Homenatge a Luís Valero "El chico"
Josep Maria Forn: La piel quemada
Amb l'entrada d'avui, reto homenatge a Luís Valero (Manolo), el meu tiet, que va morir dissabte passat.
A José, un immigrant granadí instal•lat a Catalunya, que treballa en la construcció i espera l'arribada de la seva família procedent del seu poble natal, Guadix, li han preparat els companys de feina un “comiat de solter”. Al mig del sopar amb què s’inicia la celebració tot es descontrola en una baralla amb els representants d’una part de la població catalana de llavors, que no estava conforme amb “la invasió” que els venia de fora.
Josep Maria Forn va escriure el guió, el va dirigir i va produir el film. És una obra gens pretensiosa i arriscada, que mostra de manera fidel i directa la vida, sense embuts i sense prendre partit. Es va rodar al 1966 i es va estrenar l’any següent.
Va ser tot un encert, per part del director, enfrontar-se a la realitat en lloc de respondre a la falsa realitat que exhibia el cinema de l'època .
L’estil narratiu ens recorda la Nouvelle Vague francesa buscant el realisme naturalista i l’espontaneïtat en la posada en escena.
El títol, fa referència a la pell cremada dels paletes pel seu treball de sol a sol, que contrasta amb la pell bronzejada dels turistes de la Costa Brava
Els escenaris de rodatge, reals, van ser Guadix, Lloret de Mar, Valencia, Purullana y Barcelona. Hi veiem la ciutat, els habitatges en coves d'Andalusia, la construcció d'hotels a Lloret de mar, el camp...
Catalogada com una de les millors pel•lícules espanyoles de la història, aconsegueix harmonitzar cinema comercial i d'autor
Reflexa els residus del franquisme, l'Espanya dels seixanta sense falsos decorats. Les desigualtats econòmiques, el xoc social i cultural entre la població pobre, analfabeta i treballadora amb l’exaltació de la diversió i la riquesa, juntament amb una moral repressora i la revolució sexual del moment, afavorida per la immersió turística. També mostra l’expansió i el creixement social desigual de mitjans del segle XX. El caciquisme meridional que obliga a emigrar, l'empresari català sense escrúpols i algun nadiu que menysprea amb el qualificatiu de "murcians" o “xarnego” a uns nouvinguts d'accent i costums diferents i l'altra cara de la mateixa realitat, la d'una població nativa que lluny de marginar al "murcià" el tracta com a un català més.
Fa una crítica social molt dura, sense cap concessió.
La història es desenvolupa de manera cronològica, en el transcurs de 24 hores.
En un muntatge paral•lel, mentre es mostra la vida d’un paleta, assentat en el seu nou lloc de residència, es descriu el viatge de més de 30 hores en tren des de Granada de la seva dona i el seu germà per reunir-se amb ell.
Hi ha moments que la trama frega el documental i ens recorda: Un franco, 14 pesetas i En construcción, que es van rodar posteriorment.
http://www.youtube.com/watch?v=XQWbVmKVtao Un franco, 14 pesetas
http://www.youtube.com/watch?v=qS0PGJ98IwA En construcción
Era una pel•lícula molt avançada a la seva època i va tenir un gran èxit de públic: 414.546 espectadors. Es va exhibir durant cinc anys, amb gran èxit a tota Espanya, exceptuant Andalusia. Hi ha una escena en què els terratinents andalusos contracten a dit i un sector de la població considerava que se’ls atacava.
Es van recaptar uns 8 milions i mig de pessetes, 51.379,90 €
La censura franquista va proposar a Josep Maria Forn que doblés els diàlegs en català del film. També n’hi havia en francès i en portuguès, però aquests no els censuraven. Posteriorment van recular, la qual cosa va permetre que es sentís per primera vegada al cinema, la llengua catalana.
Cal destacar el repartiment coral dels actors, que van rebre molt bona crítica amb la seva actuació. Al capdavant Antonio Iranzo, Marta May, Luis Valero i la francesa Silvia Solar i els dos nens, germans en la vida real també, Inés i Santiago Guisado.
Es va rodar en blanc i negre, destacant la gran fotografia de Ricardo Albiñana, que s’assembla a la del neorealisme italià, realista i enganxada a la narració, amb una perfecta ambientació.
