Llums i ombres

Foto de Fanal Blau. Ahir regalava 23 roses diferents. Podies triar-ne una. La meva tria va gestar aquest conte. Gràcies, Fanal Blau!

202è joc literari d'en Tibau

La notícia d'una presència inesperada va estremir als habitants dels confins de la terra.

Va aparèixer de sobte. Era una ombra que engolia la llum que trobava al seu pas, impulsant el no-res a fecundar eternitats, atenent un desig ocult dels déus.

Algú va plorar, trencant el silenci, davant l'avanç de la fosca figura. Una nena, en el seu entreson va descobrir els detalls de l'ombra. Ales de ratpenat i urpes de felí, la van apartar de la placidesa de la son. Es va tapar la cara en el moment just que semblava abalançar-se sobre ella, però se la va destapar en no sentir el dolor de l'impacte. És que s'havia mort de l'ensurt i aquesta manera de morir no feia mal? Va mirar al seu voltant, amb curiositat, en adonar-se’n que tot havia canviat. Estava en un lloc bonic i estrany. La vegetació, exuberant, creixia amb una verticalitat sorprenent, assenyalant un cel blau molt clar, amb una transparència que mai havia percebut. S’adonà que les plantes es mogueren obrint un sender i convidant-la a endinsar-s’hi. No va dubtar a fer-ho, encuriosida. On la duria aquell camí? 

Quan les cames li punxaven per l’esforç, en un racó, l’horitzó es transformà en un jardí que li va arrencar un oh! ple d’admiració. Era ple d’arbres i d’aquests penjaven uns fruits que mai havia vist; semblaven una barreja de roses i margarides; el seu perfum envaïa l’aire. Sota un d’ells hi havia una donzella que la somrigué a l’hora que la convidà a acostar-s’hi. Li explicà que era l’hespèrida de les margaroses; una guardiana encarregada de custodiar-les fins que arribessin els cavallers de la guàrdia reial del Jardí de les Margaroses, que havien anat a rescatar a la reina. Un drac fosc l’havia fet presonera, en el Jardí de les Pomes d’Or i l'obligava a custodiar-les, des que s'espantà quan aquest aparegué sobtadament. Al llarg de la conversa va saber que havia diferents formes d’aquells éssers inspiradors de llegendes, els dracs. Que els seus canvis depenien del que sentien les persones. Quan la por les posseïa, enfosquien i quan l’afrontaven s'encenien, amb una llum blanca interior.

De sobte, es va sentir empesa a amagar-se, en percebre un batre d'ales que li va recordar l'ombra terrorífica que la va desvetllar. L’hespèrida de les margaroses li digué que no fugís, que s’hi acostés amb confiança i cavalcarien a sobre de l’animal, des d’on podrien atalaiar l’horitzó i veure l’espectacle del retorn dels cavallers, amb la seva reina. Ho va fer i fou gran la seva sorpresa en veure que la figura havia canviat i brillava com el sol. S’hi apropà fascinada, sentint una gran calma.

Isabel, Isabel, desperta. Va obrir els ulls i va saber que era a la seva habitació i que acabava de despertar-se d'un somni estrany i bonic, a mesura que anava avançant. Va sentir una pena profunda en pensar que li hauria agradat seguir somiant. De nou la van cridar. Recordà que era la Diada de Sant Jordi i que anirien a fer un volt per les paradetes de llibres i roses. A sobre del llit va veure el llibre que li havien regalat i que fullejava abans de dormir-se; el preciós paper amb què l’havien embolicat, ple de roses i margarides, havia caigut al terra. Un drac alat, que brillava amb la llum que rajava del seu interior il-lustrava la portada. L’agafà com si fos un gran tresor i va anar corrents a trobar als seus pares, que l’esperaven impacients.