Flum

Flum

Etiquetes de comentaris: Paisatges / Siluetes / Víctor Verdú

Bosc de Bellaterra endins
vam topar-nos, no sé com,
la gropa obaga del món,
tova, fresca, esponerosa
de falgueres prehistòriques.
Va entrar-nos una gran por
de tan vivent, tan conscient
que semblava aquella massa.
Va brollar la teua boca:
-Potser estem morint, tu i jo?
(Víctor Verdú: Pel camí de l’aigua (A Bego Ricart))

GRÀCIES, ESTHER!!!

Infanta, amb suavitat, l'entranya de la terra, el flum que entre aixoplucs naturals, amb pas ferm, comença a discórrer. Llepa la superfície tot augmentant la llera en el recorregut inèdit, mentre arrela en el més profund de la seva essència, entreteixida pels vívids records de la infància. Els ocells el contemplen des de la branca de la boscúria.
Segueix el seu curs, repta, avança, arrossega, diposita en el llit i les ribes el nèctar de la trobada en què liba, llaminer i àvid de frescor, amb el vigor de les seves aigües cristal•lines, amb la penombra de les profundes, amb l'espiral de les turbulentes. Empeny i encoratja la vida que li nodreix, mentre recorren el seu festival de miralls el reflex de llums i ombres que li omplen de tot, de res, d'absència i de presència, de proximitat i de distància, de compromís. Llavors, creix la promesa, en l'invisible crit humit i el fred desencant prolongat d'un món interior que s'amaga als ulls dels cecs. No obstant això, raigs cromàtics rellueixen cristal•lins i envolten el paisatge de inesgotable esperança, tenyint-lo amb els colors de la terra maltractada, embolicada en silencis, sense desdir la paraula reflexiva amb la qual vibra en la seva desembocadura.