Es va haver de suprimir una escena en què una de les actrius apareixia nua, tot i que la nuesa tan sols s’insinuava.
Per primera vegada, apareix com a insult en una pel•lícula la paraula “xarnego”. Un empresari li etziba als treballadors: "xarnego, murcià, que mai no has bufat cullera".
Hi ha escenes que es rodaven amb càmera oculta, com per exemple la de l’estació de tren a València. Es va aprofitar que hi arribava molta gent del sud per treballar a la verema.
http://www.youtube.com/watch?v=FntInO3Ijzs
Un munt de flashbacks descriptius que mostren diversos elements culturals. L’escapada de Manolo per València, mentre esperen el transbord del tren en un viatge farcit de les imatges colpidores de les maletes de cartró i la por de perdre’s enmig de la gran ciutat... la manca de feina que els obliga a emigrar, el casament...Petits detalls que ajuden a cosir la història.
La música està present en tot moment. La de Federico martínez tudó; la guitarra i el flamenc són molt importants. Es pot sentir el cantant Salvador Escamilla, radiofonista, impulsor de figures com Joan Manuel Serrat. Permeteu-me la manca d’humilitat a dir-vos que l’extraordinària veu del meu tiet és la protagonista en una de les escenes.
http://www.epdlp.com/bso.php?id=5662 BSO
La població de Guadix, va ser escollida com a figurant.
Cal ressaltar la vigència del que se’ns mostra en l’actualitat que viu ara la gent que ens ha arribat d’arreu del món a casa nostra. Moltes pells cremades, treballant en la construcció i en d'altres feines molt dures. La seva visualització ens ajudaria tal vegada a mirar els nou vinguts amb uns altres ulls i amb molt menys prejudicis.
El film va estar molt celebrat per Francesc Candel, autor del llibre" Els altres catalans ".
Durant l’estrena, Josep Maria Forn va tenir un enfrontament directe amb Ricardo Muñoz Suay, l'ideòleg de l'Escola de Barcelona, que aglutinava personalitats tan diverses com l'ara arquitecte Ricardo Bofill, Pere Portabella, Gonzalo Suárez, Joaquím Jordà ... Ricardo Muñoz, que va tenir un alt càrrec en el Partit Comunista d’Espanya, se li acostà i li va dir: "Tu segueix fent les pel•lícules de obreretes".
"Em va dir que ells seguirien fent obres profundes contra el Règim, però no feien res i no els veia ningú", recordava Forn en una entrevista.
47 anys desprès de la seva estrena, es va tornar a projectar en els cines Alexandra de Barcelona.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/68693-lla-piel-quemadar-torna-als-cinemes-fent-valer-la-seva-imperiosa-actualitat.html
Reportatge 17 de maig de 2013
http://m1tv.xiptv.cat/ultima-sessio/capitol/reportatge-de-la-piel-quemada
Al 2007, es va projectar al “Instituto Cervantes”, de Praga.
http://praga.cervantes.es/FichasCultura/Ficha40973_63_12.htm
Va estar premiada, amb la “Carabela de Plata”, al festival de cinema de Valladolid al 1968.
Va obtenir el “Premio al Mejor Guión del Círculo de Escritores Cinematográficos” (CEC).
A José, un immigrant granadí instal•lat a Catalunya, que treballa en la construcció i espera l'arribada de la seva família procedent del seu poble natal, Guadix, li han preparat els companys de feina un “comiat de solter”. Al mig del sopar amb què s’inicia la celebració tot es descontrola en una baralla amb els representants d’una part de la població catalana de llavors, que no estava conforme amb “la invasió” que els venia de fora.
Josep Maria Forn va escriure el guió, el va dirigir i va produir el film. És una obra gens pretensiosa i arriscada, que mostra de manera fidel i directa la vida, sense embuts i sense prendre partit. Es va rodar al 1966 i es va estrenar l’any següent.
Va ser tot un encert, per part del director, enfrontar-se a la realitat en lloc de respondre a la falsa realitat que exhibia el cinema de l'època .
