Mudança

(Pere Portabella: Mudanza (curt sobre el trasllat de mobles de la casa d’estiu de Lorca))

Demà celebrarem: "Sant Torne-m'hi" amb la mudança!  Encara, però, no estic  preparada.  No he contractat cap empresa que m’hi ajudi, ni tinc una bona assegurança que m’eviti el maldecap d’haver de dir adéu, amb els punts suspensius de les coses no viscudes i inacabades. Sento incertesa quan penso en una nova llar, ja que no conec l’espai del que podré disposar. I si em surt a l’encontre un gripau ple de berrugues verinoses en comptes d’un príncep?...
Em fa molta mandra haver d’empaquetar tot allò que al final no m’ha estat útil  o m'empresona amb coses que vull oblidar, i llençar-lo als contenidors. Normalment necessito unes quantes caixes per encabir-ho. Cada vegada que em mudo em proposo de no acumular brossa, però al final no sé com ho faig per a no aconseguir-lo.
També em fa por el tracte que donarà el personal de la mudança a les coses fràgils...I si trenquen alguna? Serà una feina afegida el fet d’haver d’embalar bé, per evitar el caos que es pot produir si passa el que no vull que passi.
Crec que em decidiré a fer la mudança sola. M’estalviaré ensurts i igual i aconsegueixo aprendre l’art de combinar el temps. Miraré d’aplicar el que he aprés sobre no fragmentar-lo ni perseguir-lo. Per a què fer-ho si mai  permet que arribis a ell?
Començaré per empaquetar l’essencial, tractant de ser honesta amb les meves emocions i sentiments. Primer, però, hauré de fer un inventari per catalogar i separar-lo d’allò amb el que no vull continuar carregant. Tot seguit, mentre es fa la bugada, aniré ajustant portes i finestres. Després m’asseguraré que la clau de la llum, el gas i l’aigua estiguin tancades...
Millor aturo el pensament i començo amb els preparatius. Espero que tot surti bé, si més no, si el nou allotjament és una golfa, que tingui  al costat, l’Òpera. En aquests moments, la meva vida sencera ocupa una maleta, enmig del saló.
Demà arrencaré una última pàgina. A partir d’aquí començarà l’aventura de treballar i transformar un espai, que em regalarà la seva nuesa!

Us deixo un conte aquí.

BON ANY!

Sabors

- ¿Qué eres tú?
- Yo soy armenio, apostólico.
- ¿Y tú qué eres?
- Yo soy Jess.
…………………………………………………….
-Señorita, ¿por qué no está marcado
como "Vodka Lemon"? ¿Se confundió?
-Es armenio.
(Hiner Saleem: Vodka amb Lemon)


Tots tenim experiència en l’aprenentatge del gust. Quan som petits, ens delim pel que és dolç i rebutgem qualsevol sabor desconegut.
En créixer, els sabors esdevenen un despertar sensorial. Hem conegut l’amargor de la mort o de dies sense fi, que contenen l’aspror d’emocions i sorpreses amagades dins de rituals de soledat. Quan el que és amarg surt entre llàgrimes, ens inundem de salat i llavors passem set. Ens sentim com si llencéssim una pilota i ens quedéssim mirant com bota, sense agafar-la o intentar que canviï de direcció, en una terra plena de cicatrius, sense identitat.
Arribats a aquest punt ens plantegem alternatives, fins a trobar una sortida lliscant-nos per la neu que ens envolta. Imitem el lliscament per la gola d’un combinat amarg i aspre que, ben lligat, pot esdevenir lleuger i agradable.

Comiat nadalenc

Peregrina: Ya me voy. Pero antes has de escucharme. Soy buena amiga de los pobres y de los hombres de conciencia limpia ¿Por qué no hemos de hablarnos lealmente? 

Abuelo: No me fío de ti. Si fueras leal no entrarías disfrazada en las casas, para meterte en las habitaciones tristes a la hora del alba.

Peregrina: ¿Y quién te ha dicho que necesito entrar? Yo siempre estoy dentro, mirándoos crecer día por día detrás de los espejos.

Abuelo: No puedes negar tus instintos, eres traidora y cruel.

