Background
Joshua Logan: Picnic


Hal ensenya a Millie uns passos de ball i en un moment determinat acompanya la música amb palmades suaus. Madge apareix en escena i comença a moure’s al compàs; primer de manera inconscient i posteriorment amb tots els sentits. El mascle ha aconseguit atraure l’atenció de la femella i senten la sensualitat que els atrapa de manera torbadora. 

La història que transcorre en 24 hores, està basada en l’obra de teatre homònima de William Inge.
La producció original de Broadway "The Picnic" de William Inge (Esplendor a l’herba) es va estrenar el 19 de febrer de 1953 al Music Box Theater, es va representar 477 vegades i va guanyar el Premi Pulitzer de Drama.

La direcció destaca per l’habilitat narrativa i el vibrant retrat de la puritana Amèrica dels anys 50

Es va rodar en exteriors de Kansas (EUA) i en estudi.

Va haver un abans i un desprès en el tractament de l'erotisme al cinema americà. La van catalogar com una pel•lícula perversa, amb massa referències sexuals i comportaments inapropiats. 

Les interpretacions de Holden i Novak (en el seu primer paper protagonista) sobresurten per la bona química i convicció. Els acompanya un elenc d'excel•lents actors secundaris:  (Betty Field, Rosalind Russel, Arthur o´Connell, Cliff Robertson y Verna Felton)

Davant el nerviosisme de William Holden, el director el va fer practicar els passos de ball amb la coreògrafa Míriam Nelson.
L’actor va reptar  la productora, assegurant que només ballaria borratxo i si li pagaven bé i Columbia va acceptar.

A l’època que es va rodar el film (1955), es va parlar molt de la gosadia de William Holden en depilar-se el pit per rodar escenes en què apareix sense camisa.

El paper de Millie, jove rebel que memoritza els sonets de Shakespeare, li van oferir primer a Susan Strasberg, la filla d'el professor d'art Lee Strasberg.

La necessitat d'extres de totes les edats que apareixen en les seqüències filmades, va ser la causa que els nens de les escoles locals no anessin a classe durant uns dies. 

Van voler promocionar a Rosalind Russell (Rosemary) per a una nominació a l'Òscar, però l'actriu es va negar a ser col•locada en la categoria de millor actriu de repartiment. Molts van pensar que hauria guanyat si hagués acceptat.

 Kim Novack és proclamada la reina de Neewollah: Halloween.

Elizabeth Wilson va tenir un petit paper. 12 anys més tard va treballar en El graduat, de Mike Nichols.

James Wong Howe va aconseguir una fotografia detallista en Technicolor i va realçar l’obra. 
Haskelllo Wexler, va ser l'encarregat de la càmera en el famós últim pla aeri pres des d'una peça de fusta adjunta a un helicòpter, en la qual anava assegut.

La banda sonora, a càrrec de George Duning, aporta una partitura orquestral solemne i dramàtica, amb intervals romàntics, a l'estil de Leonard Bernstein. Afegeix peces de ball, com el "Madison" i altres. 
Hi destaca “Moonglow”, clàssic dels anys 30 d'Hudson i Mills, que també apareix a la banda sonora de "Els fabulosos Baker Boys (1989)"

El rodatge va ser interromput gairebé diàriament per les pedregades i les advertències de tornado.

Al 1957, un investigador de màrqueting, James Vicary, va assegurar que durant sis setmanes s'havia inclòs missatges subliminals en les projeccions del film.  Sembla ser que  van augmentar les vendes de crispetes i Coca-Cola. No es van donar detalls de com se’n va adonar de l'experiència, i va admetre en una entrevista posterior que tot era un truc de màrqueting.

Va guanyar dos Oscars a la millor direcció artística i al millor muntatge, i va tenir quatre candidatures: a la millor pel•lícula, al millor director, al millor actor de repartiment (Arthur O'Connell), i a la millor música.



Gérard Corbiau; Farinelli il castrato


Farinelli, ha tingut accés a les partitures de Händel i decideix cantar-les en públic. A l’escena canta l'ària "Lascia ch'io pianga", que commou a tots els assistents i al compositor, fins al punt de provocar-li un col•lapse. 

Haendel va popularitzar l’ària en la seva òpera Rinaldo. Es va estrenar al King 's Theater de Haymarket (Londres) el 24 de febrer de 1711, interpretada per dos dels castrati més famosos de l'època, Nicolò Grimaldi "Nicolini" i Valentino Urbani . 

Aquesta és la tercera pel•lícula de Corbiau, la qual li va suposar el reconeixement per part d'un ampli públic. Un film rodat originalment en tres idiomes: francès, italià i anglès, amb una temàtica que, en altres circumstàncies, s'hagués considerat minoritari.
Ens relata la vida de Carlo Broschi, cèlebre castrat que va triomfar en l'òpera al s. XVIII. Un castrat era una meravella vocal, un preciós instrument musical viu. 

Reflecteix la societat musical del moment com si fos una superproducció. Cal destacar la brillant i acurada reproducció del Barroc que aconsegueix amb decorats, vestuari, teatres i personatges i la utilització d'instruments de l'època. 
El públic no aficionat a la música pot trobar al•licient en l’erotisme, la realitat dels personatges i la mostra de les passions humanes, en la relació dels diversos protagonistes. 

