l'Ocell

Proposta de gener

 

Darrere dels cristalls tèrbols, dels seus ulls sense mirada, es mouen les ombres d'aquell dia. La vella Europa, plena de sentors bèl•liques li va deixar buit, ple de temor, impotència i desesperació. Corria per la sorra de la platja disparant a tort i a dret, matant l'aire abans de respirar-lo i tal vegada la pólvora que va entrar en els seus pulmons l’intoxicà. De sobte, les  cames es van negar a obeir-li i es veié obligat a asseure's damunt dels cadàvers amics i enemics que encatifaven la platja, inundant de sang la sorra, fins on la seva vista percebia. Allà es va quedar, immòbil, contemplant sense veure els esclats que descendien del cel com rajos de tempesta, sord als crits del seu voltant.
En tornar-li la consciència, després de la pèrdua de la noció del temps, es sentí sol, acompanyant als fantasmes dels morts que s'endinsaven en el mar i li convidaven a seguir-los assegurant-li que era l'única manera de posar fi a tant de dolor i tanta tristesa. Va avançar cap a les aigües bromoses desitjant sentir-se abrigallat i bressolat per elles, però una mà el detingué en el seu camí. Abans de perdre de nou la consciència, va veure retallar-se en la nit un esbart d'ocells nocturns que li van atrapar en els seus trinats i va sentir com ho arrabassaven del sòl i ho portaven amb ells al bosc on dormien, dipositant-li suaument en un arbre.
Pervivia pres d'una estranya bogeria, convertit en ocell que trinava mals auguris per avisar, segons ell, dels riscos que corrien la resta dels seus companys.  L'ancià, bat les ales cada nit i es llança al vol en l'espai de la cel•la del psiquiàtric, sabent-se ocell nocturn a la recerca del seu arbre.