Peregrina: Cuando los hombres me empujáis unos contra otros, sí. Pero cuando me dejáis llegar por mi propio paso... ¡ cuanta ternura al desatar los nudos últimos! ¡Y que sonrisas de paz en el filo de la madrugada!
(Alejandro Casona:La dama del alba)

El dia d’avui va començar blau i seré, engalanat amb la lluminosa arracada daurada.Tot lluïa. Fins que una trista i emocionada veu metàl-lica ens ha informat que, al voltant del migdia, el teu rellotge interior s’ha parat i has començat, sense saber-ho, l'inevitable viatge.. El comiat ha estat en l’escenari de pessebres vivents, nadales i torrons, acompanyat de la família que viu aquí. La resta sobrevola l’oceà, per dir-te l’últim adéu. No t’has adonat que la Dama Blanca t’agafava la mà i t’embolicava amb el seu vel de boira. Bon viatge cap a la llum, pare d’amics..., antic professor. La teva història queda escrita en imatges instantànies, que es multipliquen en l’infinit. M’assec en una vora silenciosa d’aquestes dates i contemplo, encongida, com passa el temps.

Bones Festes!

La rosada tremola,
dins de cristalls de gebre.
Un bri d’enyor,
que cavalca en el record,
obre la porta a un pessebre.

Un infant somriu sincer,
A l’àngel de la trompeta.
Que embelleix,
En una nit clara i neta,
un pessebre de paper.

L’estel, guspira de llum,
il•lumina el món dels somnis.
Un lloc màgic i especial,
a què acostuma a viatjar
la vigília de Nadal.
 
Veig dolçor entre alegries,
grans meravelles, tres reis.
Veig la pau i melangies
dels records, en un camí,
que travessa l’infinit.

(Pilar)

El dia ha nascut fred i lluminós. Quan s’acabi el sol es pondrà més al sud i, en un instant etern, la claror guanyarà la lluita a la foscor.

Sense que ens adonem, les hores somortes es capbussaran en la nit, com un lleu degotim encisador. Potser sentirem el cant de la Sibil-la que n’obtindrà de nou del déu sol el do de predir el que esdevindrà.

El fred creixerà durant la llarga fosca en què igual i no hauríem d’anar a dormir. Així veuríem com comença l’augment de la llum quan neixi demà. Amb l’estrena de llum encetarem celebracions. Cercarem el vesc, inventor de petons. Adornarem la casa amb grèvol, donant-li un toc de vida. Regalarem la flor de Pasqua, desitjant sort i escalfant cors. Celebrarem la Nit de Nadal, fent cagar el boscà benefactor; el nostre “tió”, soca adormida que es despertarà perpetuant el foc de la llar. Ens proposarem créixer i arrelar, com ho fan les plantes en el repòs de l’hivern. L’any marxarà vell i cansat...Ens preocuparà qui el recordarà?

Somric amplament, mentre observo el que visc.

Solstici

Ni siquiera, puedo ya acordarme de cómo eran mis padres.

(Steven Espielberg: El imperio del sol)

S’hi acosta el solstici hivernal; la terra s’adorm,  amorosint els sons i obrint les portes de Nadal.

Temps daurat i dolcíssim que m’ullprèn quan la boira, asòmata, acompanya el naixement del nou dia, o quan la pluja, calmosa, fa caure les pampes seques que encatifen el terra.

Data de llums al carrer que es vesteixen de compres i sorteigs, de fires, de presses, de traspàs d’any, de felicitacions, de somriures escumosos, de raïm i de torrons.

Hora de bones accions, normalment oblidades, encoratjats pels mitjans audiovisuals, de llargs viatges i retrobaments familiars.

Moment  de xefles i neulies al voltant de les taules curosament parades, delectant-nos amb cants i nings-nings, tions, juguets i reis.

Instant d’intimitat i recolliment per a alguns, recordant el renaixement, any rere any, de la vida i d’un infant.

