Això era i no era

Dibuix: Carme Rosanas

TV3: Retrat d'una mirada

Quan els prestatges de les llibreries s’ompliren de llibres escrits per dones –que no són tants com els escrits per homes: aneu a una llibreria i comproveu-ho-, els crítics s’hi amoïnaren, a voltes perplexos, a voltes recelosos. “És clar, ara les dones ens volen explicar la seva vida, treuen el ventre de penes”.
....................
Escriure, doncs, per escapar de la mort, però també per alliberar les paraules de la presó. De totes les presons. No escrivim sobre les coses, sinó sobre els seus noms, i així les coses, nosaltres, no ens morim.
....................
Durant uns mesos, em vaig veure com una espectadora, atenta, silenciosa, davant un partit de tenis entre dues tribus que, parlant la mateixa llengua, no l’enraonaven.
....................
La catedral d’Estrasburg existeix...
...És en algun lloc, rosada i gris, perquè jo la transformi amb la meva nova mirada, una mirada que ja no mira per l’escletxa del món, mirada carregada de memòria, de la que ha estat escrita, de la que ha estat parlada. Els meus ulls han deixat de tenir sexe. O, encara més, ja tenen tots els sexes.
....................
Jo vaig néixer a la dreta de l’Eixample, quan al meu carrer hi havia llambordes, i els plàtans eren d’un verd lluent i esponjat.
(Montserrat Roig: Digues que m’estimes encara que sigui mentida)

Transcorreguts vint anys del punt i final de les teves premisses: llengua, cultura, ciutat i feminisme, m'endinso en el paisatge d'alliberament i independència de les teves mentides, amb la finalitat de posar fi a la servitud de la memòria. T’aboques en l'assaig i ordenes els records i els oblits, amb la creença que la realitat ha de transformar-se per millorar-la, amb l'ajuda de records que madurin al costat de l'efímer. Admiro com creues al teu antull la línia divisòria del llindar que existeix entre la realitat i la ficció, sense necessitat de focs fatus encesos pels additius que, pel que sembla, van fer créixer la imaginació dels "grans escriptors". Qui necessita additius si té l'habilitat de convertir a la seva ciutat en l'aroma de la tardor i obliga el temps a marcar les hores perdudes en un llimoner? En les metàfores es fa real el desig de gestar paraules amb el significat que et vingui de gust, convertint-les en alguna cosa més profunda i canviant les insatisfaccions per mentides, còmplices i subjectives, que transformen percepcions i permeten enllaçar altres històries, assaigs i reflexions.
Inventes i t'inventes, desgranant la memòria, en aquella hora imprecisa recollida entre dues llums, per tal d'espantar els fantasmes interiors verídics o imaginats, que impulsen una fugida cap endavant, contrarestant la tendència a esborrar les petjades femenines de la història. Unes són fortes en aparença i altres totalment independents, conviuen en un mateix espai i s’arrosseguen en una emocionant creació genealògica, amb el recurs literari de la polifonia narrativa. Contrasten poderosament en els seus respectius mons, amb la vista posada en nous temps, que faran possible les esperances, tenyides amb el color passional de la sang i la revolució.
Observant-te en les múltiples finestres d’un dels teus llibres arribo a la convicció que sempre hi ha un mon nou, darrere d’una derrota, fins i tot  la que pot esdevenir d’un crític literari amb una mirada unidireccional, que no va aconseguir que deixessis de mentir.
Això era i no era, un nou temps de cireres, diferent a la utopia llibertària i feminista. Ple de mancances i contradiccions, viu als carrers pels quals les Natàlia i les Norma hem aconseguit transitar, amb la mirada bòrnia que ens permet veure les històries amagades mai no escrites, fixada en un futur en què, potser, aconseguiran madurar. Ha passat el temps i, transcorreguts vint anys, les teves paraules mantenen el poder dels somnis alliberadors.

Quand nous chanterons le temps des cerises
Et gai rossignol et merle moqueur
Seront tous en fête.

Quan cantem en el temps de les cireres
i de l'alegre rossinyol i de la merla burleta,
tots estaran de festa.