L'encontre
Assegut al balancí, sota l'ombra de la figuera, amb aspecte de cansament i abatiment, l'avi dormita. La petita traspassa la porta entreoberta i l'observa, tot oblidant la pilota que en el seu rodar l’ha portat fins allà. Recorre amb una mirada fixa i descarada les arrugues que obren solcs en l’apergaminada front, sobre la qual descansen lletosos flocs, desordenats. Sent la pau que emana d'aquella figura mentre avança una mica més, com si estigués hipnotitzada.
Una tos entretallada la fa donar un bot. El vell es remou al seu seient, obre els ulls lentament i els fixa en la seva observadora sorprès. Triga només uns segons a entendre la situació. Agafa la pilota que descobreix inert als seus peus i fa el gest de lliurar-la-hi. La nena s'hi acosta amb la mirada fixa en les venes que sobresurten de la pell atrotinada, tenyida de safrà en els dits, segurament pel tabac, tan semblants a les arrels d'un arbre. No pot reprimir el gest d'acariciar aquelles mans alhora que li pregunta: Et fan mal? No, li contesta l'ancià, mentre li somriu obertament. La nena li torna el somriure, agafa la pilota i s'allunya tot botant-la al ritme d'una cançó. Bota, bota, la pilota ...
Poc després, el vell s’aixeca del balancí i s'endinsa en la casa mentre una veu el crida. Papà! La seva expressió s'ha suavitzat per la trobada que ha trencat la monotonia de les hores i l'ha fet sentir-se feliç.
Una trobada entre generacions llunyanes, algú que ho té tot fet i algú altre que encara ho ha de descobrir tot. Els separa tot un món, però per un instant, s'han trobat. Molt ben descrit.
Xexu. Hi ha instants que contenen tota una vida. Gràcies.
Instants màgics que ens canvien profundament. A vegades encara que no ens en adonem
Un relat molt cru i tendre alhora,
això és la vida, moments dolços
i durs en un mateix instant.
Molt bo Pilar, m'agradat!
Em quede amb l'ombra de la figuera respirant la flaire que desprèn, (encara que el tronc de la foto es d'una conífera).
El meu fill sempre li pregunta a mon pare si li fa mal alguna cosa. Veure'l vell i malalt (ACV) li dóna a entendre que ha de tindre dolor. Dos pols oposats completament els de la vellesa i la infància.
Una abraçada, Pilar.
La visió d'un avi assegut en un banc escrostonat, desperta molta tendresa, i és molt propera als infants...
Un relat entranyable.
M'encanta la tendresa amb la que aconsegueixes descriure la situació, la sensibilitat que transmet el relat...
Una abraçada!
Carme. Tot i que no ens adonem...I com ens canvien. ^0^
Sa lluna. Dues cares que es complementen. Gràcies!
Dissortat. M'agraden molt les figueres i la seva ombra. Saps? Tant de bo que no perdéssim, a messura que anem envellint, la capacitat d'observació i la sinceritat dels infants. No necessiten de grans parrafades per aprendre i entendre les coses, fins i tot aquelles misterioses que conté la vida.
Una abraçada i felicitats pel teu nou blog!
M Roser. La tendresa és l'epicentre del cercle de la vida, que es troba tots just on s'abracen el principi i el final. Gràcies.
Nasar. Gràcies. M'alegra que t'hagi agradat.
moments que de vegades queden per sempre en la memòria
Joan Gasull. Acostumen a ser alliçonadors. Tal vegada és aquesta la causa que no s'oblidin.
Felicitats, per enlairar tant bé aquest relat.
Molt bona la descripció de la trobada de 2 mons, no oposats, complementaris.
Molt bon relat!
Montse. Gràcies.
Rafel. El cercle sempre es complementa en el seu principi i la seva fi.
Kweilan. Gràcies!