Cita a cegues

Proposta d'octubre

NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA, Johannes Vermeer 1657-1659

Seguint un únic patró de conducta, com sempre que exposaven els quadres de Vermeer, em dirigí al Museu. El fet d’haver fet la reserva de la visita amb antelació, no em va evitar les llargues cues per poder veure amb plenitud els quadres. No obstant això, quan em vaig trobar davant d’aquell, el de la dama que llegia davant el finestral, vaig aconseguir abstreure’m de qualsevol cosa aliena a l’espai on tenia lloc l’escena. Fins i tot s’allunyaren les converses en múltiples idiomes del meu voltant. Mentre pensava en l’absurd que era per a mi la rellevància, per sobre de la contemplació directa, de l’explicació d’un expert, la mirada va establir la comunicació amb el quadre. L’ensonyament se’m despertà en paral•lelismes literaris amb el relat d’Edgar Allan Poe, “El retrat oval”. Mai he pogut evitar que la mirada  viatgi entre la pintura i tot el que em recorda. Cada pinzellada era una evocació gratificant i suggeridora.
Les busques del rellotge s’aturaren fins que, sense adonar-me’n, un altre camp visual va captar la meva atenció. Asseguda al banc situat entre el quadre i jo, hi havia una dona, absorta completament en la lectura d’un catàleg. O potser era una carta que havia agafat de la bústia, abans de visitar el Museu i va trobar el moment de llegir-la en aquell racó; aliena al decorat pictòric representat al seu darrere. Va ser sobtant l’aparició d’aquella escena; tant, com la cadena de preguntes que se’m formaren al pensament...Què llegia? Què pensava? Què esperava? Vaig sentir com si la figura de la Dama de Vermeer hagués abandonat el llenç que la contenia, per sortir-me a l’encontre. El joc de mirades que es va establir entre la dona asseguda al banc i jo, quan aquesta va prendre consciència que l’observava, em va fer abandonar totalment i conscient la contemplació de l’obra que durant tant de temps havia perseguit.