombolla embolicada en un enorme mocador penjat al seu bec, va ser el primer gronxador. Com que hi havia poc a fer, la meva distracció principal va ser jugar a giravoltar, sobretot al principi, ja que a mesura que anava creixent, la bombolla se’m va anar quedant petita i m’obligava a reposar.
No vaig veure res perquè no podia sortir fora, però recordo la música i les veus que m’arribaven a l’oïda. El final del viatge va ser molt emocionant. Vaig poder veure els estels. Almenys això és el que em va semblar que eren aquells quatre ulls que em miraven enamorats.
M’agradaria força mantenir correspondència amb vostè i conèixer-la una mica més. Tan sols sé que pertany a un dels grups anomenats “aus migratòries”, que avui dia només s’encarreguen de portar-nos el bon temps...i poca cosa més.
M’explicarà les experiències meravelloses i enriquidores dels seus viatges?
Esperant amb ansietat la  resposta, li envio tota la meva simpatia.


Estimada Pilar sóc jo : la cigonya que amb prou feines podia mantenir l'equilibri ,amb el valuós farcell que eres tu, al bec, mentre volava travessant tots els paisatges que esmentes ...ara encara sóc cigonya però ja no porto nadons a domicili...era molt cansat encara que gratificant..però les cigonyes ai las envellim depresa i les ales i el bec no em responen com abans...t'agreixo infinitament la teva carta...saps? el món és ple de desagraïts i poques vegades tinc el goig de rebre una carta com la teva... Moltes Gràcies Pilar...quan et vaig dur no tenies nom ... però recordo perfectament com et gronxaves sota el meu bec....moltes gràcies ! i que siguis feliç! Una cigonya agraïda.
 

En Tibau, ens convida a jugar amb el diàleg.

M’espera cada tarda assegut a un dels pedrís del moll. Corro, entre els vaixells pesquers, àvida d’assistir al trosset de vida que viurem plegats entre la blancor i el blau d’aquell decorat.

- Hola avi -li dic mentre l’abraço.
- Bona tarda preciosa –em respon regalant-me el seu somriure.
– Quina història m’explicaràs avui? Té a veure amb el mar?
- En certa manera sí, Foix. Es podria dir que és on tot passa. Comencem a imaginar?
- Sí, avi! Com m’agrada parlar amb tu jugant a imaginar!
- Imagina -comença a dir- , un mar en calma.
- No em costa imaginar-lo. El tenim al davant –responc atenta a les seves paraules.
- Pots veure aquells vaixells de vela saltironat entre les ones? –diu assenyalant l’horitzó– Uns van a la deriva i altres naveguen com si tinguessin unes potents brúixoles que els guien.
- Sí –li responc immersa en la màgia que ningú sap crear com ell.
- Què més veus?
- Que arriben a la línia de l’horitzó i desapareixen.

Mirant-me als ulls diu:

- Saps de què vull que parlem avui?
- Sí, avi. Del viatge de l’àvia, veritat?
- Sí, Foix.
- Naveguem. Inflem les veles, capità!

Quan davant teu s’obrin molts camins i no sàpigues per quin anar, no n’agafis qualsevol a l’atzar: seu i espera. Respira amb la profunda confiança amb la que ho vas fer el dia que vas néixer, no permetis que res et distregui: espera i espera una mica més. Atura’t, no et moguis, queda’t en silenci i escolta el teu cor. Quan et parli, aixeca’t i ves on ell et porti.
(Susana Tamaro:Vés on et porti el cor)


Deixar lliures eternitats oxidades, amagades en el més recòndit d’un mateix. Travessar la boga i implicar-se, guanyant la carrera a la peresa, amb actuacions precises i reflexions en veu alta. Deixar que broti el riure “dient” amb un esclat emocionat, evitant extenses epístoles a posteriori. Acoblar els passos als batecs d’un cor que marca pautes i el sender a seguir, salvant distàncies i retrets. Oblidar els paranys de la ment que ens impossibilita d'escollir per temor a equivocar-nos...Avui, els dubtes parlen amb infinitius i em permeten conjugar-los.

(Tom Ford: Un hombre soltero. Adapta la novel-la homònima de Christopher Isherwood)


Som àngels del temps, vivint en minories eremítiques. Vagaregem, invisibles, ocults darrere les aparences que ens permet ubicar-nos dins l’aïllament i subjectivar històries sòbries. Si la vida ens repta amb un vestit fet a mida que s’estripa, afloren les petitetes que ens fan tremolar. Llavors la realitat es visualitza com un laberint detingut en un present que es dispersa o es recompon, seguint una lògica calidoscòpica complexa. Els colors i les formes ordenen imatges prèvies que ens desorienten i van, poc a poc, cedint secrets.

A trenc d'alba,
obren les ales els records.
Sota una pluja d’abril,
d’arròs i pètals de flors,
iniciàrem un ball
en una sínia de colors.

Abraçats,
embriagats de bogeria adolescent,
pintàrem sols,
i jugàrem a enllaçar el pensament.

El dia avança,
en una florida novella,
regada amb petons
que faran eco a l’alba,
vestint-la de rosella.

M’agrada molt escolar-me, sempre que puc, en la festa especial de la teva expressivitat. Els ulls se’t fan més grossos i es torna descarada la teva timidesa. Sé que m’esperaves impacient. Enguany encara més, ja que comences a saber rastrejar el món amb consciència. Has aconseguit fer-me sentir per primera vegada que som còmplices. Que “guai”!, aquest nou pas en el camí en què aprenem a estimar-nos. Reps la teva mona de Pasqua amb una il-lusió renovada, com si no n’haguessis rebuda mai cap. La desemboliques amb la velocitat que et permeten les teves mans, petites encara. Obres els ulls de tal manera que no et caben a la cara. Com m’agrada ser-hi quan mires i calles, tot atresorant emocions. De sobte, crides i surts corrents a buscar la mona que tu em regales a mi. Enguany has ajudat a l’àvia una mica més, encara que no l’hagis pastat molta estona perquè, aquí et dono la raó, les mans s’embruten molt! L’has guarnida amb tres ous. Aprofito per a explicar-te el significat dels ous i corres, on has deixat la teva mona, a comptar els que has descobert amagats entre les figures. Padrina, són cinc!...Tota una mà, Andreu.
Et calmes una mica i vas descobrint el que hi ha espargit per la granja de xocolata. Tornes a comptar els ous i comences a jugar amb les figures dels animals que tant t’agraden. Quan et canses, aprofites per a llegir-me un conte de la manera especial en què tu ho fas. Emets el so de les lletres i tot seguit les enllaces formant a poc a poc les paraules. Desprès em demanes que te l’expliqui “fent veus”. Els teus pares, paren la taula per a berenar. Ens mengem una garlanda i tu, d’amagatotis, “estrenes” la mona-granja menjant-te una de les figures. Tot seguit em regales un llaminer petó de xocolata.