El rellotge de sol marca el temps inexistent a la façana de l’antic palau rural, mentre els vinyers obren pas al primer concert de música fins a la Plaça de la Torre. El silenci de la nit, dolçament trencat per l‘aldarull colorista de qui hi assisteix, es fon amb la bellesa natural i arqueològica de Torre-Ramona, a Subirats. La llum tènue i els sons intensos estimulen els sentits. Un piano, una veu i una trompeta, juguen a fusionar-se en la intimitat de l’espai. Els instruments són veus i la veu, abandonant l’establert, vaga lliure amb ales prestades per la improvització i es transforma en melodia instrumental. Es troben a mig camí, mentre els caps es mouen a l’uníson, en les files de cadires, seguint el ritme. Els aplaudiments, com disparats per un mateix resort, són els únics que parlen en cada actuació en solitari. El silenci continua imperant. Ningú diu res, més enllà dels instruments. Així, concentrada en la imatge, em torna la noció de les coses el fort aplaudiment que marca la fi del concert, que s’allargà uns minuts més amb un bis.
Una copa de cava, amb la suggerència transgressora de tastar el preuat líquid barrejat amb un trosset de préssec, va ser el final d’un maridatge perfecte de vinya i jazz.
2 comentaris:
Cierro los ojos y me imagino en medioi de esa plaza, escuchando la musica y oyendo los aplausos... Tienes el don de hacernos "vivir" lo que escribes
Haaa ye sa copa de cava bien fresquita estaba buenisimaaaa, jejejejeje
Petonsssss
Gracias, Pepa. Creo que te lo hubieses pasado muy bien en medio de todo lo que se percibía.
La sugerencia transgresora no estaba mal. El cava tenía un sabor más dulce. Creo que lo beberé más de una vez así.
Y la semana que viene, repetimos con Mª del Mar Bonet!
Publica un comentari