Fira del Gall

Nuestro caballero era famoso por su armadura, reflejaba unos rayos de luz tan brillantes que la gente del pueblo juraba haber visto el sol salir en el Norte o ponerse en el Este cuando el caballero partía a la batalla. Y partía a la batalla con bastante frecuencia. Ante la mera mención de una cruzada, el caballero se ponía la armadura entusiasmado, montaba su caballo y cabalgaba en cualquier dirección. Su entusiasmo era tal que a veces partía en varias direcciones a la vez, lo cual no es nada fácil.
 (Robert Fisher: El Caballero de la Armadura Oxidada)

Vilafranca està preparada per rebre, aquest cap de setmana, la riuada de visitants que passejaran pels seus carrers. Com cada any, en aquestes dates, se celebra l’esperat torneig en què hi participen els cavallers, Gall Negre. No es batran amb llances, sinó amb la perfecció i vermellor de les crestes, la brillantor de la negror de les plomes i el seu port...Tres seran els guanyadors. El premi consisteix a quedar lliures de ser sacrificats.
La mostra de bestiari festiu de ploma i una cercavila que encapçalaran el gall Tomasot, la gallina Ballaruca i l’Àliga (plumífers estimadíssims per petits i grans), acostarà i farà comprensible els costums als més menuts. Aquests, han estat els creadors d’improvisats domassos elaborats amb els dibuixos del protagonista, que onegen penjats als fanals i a les branques dels arbres, repartits per la vila.

Mardito roedore

Allá en el mundo, fuera de mi adorada librería, era cada cual a lo suyo y sálvese quien pueda.

................

Eran sueños enormes, como novelas. A veces me tiraba días con una sola escena.

................

Jerry hablaba y yo escuhaba. Poco a poco fui sabiendo más cosas de su vida, en tanto que él -podemos afirmar sin temor a equivocarnos- cada vez sabía menos de la mía.

Era l’estiu quan, en trobar-me-la de sobte, vaig recordar de nou que viuen entre nosaltres; que són a tot arreu encara que no les veiem, perquè ens necessiten per sobreviure. Pel que sembla seguíem el mateix camí , però no vaig adonar-me’n fins que vam creuar a la vorera del davant de la llibreria on vaig estar recreant-me una estona amb els llibres de l’aparador. Una última mirada a les portades i...Aparegué com un fantasma, detenint-se tan a prop que m’era difícil desfer-me del fàstic que em produïa aquella cua llarga, enganxada a un cos d’un tamany que hauria fet recular fins i tot al  “Super ratón”.
El primer impuls va ser córrer carrer amunt, però amb la meva companya hauria estat impossible. També em va aturar el fet que una dona que caminava per la vorera del portal de la llibreria on la rata s’havia refugiat, va fer que aquesta arquegí el llom i obrís la boca de bat a bat. Vaig intentar no espantar-la, tot i el meu espant, quan indicava a la dona que creués on érem nosaltres. Mentre tot això passava, la rosegadora no ens perdia de vista. Semblava com si analitzés la situació amb aspecte sever i s’estarrufà deixant que l’aire entrés en els seus pulmons.
Sense poder evitar-ho, em van venir al cap les rates sagrades que corren alegrament en un temple en Deshnoke, en Rajastán, al nord-est de la Índia, segons m’havien explicat, i em vaig estremir davant la imatge que la ment va anar creant amb aquella associació de idees. El soroll del camió de la neteja que hi passava i la veu tremolosa de la dona que ja era al costat nostre, em van treure de l’inesperat malson duplicat. Vaig intentar explicar amb senyals als ocupants del camió el que passava i sortosament, en veure la rata es van adonar de la situació. Aturaren el camió i baixaren amb una enorme pala, acostant-s’hi sense presses.
Tots restàrem immòbils. Ella era l’única que omplia completament l’espai, olorant i sentint les vibracions d'un vent que començava a no ser-li favorable. Un dels empleats de la neteja aixecà la pala i l’altre la cama amb la intenció d’aixafar-la, fent-nos adonar que en el destí de l’animalot els minuts estaven comptats. Les dents de la por van ser més fortes que les seves i li segaren vida.
Poc desprès em va caure a les mans un llibre en què vaig conèixer una altra feristela “de ciutat”. Aquesta, molt humanitzada gràcies a la fantasia d’un molt bon prosista, em va fer devorar el llibre on és possible tot el que li passa.