És important l’ús tecnologies digitals en la confecció de la banda sonora del film el que la converteix en una producció pionera en aquest camp.
Als laboratoris de l'IRCAM (Institut de Recherche et Coordination Acoustique/ Musique) de París, es va barrejar la veu de la soprano Ewa Malas-Godlewska, i el contratenor Derek Lee Ragin, que s’havien gravat per separat.

Només hi ha una cançó en la qual la veu de la soprano no va ser barrejada: Lascia ch'io pianga, que he utilitzat per a il•lustrar aquesta entrada.

La majoria de cançons són obres de Ricardo Broschi, Haendel , Hasse i Porpora.
http://www.youtube.com/watch?v=QCjfO44KdkA Alto Giove (Nicola Porpora)

El director musical de la cinta va ser el clavecinista francès Christophe Rousset. L'enregistrament musical es va fer a la sala de concerts de l'Arsenal a Metz, amb l'orquestra Les Talens Lyriques.

Un sopranista actual, podia haver donat vida a la veu de Farinelli, però llavors s'hagués perdut el morbo afegit, de posseir una cosa creada especialment per a l'ocasió.

No hi havia veu real que servís de referència, només alguns enregistraments de 1902 d'Alessandro Moreschi, l'últim castrato.

La majoria dels actors de repartiment són desconeguts. 

Stefano Dionisi, el protagonista que va encarnar a Farinelli, va interpretar a Vivaldi en "Antonio Vivaldi, un prince á Venise", de Jean-Louis Guillermou, l’any 2006.

Hi ha una novel•la recent de la vida de Farinelli, escrita per Jesús Ruiz Mantilla (Ed. Aguilar, Madrid, 2007), en la qual l'autor repassa la turmentada existència del personatge, des de la vellesa.

Va guanyar el premi a la millor pel•lícula estrangera en els Golden Globes de 1995 i va ser nominada en la mateixa categoria als Òscar.

Actualment, el repertori compost per als castrats és interpretat pels contratenors i els sopranistes. Un dels més famosos és Michael Maniacci, que ha conservat de forma natural una veu de soprano. 




Mike Nichols: Qui té por de Virginia Wolf?


Un parèntesi musical amenitza part de la vetllada. La nit,  plena de dards enverinats, posa al descobert les ànimes i en un tres i no res les fa desaparèixer.

Guió adaptat per Ernest Lehman d’una obra de teatre en 3 actes "Who 's afraid of Virginia Woolf?", d'Edward Albee, que es va estrenar al 1962. 
Sembla ser que l’autor va llegí la frase del títol en la paret d’una taverna de Nova York
Està considerada com una de les millors adaptacions al cinema d'una peça teatral.

El títol és una paròdia de la cançó "Who 's afraid on the big bad wolf?", de "Els tres porquets" (Disney), que s'entona amb una lletra i melodia diferents. 

Està plena de diàlegs ben construïts, un relat embolcallant i personatges complexos ben definits. Les interpretacions de les dues parelles protagonistes, Elizabeht Taylor i Richard Burton, Sandy Dennis i George Segal, són magnífiques. 
Costa discernir on comença i acaba la realitat en la interpretació de Taylor i Burton.

Van criticar molt a Richard Burton, interpretar el personatge amb accent anglès.

El llenguatge, fidel al de l’obra teatral, fa ús d'expressions i paraules insòlites fins llavors en cinema, que no sobrepassen els límits dels usos col•loquials, plenes de realisme, naturalitat i espontaneïtat.

La fotografia, en blanc i negre, ofereix excel•lents contrastos, accentuats per un bon treball de càmera, amb plans zenitals, imatges sòbries i subjectives i primers plans que ens endinsa en la psicologia dels personatges

El compositor Alex North ofereix una breu partitura original, on destaca el tema central de guitarra, evocador del romanticisme. 
Facilita la migració de les situacions tenses i fresques que s’alternen al llarg del film. 

Els noms de Georg i Martha, de la parella protagonista, coincideixen amb els del primer president dels EUA i de la seva esposa. 

Hi destaca la paròdia que Elizabeht Taylor fa de Bette Davis, com a homenatge a l'actriu. 

Recorda al dramatutg Tennessee Williams, amb la frase “Flors per als morts”, extreta de la seva obra: “Un tramvia anomenat desig”  (A Streetcar Named Desire), adaptada al cinema per Elia Kazan.

La parella protagonista (Elizabeth Taylor i Richard Burton), havia d’estar formada per Henry Fonda i Bette Davis. 

Sandy Dennis (Honey), qui estava embarassada durant el rodatge, va avortar. 

Va aconseguir cinc Òscars i va estar nominada a vuit (totes les categories): Pel • lícula, actor, actriu, actor de repartiment, actriu de repartiment, director, guió, direcció artística / decoració del set , fotografia, so, disseny de vestuaris, música i muntatge).

Va ser l'últim film en rebre l'Oscar a la millor fotografia en blanc i negre pel gran treball de cambra d'Haskell Wexler, abans d'eliminar aquesta categoria dels premis.
És una de les poques pel•lícules que no té crèdits al final. Acaba amb un rètol: “EXIT MUSIC”, acompanyat per la música d’una mandolina.