L’estil narratiu ens recorda la Nouvelle Vague francesa buscant el realisme naturalista i l’espontaneïtat en la posada en escena.
El títol, fa referència a la pell cremada dels paletes pel seu treball de sol a sol, que contrasta amb la pell bronzejada dels turistes de la Costa Brava
Els escenaris de rodatge, reals, van ser Guadix, Lloret de Mar, Valencia, Purullana y Barcelona. Hi veiem la ciutat, els habitatges en coves d'Andalusia, la construcció d'hotels a Lloret de mar, el camp...
Catalogada com una de les millors pel•lícules espanyoles de la història, aconsegueix harmonitzar cinema comercial i d'autor
Reflexa els residus del franquisme, l'Espanya dels seixanta sense falsos decorats. Les desigualtats econòmiques, el xoc social i cultural entre la població pobre, analfabeta i treballadora amb l’exaltació de la diversió i la riquesa, juntament amb una moral repressora i la revolució sexual del moment, afavorida per la immersió turística. També mostra l’expansió i el creixement social desigual de mitjans del segle XX. El caciquisme meridional que obliga a emigrar, l'empresari català sense escrúpols i algun nadiu que menysprea amb el qualificatiu de "murcians" o “xarnego” a uns nouvinguts d'accent i costums diferents i l'altra cara de la mateixa realitat, la d'una població nativa que lluny de marginar al "murcià" el tracta com a un català més.
Fa una crítica social molt dura, sense cap concessió.
La història es desenvolupa de manera cronològica, en el transcurs de 24 hores.
En un muntatge paral•lel, mentre es mostra la vida d’un paleta, assentat en el seu nou lloc de residència, es descriu el viatge de més de 30 hores en tren des de Granada de la seva dona i el seu germà per reunir-se amb ell.
Hi ha moments que la trama frega el documental i ens recorda: Un franco, 14 pesetas i En construcción, que es van rodar posteriorment.
http://www.youtube.com/watch?v=XQWbVmKVtao Un franco, 14 pesetas
http://www.youtube.com/watch?v=qS0PGJ98IwA En construcción
Era una pel•lícula molt avançada a la seva època i va tenir un gran èxit de públic: 414.546 espectadors. Es va exhibir durant cinc anys, amb gran èxit a tota Espanya, exceptuant Andalusia. Hi ha una escena en què els terratinents andalusos contracten a dit i un sector de la població considerava que se’ls atacava.
Es van recaptar uns 8 milions i mig de pessetes, 51.379,90 €
La censura franquista va proposar a Josep Maria Forn que doblés els diàlegs en català del film. També n’hi havia en francès i en portuguès, però aquests no els censuraven. Posteriorment van recular, la qual cosa va permetre que es sentís per primera vegada al cinema, la llengua catalana.
Cal destacar el repartiment coral dels actors, que van rebre molt bona crítica amb la seva actuació. Al capdavant Antonio Iranzo, Marta May, Luis Valero i la francesa Silvia Solar i els dos nens, germans en la vida real també, Inés i Santiago Guisado.
Es va rodar en blanc i negre, destacant la gran fotografia de Ricardo Albiñana, que s’assembla a la del neorealisme italià, realista i enganxada a la narració, amb una perfecta ambientació.
Es va haver de suprimir una escena en què una de les actrius apareixia nua, tot i que la nuesa tan sols s’insinuava.
Per primera vegada, apareix com a insult en una pel•lícula la paraula “xarnego”. Un empresari li etziba als treballadors: "xarnego, murcià, que mai no has bufat cullera".
Hi ha escenes que es rodaven amb càmera oculta, com per exemple la de l’estació de tren a València. Es va aprofitar que hi arribava molta gent del sud per treballar a la verema.
http://www.youtube.com/watch?v=FntInO3Ijzs
Un munt de flashbacks descriptius que mostren diversos elements culturals. L’escapada de Manolo per València, mentre esperen el transbord del tren en un viatge farcit de les imatges colpidores de les maletes de cartró i la por de perdre’s enmig de la gran ciutat... la manca de feina que els obliga a emigrar, el casament...Petits detalls que ajuden a cosir la història.