Santa Llúcia

Perquè avui és Santa Llúcia,

dia de l'any gloriós,
pels volts de la Plaça Nova
rondava amb la meva amor.

-Anem tots dos a la fira,

amiga, anem-hi dejorn,
que una mica de muntanya
alegri nostra tristor.
Comprarem grapats de molsa,
i una enramada d'arboç,
i una blanca molinera,
i una ovella i un pastor.
Ho posarem a migdia
dins del nostre menjador,
i abans de seure a la taula
ens ho mirarem tots dos;
que una mica de muntanya
ens faci el menjar més dolç!-
Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l'any gloriós,
tals paraules m'acudien
quan he vist la meva amor.

(Josep Maria de Sagarra) 

El fred queda pres en els carrers i camina sota les múltiples bombetes que aviat esclataran en diverses formes i colors. Passen els dies amb passejos inacabables per damunt les catifes daurades que ha estès la tardor, recorrent llocs prou coneguts per la memòria, buscant un nombre escàs de racons únics que costa reconèixer entre els lluents aparadors. On es poden comprar records, somnis, il-lusions o caixes per guardar l’eco de la infantesa? Respon el silenci, amb calidesa, mentre s’omple l’espai de somriures, de llum, d’avalot, d’anades i vingudes, de presses...Els ulls observen encuriosits fins que, de sobte, una música diferent a la de les petjades sobre les fulles arriba, asòmata, a l’oïda. Algú canta una nadala i, complaent, seguint el murmuri d’un somni, entono la vella lletra.

Terra de ningú

Danis Tanovic: En tierra de nadie

 "Ciki: Vacíate los bolsillos.
    Nino: ¿Por qué?
    Ciki: Porque yo tengo un arma y tú no."

    "Ciki: Desnúdate.
    Nino: ¿Por qué?
    Ciki: A ver si te enteras. Porque yo tengo un arma y tú no. Aquí mando yo."

    (Nino té ara l'arma i aconsegueix que Ciki li doni els cigarrets que té)

   "Ciki: ¿Me das uno?
    Nino: No.
    Ciki: ¿Por qué?
    Nino: Porque yo tengo un arma y tú no".

Aïllada, atrapada en terra de ningú, Aminatu Haidar, veu com passen els dies. El show mediàtic, teatral, en un escenari únic i pocs protagonistes, està servit. L’absurd mostra els diferents angles del seu rostre. Reflexiono sobre aquesta ingrata realitat que supera qualsevol ficció i m’incomoda interpretar el patètic paper d’observadora. La sensació d’impotència globalitzada no m’és grata.

Aminatu Haidar és persona “non grata” en el Marroc, perquè no se sent marroquina, sinó sahrauí. Valga’m Déu, quin pecat! No se’m posa bé aquest conflicte surrealista. NO!

Crec que en l'oposició està la diferència...

L'atrapasomnis

(Lawrence Kasdan: El caçador de somnis. Guió sobre la novel-la de Stephen King)

Diuen que sempre somniem i segurament així serà, però poques han estat les vegades que he recordat els meus somnis. Aquí en aquest lloc on es segellen complicitats, deixo un relat on esmento, de passada, aquest fet.