L’any 2011 es va estrenar al teatre Romea de Barcelona (traduïda per Josep Mª Pou) la versión en català dirigida per Daniel Veronese i interpretada per Emma Vilarasau i Pere Arquillué, junt a Mireia Aixalà i Ivan Benet.



Roberto Faenza; Sosté Pereira


Pereira acudeix a la cita que ha concertat amb Francesco Monteiro Rossi, a la sala de ball popular. Li ha agradat la tesina que l’han publicat al diari i vol contractar-lo per escriure, de manera imparcial, necrològiques sol•licitades.
El jove es dedica a cantar per tal d’obtenir algun diner i la presentació que li fan, ajuda al  periodista a qüestionar-se sobre la seva militància política.

Adaptació de la novel•la homònima, de l’escriptor italià, Antonio Tabucchi. 
Es va muntar una sòlida coproducció entre Itàlia, Portugal i França i s'encarregà la direcció a Roberto Faenza, que a més va escriure el guió en col•laboració amb Sergio Vecchio i l’escriptor. 

La trajectòria cinematogràfica anterior de Roberto faena, era molt feble i no semblava el realitzador adequat per a un projecte tan complexe. No obstant això, va aconseguir una perfecta transposició d'imatges

Es va rodar íntegrament a Portugal, amb una ambientació molt cuidada. 
La imatge fílmica permet a l'espectador entrar en el misteri d'un itinerari existencial i iniciàtic. És més realista que la imatge poètica, perquè inclou més elements dins d'un fotograma. En el cas de la novel•la, l’espai pot ser descrit només amb unes pinzellades aproximades. La resta quedar obert a la fantasia i a la sensibilitat del lector.

L’idioma emprat, va ser  l’italià.

La trama transcorre, durant la dictadura de Salazar a Portugal, la Guerra Civil Espanyola i l'arribada del Feixisme a Itàlia i Alemanya, amb el ritme pausat que requereix l'evolució espiritual i sentimental del protagonista.

La "veu en off" que inicia la cinta, amb el recurrent "sosté Pereira", agermana el film i la novel•la a més d'aportar llum a la introspecció psicològica del personatge.

Afronta la narració des d'una perspectiva tragicòmica, recolzant-se en la interpretació extraordinària de l’actor, Marcello Mastroianni.
Una interpretació plena de matisos, que culmina en una mirada on s'entrellacen les contradiccions i angoixes del personatge, fins a mostrar els ulls sorpresos o espantats de la innocència.
L’actor, va morir tot just un mes desprès de l’estrena.

No es pot deixar a banda el grup d'actors europeus que l'acompanyen de manera notable: El francès Daniel Auteuil (doctor del balneari que freqüenta Pereira); La italiana Nicoletta Braschi (Marta); l'italià Stefano Dionisi (el revolucionari Monteiro Rossi); ell portuguès Joaquim de Almeida (el cambrer Manuel).

Els símbols del règim feixista són presents en tota la pel•lícula en escenaris i moments concrets: La porteria (Representa el poble) 
La casa de Pereira (Lloc tranquil, on són presents les tradicions i enyorances de Pereira. 
El bar l’Orquídia (La realitat del que passa mitjançant el que explica un cambrer) 
La redacció del diari (Lloc on Pereira escriu i el percep com si fos contrari al règim, encara que no ho sigui) 
El balneari (Quan el protagonista hi viatja, un dels personatges mina la resistència del periodista a actuar contra els esdeveniments, tot aparcant el silenci). (Les converses amb un doctor indueixen a la reflexió)
El ball popular i el cinema (mitjans propagandístics, utilitzats per fer conèixer la veritat o per mentir) 
L’església (Lloc sagrat on, contràriament al que es podria pensar, el sacerdot actua en contra de la resolució del Vaticà de donar suport al general Franco)
El mirall (Vehicle del record)

La presa de consciència i l’ulterior compromís, ha estat un tema utilitzat en diverses pel•lícules, amb diferents prismes. La primera va ser: Il Generale della Rovere, de Roberto Rosellini.

La banda sonora la va composar Ennio Morricone, de manera molt suggerent i en consonància amb l'esperit de la història.

La cançó A brisa do coraçao, està interpretada per la cantant de Fado, Dulce Pontes, a la qual va conèixer el compositor en el rodatge d’aquesta pel•lícula. Posteriorment van treballar plegats l’any 2003, en l’edició d’un CD, on van recollir temes de diverses bandes sonores.


Alan Parker: Birdy


Birdy se sent pressionat per la seva mare, una vegada més, per tal que assisteixi al ball de l’institut. L’amenaça de deixar-lo sense el que més estima, els ocells, és molt efectiva.
No obstant això, no aconsegueix que aquest es senti molt allunyat de la societat en què viu i que “la realitat” l’aparti dels seus somnis.

Pel·lícula dirigida pel britànic Alan Parker, basada en la novel·la homònima de William Wharton. 
Sembla ser que l’escriptor estava obsessionat amb els canaris, la qual cosa es veu reflectida en la història.

