Dansa Pètria

Proposta de setembre

Moais de l'illa de Pasqua

Com cada nit, acudeix prest a la seva cita amb el desconegut. Arriba al lloc on es troben les estàtues, amb l'ànima ansiosa, mentre plou silenci en l'espai desert.
De sobte, el vent que ha viatjat lliure sobre l’abisme marí, rugeix en xocar contra els rostres de pedra. Neix la música al clarobscur imaginat per la lluna, com si l’arrenquessin d'un tambor, i les pètries figures recuperen l'alè. Alhora els neixen braços i cames i els seus cossos executen una dansa ancestral i magnètica. Dansen imitant els moviments de la naturalesa, expressant sentiments, igual que els que les van crear van fer entorn d'elles. El seu foc són les estrelles que resplendeixen en l'alt. La seva pluja, l’esquitx d'aquell mar que miren incansables en l’etern posar diürn.
La nocturnitat avança cap al passar de les hores. De sobte, en un dels dansaires neix l'expressió de la por. La resta dirigeix la seva mirada cap a aquella roca, rere l'ombra de la qual es va agotnar, sense pensar que seria descobert. L'agafen i l'arrosseguen fins al centre, amb instints perversos i secrets. Però, sobtadament, acaben mirant-lo encuriosides, endolcida la seva expressió en poder contemplar-lo de prop.
La nit canvia, permetent que el mite agafi forma humana, com les estàtues, descobrint la realitat amagada dins la cova que ocupa una gran part de l'illa. A les seves entranyes hi ha dibuixades les tradicions que s’han anat escampant de manera oral, des del principi del temps, arreu d’aquells indrets. Una figura dibuixada és mostrada com a líder de les gestes dels Déus. Sota d'aquesta, amb lletres molt grans, hi ha un nom escrit: El Guardià de la Nit. Llàstima dels anys que va viure sense saber-ho!
Les estàtues, sedentàries, ballen en la negror, lluny de la pedra que els serveix de base, mentre El Guardià de la Nit, únic espectador, les observa embadalit.