Tinc un curiós i artesà atrapasomnis (bawaadjigan) canadenc. Li va comprar Mireya, a un indi, com a substitut de la nina índia que li vaig demanar que em portés. En parlar-me de les nines de porcellana que creia que volia, li vaig fer veure la diferència entre una nina índia i una vestida d'índia. "No trobo el que em demanes, mama", em deia. Fins que a la fi va anar a un mercadet que li van recomanar uns amics i es va quedar encantada amb un atrapasomnis molt especial. La figura principal és un cap indi amb posat de totèmica reialesa guerrera, elaborat amb fang i pintat amb els colors de la terra. Darrere seu, van situar una enorme tela d'aranya adornada amb plomes de no sé quin ocell i una pell que em recorda la cua d'un cavall.
Li va dir l'indi que li donaria sort. Sembla ser que aquests objectes els venen com amulets als turistes amb un paper adjunt en el qual està escrita una llegenda. En ella es descriu el significat veritable pel qual es van començar a elaborar aquests curiosos amulets. L'he col•locat en la llibreria de la galeria que dóna accés a la terrassa, el més a prop possible de la vidriera. Si les llegendes es compleixen, amb la sortida del sol, quan l'il•lumini, els malsons sortiran pels forats de l'entramat aràcnid i desapareixeran per a sempre. Els bons s'estendran als llarg dels fils fins a arribar a les plomes que s'encarregaran d'espargir-los per tota la casa. Serà llavors quan ens envairà la màgia dels millors auguris.
Em pregunto què passarà amb els meus somnis en blanc i negre. Aquests són els colors dels poquíssims que recordo. Pel que sembla la gent acostuma a somiar en colors, però aquest no és el meu cas. Jo els trobo preciosos. Tenen el romàntic color de les ales dels àngels contractant amb la foscor de la nit; l'elegància d'un vestit de festa complementat amb un collaret de perles blanques; la dolçor d'un pastís de xocolata farcit de nata; la musicalitat d'un pentagrama ple de claus de Sol, de Fa, de La i de la diversitat de notes que ho completen; la màgia d'una silueta cavalcant sobre un cavall blanc; l'encanteri d'un teatre d'ombres xineses...Els meus somnis semblen gargots sense definir, però no hi ha res més allunyat de la realitat. A veure si amb l’atrapasomnis el negre ennegreix més i el blanc emblanqueix, reflectint i projectant a l'espai l'arc de Sant Martí. Tal vegada són així perquè són reals i eviten que la imaginació els hagi de pintar.

Olivars i pobles blancs

  

 Andaluces de Jaen,
aceituneros altivos,
decidme en el alma:
Quien, quien levanto los olivos?
(Miguel Hernández)

Entre los naranjos la luna lunera,
ponía en su frente la luz de azahar.
Y cuando apuntaban las claras del día,
llevaba reflejos del verde olivar,
del verde olivar.
(Joaquín de la Oliva - Juan Mostazo - Francisco Merenciano: Antonio Vargas Heredia)

Tanquem de cop la porta del rutinari dia a dia i ens anem darrere l’AMISTAT, compartida anys i anys en la llunyania i el parèntesi d’alguna trobada que ens ajuda a estrènyer-la. La lluna, decidida a fer de pendó, ens acompanya encuriosida. El llarg viatge ens omple els ulls de paisatges canviants que ens meravellen. És com si s’estigués representant una amena funció de teatre amb la finalitat d’entretenir-nos. Passem de la vinya, el garrofer, l’olivar i la pineda, als tarongers. En aquest punt se’ns acaba el mar i comencem a tirar avall per un asfalt rectilini i pràcticament sense corbes. Sense adonar-nos una boira espessa se’ns engoleix i ens escup a la terra dels molins. Llavors ens agafa la pressa. Són tan a prop, arribats a aquell punt...

Comencem a pujar per un congost, "Despeñaperros". Aquesta és la porta que ens permet entrar a la terra devoradora de sol. Ens surt a l’encontre l’olivar arrenglerat per muntanyes i serres que ens convida a contemplar-lo i respirar-lo. Continuem fent via deixant enrere la serra de "Cazorla", dels andalusos de "Jaen", i perdent-nos en la de "Sierra Morena" , de "Antonio Vargas Heredia", on trobem un dels pobles blancs que s’hi amaguen. El poble de les "Mirella", com m’agrada dir-li, "Benamejí." La variant del mot amb què designem a les “nostres” Mireia, s’ha adoptat des que van conèixer el nom de la meva filla. Cada vegada que hem anat n’hi ha una de nova, la qual cosa ens fa somriure amplament. Tot continua igual. Els carrers dels sentiments i les emocions no s’han convertit en estranys. Ens acaramulla l’alegria de l’encontre.