El  guió escrit per Sandy Kroopf i Jack Behr , però, està ambientat en l’època de la Guerra del Vietnan i no en la Segona Guerra Mundial.

Es narren els fets amb una estructura dramàtica complexa, no lineal, en què ressalten dues dimensions temporals:
- El present dels dos protagonistes a l'hospital psiquiàtric.
En ell es materialitzen els somnis, malgrat l’espai tancat en què es desenvolupa. Amdòs personatges lluiten per alliberar-se de les ferides que han sofert al llarg de la vida.
- El passat nostàlgic, construït de vegades per Al i d’altres per la ment de Birdy .
En aquest segment narratiu es ressalta les condicions socials en què viuen els protagonistes i les normes socials convencionals que regeixen les famílies.
Present i passat, interactuen, com si fossin un únic temps.

Els espais són importants en  una història claustrofòbica, íntima, privada, plena de complicitats i desesperança. L’eficaç treball d'il·luminació i composició del pla, transmet sensacions sense que el director se senti pressionat per l’avanç de la història.

Es va rodar en múltiples escenaris naturals.
La casa on viu Birdy, la van trobar a Filadèlfia. En un principi, la mestressa estava d’acord que s’hi filmés, però posteriorment la família va contractar un advocat perquè requerís un lloguer amb un preu molt alt. Finalment es va arribar a un acord, dins de les alternatives que buscaven. Els van prestar la casa els dies de festa, quan la mestressa anava a visitar la seva germana a Georgia.
La segona part del rodatge es va fer a l’hospital mental de Agnew, a Santa Clara (Badia de Sant Francisco). Es va construir una rèplica del dormitori de Birdy en un estudi improvisat, en una de les cantonades.
El vol de l’ornitòpter es va rodar als afores de Sant Josep, en un lloc anomenat: Illa Newby.
El vol per sobre dels tancs de gas, es va fer en una fàbrica de gas en desús d’Hèrcules, a la riba nord de la badia.

Hi ha escenes en què es critica la guerra del Vietnam: Al despatx del psiquiatra hi ha una pintada de benvinguda als soldats que hi tornen i al gimnàs, un noi sense cames jugan a bàsquet i un altre també sense extremitats inferiors puja per una corda .

La presència d'elements simbòlics materialitzen i evoquen el conflicte del film:
- L'ocell és un símbol d'espiritualització.
- Les ales mostren el desig de transcendir qualsevol element opressor.
- El vol és la ruptura amb la normalitat. Trenca els malsons i permet visualitzar la vida, més enllà de la guerra.
- La finestra és la porta cap a l'imaginari a través de la qual poden fluir els somnis materialitzats en la forma d'ocells. Fa possible la llibertat. Expressa la idea de penetració. En la forma quadrangular es fa terrestre i racional. És també la consciència .

Matthew Modine, es va presentar al càsting del film per aconseguir el paper d'Al Columbato però el director, després de la prova, va decidir que quedaria millor interpretant el personatge de Birdy.
Es va fer famós amb aquest treball i posteriorment Stanley Kubrick ho escolliria per a La Jaqueta Metàl·lica, paper que té cert paral·lelisme.

Nicolas Cage, per aconseguir veracitat en el mal aspecte del personatge que interpreta i sentir en pròpia pell el dolor que experimenta, es va arrencar dues dents, sense anestèsia, enmig del rodatge.

La banda sonora va ser el primer treball per al cine de Peter Gabriel; inclou adaptacions del tercer i quart disc del compositor. Ajuda a situar la història en l’època dels 50.
L'autor compon fent ús de baixos i sintetitzador per crear un clímax de fons tètric, alternat amb una melodia que sona repetitivament; Són peces essencials per als amants de la música ex gènesis.

Les peces musicals també acompanyen els vols imaginaris de Birdy. La peça dels tambors present en el plànol que recorre els desastres de la guerra, intensifiquen la impotència i el caos.

Una suau melodia, en els moments de tristesa, acompanya la psicologia de Birdy en companyia de les aus.

Birdy’s Fly, és l’adaptació de la part final de la cançó Not One of Us inclosa en el tercer àlbum en solitari del compositor.

Es fan servir també cançons populars com La Bamba en les escenes que ens narren la història personal dels protagonistes.

El personatge Birdy recorda el d’Alan Strang (Peter Firth) de Equus (1977).

Es pot veure una seqüència de vol molt semblant en Mar adentro (2004), d’Amenàbar.

Gary Ero, entrenador d’animals, va treballar durant uns mesos amb canaris, en diferents etapes de creixement. El canari protagonista, Perla, era substituït en determinats moments pels canaris anomenats Bird. N. 9 i Queepers.
També es van ensinistrar coloms, un gat, una gavina i 18 gossos.

La càmera aèria es desplaçava per cables guia penjats de 4 grues i les armes apuntaven directament a l’aire.

 Va rebre el Gran Premi del Jurat al Festival de Cinema de Cannes, al 1985. 


Luc Besson: The Fifth Element (El cinquè element)


La Diva Plavalaguna, protagonitza una escena de gran bellesa visual i sonora, al transatlàntic Paradís Fhloston. Mentre hi actua, tot despertant l’admiració dels assistents al concert, els Mangalores ataquen el vaixell.