La música està present en tot moment. La de Federico martínez tudó; la guitarra i el flamenc són molt importants. Es pot sentir el cantant Salvador Escamilla, radiofonista, impulsor de figures com Joan Manuel Serrat. Permeteu-me la manca d’humilitat a dir-vos que l’extraordinària veu del meu tiet és la protagonista en una de les escenes.
http://www.epdlp.com/bso.php?id=5662 BSO
La població de Guadix, va ser escollida com a figurant.
Cal ressaltar la vigència del que se’ns mostra en l’actualitat que viu ara la gent que ens ha arribat d’arreu del món a casa nostra. Moltes pells cremades, treballant en la construcció i en d'altres feines molt dures. La seva visualització ens ajudaria tal vegada a mirar els nou vinguts amb uns altres ulls i amb molt menys prejudicis.
El film va estar molt celebrat per Francesc Candel, autor del llibre" Els altres catalans ".
Durant l’estrena, Josep Maria Forn va tenir un enfrontament directe amb Ricardo Muñoz Suay, l'ideòleg de l'Escola de Barcelona, que aglutinava personalitats tan diverses com l'ara arquitecte Ricardo Bofill, Pere Portabella, Gonzalo Suárez, Joaquím Jordà ... Ricardo Muñoz, que va tenir un alt càrrec en el Partit Comunista d’Espanya, se li acostà i li va dir: "Tu segueix fent les pel•lícules de obreretes".
"Em va dir que ells seguirien fent obres profundes contra el Règim, però no feien res i no els veia ningú", recordava Forn en una entrevista.
47 anys desprès de la seva estrena, es va tornar a projectar en els cines Alexandra de Barcelona.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/68693-lla-piel-quemadar-torna-als-cinemes-fent-valer-la-seva-imperiosa-actualitat.html
Reportatge 17 de maig de 2013
http://m1tv.xiptv.cat/ultima-sessio/capitol/reportatge-de-la-piel-quemada
Al 2007, es va projectar al “Instituto Cervantes”, de Praga.
http://praga.cervantes.es/FichasCultura/Ficha40973_63_12.htm
Va estar premiada, amb la “Carabela de Plata”, al festival de cinema de Valladolid al 1968.
Va obtenir el “Premio al Mejor Guión del Círculo de Escritores Cinematográficos” (CEC).
Entrades
Hi ha una mica del mateix, avui en dia, i més amb la crisi. Però aquests sentiments més virulents sempre provenen de la mateixa mena de gent. Sempre he trobat bastant absurda aquesta mena de pors - perquè al final només és por a predre al que un té -. Catalunya,però, sempre ha estat una terra de pas i d´acollida, per sort.
Al teu tiet no l´he pogut sentir, però de totes formes trobo que és un bon homentage. Devia ser tot un artista !
La pel·lícula està feta mostrant la realitat, sense prendre partit, la qual cosa és molt difícil de fer. Això és el que li dóna més mèrit, segons el meu parer.
Personalment crec que vam ser víctimes d'una política dictatorial que ens va obligar a abandonar casa nostra a uns i a fer-nos un forat als altres. El pitjor de tot van ser els tòpics que sorgiren i que els van mostrar sense tenir en compte que tan sols eren una part de la realitat.
Molts dels inmigrants d'aquella època van venir a Catalunya amb la idea de tornar a la seva terra d'orígen i així ho van fer. Altres volien establir-s'hi i arrelar-hi. Com tu ben dius, Catalunya és una terra de pas i d'acollida. :-)
Luís "El chico", era una persona dotada per les arts de la interpretació, el cant, la pintura, la poesia i la música. Els dos últims anys de a seva vida, mentre luitava contra el càncer, anava a una acadèmia per aprendre a escriure amb correcció els seus poemes en català i s'havia comprat una trompeta, la qual volia aprendre a tocar, com el seu germà Juliàn (el meu pare). Tenia encara tantes coses a viure i a fer...
Tot el que sé de cine m'ho va ensenyar ell. El gir que li vaig donar al blog té el seu nom.
Saps? Pensava que trigaria molt a actualitzar-lo, però el fet d'animar-me a respondre el teu comentari és un senyal que no trigaré a fer-ho.
Ara, més que mai, el blog ha de seguir.
Gràcies, Estranger!