Pel poble s’escampa la veu que han arribat els catalans i la casa dels AMICS s’omple de visites. La taula, ben parada, amb un munt d’exquisideses de la terra comprades per a l’ocasió, ens convida a fer rotllana. Res no és suficient per a complimentar-nos. Tot segueix igual, gràcies a Déu! Hi ha, però, una diferència alegre com el repic d’un picarol. Dues noves vides empenyen el ventre de les filles dels AMICS i es deixaran abraçar a la primavera. Quan neixin seran ja cinc néts els que sumin els AMICS. Com passen els anys, sense adonar-nos! Intercanviem experiències, anècdotes, vivències de tota mena durant hores i hores fins que ens ve a trobar la nit tancada que ens recorda el llarg viatge i el cansament. Tot i així vam intentar allargar-la, però no es va deixar.

La resta del temps la vam omplir viatjant per les províncies de "Jaen" i Còrdova. Aquestes tenen un ampli patrimoni cultural. L’arquitectura andalusí de la mesquita es trena amb la barroca de la catedral de "Jaen" i la romànica de l’art cristià d’"Úbeda" i "Baeza." Aquest, es mostra pur i auster en alguns edificis i mestís en altres, assenyalant el pas del temps transcorregut des de la reconquesta de “Al-Andalus” darrere la batalla de “las Navas de Tolosa”. Inesborrable serà el passeig pels carrerons estrets que desembocaven a racons blancs i plens de plantes de "Priego" de Còrdova. També vam aprofitar que érem en aquelles terres per anar a trobar la infantesa d’”Algú” a Linares.

El comiat va ser trist, com sempre. Les abraçades ens ajudaran a nuar el temps que transcorrerà des d’ara fins a l’agost. Llavors les converses alegres, els passejos i les vivències seran observades pels ulls de la terra catalana.

Piedad

La recordo, encara que tinc la seva imatge ingratament desdibuixada a causa del temps. Va ser la meva professora de literatura quan feia tercer de batxillerat. El nostre primer encontre, desastrós, el considero important perquè forma part de la història de la meva vida en què ella era el personatge principal.
El primer dia que ens va fer classe, en veure-la em donà la impressió que era molt seriosa, cosa que no lligava amb la seva joventut. La vaig dibuixar a la llibreta amb un gran monyo, dient: “Hola, sóc la senyoreta Rotemmeyer”. Es dirigia a nosaltres parlant-nos de vostè. Fins aquí es podia aguantar la situació perquè altres professors ens tenien acostumats a aquest tracte, però la cosa es va complicar quan va dir que una de les lectures obligades del curs era “El Quixot” i que havíem de fer-li entrega del resum de la primera part, el primer trimestre del curs. Fent un gran esforç per reprimir l’impuls de dir-li que s’havia begut l’enteniment, vaig aixecar la mà demanant-li permís per parlar. Quan em va concedir la paraula, vaig assegurar-li que així no aconseguiria fer-nos estimar aquell llibre. Es va enfadar molt i em va fer seure al final de la classe completament sola...Senyoreta Rotemmeyer? M’havia equivocat. Era un monstre sense nom.
Les setmanes posteriors va anar canviant la idea que es va fer de mi. Tot i la meva rebel-lia, seguia les seves explicacions amb interès. Un dia, en sortir de classe, em va dir que volia parlar amb mi. Estic segura que en aquella conversa va néixer una forta amistat. Quan vam acabar de parlar em va dir que podia tornar a asseure'm al meu lloc.
Per Nadal, a més de col-laborar en el regal que li vam fer entre tots els alumnes, vaig escriure-li una felicitació al meu estil. Amb un fragment d’un llibre que m’havia agradat molt. En aquella ocasió va ser el següent: “...Y así, las primeras buenas nuevas que tuvo el mundo y tuvieron los hombres fueron las que dieron los ángeles la noche que fue nuestro día, cuando cantaron en los aires: “Gloria a Dios en las alturas, y paz en la tierra a los hombres de buena voluntad”; y la salutación que el mejor maestro de la tierra y el cielo enseñó a sus allegados y favorecidos fue decirles que cuando entrasen en alguna casa dijesen: “Paz sea en esta casa”…De tal manera y por tan buenos términos iba persiguiendo en su plática don Quijote, que obligó a que, por entonces, ninguno de los que escuchándole estaban le tuviese por loco”. (Fragment del Quixot, capítol XXXVII). La hi vaig entregar i quan la llegia li va caure alguna llàgrima que va mirar de treure’s de seguida.
Ens va convidar a berenar a casa seva a la meva millor amiga, Maite, i a mi. Vam acceptar la invitació i...La tarda va acabar accidentada.
Piedad vivia en un pis compartit amb una altra professora que ens va rebre amb simpatia. En aquella època no havia calefacció a les cases i combatíem el fred amb estufes de gas o brasers que es ficaven sota una taula coberta per un cobretaula molt llarg. Estàvem berenant i xerrant quan certa olor va advertir-nos que el cobretaula s’estava cremant. Piedad i la seva companya van tenir una despesa extra.
La resta del curs va servir perquè ens coneguéssim més. Em va ajudar en el paper que m’havien  donat en l’obra de teatre “El metge per força” de Molière, que vam representar al final de curs. Data en què vam haver d’acomiadar-nos perquè ella era professora interina i es va acabar el seu contracte. Amb una rebel-lia molt més forta que la manifestada quan pretenia obligar-nos a llegir “El Quixot”, vaig acceptar la realitat. Piedad va marxar a Salamanca per donar classes al curs següent en l’institut.
Ens vam escriure. Responia a totes les cartes que li enviava. Em va parlar d’un xicot que va conèixer i dels seus plans d’anar-se’n a l’estranger per poder ampliar la seva formació. Al mes de març vaig escriure-li comunicant-li la mort accidental del meu pare. Em va telefonar. Volia consolar-me. M’assegurà que aquella mateixa tarda m’enviaria un carta en què tractaria un tema del qual no havíem parlat: La mort. Intentava fer-me entendre-la com el final d’un viatge. Deia que era com si sortíssim d’un port amb la finalitat de fer un trajecte, de vegades curt i de vegades llarg. Que aquell viatge s’acabava perquè havíem de tornar als nostres orígens i que, potser, continuava en un altre lloc. El més important, però, era tot el que s’aconseguia durant el temps que durava. Anys desprès vaig llegir el llibre “El llop estepari”, de Herman Hesse, en què hi ha una descripció molt semblant.
Continuàrem escrivint-nos un any més fins que un dia la seva mare em va informar que s’havia anat a l’estranger i que li enviaria la darrera carta que li havia escrit. No vaig saber res més d’ella, però  durant els tres anys que vam compartir em va ensenyar a descobrir coses importants de la vida i em va fer sentir que jo era important.