L'escena mostra una barreja entre una peça clàssica titulada "Ill Dolç Suono" pertanyent a l'obra "Lucia di Lammermoor", de l’òpera de Gaetano Donizetti, i un tema especialment compost per al film, de títol "La Diva Dance".
La veu és la de la soprano albanesa Inva Mula-Tchako i l’adaptació va córrer a càrrec de Eric Serra, que també va composar “La Diva Dance.
https://www.youtube.com/watch?v=SK0uC2LdqQ4 Ària. Acte 3, escena 1, de l’òpera.

El director, Luc Besson, va confessar que ¨ El Cinquè Element ¨ era un reflex de la seva vida adolescent, quan era fanàtic de la Guerra de les Galàxies (Star Wars, George Lucas, 1977), A la recerca de l'Arca Perduda (Raiders of the Lost Ark, Steven Speilberg, 1981) Akira Kurosawa i els còmics.
El text tenia una llargada de 5000 pàgines i el va escurçar fins a 400. Tot i que es podien fer 3 pel•lícules, van decidir de fer-ne només una. Amb l’ajuda del guionista Robert Kamen (Karate Kid), van reduir-lo a la meitat.

El film no respecta les regles de cap gènere, modifica els clixés al seu antull i caricaturitza els personatges fins a l'extrem.

La pel•lícula va ser denunciada per plagi davant jutjats de París per part de Moebius (Curiosament va col•laborar en els dissenys de producció) i Alejandro Jodorowsky, ja que l'argument era calcat al del cèlebre còmic “The Incal”.
Hollywood es va defensar al•legant que era un tribut a la seva trajectòria i treball com a creador.

la major part de la pel•lícula va ser filmada en els estudis Pinewood d'Anglaterra, encara que algunes escenes es van rodar a Mauritània. 
L'a del concert, que il•lustra aquesta entrada, va ser filmada a la Royal Opera House de Covent Garden, Londres.

El personatge de la Diva, està interpretat per a l'actriu Maïwenn Le Besco que en aquell moment estava promesa amb el director. Al principi va rebutjar el paper perquè li semblava incorrecte treballar en la producció del seu promès. Besson va buscar una model alemanya, però aquesta no va acudir a les proves de maquillatge així que finalment Maïwenn va accedir a substituir-la.
https://www.youtube.com/watch?v=0It0w7MJ0ZI Maïwen Lebesco ens ho explica (podeu activar els subtítols: 3ª icona de la dreta)

El disseny de producció el van fer dos grans autors de còmic francesos, Jean Giraud (Moebius) i Jean-Claude Mézières.

El vestuari està confeccionat pel dissenyador francès Jean Paul Gaultier.

Les interpretacions són superficials. Els personatges es fan estimar per l’excentricitat, exempta de contingut.
Tot i que Luc Besson volia que Jean Reno fos el protagonista, els productors van imposar a Bruce Willis.
Leeloo està interpretada per Milla Jovovich, un dels rostres comercials de L'oréal.

El llenguatge diví parlat per Leloo, de només 400 paraules, se’l van inventar el director i Milla Jovovich. Tots dos s'escrivien cartes, tot utilitzant-lo, com a pràctica.

L’escena del taxi en què es coneixen els protagonistes, amb persecució inclosa, està copiada d'una de les històries de la pel•lícula d'animació "Heavy Metall".

El nom sencer de Leloo és: Leeloo Minai Lekarariba-Laminai-Tchai Ekbat De Sebat.

Gary Oldman (Jean-Baptiste Emanuel Zorg), va definir el seu personatge com un encreuament entre Hitler i Jerry Lewis.

La pel•lícula va ser ben rebuda per la crítica. La van triar per a l'obertura del Festival de Cannes de 1997, i va esdevenir un èxit en taquilla, recaptant 263 milions de dòlars, triplicant el seu pressupost de 80.

A finals dels 90 es va crear el joc amb el mateix nom del film, per PS1, i després es va crear un joc basat en la persecució del taxi, per a la mateixa consola.



Josep Maria Forn: La piel quemada


Amb l'entrada d'avui, reto homenatge a Luís Valero (Manolo), el meu tiet, que va morir dissabte passat.


A José, un immigrant granadí instal•lat a Catalunya, que treballa en la construcció i espera l'arribada de la seva família procedent del seu poble natal, Guadix, li han preparat els companys de feina un “comiat de solter”. Al mig del sopar amb què s’inicia la celebració tot es descontrola en una baralla amb els representants d’una part de la població catalana de llavors, que no estava conforme amb “la invasió” que els venia de fora.

Josep Maria Forn va escriure el guió, el va dirigir i va produir el film. És una obra gens pretensiosa i arriscada, que mostra de manera fidel i directa la vida, sense embuts i sense prendre partit. Es va rodar al 1966 i es va estrenar l’any següent.
Va ser tot un encert, per part del director, enfrontar-se a la realitat en lloc de respondre a la falsa realitat que exhibia el cinema de l'època .

L’estil narratiu ens recorda la Nouvelle Vague francesa buscant el realisme naturalista i l’espontaneïtat en la posada en escena.

