Recordant a Màrius Torres, seguint la proposta de la Carme
Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l'ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l'ahir,
freda, de tan pura.
Del llim d'aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!
I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m'espera em fa mal...
I gairebé donaria, per morir ara,
- morir per sempre- una ànima immortal.
(Màrius Torres: Dolç Àngel de la mort)
Vull recordar-te més enllà de la cançó a Mahalta. Torno a llegir-te, trobador, intentant reviure el sentiment que t’embargava mentre escrivies uns versos. Llegeixo sense llegir... Sentint. Fugint i tornant sobre els passos, tractant d'entrar en les paraules. Acostumant als sentits a establir el diàleg necessari per arribar a la comprensió de la mort vestida de bellesa, sota la llum del quotidià. Arribant al final amb un prisma diferent, esclaridor, enderrocats els murs que em permeten coincidir en les diferències, de manera lineal, simplista, evitant interpretacions. Llavors l’eternitat se’m fa còmplice en els poemes efímers que cauen amb la cadència de rajos silenciosos en la fràgil posta de sol d’un cos vençut.