Paisatge hivernal

-Allí hay hielo y nieve, ¡qué magnífico es aquello y qué bien se está! -dijo el reno-. Salta uno con libertad por los grandes prados relucientes. Allí tiene la Reina de las Nieves su tienda de verano; pero su palacio está cerca del Polo Norte, en las islas que llaman Spitzberg.

....................

Los muros del castillo eran de nieve compacta, y sus puertas y ventanas estaban hechas de cortantes vientos; había más de cien salones, dispuestos al albur de las ventiscas, y el mayor tenía varias millas de longitud. Los iluminaba la refulgente aurora boreal, y eran todos ellos espaciosos, vacíos, helados y brillantes. Nunca se celebraban fiestas en ellos, ni siquiera un pequeño baile de osos, en que la tempestad hubiera podido actuar de orquesta y los osos polares, andando sobre sus patas traseras, exhibir su porte elegante.

(Hans Christian Andersen: La reina de las nieves. Conte infantil)

El sol mandreja, la lluna és blanca,
l’hivern és en camí.
L’herba es vesteix de rosada, a l’alba,
palesa el fred de nit.
La llum té son, s’escurça el dia,
estels artificials omplen la llar.
Espurnes i guspires cruixen i salten,
l’aire juganer les vol gronxar.
Viaranys de molsa i escuma blanca,
muntanyes de cotó suren al cel.
Sento arribar la boira silenciosa,
llàgrimes de gebre degoten d’un estel.
La pausa blanca, fabrica somnis,
esborra l’horitzó d’alguns paisatges.
Mentre descansen fauna i natura,
inventaré mil contes plens d’imatges.

(Pilar)