El títol, fa referència a la pell cremada dels paletes pel seu treball de sol a sol, que contrasta amb la pell bronzejada dels turistes de la Costa Brava

Els escenaris de rodatge, reals, van ser Guadix, Lloret de Mar, Valencia, Purullana y Barcelona. Hi veiem la ciutat, els habitatges en coves d'Andalusia, la construcció d'hotels a Lloret de mar, el camp...

Catalogada com una de les millors pel•lícules espanyoles de la història, aconsegueix harmonitzar cinema comercial i d'autor

Reflexa els residus del franquisme, l'Espanya dels seixanta sense falsos decorats. Les desigualtats econòmiques, el xoc social i cultural entre la població pobre, analfabeta i treballadora amb l’exaltació de la diversió i la riquesa, juntament amb una moral repressora i la revolució sexual del moment, afavorida per la immersió turística. També mostra l’expansió i el creixement social desigual de mitjans del segle XX. El caciquisme meridional que obliga a emigrar, l'empresari català sense escrúpols i algun nadiu que menysprea amb el qualificatiu de "murcians" o “xarnego” a uns nouvinguts d'accent i costums diferents i l'altra cara de la mateixa realitat, la d'una població nativa que lluny de marginar al "murcià" el tracta com a un català més.
Fa una crítica social molt dura, sense cap concessió.

La història es desenvolupa de manera cronològica, en el transcurs de 24 hores.
En un muntatge paral•lel, mentre es mostra la vida d’un paleta, assentat en el seu nou lloc de residència, es descriu el viatge de més de 30 hores en tren des de Granada de la seva dona i el seu germà per reunir-se amb ell.

Hi ha moments que la trama frega el documental i ens recorda: Un franco, 14 pesetas i En construcción, que es van rodar posteriorment.
http://www.youtube.com/watch?v=XQWbVmKVtao  Un franco, 14 pesetas

http://www.youtube.com/watch?v=qS0PGJ98IwA  En construcción

Era una pel•lícula molt avançada a la seva època i va tenir un gran èxit de públic: 414.546 espectadors. Es va exhibir durant cinc anys, amb gran èxit a tota Espanya, exceptuant  Andalusia. Hi ha una escena en què els terratinents andalusos contracten a dit i un sector de la població considerava que se’ls atacava.

Es van recaptar uns 8 milions i mig de pessetes, 51.379,90 €

La censura franquista va proposar a Josep Maria Forn que doblés els diàlegs en català del film. També n’hi havia en francès i en portuguès, però aquests no els censuraven. Posteriorment van recular, la qual cosa va permetre que es sentís per primera vegada al cinema, la llengua catalana.

Cal destacar el repartiment coral dels actors, que van rebre molt bona crítica amb la seva actuació. Al capdavant Antonio Iranzo, Marta May, Luis Valero i la francesa Silvia Solar i els dos nens, germans en la vida real també, Inés i Santiago Guisado.

Es va rodar en blanc i negre, destacant la gran fotografia de Ricardo Albiñana, que s’assembla a la del neorealisme italià, realista i enganxada a la narració, amb una perfecta ambientació.

Es va haver de suprimir una escena en què una de les actrius apareixia nua, tot i que la nuesa tan sols s’insinuava.

Per primera vegada, apareix com a insult en una pel•lícula la paraula “xarnego”. Un empresari li etziba als treballadors: "xarnego, murcià, que mai no has bufat cullera".

Hi ha escenes que es rodaven amb càmera oculta, com per exemple la de l’estació de tren a València. Es va aprofitar que hi arribava molta gent del sud per treballar a la verema.
http://www.youtube.com/watch?v=FntInO3Ijzs

Un munt de flashbacks descriptius que mostren diversos elements culturals. L’escapada de Manolo per València, mentre esperen el transbord del tren en un viatge farcit de les imatges colpidores de les maletes de cartró i la por de perdre’s enmig de la gran ciutat... la manca de feina que els obliga a emigrar, el casament...Petits detalls que ajuden a cosir la història.

La música està present en tot moment. La de Federico martínez tudó; la guitarra i el flamenc són molt importants. Es pot sentir el cantant Salvador Escamilla, radiofonista, impulsor de figures com Joan Manuel Serrat. Permeteu-me la manca d’humilitat a dir-vos que l’extraordinària veu del meu tiet és la protagonista en una de les escenes.
http://www.epdlp.com/bso.php?id=5662  BSO

La població de Guadix, va ser escollida com a figurant.

Cal ressaltar la vigència del que se’ns mostra en l’actualitat que viu ara la gent que ens ha arribat d’arreu del món a casa nostra. Moltes pells cremades, treballant en la construcció i en d'altres feines molt dures. La seva visualització ens ajudaria tal vegada a mirar els nou vinguts amb uns altres ulls i amb molt menys prejudicis.

El film va estar molt celebrat per Francesc Candel, autor del llibre" Els altres catalans ".

Durant l’estrena, Josep Maria Forn va tenir un enfrontament directe amb Ricardo Muñoz Suay, l'ideòleg de l'Escola de Barcelona, que aglutinava personalitats tan diverses com l'ara arquitecte Ricardo Bofill, Pere Portabella, Gonzalo Suárez, Joaquím Jordà ... Ricardo Muñoz, que va tenir un alt càrrec en el Partit Comunista d’Espanya, se li acostà i li va dir:  "Tu segueix fent les pel•lícules de obreretes".
"Em va dir que ells seguirien fent obres profundes contra el Règim, però no feien res i no els veia ningú", recordava Forn en una entrevista.

47 anys desprès de la seva estrena, es va tornar a projectar en els cines Alexandra de Barcelona.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/68693-lla-piel-quemadar-torna-als-cinemes-fent-valer-la-seva-imperiosa-actualitat.html

Reportatge 17 de maig de 2013
http://m1tv.xiptv.cat/ultima-sessio/capitol/reportatge-de-la-piel-quemada

Al 2007, es va projectar al “Instituto Cervantes”, de Praga.
http://praga.cervantes.es/FichasCultura/Ficha40973_63_12.htm

Va estar premiada, amb la “Carabela de Plata”, al festival de cinema de Valladolid al 1968.

Va obtenir el “Premio al Mejor Guión del Círculo de Escritores Cinematográficos” (CEC).



Bernardo Bertolucci : "Last Tango in Paris" L'últim tango a Paris 


Són a una vetusta sala de ball, on les parelles que ballen concursen per obtenir un premi. Ella vol ballar, al ritme dels sensuals acords d’un tango. Es comporten de manera incívica i estrafolària, tot interrompent i obstaculitzant els ballarins. Paul està borratxo i cau al terra i al final els convidaen a abandonar la sala.
En un moment determinat, Jeanne sembla confosa. És com si s’hagués adonat de les diferències que els separen i fuig.

Drama romàntic realitzat per Bernardo Bertolucci. És el sisè llargmetratge que va dirigir. El guió, inspirat en una fantasia eròtica que tenia amb un desconegut, en un apartament, el va escriure amb Franco Arcalli en francès i en anglès. L'acció dramàtica es desenvolupa a París durant l'hivern de 1972, al llarg de diverses setmanes.

En un principi es va pensar en una parella d’homes com a protagonistes. El cineasta Volia provar que és impossible per a dos éssers humans del mateix sexe reduir la soledat a la pràctica del sexe pur i dur. La productora, però, ho va impedir.

L’escàndol va deixar a  banda la bellesa, encara que desoladora, de l’argument. Bertolucci  dinamita part del sistema burgès que havia produït dues Guerres Mundials i de «propina» les de Corea i Vietnam, una bestreta desesperada del que estava per venir. 
Jeanne, la nova generació, representa les noves pautes de conducta, la nova moralitat o amoralitat, la força per viure i construir una societat que superi les rèmores ètiques del passat. 

Després de l’estrena a Roma, amb un inesperat èxit de taquilla en els primers sis dies en cartellera,  la policia va confiscar totes les còpies per ordre d'un fiscal que la va definir com "pornogràfica", i el director va haver d'anar a judici per "obscenitat" i el van sentenciar a quatre mesos de presó.
El film va estar prohibit a Itàlia i li van revocar els drets civils a Bertolucci, durant 5 anys. Onze anys més tard, una nova ordre eliminava aquesta sentència i permetia la reestrena de la pel•lícula als cinemes italians.
Sortosament per al cinema i l'art, es van salvar algunes còpies i els fonamentalistes no van poder executar la seva croada.

Mentrestant, a França els cinèfils feien cues de dues hores per veure’l. En moltes sales de cinemes de Perpinyà i d'altres localitats del sud de França, es va mantenir en cartell durant anys, només per satisfer la voraç demanda de curiosos turistes cinematogràfics.
A Espanya va estar prohibit fins al 1978; fins i tot a les sales anomenades d'Art i assaig, així que els únics que la van veure, en principi, van ser els que podien permetre’s el luxe de viatjar fins a Perpinyà i Andorra.
En altres països, com a Gran Bretanya, es va exigir l'eliminació de certes escenes de contingut excessivament "carnal" . La qual cosa explica la gran quantitat de còpies en VHS que tenen segons amb imatges en negre. 

El director li va oferir el paper protagonista masculí a Jean-Paul Belmondo i Alain Delon, que es van negar rotundament. Llavors va optar per Marlon Brando a canvi de pagar-li un dineral en aquells temps.
Diuen que l’actor influenciava a Bertolucci a afegir escenes o a permetre improvisacions fora del guió. Deia que ell no havia entès ni una paraula del guió i que s'havia limitat a posar cares davant la càmera i a no prendre’s seriosament el projecte del film.
Cal dir que la interpretació de l’actor, quan tenia 48 anys, és l’antologia de l’art interpretatiu.

L'actriu Maria Schneider (Jeanne) que tot just tenia 19 anys quan es va rodar la pel•lícula, deia que, el director enganxava els diàlegs de Marlon Brando en les parts del seu cos nu que no sortien en el plànol, perquè era incapaç de memoritzar-los.

Es deia que l’escena de la mantega va ser una idea original de Brando. La companya de rodatge, Maria Schneider, res en sabia i va plorar amb llàgrimes reals l’ocurrència. 
La protagonista va tenir problemes posteriorment a l’hora de protagonitzar altres pel•lícules. Aquesta escena i les de nus frontals van causar un gran impacte en la societat de l’època, que la va encasellar en un paper i mai va poder treure’s una fama erròniament assignada.

L'actor Jean-Pierre Léaud que encarna Pierre, el director de cinema i noviet de Jeanne, era alter-ego de Truffaut en les seves pel•lícules i actor fetitxe de la Nouvelle Vague. Curiosament repeteix la mateixa funció simbòlica que el personatge que interpretaria en Somiadors trenta anys després. Té l'obsessió d'atrapar la realitat dins d'un enquadrament: el que queda fora de camp no existeix, no és veritat. 
Sembla ser que sentia tant de  respecte per Marlon Brando que es va negar a coincidir amb ell al plató.
http://www.youtube.com/watch?v=YU1brBVMBkM The Dreamers, de Bertolucci

La cinta està plena d’imatges simbòliques. La innocència es mostra fugaçment quan Jeanne evoca el paper dels nens italians, àngels de només cap i ales, que recorden a Cupido, com els representats en la pintura religiosa italiana del Renaixement i Barroc.  
L'al•legoria o el paral•lelisme aporten continguts i explicacions, com el ball sense regles, la visió de rostres a través de vidres que els deformen, la divisió de la pantalla en dues àrees o la representació del retorn al jardí de l'Edèn, les referències a Ofelia i al mite d'Eros i Thanatos.  
La reproducció d’obres del pintor expressionista Francis Bacon, al costat dels crèdits inicials, un pintor maleït, un altre element de desesperança que anima la història. Els seus quadres subratllen el caràcter amarg i transgressor de l'obra de Bertolucci.  

La fotografia, de Vittorio Storaro, mostra freqüents enquadraments descentrats, decorats desequilibrats, imatges que provoquen desorientació, plànols estàtics, etc., que combina en conjunts de gran plasticitat i bellesa.
Va donar als ambients el to crepuscular, el fred de la ciutat, la pluja amenaçadora, el deambular dels amants... Amb el predomini dels colors sèpies, transparències, semi penombres, carrers, racons, cantonades, miralls, duplicacions en els finestrals, a les aigües, imita reiteradament els colors turmentats de Bacon. Filtres ocres i ataronjats, de tints bohemis i nostàlgics, capvespres ataronjats o rosats que expressen nostàlgia. L’estructura granulada envolta les imatges en una decadència de gran tristesa. 

El saxo de Gato Barbieri amb clares influències de Coltrane i el Free Jazz dels anys 60 i 70 i les balades que es presenten oportunament com a fons del drama, creen una banda sonora emblemàtica, que ens explica el misteri, la sensualitat i la solitud.
Va haver de canviar el mètode de treball en haver de compondre moments musicals de petita durada, amb un tema principal, que apareix arreglat de tres formes diferents: com balada, com tango i com un vals, tot aprofitar al màxim la sensualitat del saxo.
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=_uQNkFmgyzI#! Gato Barbieri interpreta, en el Latin Quartet, el tema principal de la banda sonora

Sembla ser havien contractat primer a Piazzolla, quan feia una gira per Europa i es va trobar amb Bertolucci, però els terminis d’entrega, que no van agradar al músic, o la primera mostra gravada, que no va agradar al director, van impedir que el projecte cuallés.
Quan es va estrenar la cinta, Piazzolla va presumir sobre la composició d’una música encara millor, amb la qual cosa es va distanciar del director.

Hi ha paral•lelismes entre una escena eròtica del film i un fragment de El llibre de Manuel, de Cortázar. Quan la gent el va llegir, sense parar atenció a les dates, pensava que l’escriptor havia plagiat el film, que es va estrenar un any després d’escriure’l.
S’especula sobre si  Bertolucci va llegir el llibre abans de la filmació, ja que, per les dates, Cortázar no havia vist la pel•lícula abans d’escriure la novel•la.
L’escena de què parlem és la de la mantega. Al llibre es parla d’una crema freda.
També existeixen paral•lelismes verbals. Es parla de la sodomia com una metàfora: “fins al cul de la mort” (articula Paul en un moment determinat). Al llibre, un grup d’esquerrans s’auto anomenen “La foti”, amb totes les connotacions implícites i Andrés, membre del grup veu el sexe com un mitjà polític i filosòfic per escapar dels valors burgesos.

La pel•lícula de Patrice Chereau,  Intimitat, guanyadora de l'Ós d'Or al festival de Berlín l'any 2001, en té reminiscències. El desconeixement de l'altre fa que cobri gran força la curiositat per saber més de la parella amb la qual únicament es manté un contacte sexual. 
En Intimitat el sexual és molt més acotat, cosa que no passa tant en la de Bertolucci ja quel'eròtic àmplia el ventall de possibilitats en la relació que se'ns explica. 

Kristen Stewart i Robert Pattinson es van inspirar en aquest film per a desenvolupar el seu romanç a la pantalla.

Als Estats Units, l'Acadèmia va nominar a Marlon Brando a l'Oscar al millor Actor i a Bernardo Bertolucci al millor Director.